DONA ESTÈRIL

Buida, ressono al so del més lleu pas,

museu amb estàtues, sumptuós amb pilars, pòrtics, rotondes.

Al meu pati una font hi brolla i torna a engolir-se,

amb cor de monja i cega vers el món. Lliris de marbre

exhalen com perfum la seva pal·lidesa.

 

M’imagino davant d’un gran públic,

mare d’una blanca Níke i d’Apol·los d’ulls buidats.

En lloc d’això, els morts em martiritzen amb atencions, i no pot passar res.

La lluna em posa la mà al front,

impàvida i callada com una infermera.