INTRODUCCIÓ
Tota societat humana ha de justificar les seves desigualtats: se n’han de trobar els motius, sense els quals és l’edifici polític i social sencer el que amenaça d’ensorrar-se. Així, cada època produeix un conjunt de relats i ideologies contradictoris encaminats a legitimar la desigualtat tal com existeix o hauria d’existir, i descriure les regles econòmiques, socials i polítiques que permeten estructurar el conjunt. D’aquesta confrontació, que és alhora intel·lectual, institucional i política, en sorgeixen generalment un o diversos relats dominants sobre els quals se sustenten els règims de desigualtat establerts.
En les societats contemporànies, es tracta sobretot del relat de la propietat, de l’emprenedoria i la meritocràcia: la desigualtat moderna és justa perquè deriva d’un procés escollit lliurement en què cadascú té les mateixes possibilitats d’accedir al mercat i a la propietat, i en què cadascú es beneficia de manera espontània de les acumulacions dels més rics, que també són els més emprenedors, els que més mereixen i els més útils. Això ens situaria als antípodes de les societats antigues, que se sustentaven en desigualtats intrínseques rígides, arbitràries i, sovint, despòtiques.
El problema és que aquest gran relat de la propietat i la meritocràcia, que va viure un primer moment de glòria al segle XIX després de l’esfondrament de les societats estamentals de l’Antic Règim, i una reformulació radical i d’aspiracions mundials des de finals del segle XX arran de la caiguda del comunisme soviètic i del triomf de l’hipercapitalisme, apareix cada vegada més fràgil. Condueix a contradiccions amb formes que són, sens dubte, molt diferents a Europa i als Estats Units, a l’Índia i al Brasil, a la Xina i a l’Àfrica del Sud, a Veneçuela i a l’Orient Mitjà. No obstant això, aquestes trajectòries diverses, nascudes d’històries específiques i, en part, connectades, en aquests inicis del segle XXI estan cada vegada més estretament lligades les unes amb les altres. Només una perspectiva transnacional pot oferir la possibilitat de comprendre millor aquestes fragilitats i contemplar la reconstrucció d’un relat alternatiu.
De fet, l’augment de les desigualtats socioeconòmiques s’observa en quasi totes les regions del món a partir dels anys 1980-1990. En alguns casos ha adquirit unes proporcions tan gegantines que es fan cada cop més difícils de justificar en nom de l’interès general. D’altra banda, existeix una mica a tot arreu un gran abisme entre les proclames oficials sobre la meritocràcia i les realitats a què s’enfronten les classes desafavorides en termes d’accés a l’educació i a la riquesa. El discurs sobre la meritocràcia i l’emprenedoria apareix ben sovint com una manera còmoda per als beneficiaris del sistema econòmic actual de justificar qualsevol nivell de desigualtats sense ni tan sols haver-les d’examinar, i d’estigmatitzar els perdedors com a culpables de la manca de mèrits, de virtuts i de diligència. Aquesta culpabilització dels més pobres no existia, o almenys no era de la mateixa magnitud, en els règims de desigualtat precedents, que insistien més aviat en la complementarietat funcional entre els diversos grups socials.
La desigualtat moderna també es caracteritza per un conjunt de pràctiques discriminatòries i desigualtats intrínseques i etnoreligioses d’una violència que el conte de fades de la meritocràcia desdibuixa, i que ens acosten a les formes més brutals de desigualtats antigues de les quals pretenem diferenciar-nos. Podem esmentar les discriminacions a què s’enfronten les persones sense sostre o les que provenen de barris i orígens determinats. Ens referim, també, als migrants que s’ofeguen al mar. Davant d’aquestes contradiccions, i a manca d’un nou horitzó universalista i igualitari creïble que permeti fer front als reptes de les desigualtats, les migracions i el canvi climàtic que se’ns tiren a sobre, és de témer que el replegament identitari i nacionalista adopti cada vegada més sovint el paper de gran relat substitutori, tal com va passar a Europa durant la primera meitat del segle XX i tal com torna a manifestar-se en aquest principi del segle XXI a diversos llocs del món.
Va ser la Primera Guerra Mundial la que va iniciar el moviment de destrucció i després de redefinició de la molt desigual globalització comercial i financera present a la «Belle Époque» (1880-1914), una època que només semblava «bella» per comparació amb el desencadenament de violència que es va produir i que, en realitat, ho era sobretot per als propietaris; en especial, per a l’home blanc propietari. Si no es transforma en profunditat el sistema econòmic actual per fer-lo menys desigual, més equitable i més sostenible, tant entre països com a l’interior dels països, llavors el «populisme» xenòfob i els seus possibles èxits electorals futurs podrien donar inici ràpidament al moviment de destrucció de la globalització hipercapitalista i digital dels anys 1990-2020.
Per conjurar aquest risc, el saber i la història continuen sent els nostres millors actius. Tota societat humana necessita justificar les seves desigualtats i aquestes justificacions sempre contenen la seva part de veritat i d’exageració, d’imaginació i de mesquinesa, d’idealisme i d’egoisme. Un règim de desigualtat —tal com es definirà en aquesta investigació— es caracteritza per un conjunt de relats i de dispositius institucionals que pretenen justificar i estructurar les desigualtats econòmiques, socials i polítiques d’una societat determinada. Tot règim té les seves febleses i només pot sobreviure si es redefineix de manera permanent, sovint amb conflicte i violència, però també sustentant-se en experiències i coneixements compartits. Aquest llibre tracta de la història i el desenvolupament dels règims de desigualtat. Mitjançant la recopilació de material històric sobre societats molt allunyades les unes de les altres i que la majoria de les vegades s’ignoren o rebutgen comparar-se entre si, espero contribuir a una millor comprensió de les transformacions que estan en curs, dins d’una perspectiva global i transnacional.
D’aquesta anàlisi històrica, en sorgeix una conclusió important: és el combat per a la igualtat i l’educació, i no la sacralització de la propietat, de l’estabilitat i de la desigualtat, el que ha permès el desenvolupament econòmic i el progrés humà. El nou relat de la hiperdesigualtat que s’ha imposat a partir dels anys 1980-1990 és, en part, el resultat de la història i del desastre comunista, però també és fruit de la ignorància i de la divisió dels sabers i ha contribuït, en gran mesura, a alimentar el fatalisme i les derives identitàries actuals. Si reprenem el fil de la història, des d’una òptica pluridisciplinària, podem aconseguir un relat més equilibrat i dibuixar els contorns d’un nou socialisme participatiu per al segle XXI; és a dir, un nou horitzó igualitari amb ambició universal, una nova ideologia de la igualtat, de la propietat social, de l’educació i de la compartició dels sabers i dels poders, més optimista pel que fa a la naturalesa humana, i també més precís i convincent que els relats precedents pel fet d’estar més ben ancorat en les lliçons de la història global. Evidentment, correspon a cadascú jutjar i apropiar-se aquests pocs ensenyaments fràgils i provisionals per transformar-los i dur-los més enllà.
Abans de descriure l’organització d’aquest llibre i les diverses etapes de la meva exposició històrica, des de l’estudi de les societats ternàries i esclavistes antigues fins al de les societats postcolonials i hipercapitalistes modernes, començaré exposant les fonts principals en què em baso, i la manera en què aquest treball s’articula amb la meva obra precedent, El capital al segle XXI. En primer lloc, però, he de dir unes quantes paraules sobre la noció d’ideologia que utilitzo en aquesta investigació.
QUÈ ÉS UNA IDEOLOGIA?
Dins del marc d’aquest llibre intentaré utilitzar la noció d’ideologia d’una manera positiva i constructiva; és a dir, com un conjunt d’idees i de discursos a priori plausibles, amb la intenció de descriure com s’hauria d’estructurar la societat. Encararem la ideologia tant des del punt de vista social, com econòmic i polític. Una ideologia és un intent més o menys coherent d’aportar respostes a un enorme conjunt de qüestions relatives a l’organització desitjable o ideal de la societat. Tenint en compte la complexitat de les qüestions, és evident que cap ideologia no podrà mai assolir la plena adhesió de tothom: el conflicte i el desacord ideològic són inherents a la ideologia mateixa. No obstant, tota societat no té altre remei que intentar respondre les preguntes, sovint partint de la seva pròpia experiència històrica, tot i que, de vegades, també basant-se en la dels altres. En bona mesura, cada individu està cridat, de la mateixa manera, a tenir una opinió pròpia, per molt imprecisa i insatisfactòria que sigui, sobre qüestions fonamentals i existencials.
Es tracta, sobretot, de la qüestió del règim polític; és a dir, del conjunt de les regles que dibuixen els contorns de la comunitat i el seu territori, dels mecanismes que permeten prendre decisions col·lectives de caire intern i dels drets polítics dels seus membres. Això inclou les diverses formes de participació política, el paper dels ciutadans i dels estrangers, dels presidents i dels cossos legislatius, dels ministres i dels reis, dels partits i de les eleccions, dels imperis i de les colònies.
Es tracta, també, de la qüestió del règim de propietat; és a dir, del conjunt de les regles que descriuen les diverses formes de propietat possibles, així com també els procediments legals i les pràctiques que defineixen i emmarquen les relacions de propietat entre els grups socials afectats. Això inclou el paper de la propietat privada i pública, immobiliària i financera, de la terra i de les mines, esclavista i servil, intel·lectual i immaterial, i la regulació de les relacions entre propietaris i llogaters, nobles i pagesos, amos i esclaus, accionistes i assalariats.
Tota societat, tot règim de desigualtat, es caracteritza per un conjunt de respostes més o menys coherents i duradores aportades a la qüestió del règim polític i a la del règim de propietat. Aquestes dues sèries de respostes i de relats sovint estan estretament vinculades l’una amb l’altra, perquè en gran mesura deriven totes dues d’una teoria de la desigualtat social i de les disparitats entre els diversos grups socials presents (reals o suposats, legítims o condemnables). En general, impliquen diversos altres dispositius intel·lectuals i institucionals; en particular, un règim educatiu (és a dir, les regles i institucions que organitzen les transmissions espirituals i del coneixement: famílies i esglésies, pares i mares, escoles i universitats) i un règim fiscal (és a dir, els dispositius que permeten aportar recursos adequats als estats i a les regions, als municipis i als imperis, així com també a les organitzacions socials, religioses i col·lectives de diversa naturalesa).
Tanmateix, les respostes aportades a aquestes diverses dimensions de plantejaments poden variar d’una manera considerable. Es pot estar d’acord en la qüestió del règim polític i no en la del règim de propietat, o en un aspecte determinat de les qüestions fiscals o educatives i no en d’altres. El conflicte ideològic és quasi sempre multidimensional, encara que un eix adquireixi una importància primordial, almenys per un temps, cosa que pot generar la il·lusió d’un consens majoritari i, de vegades, pot permetre àmplies mobilitzacions col·lectives i transformacions històriques de gran extensió.
LA FRONTERA I LA PROPIETAT
Per simplificar, es pot dir que cada règim de desigualtat, cada ideologia de desigualtat, recau sobre una teoria de la frontera i una teoria de la propietat.
Cal, d’una banda, respondre la qüestió de la frontera. Cal explicar qui forma part de la comunitat humana i política a la qual estem vinculats i qui no en forma part, en quin territori i amb quines institucions s’ha de governar, i com s’han d’organitzar les seves relacions amb les altres comunitats, al si de la vasta comunitat humana universal (que en funció de les ideologies pot ser més o menys reconeguda com a tal). Es tracta, en bona mesura, del tema del règim polític, però també implica respondre immediatament a qüestions sobre la desigualtat social; en particular, la que separa els ciutadans dels estrangers.
D’altra banda, cal respondre la qüestió de la propietat: podem posseir altres individus, les terres agrícoles, els immobles, les empreses, els recursos naturals, els coneixements, els actius financers, el deute públic? Quines són les modalitats pràctiques i quin és el sistema legal i jurisdiccional segons els quals hem d’organitzar les relacions entre propietaris i no propietaris i la perpetuació d’aquestes relacions? Aquesta qüestió del règim de propietat, juntament amb la del règim educatiu i la del règim fiscal, té un impacte estructurador en les desigualtats socials i la seva evolució.
En la majoria de les societats antigues, la qüestió del règim polític i la del règim de propietat, altrament dita la qüestió del poder sobre els individus i la del poder sobre les coses (és a dir, els objectes a posseir —que, de vegades, són persones, en el cas de l’esclavitud, i que, en qualsevol cas, tenen un impacte determinant en les relacions de poder entre les persones—), estan vinculades de manera directa i immediata. És el cas, evidentment, de les societats esclavistes, on totes dues qüestions es confonen entre si en bona mesura: uns individus determinats en posseeixen d’altres i en són, a la vegada, governants i propietaris.
Passa el mateix, tot i que de manera més subtil, a les societats ternàries o «trifuncionals» (és a dir, separades en tres classes funcionals: una classe clerical i religiosa, una classe noble i guerrera, i una classe plebea i treballadora). Dins d’aquesta forma històrica, que s’observa en la majoria de les civilitzacions premodernes, les dues classes dominants són inseparablement classes dirigents dotades de poders sobirans (seguretat, justícia) i classes que tenen possessions. Durant segles, el landlord va ser amo de les persones que vivien i treballaven la terra alhora que propietari de la terra mateixa.
Les societats de propietaris, que floreixen sobretot a Europa al segle XIX, intenten, al contrari, separar de manera estricta la qüestió del dret de propietat (considerat universal i obert a tothom) i el del poder sobirà (des d’aleshores, monopoli de l’estat centralitzat). El règim polític i el règim de propietat no queden menys estretament lligats que abans, d’una banda, perquè els drets polítics van estar molt de temps reservats als propietaris, en el marc dels règims polítics anomenats censataris, i, de l’altra, en un àmbit més general, perquè múltiples regles constitucionals van continuar (i encara continuen) limitant de manera dràstica tota possibilitat que una majoria política redefinís el règim de propietat dintre d’un marc legal i pacífic.
Veurem que la qüestió del règim polític i la del règim de propietat no han deixat mai d’estar estretament lligades, des de les societats ternàries i esclavistes antigues fins a les societats postcolonials i hipercapitalistes modernes, passant, per descomptat, per les societats de propietaris i les comunistes i socialdemòcrates, que es van desenvolupar com a reacció a les crisis de desigualtat i identitàries provocades per les societats propietaristes.
És per a això que proposo analitzar aquestes transformacions històriques utilitzant la noció de «règim de desigualtat», que engloba les de règim polític i el de règim de propietat (o també de règim educatiu i de règim fiscal), i permet percebre’n millor la coherència. Per il·lustrar els lligams estructuradors i persistents entre règim polític i règim de propietat, presents encara en el món actual, també podem esmentar l’absència de qualsevol mecanisme democràtic que permeti a una majoria de ciutadans de la Unió Europea (i encara més a una majoria de ciutadans del món) adoptar el més petit impost i el més petit projecte de redistribució i de desenvolupament en comú, tenint en compte el dret de veto fiscal de cada país, per molt minoritària que en sigui la població i siguin quins siguin els beneficis que extregui, d’altra banda, de la seva integració comercial i financera en el conjunt.
En un marc més general, el fet central és que la desigualtat contemporània està fortament i poderosament estructurada mitjançant el sistema de fronteres, nacionalitats i drets socials i polítics que porta associada. Això contribueix, a més, a engendrar en aquest inici del segle XXI conflictes ideològics violentament multidimensionals en qüestions de desigualtat, de migracions i d’identitat, cosa que complica de manera considerable la constitució de coalicions majoritàries que permetin fer front a l’augment de les desigualtats. En concret, les fractures etnoreligioses i nacionals impedeixen sovint que les classes populars sorgides d’orígens diversos i de països diversos s’uneixin en una mateixa coalició política, i això pot fer el joc als més rics i a la deriva desigualitària, a manca d’una ideologia i d’una plataforma programàtica prou persuasives per convèncer els grups socials desafavorits que el que els uneix és més important que el que els separa. Aquestes qüestions les examinarem en el seu moment. Aquí, senzillament vull insistir en el fet que l’estret lligam entre règim polític i règim de propietat correspon a una realitat antiga, estructural i duradora, que només es pot analitzar de manera correcta després d’una àmplia revisió amb perspectiva històrica i transnacional.
PRENDRE’S SERIOSAMENT LA IDEOLOGIA
La desigualtat no és econòmica o tecnològica: és ideològica i política. Aquesta és, sens dubte, la conclusió més evident de la investigació històrica que es presenta en aquest llibre. Dit d’una altra manera, el mercat i la competència, el benefici i el salari, el capital i el deute, els treballadors qualificats i els no qualificats, els nacionals i els estrangers, els paradisos fiscals i la competitivitat, no existeixen com a tals. Són construccions socials i històriques que depenen completament del sistema legal, fiscal, educatiu i polític que s’ha triat dur a la pràctica, i de les categories de què es dota. Aquestes tries reflecteixen abans que res les representacions que cada societat es fa de la justícia social i de l’economia justa, i de les relacions de força polítiques i ideològiques entre els diversos grups i discursos presents. El que importa és que aquestes relacions de força no són només materials: són també, i sobretot, intel·lectuals i ideològiques. En altres paraules, les idees i les ideologies pesen en la història. Permeten constantment imaginar i estructurar mons nous i societats diferents. Les trajectòries múltiples sempre són possibles.
Aquesta perspectiva es diferencia dels nombrosos discursos conservadors que tenen com a objectiu explicar que existeixen fonaments «naturals» de les desigualtats. De manera poc sorprenent, les elits de les diverses societats, a totes les èpoques i a totes les latituds, sovint tenen tendència a «naturalitzar» les desigualtats; és a dir, a intentar donar-los fonaments naturals i objectius, a explicar que les disparitats socials existents són (tal com cal) en interès dels més pobres i de la societat en conjunt i que, en qualsevol cas, l’estructura existent és l’única possible i no es podria modificar substancialment sense causar desgràcies immenses. L’experiència històrica demostra el contrari: les desigualtats varien fortament en el temps i l’espai, en magnitud i estructura, i en unes condicions i a una velocitat que, sovint, els contemporanis amb prou feines haurien pogut anticipar pocs decennis abans. De vegades han produït desgràcies. En conjunt, però, les diverses ruptures i els diversos processos revolucionaris i polítics que han permès reduir i transformar les desigualtats del passat han constituït un èxit immens i es troben en l’origen de les nostres institucions més preuades, les que, precisament, han permès que la idea de progrés humà es converteixi en una realitat (el sufragi universal, l’escola gratuïta i obligatòria, la sanitat universal, els impostos progressius). És molt probable que, en el futur, passi el mateix. Les desigualtats actuals i les institucions presents no són les úniques possibles, per molt que ho puguin pensar els conservadors, i també seran cridades a transformar-se i a reinventar-se contínuament.
Però aquesta perspectiva centrada en les ideologies, les institucions i la diversitat de les trajectòries possibles es diferencia igualment de certes doctrines de vegades qualificades de «marxistes», segons les quals l’estat de les forces econòmiques i de les relacions de producció determinaria quasi de manera mecànica la «superestructura» ideològica d’una societat. Jo insisteixo, al contrari, en el fet que existeix una veritable autonomia de l’esfera de les idees, és a dir, de l’esfera ideologicopolítica. Per a una mateixa condició de desenvolupament de l’economia i de les forces productives (en la mesura que aquestes paraules tinguin un sentit, cosa que no és segura), existeix sempre una multiplicitat de règims ideològics, polítics i de desigualtat possibles. Per exemple, la teoria de la transició mecànica del «feudalisme» al «capitalisme» després de la Revolució Industrial no permet explicar la complexitat i la diversitat de trajectòries històriques i politicoideològiques observades en els diversos països i regions del món, en especial entre regions colonitzadores i colonitzades, com tampoc en el si de cada conjunt i, sobretot, no permet extreure les lliçons més útils per a les següents etapes. Quan reprenem el fil d’aquesta història, constatem que sempre han existit i existiran alternatives. En tots els nivells de desenvolupament existeixen múltiples maneres d’estructurar un sistema econòmic, social i polític, de definir les relacions de propietat, d’organitzar un règim fiscal i educatiu, de tractar un problema de deute públic o privat, de regular les relacions entre les diverses comunitats humanes, i així successivament. Sempre hi ha camins possibles que permeten organitzar una societat i les relacions de poder i de propietat en el seu si, i aquestes diferències no es troben només en els detalls, ni de bon tros. En particular, hi ha sempre diverses maneres d’organitzar les relacions de propietat en el segle XXI, i algunes poden constituir una superació més real del capitalisme que la via que consisteix a prometre’n la destrucció sense preocupar-se de què vindrà al darrere.
L’estudi de les diverses trajectòries històriques i de les múltiples bifurcacions inacabades del passat és el millor antídot tant contra el conservadorisme elitista com contra l’expectativa revolucionària de la destrucció final del capitalisme. Aquesta expectativa sovint s’estalvia reflexionar sobre el règim institucional i polític veritablement emancipador a aplicar l’endemà d’aquesta destrucció, i condueix, en general, a instaurar de nou un poder de l’estat a la vegada hipertrofiat i indefinit, cosa que pot resultar igual de perillosa que la sacralització propietarista a la qual pretén oposar-se. Aquesta actitud va causar al segle XX uns estralls humans i polítics considerables, amb un preu que encara no hem acabat de pagar. El fet que el postcomunisme (tant en la variant russa com en la versió xinesa, així com en certa mesura en la variant de l’Europa Occidental, malgrat tot el que diferencia aquestes tres trajectòries) hagi esdevingut en aquest inici del segle XXI el millor aliat de l’hipercapitalisme és la conseqüència directa dels desastres comunistes estalinistes i maoistes, i de l’abandonament de tota l’ambició igualitària i internacionalista que se’n va derivar. El desastre comunista va aconseguir, fins i tot, fer passar a un segon pla els estralls causats per les ideologies esclavistes, colonialistes i de raça, així com també els lligams profunds que les vinculen a la ideologia propietarista i hipercapitalista, i això no és poca proesa.
En la mesura del que sigui possible, intentaré en aquest llibre que ens prenguem la ideologia molt seriosament. Voldria, en especial, donar una oportunitat a cada ideologia del passat, particularment a les ideologies propietaristes, socialdemòcrates i comunistes, però també a les ideologies trifuncionals, esclavistes o colonialistes, tot reproduint-les dins de la coherència que els és pròpia. Parteixo del principi que tota ideologia, per molt extrema i excessiva que pugui semblar en la seva defensa d’un cert tipus de desigualtat o d’igualtat, expressa a la seva manera una certa visió de la societat justa i de la justícia social. Aquesta visió sempre té un fons de plausibilitat, de sinceritat i de coherència, del qual sempre es poden extreure lliçons útils per a després, a condició, no obstant, que se n’estudiïn els desenvolupaments politicoideològics no de manera abstracta, històrica i institucional, sinó més aviat al contrari, tal com s’han encarnat en societats singulars, períodes històrics i institucions específiques, caracteritzades, sobretot, per formes particulars de propietat i de règim fiscal i educatiu. Aquestes formes s’han de pensar amb rigor, sense por d’estudiar-ne amb precisió les regles i les condicions de funcionament (sistemes legals, barems fiscals, recursos educatius, etc.), sense les quals tant les institucions com les ideologies no són sinó closques buides, no aptes per transformar realment la societat i suscitar una adhesió duradora.
En fer això, no ignoro que existeix igualment un ús pejoratiu de la noció d’ideologia i que, de vegades, aquest ús està justificat. Sovint es qualifica d’ideologia una visió caracteritzada pel dogmatisme i per la manca de preocupació pels fets. El problema és que els que reivindiquen el pragmatisme absolut són, amb freqüència, els més «ideològics» de tots (en el sentit pejoratiu): la seva posició pretesament postideològica dissimula malament la manca que tenen d’interès pels fets, la magnitud de la seva ignorància històrica, la matusseria dels seus punts de partida i del seu egoisme de classe. En aquest sentit, aquest llibre serà molt «factual». Presentaré nombroses evolucions històriques sobre l’estructura de les desigualtats i la seva transformació en diverses societats, d’una banda perquè es tracta de la meva especialitat inicial com a investigador i, de l’altra, perquè estic convençut que l’examen serè de les fonts disponibles sobre aquestes qüestions permet fer progressar la nostra reflexió col·lectiva. Amb això podem, sobretot, posar en comparació societats molt diferents les unes de les altres; societats que, sovint, rebutgen comparar-se entre si perquè estan convençudes (generalment, de manera equivocada) de la seva «excepcionalitat» i del caràcter únic i incomparable de les seves trajectòries.
Alhora, estic ben situat per saber que les fonts disponibles no seran mai suficients per resoldre totes les discrepàncies. L’examen dels «fets» no permetrà mai concloure definitivament la qüestió del règim polític ideal, del règim de propietat ideal o del règim educatiu o del fiscal. D’entrada perquè els «fets» són, en gran mesura, tributaris dels dispositius institucionals (censos, enquestes, impostos, etc.) i de les categories socials, fiscals o jurídiques forjades per les diverses societats perquè puguin descriure’s, mesurar-se i transformar-se elles mateixes. Dit d’una altra manera, els «fets» mateixos són construccions, i només es poden comprendre correctament en el context d’aquestes interaccions complexes, creuades i interessades entre l’aparell d’observació i la societat objecte d’estudi. Això no implica, evidentment, que no es pugui aprendre res d’útil d’aquestes construccions cognitives, sinó més aviat que tot intent d’aprenentatge ha de prendre en consideració aquesta complexitat i aquesta refleXIVitat.
També perquè els temes estudiats —la naturalesa de l’organització social, econòmica i política ideal— són massa complexos per aconseguir que un dia pugui aparèixer una conclusió única d’un senzill examen «objectiu» dels «fets», que no seran mai sinó el reflex de les experiències limitades sorgides del passat i de les deliberacions incompletes de les quals haurem pogut participar. En definitiva, perquè és ben possible que el règim «ideal» (sigui quin sigui el sentit que decidim donar a aquest terme) no sigui únic i depengui d’un cert nombre de característiques de la societat estudiada.
APRENENTATGE COL·LECTIU I CIÈNCIES SOCIALS
Amb tot, no tinc la intenció de posar en pràctica un relativisme ideològic generalitzat. És massa fàcil per a l’investigador en ciències socials mantenir-se equidistant entre creences diverses i no pronunciar-se. Aquest llibre prendrà partit, en especial, a l’última part, però miraré de fer-ho explicant tant com sigui possible el recorregut seguit i els motius que em conduiran a aquestes posicions.
El més freqüent és que la ideologia de les societats evolucioni abans que res en funció de la seva pròpia experiència històrica. Per exemple, la Revolució Francesa neix, en part, del sentiment d’injustícia i de les frustracions suscitades per l’Antic Règim. Amb les ruptures que comporta i amb les transformacions que posa en marxa, la Revolució contribueix, per la seva part, a transformar de manera duradora les percepcions del règim de desigualtat ideal, en funció dels èxits i dels fracassos que els diversos grups socials presten als experiments revolucionaris, tant en el terreny de l’organització política com en el del règim de propietat o del sistema social, el fiscal o l’educatiu. Aquests aprenentatges condicionen les ruptures polítiques futures, i així successivament. Cada trajectòria politicoideològica nacional pot ser vista com un procés gegantí d’aprenentatge col·lectiu i d’experimentació històrica. El procés és inevitablement conflictiu perquè els diversos grups socials i polítics, a part que no sempre tenen els mateixos interessos i aspiracions, tampoc no tenen la mateixa memòria ni la mateixa interpretació dels esdeveniments i del sentit que els han de donar a continuació. Aquests aprenentatges, però, sovint també comporten elements de consens nacional, almenys durant un temps.
Aquests processos d’aprenentatge col·lectiu tenen una part de racionalitat, però també els seus límits. En particular, tendeixen a tenir la memòria curta (sovint s’obliden les experiències del mateix país al cap d’uns quants decennis, o bé només se’n recorden uns quants fragments, poques vegades triats a l’atzar) i, sobretot, la majoria de les vegades són d’un nacionalisme estret. No cal que ho pintem més malament del que toca: tota societat extreu, de vegades, alguns ensenyaments de les experiències d’altres països, pel coneixement que en tenen i també, de ben segur, a través de topades més o menys violentes entre les diverses societats (guerres, colonitzacions, ocupacions, tractats més o menys desiguals, cosa que no és sempre la manera d’aprendre més serena ni la més prometedora). Bàsicament, però, les diverses visions del règim polític ideal, del règim de propietat desitjable o del sistema legal, fiscal o educatiu just es forgen a partir de les experiències nacionals en el tema i ignoren quasi del tot les experiències d’altres països, sobretot quan se’ls percep com a allunyats i se’ls identifica amb essències de civilització, de religió o de moral diferents, o quan les topades han tingut lloc amb violència (cosa que pot reforçar el sentiment d’estranyesa radical). En termes generals, aquests aprenentatges sovint es fonamenten en representacions imprecises i de traç relativament gruixut dels dispositius institucionals veritablement experimentats en les diverses societats (fins i tot, d’altra banda, en l’àmbit nacional i entre països amb bona relació de veïnatge), tant en el terreny polític com en el de les qüestions legals, fiscals i educatives, fet que limita de manera considerable la utilitat dels ensenyaments que se’n poden extreure a continuació.
Evidentment, aquestes limitacions no existeixen per a tota l’eternitat. Evolucionen en funció de múltiples processos de difusió i de mobilització dels coneixements i de les experiències: escoles i llibres, migracions i matrimonis mixtos, partits i sindicats, mobilitats i trobades, diaris i mitjans de comunicació, i així successivament. És aquí on les investigacions en ciències socials poden tenir el seu paper. Confrontant de manera minuciosa les experiències històriques sorgides de països i àrees culturals i civilitzacions diverses, traient fruit de manera tan sistemàtica com es pugui de les fonts disponibles, estudiant l’evolució de l’estructura de les desigualtats i dels règims politicoideològics dins de les diverses societats, estic convençut que és possible contribuir a una més bona comprensió de les transformacions en curs. Sobretot, un enfocament comparatiu com aquest, històric i transnacional, permet fer-se una idea més precisa de què es podria aconseguir amb una més bona organització política, econòmica i social per a les diverses societats del món al segle XXI, i sobretot per a la societat mundial, que és la comunitat política humana a la qual tots pertanyem. Tot i així, no pretenc, evidentment, que les conclusions que presentaré al llarg del llibre siguin les úniques possibles. Em semblen les que es deriven amb més lògica de les experiències històriques disponibles i dels materials que presentaré, i tractaré d’explicar amb tanta precisió com sigui possible els episodis i les comparacions que trobo més decisives per justificar tal o qual conclusió (sense intentar dissimular la magnitud de les incerteses que romanen). No cal dir, però, que les conclusions són tributàries de coneixements i raonaments que són, en si mateixos, força limitats. Aquest llibre no és sinó una minúscula etapa en un vast procés d’aprenentatge col·lectiu, i tinc una curiositat infinita i una gran impaciència per conèixer les següents etapes d’aquesta aventura humana.
També vull afegir, i m’adreço aquí als que es lamenten de l’augment de les desigualtats i de les derives identitàries, i també als que temen que jo me’n lamenti igualment, que aquest llibre no és de cap manera un llibre de lamentacions. Soc més aviat optimista per naturalesa, i el meu primer objectiu és contribuir a trobar solucions als problemes que se’ns plantegen. Més que veure sempre el got mig buit, res no impedeix quedar admirat davant de la capacitat impressionant de les societats humanes per imaginar noves institucions i cooperacions, per mantenir juntes milions (de vegades centenars de milions, fins i tot milers de milions) de persones que no s’han conegut mai i que no es coneixeran mai, i que podrien ignorar-se o destruir-se en comptes de sotmetre’s a regles pacífiques, mentre que sabem ben poques coses de la naturalesa del règim ideal i, per tant, de les regles a què és justificat sotmetre’s. No obstant, aquesta imaginació institucional té els seus límits, i cal que se’n faci una anàlisi raonada. Dir que la desigualtat és ideològica i política, i no pas econòmica o tecnològica, no significa que se la pugui fer desaparèixer com per art de màgia. Significa, més modestament, que cal prendre’s de manera seriosa la diversitat ideologicoinstitucional de les societats humanes i malfiar-se de tots els discursos que tinguin com a objectiu naturalitzar les desigualtats i negar l’existència d’alternatives. També significa que cal estudiar de prop els dispositius institucionals i els detalls de les regles legals, fiscals o educatives implantades en els diversos països, perquè són aquests detalls decisius els que, en realitat, fan que la cooperació funcioni i que la igualtat progressi (o no), més enllà de la bona voluntat dels uns i dels altres, que s’ha de donar sempre per descomptada, però que no és suficient quan no està encarnada en dispositius cognitius i institucionals sòlids. Si aconsegueixo comunicar al lector una mica d’aquesta admiració raonada i convèncer-lo que els coneixements històrics i econòmics són massa importants per deixar-los en mans d’altres, llavors hauré assolit del tot el meu objectiu.
LES FONTS UTILITZADES EN AQUEST LLIBRE: DESIGUALTATS I IDEOLOGIES
Aquest llibre se sosté sobre dos grans tipus de fonts històriques: d’una banda, sobre fonts que permeten mesurar l’evolució de les desigualtats, dins d’una perspectiva històrica, comparativa i multidimensional (desigualtats de renda, salari, patrimoni, educació, gènere, edat, professió, origen, religió, raça, posició social, etc.), i, de l’altra, sobre fonts que permeten estudiar les transformacions de les ideologies, de les creences polítiques i de les representacions de les desigualtats i les institucions econòmiques, socials i polítiques que les estructuren.
Pel que fa a les desigualtats, em nodriré principalment de les dades recollides en el marc de la World Inequality Database (WID.world). Aquest projecte es fonamenta en els esforços combinats de més de 100 investigadors que cobreixen avui dia més de 80 països de tots els continents. Reuneix la base de dades més gran de què es disposa avui sobre l’evolució històrica de les desigualtats de rendes i patrimonis, tant entre països com a l’interior dels països. El projecte WID.world va néixer de treballs històrics iniciats amb Anthony Atkinson i Emmanuel Saez a principis de la dècada dels 2000, que tenien com a objectiu generalitzar i estendre investigacions iniciades els anys 1950-1970 per Simon Kuznets, Atkinson i Allan Harrison.1 Aquests treballs es basen en una confrontació sistemàtica de les diverses fonts disponibles i, en especial, en les comptabilitats nacionals, les dades d’enquestes i les dades fiscals i successòries, que, en general, permeten remuntar-se al final del segle XIX i principis del XX, període en què es van crear sistemes d’impost progressiu sobre les rendes i les successions en molts països, cosa que ha permès posar de manifest diverses qüestions sobre la riquesa (l’impost és sempre un mitjà per generar categories i coneixements, i no només ingressos fiscals i descontentament). En alguns països es pot començar a finals del segle XVIII i començaments del XIX, en particular en el cas de França, on la Revolució va dur a la posada en marxa d’un precoç sistema unificat de registre de les propietats i de la seva transmissió. Aquestes investigacions han possibilitat posar en una perspectiva històrica de llarg termini el fenomen de l’increment de les desigualtats que s’observa des dels anys 1980-1990 i contribuir, així, a alimentar el debat públic mundial sobre aquestes qüestions, tal com posa en relleu l’interès que va suscitar El capital al segle XXI, publicat el 2013, així com també el Rapport sur les inegalités mondiales, publicat el 2018.2 Aquest interès mostra, igualment, el desig profund de democratització dels coneixements econòmics i de participació política. En societats cada vegada més educades i informades, es fa cada vegada menys acceptable deixar les qüestions econòmiques i financeres a un petit grup d’experts amb competències dubtoses, i és ben natural que un nombre creixent de ciutadans desitgin formar-se una opinió pròpia i comprometre’s en conseqüència. L’economia és al cor de la política; no es delega, no pas més que la democràcia.
Les dades disponibles sobre les desigualtats continuen, per desgràcia, incompletes, a causa, sobretot, de la manca de transparència econòmica i financera, i de les dificultats per accedir a les fonts fiscals, administratives i bancàries en un nombre massa gran de països. Gràcies al suport de centenars de ciutadans, investigadors i periodistes, en el curs dels darrers anys hem pogut obtenir accés a noves fonts que els governs del moment refusaven obrir; per exemple, al Brasil i a l’Índia, a l’Àfrica del Sud i a Tunísia, al Líban i a la Costa d’Ivori, a Corea i a Taiwan, a Polònia i a Hongria i, d’una manera malauradament més limitada, a la Xina i a Rússia. Entre les múltiples limitacions del meu llibre del 2013, una de les més evidents és el seu occidentalocentrisme, en el sentit que atorga un lloc excessiu a l’experiència històrica dels països rics (l’Europa Occidental, l’Amèrica del Nord, el Japó). Això era producte, en part, de les dificultats per accedir a fonts històriques adequades d’altres països. Les dades inèdites ara disponibles en el WID.world m’ofereixen la possibilitat, en aquesta nova obra, de sortir del marc occidental i desenvolupar una anàlisi més rica de la diversitat dels règims de desigualtat i de les trajectòries i bifurcacions possibles. Malgrat aquests progressos, he de remarcar, tanmateix, que les dades disponibles continuen sent molt insuficients, tant en els països rics com en els pobres.
En el marc d’aquest llibre també he reunit múltiples altres fonts i material relatiu a períodes, països o aspectes de les desigualtats mal coberts en el WID.world, per exemple sobre les societats preindustrials o les societats colonials, així com també sobre les desigualtats de posició social, professió, educació, gènere, raça o religió.
Pel que fa a les ideologies, les fonts utilitzades seran, naturalment, molt diverses. Faré ús, per descomptat, de les fonts clàssiques: debats parlamentaris, discursos polítics, programes i plataformes electorals dels partits. Utilitzaré tant textos de teòrics com d’actors polítics, perquè uns i altres tenen un paper important en la història. Ens aporten punts de vista complementaris sobre els esquemes de justificació de la desigualtat que han existit al llarg de les diverses èpoques. Això val, per exemple, en el cas dels textos de bisbes de principis del segle XI en què es justifica l’organització trifuncional de la societat en tres classes: clerical, guerrera i treballadora, així com en el cas de l’influent tractat neopropietarista i semidictatorial publicat al principi de la dècada de 1980 per Friedrich Hayek (Law, Legislation and Liberty), passant pels escrits del senador demòcrata de Carolina del Sud i vicepresident dels Estats Units Johan Calhoun dedicats a la justificació de «l’esclavitud com a bé positiu» («slavery as a positive good») en la dècada de 1830. També val per als textos de Xi Jinping i del Global Times sobre el somni neocomunista xinès, que són igual de reveladors que les piulades de Donald Trump o els articles de The Wall Street Journal o del Financial Times sobre la visió hipercapitalista estatunidenca i anglosaxona. Totes aquestes ideologies s’han de prendre seriosament, no només perquè tenen un impacte considerable en el curs de les coses, sinó també perquè totes manifesten, a la seva manera, intents (més o menys convincents) de donar sentit a realitats socials complexes. És clar que els éssers humans no poden fer altra cosa que intentar donar sentit a les societats on viuen, per molt desiguals i injustes que siguin. Parteixo del principi que sempre hi ha coses a aprendre en l’expressió d’aquests diversos esquemes ideològics i que tan sols un examen del conjunt dels discursos i les trajectòries històriques pot permetre extreure solucions útils.
També recorreré a la literatura, que constitueix, sovint, una de les millors fonts per il·lustrar les transformacions de les representacions de les desigualtats. A El capital al segle XXI, vaig utilitzar, sobretot, la novel·la clàssica europea del segle XIX, en especial, els textos de Balzac o de Jane Austen, que ens ofereixen un punt de vista immillorable sobre les societats de propietaris que s’estenen per França i el Regne Unit durant els anys 1790-1830. Tots dos novel·listes tenen un coneixement íntim de la jerarquia de la propietat en vigor al seu voltant. En coneixen més bé que ningú els mecanismes ocults i les fronteres secretes, les conseqüències implacables sobre la vida d’aquelles dones i aquells homes, les seves estratègies d’acords i desacords, les seves esperances i les seves desgràcies. Analitzen l’estructura profunda de les desigualtats, les justificacions i les implicacions en la vida de cadascú, amb una veracitat i una força evocativa que cap discurs polític ni cap text de ciències socials no seria capaç d’igualar.
Veurem que aquesta capacitat única de la literatura per evocar les relacions de poder i de dominació entre grups socials, per auscultar les percepcions de les desigualtats tal com les experimenten els uns i els altres, es troba en totes les societats i ens pot aportar testimoniatges valuosos sobre règims de desigualtat molt diversos. A La voluntad y la fortuna, magnífica crònica publicada el 2008, uns quants anys abans de la seva mort, Carlos Fuentes dibuixa un quadre edificant del capitalisme mexicà i de les violències socials que travessen el seu país. A Bumi Manusia (El món dels homes) publicat el 1980, Pramoedya Ananta Toer ens mostra el funcionament del règim colonial i de desigualtat neerlandès a la Indonèsia de finals del segle XIX i principis del XX, amb una brutalitat i una veracitat que cap altra font no podria assolir. A Americanah, Chimamanda Ngozie Adichie ens ofereix, el 2013, una mirada orgullosa i irònica de les trajectòries migratòries d’Ifemelu i Obinze, de Nigèria als Estats Units i Europa, i d’aquesta manera un punt de vista únic sobre una de les dimensions més poderoses del règim de desigualtat actual.
Per estudiar les ideologies i les seves transformacions, aquest llibre es basarà, igualment, en una explotació sistemàtica i original de les enquestes postelectorals realitzades a la majoria dels països on es fan eleccions des de la Segona Guerra Mundial. Malgrat les seves limitacions, aquestes enquestes subministren un observatori incomparable de l’estructura i les dimensions del conflicte polític, ideològic i electoral des dels anys 1940-1950 fins al final dels anys 2010, no només a gairebé tots els països occidentals (en especial, a França, els Estats Units i el Regne Unit, països en què em centraré particularment), sinó també en un gran nombre d’altres països que també examinaré, sobretot l’Índia, el Brasil o l’Àfrica del Sud. Una de les limitacions més importants del meu llibre del 2013, a part del seu caràcter occidentalocèntric, és la tendència a tractar les evolucions politicoideològiques al voltant de les desigualtats i la redistribució com una mena de caixa negra. Allà formulava diverses hipòtesis en aquest sentit; per exemple, sobre les transformacions de les representacions i les actituds polítiques davant de les desigualtats i la propietat privada induïdes al segle XX per les guerres mundials, les crisis econòmiques i el desafiament comunista, però no abordava veritablement la qüestió de l’evolució de les ideologies de la desigualtat. És el que intento fer ara de manera molt més explícita en aquesta nova obra, tot ressituant la qüestió dins d’una perspectiva temporal i espacial més àmplia, i basant-me, sobretot, en les enquestes postelectorals, així com en les altres fonts que permeten analitzar l’evolució de les ideologies.
EL PROGRÉS HUMÀ, EL RETORN DE LES DESIGUALTATS, LA DIVERSITAT DEL MÓN
Entrem ara al nus de la qüestió. El progrés humà existeix, però és fràgil, i pot quedar esmicolat en qualsevol moment contra les derives desigualitàries i identitàries del món. El progrés humà existeix: per convèncer-nos-en n’hi ha prou a observar l’evolució de la sanitat i l’educació en el món en el transcurs dels dos últims segles (vegeu gràfic 0.1). L’esperança de vida en néixer ha passat de vora 26 anys de mitjana al món el 1820 a 72 anys el 2020. A principis del segle XIX, la mortalitat infantil afectava prop del 20% dels nounats del món en el decurs del primer any de vida, contra menys de l’1% avui. Si ens concentrem en les persones que arriben a l’any d’edat, l’esperança de vida en néixer ha passat del voltant de 32 anys el 1820 a 73 el 2020. Podríem multiplicar els indicadors: la probabilitat d’un nounat d’arribar als 10 anys d’edat, la d’un adult d’arribar als 60, la d’una persona gran de passar cinc o deu anys de jubilació en bon estat de salut. En tots aquests indicadors, la millora a llarg termini és impressionant. Podem trobar, certament, països i èpoques en què l’esperança de vida minva, fins i tot en temps de pau, com a la Unió Soviètica a la dècada de 1970 o als Estats Units als anys 2010, cosa que en general no és bon senyal per als règims en qüestió. A llarg termini, però, la tendència a la millora és incontestable, a tot arreu del món, siguin quines siguin, d’altra banda, les limitacions de les fonts demogràfiques disponibles.3
Gràfic 0.1. Salut i educació al món, 1820-2020
Interpretació: L’esperança de vida en néixer (tots els naixements) ha passat d’aproximadament 26 anys de mitjana al món el 1820 a 72 anys el 2020. L’esperança de vida en néixer de les persones que arriben a 1 any d’edat ha passat de 32 anys a 73 anys (la mortalitat infantil abans d’1 any ha passat de vorejar el 20% el 1820 a menys de l’1% el 2020). La taxa d’alfabetització de la població mundial de 15 anys o més ha passat del 12% al 85%.
Fonts i sèries: Vegeu http://piketty.pse.ens.fr/ideologie.
La humanitat viu avui dia amb més bona salut del que ha viscut mai; té, igualment, més bon accés a l’educació i a la cultura que mai. La Unesco no existia a principis del segle XIX per definir l’alfabetització com ho va fer a partir del 1958; és a dir, la capacitat d’una persona «per llegir i escriure, i comprendre, un enunciat senzill i breu relatiu a la seva vida quotidiana». Les informacions recollides en múltiples enquestes i censos permeten, en tot cas, calcular que amb prou feines el 10% de la població mundial de més de 15 anys estava alfabetitzada a principis del segle XIX, contra més del 85% avui dia. En aquest cas, també, altres indicadors més fins, com la mitjana d’anys d’escolarització que hauria passat de menys d’un any fa dos segles a més de vuit en el conjunt mundial avui dia i més de dotze en els països més avançats, confirmarien aquest diagnòstic. A l’època d’Austen i Balzac, menys del 10% de la població mundial accedia a l’escola primària; a la d’Adichie i Fuentes, més de la meitat de les joves generacions dels països rics accedeix a la universitat: el que des de sempre havia estat un privilegi de classes s’ha obert a la majoria.
Per prendre consciència de l’abast de les transformacions en joc, també convé recordar que tant la població humana com la renda mitjana s’han multiplicat per més de 10 des del segle XVIII. La primera ha passat de vora 600 milions el 1700 a més de 7.000 milions el 2020; mentre que la segona, fins allà on es pot mesurar, ha passat d’un poder de compra mitjà (expressat en euros del 2020) amb prou feines de 80 euros al mes per a cada habitant de la Terra al voltant del 1700 a vora 1.000 euros al mes el 2020 (vegeu gràfic 0.2). No obstant, no és segur que aquestes progressions quantitatives tan considerables —de les quals és útil recordar que totes dues corresponen a ritmes de creixement anual mitjà del 0,8% amb prou feines—, acumulades, és cert, en més de tres segles (prova, si és que es pot demostrar, que potser no és indispensable marcar-se un objectiu de creixement del 5% anual per assolir la felicitat terrestre)—, representin «progrés» en un sentit tan incontestable com les que s’han experimentat en els àmbits de la salut i l’educació.
Gràfic 0.2. Població i renda mitjana al món, 1700-2020
Interpretació: Tant la població mundial com la renda nacional mitjana s’han multiplicat per més de 10 entre el 1700 i el 2020: la primera ha passat de 600 milions d’habitants el 1700 a més de 7.000 milions el 2020; la segona, expressada en euros del 2020 i en paritat de poder adquisitiu, ha passat de 80 € al mes amb prou feines per habitant del món el 1700 al voltant de 1.000 € al mes per habitant el 2020.
Fonts i sèries: Vegeu piketty.pse.ens.fr/ideologie.
En tots dos casos, la interpretació d’aquestes evolucions és ambigua i obre la porta a debats complexos de cara al futur. Sens dubte, el creixement demogràfic reflecteix, en part, la caiguda de la mortalitat infantil i el fet que un nombre creixent de pares i mares han pogut fer-se grans amb els fills en vida, que no és poca cosa. Ara bé, un increment tan elevat de la població, si continués al mateix ritme, ens duria a més 70.000 milions d’humans d’aquí a tres segles, cosa que no sembla ni desitjable ni suportable per al planeta. El creixement de la renda mitjana reflecteix, en part, una millora ben real de les condicions de vida (tres quartes parts dels habitants de la Terra vivien prop del llindar de la subsistència al segle XVIII, contra menys d’una cinquena part avui), igual com també el de les noves possibilitats per viatjar, per a l’oci, per a noves coneixences i per a l’emancipació. No obstant, les comptabilitats nacionals utilitzades aquí per descriure l’evolució a llarg termini de la renda mitjana —que d’ençà que es van inventar a finals del segle XVII i a principis del XVIII al Regne Unit i a França intenten mesurar la renda nacional, el producte interior brut i, de vegades, el capital nacional del país— presenten molts problemes. A banda que es focalitzen en les mitjanes i els agregats i s’abstenen totalment de prendre en consideració les desigualtats, no comencen sinó massa lentament a integrar la qüestió de la sostenibilitat i dels capitals humà i natural. D’altra banda, no s’ha de sobreestimar la capacitat que tenen per resumir en un indicador únic les transformacions multidimensionals de les condicions de vida i del poder de compra en períodes tan llargs.4
D’una manera general, els progressos duts a terme en qüestions de salut, educació i poder de compra emmascaren desigualtats i fragilitats immenses. El 2018, la taxa de mortalitat infantil abans d’1 any era inferior al 0,1% als països europeus, nord-americans i asiàtics més rics, però arribava a quasi el 10% als països africans més pobres. La renda mitjana mundial assolia, certament, 1.000 euros al mes per habitant, però era de 100-200 euros al mes amb prou feines als països més pobres, i sobrepassava els 3.000-4.000 euros al mes als països més rics, o encara més a certs microparadisos fiscals dels quals se sospita (no sense motius) que roben a la resta del món, si és que no es tracta de països on la prosperitat se sustenta en emissions de carboni i en l’escalfament futur. Sí que hi ha hagut alguns progressos, però això no treu que sempre és possible fer-ho millor, o en tot cas analitzar seriosament la qüestió, més que no complaure’s en un sentiment de beatitud en la contemplació de l’èxit del món.
Sobretot, aquesta mitjana de progrés humà incontestable, si es comparen les condicions de vida en vigor al segle XVIII amb les de principis del segle XXI, no ha de fer oblidar que aquesta evolució a molt llarg termini ha anat acompanyada de fases terribles de regressió en termes de desigualtat i civilització. La «Il·lustració» euroamericana o la Revolució Industrial es van basar en sistemes de dominacions propietaristes, esclavistes i colonials d’una violència extrema, que van adquirir una magnitud històrica sense precedents al llarg dels segles XVIII, XIX i XX, abans que les potències europees no se sumissin elles mateixes en una fase d’autodestrucció genocida entre el 1914 i el 1945. Aquestes mateixes potències van veure, després, com se’ls imposaven les descolonitzacions als anys 1950-1960, en el moment que les autoritats dels Estats Units acabaven estenent els drets civils als descendents dels esclaus. Quan els temors d’una apocalipsi nuclear relacionats amb el conflicte comunisme-capitalisme amb prou feines havien quedat oblidats, després de l’enfonsament soviètic de 1989-1991, i l’apartheid sud-africà a penes abolit entre el 1991 i el 1994, el món entrava a partir dels anys 2000-2010 en una nova fase d’endormiscament, la de l’escalfament climàtic i una tendència general al replegament identitari i xenòfob; tot plegat en un context de recuperació inèdita de les desigualtats socioeconòmiques a l’interior dels països des dels anys 1980-1990, impulsada per una ideologia neopropietarista especialment radical. No tindria gaire sentit pretendre que tots aquests episodis observats entre el segle XVIII i el XXI fossin necessaris i indispensables perquè el progrés humà tingués lloc. Altres trajectòries i règims de desigualtat eren possibles, altres trajectòries i altres règims més igualitaris i més justos són possibles encara.
Si hi ha una lliçó a extreure de la història mundial d’aquests tres últims segles és que el progrés humà no és lineal, i que ens equivocaríem de mig a mig si féssim la hipòtesi que tot anirà sempre cap a millor i que la lliure competència de les potències estatals i dels actors econòmics bastarà per conduir-nos com per miracle a l’harmonia social i universal. El progrés humà existeix, però és un combat; i necessita en primer lloc sustentar-se en una anàlisi raonada de les evolucions històriques del passat, amb el que comporten de positiu i de negatiu.
EL RETORN DE LES DESIGUALTATS: PRIMERS PUNTS DE REFERÈNCIA
El nou augment de les desigualtats socioeconòmiques, observat a l’interior de la majoria dels països i regions del món a partir dels anys 1980-1990, figura entre les evolucions estructurals més inquietants a les quals el món s’enfronta en aquest inici del segle XXI. Veurem, també, que és molt difícil plantejar solucions als altres grans reptes del nostre temps, començant pels reptes climàtics i migratoris, si no aconseguim, alhora, reduir les desigualtats i construir una norma de justícia acceptable per a la majoria.
Comencem examinant l’evolució d’un indicador simple, és a dir, el decil superior (o sigui el 10% de la població que es beneficia de les rendes més elevades) de la renda total, a les diverses regions del món des del 1980. En cas d’igualtat social absoluta, la seva proporció hauria de ser igual al 10%; en cas de desigualtat absoluta, hauria de ser igual al 100%. A la pràctica, sempre es troba, evidentment, entre aquests dos extrems, però amb variacions considerables en el temps i l’espai. S’observa, en particular, una tendència a l’alça en quasi tots els països al llarg dels últims decennis. Si es comparen els casos de l’Índia, els Estats Units, Rússia, la Xina i Europa, es constata que el decil superior se situava al voltant del 25%-35% de la renda total en cadascuna de les cinc regions el 1980 i que se situa al voltant del 35%-55% el 2018 (vegeu gràfic 0.3). En vista d’aquesta magnitud, és legítim preguntar-se fins on arribarà una evolució com aquesta: el segment del decil superior arribarà al 55-75% de la renda total d’aquí a uns quants decennis, i així consecutivament? També veurem que la magnitud de l’increment de les desigualtats varia de manera considerable segons les regions, incloses les d’un mateix nivell de desenvolupament. Així, les desigualtats han augmentat molt més de pressa als Estats Units que a Europa, i amb molta més força a l’Índia que a la Xina. Les dades en detall també indiquen que aquest augment de les desigualtats s’ha produït, sobretot, a costa del 50% més pobre, la renda total dels quals se situava al voltant del 20%-25% el 1980 en aquestes cinc regions, mentre que el 2018 no passa del 15%-20% (i, fins i tot, amb prou feines supera el 10% als Estats Units, cosa que és especialment inquietant).5
Gràfic 0.3. L’augment de les desigualtats al món, 1980-2018
Interpretació: La participació del decil superior (el 10% amb rendes més altes) en la renda nacional total se situava entre el 26% i el 34% el 1980 a les diverses regions del món; se situa entre el 34% i el 56% el 2018. L’augment de les desigualtats és general, però la seva magnitud varia fortament segons el país, a tots els nivells de desenvolupament. Per exemple, és més gran als Estats Units que a Europa (UE), i més gran a l’Índia que a la Xina.
Fonts i sèries: Vegeu http://piketty.pse.ens.fr/ideologie.
Si adoptem una perspectiva de més llarg termini, constatem que les cinc grans regions del món representades al gràfic 0.3 van viure entre el 1950 i el 1980 una fase històrica relativament igualitària, abans d’entrar en un període de recuperació de les desigualtats a partir del 1980 (vegeu, per exemple, gràfic 0.6). La fase igualitària 1950-1980 correspon a règims polítics variables segons les regions —règims comunistes a la Xina i Rússia, i règims que es poden qualificar de socialdemòcrates a Europa, així com en certa manera als Estats Units i l’Índia, seguint modalitats molt diferents les unes de les altres, que haurem d’estudiar amb detall—, però que tenien en comú afavorir una relativa igualtat socioeconòmica (cosa que no significa que altres desigualtats no hi tinguessin un paper essencial).
Si ampliem la perspectiva a altres llocs del món, constatem que existeixen regions on hi ha més desigualtat encara (vegeu gràfic 0.4). El segment del decil superior assoleix, per exemple, el 54% de la renda total a l’Àfrica subsahariana (fins i tot, el 65% si ens centrem en l’Àfrica del sud), el 56% al Brasil i el 64% a l’Orient Mitjà, que apareix com la regió amb més desigualtat del món el 2018 (quasi igualada amb l’Àfrica del sud), amb una participació inferior al 10% de la renda total per al 50% més pobre.6 Els orígens de les desigualtats en aquestes diverses regions són variades en extrem: una herència històrica feixuga vinculada a discriminacions racials i colonials i a l’esclavitud en alguns casos (sobretot al Brasil i a l’Àfrica del Sud, així com també als Estats Units), igual que factors més «moderns» relacionats amb la hiperconcentració de les riqueses petrolieres i amb la seva transformació en riqueses financeres duradores en el cas de l’Orient Mitjà, per intermediació dels mercats internacionals i d’un sistema legal sofisticat. El principal punt en comú entre aquests règims diversos (l’Àfrica del Sud, el Brasil, l’Orient Mitjà) és que se situen a la frontera de desigualtat del món contemporani, amb el segment del decil superior al voltant del 55%-65% de la renda total. D’altra banda, malgrat que les dades històriques són imperfectes, fa la impressió que aquestes regions s’han caracteritzat sempre per un nivell de desigualtat elevat: no han viscut mai una fase igualitària «socialdemòcrata» (i encara menys, comunista).
Gràfic 0.4. La desigualtat a les diverses regions del món el 2018
Interpretació: El 2018, la participació del decil superior (el 10% amb les rendes més altes) en la renda nacional era del 34% a Europa, 41% a la Xina, 46% a Rússia, 48% als Estats Units, 54% a l’Àfrica subsahariana, 55% a l’Índia, 56% al Brasil i 64% a l’Orient Mitjà.
Fonts i sèries: Vegeu piketty.pse.ens.fr/ideologie.
En resum: assistim a una recuperació de les desigualtats a quasi totes les regions del món des de 1980-1990, tret de les que no havien deixat mai de ser fortament desiguals. En certa manera les regions que van viure una relativa igualtat entre el 1950 i el 1980 semblen en vies d’arribar a la frontera de desigualtat del món, tot i que amb grans variacions entre uns països i uns altres.
LA CORBA DE L’ELEFANT: DEBATRE AMB SERENITAT LA GLOBALITZACIÓ
La recuperació de les desigualtats a l’interior dels països des del 1980 és un fenomen que avui dia està ben documentat i molt reconegut com a tal. El fet, però, que hi hagi un acord sobre aquesta constatació no implica, evidentment, cap acord pel que fa a les solucions: la qüestió crucial no és tant el nivell de desigualtat sinó més aviat el seu origen i el seu sistema de justificació. Per exemple, podem perfectament considerar que el nivell de desigualtat monetària era artificialment i excessivament baix sota els règims comunistes rus i xinès el 1980 i que, per tant, la recuperació de les diferències de les rendes observada des dels anys 1980-1990 no té res de negatiu, i hauria, al contrari, contribuït a estimular la innovació i el creixement, per a més gran benefici de tothom, inclosos els més modestos, sobretot a la Xina, on la pobresa ha disminuït molt. Un argument com aquest és potencialment acceptable, però només si s’utilitza amb moderació i clarividència, sorgit d’un examen atent dels elements de què disposem. Així, no es pot justificar qualsevol acaparament de riqueses naturals o d’antigues empreses públiques per part dels oligarques russos i xinesos durant els anys 2000-2020 (que no han demostrat una gran capacitat individual d’innovació, a part, potser, de per imaginar muntatges legals i fiscals que els permetin assegurar-se les apropiacions) amb l’argument que les desigualtats monetàries eren en aquests dos països exageradament febles el 1980.
També es podria utilitzar el mateix argument en el cas dels indis, els europeus i els estatunidencs: el nivell d’igualtat hi hauria sigut excessiu entre 1950-1980, i calia posar-hi fi en nom de l’interès dels més pobres. Aquest argument topa amb dificultats més considerables encara que en els casos rus i xinès i, en tot cas, no pot permetre justificar qualsevol increment de les desigualtats, sigui quina sigui la seva magnitud, sense ni tan sols preocupar-se d’examinar-les. Per exemple, tant el creixement dels Estats Units com el d’Europa eren més forts al llarg del període igualitari 1950-1980 que en el següent període, caracteritzat per l’augment de les desigualtats, cosa que posa en qüestió seriosament la utilitat social d’aquestes desigualtats. El creixement més important de les desigualtats observat des dels anys 1980 als Estats Units, comparat amb el d’Europa, pràcticament no ha generat, d’altra banda, un creixement suplementari i, en tot cas, no ha beneficiat el 50% més pobre, que ha viscut un estancament total del seu nivell de vida absolut als Estats Units i un enfonsament del nivell relatiu. Finalment, l’alça més forta de les desigualtats observada des del 1980 a l’Índia, per comparació amb la Xina, ha anat acompanyada d’un creixement clarament més feble, que ha resultat en un doble càstig per al 50% més pobre: un creixement total menys elevat i una participació més feble. Per molt fràgils que siguin aquests arguments, basats en la idea d’una compressió excessiva de les diferències entre rendes en el període 1950-1980 i d’un creixement útil de desigualtats a partir del 1980, s’han de prendre seriosament, almenys fins a cert punt, i els examinarem de manera aprofundida en el marc d’aquest llibre.
Una manera especialment transparent i expressiva de representar el repartiment del creixement global des del 1980 i la complexitat de les evolucions en joc consisteix a posar en relació la posició en la jerarquia mundial de les rendes amb l’abast del creixement observat en cada nivell de la jerarquia. Llavors s’obté el que es pot anomenar la «corba de l’elefant» (vegeu gràfic 0.5).7 En resum: els nivells de rendes compresos entre els percentils 60 i 90 del repartiment mundial (és a dir, els que no pertanyen ni al 60% de les rendes més baixes del món, ni al 10% de les més elevades), interval que correspon grosso modo a les classes mitjanes i populars dels països rics, han quedat enormement oblidats pel creixement mundial del període 1980-2018, que, en canvi, ha beneficiat fortament els altres grups, situats per sota i per sobre d’ells; és a dir, els patrimonis dels països pobres i emergents (el dors de l’elefant, en especial entre els percentils 20 i 40) i encara més els patrimonis dels més rics dels països rics de tot el món (la part alta de la trompa, més enllà del percentil 99, és a dir l’1% de les rendes més elevades del món, i sobretot el 0,1% i el 0,01% més elevades, que s’han beneficiat d’un creixement d’uns quants centenars de punts percentuals). Si el repartiment mundial de les rendes es trobés en una situació d’equilibri, llavors aquesta corba hauria de ser plana: tots els centils haurien de progressar de mitjana al mateix ritme. Continuaria havent-hi rics i pobres, i continuaria havent-hi importants mobilitats individuals, ascendents o descendents, però els nivells de rendes mitjanes dels diversos centils progressarien tots al mateix ritme.8 Llavors el creixement mundial seria com «una marea que empeny amunt tots els vaixells quan puja» («a rising tide that lifts all boats»), per recuperar l’expressió anglosaxona comuna a la postguerra per descriure un creixement que beneficiava en proporcions comparables totes les classes de rendes. El fet que s’hagi produït aquest allunyament tan gran de la corba plana indica la magnitud de les transformacions actuals.
Gràfic 0.5. La corba de l’elefant de les desigualtats mundials, 1980-2018
Interpretació: El 50% amb les rendes més baixes del món ha viscut un creixement important del poder adquisitiu entre 1980 i 2018 (entre +60% i +120%); l’1% amb rendes més altes del món ha viscut un creixement encara més fort (entre +80% i +240%); les rendes intermèdies, en canvi, han viscut un creixement més limitat. En resum: les desigualtats han disminuït entre la part baixa i la part mitjana de la distribució mundial de les rendes, i han augmentat entre el mig i la part superior.
Fonts i sèries: Vegeu piketty.pse.ens.fr/ideologie.
Aquesta corba és fonamental perquè permet comprendre millor el difícil diàleg que caracteritza, de vegades, el debat públic sobre la globalització: hi ha qui queda embadalit davant la reducció de les desigualtats i de la pobresa mundial que permetria el formidable creixement dels països menys avançats, mentre que d’altres es queixen de l’augment a gran escala de les desigualtats que els excessos de l’hipercapitalisme globalitzat comportarien de manera inexorable. En realitat, tant un discurs com l’altre tenen la seva part de veritat: les desigualtats han disminuït entre el segment més baix i el del mig del repartiment mundial de rendes, i han augmentat entre el del mig i la part més alta de la distribució. Aquests dos aspectes de la globalització són igual de reals tant l’un com l’altre, i no es tracta de negar-ne cap dels dos sinó, més aviat, de saber què fer per conservar els bons aspectes de la globalització i deslliurar-se, alhora, dels dolents. A propòsit d’això, esmentarem la importància del llenguatge, de les categories i del dispositiu cognitiu utilitzat: si descrivíssim les desigualtats amb un indicador únic, com el coeficient de Gini, llavors podríem fer-nos la il·lusió que no canvia res, justament perquè no ens dotaríem dels mitjans per veure que les evolucions són complexes i multidimensionals, i deixaríem que molts efectes es barregessin per compensar-se en el si d’un indicador únic. És per això que en aquest llibre no recorreré a aquest tipus d’indicador «sintètic». Procuraré sempre descriure les desigualtats i la seva evolució tot diferenciant clarament els diversos decils i centils de rendes i de patrimonis que facin al cas i, en conseqüència, els grups socials en joc.9
En aquest sentit, hi ha qui podria estar temptat de retreure a la «corba de l’elefant» que atorgui una importància visual excessiva a l’1% o al 0,1% de la població mundial que s’ha enriquit a la cúspide del repartiment. Més que atiar de manera tan banal l’enveja i la cobdícia davant de grups tan minúsculs, ¿no hauríem més aviat d’alegrar-nos del creixement observat a la part baixa de la distribució? En realitat, les investigacions més recents no tan sols han confirmat la pertinència d’aquest enfocament, sinó que també han indicat que la corba de l’elefant encara era més marcada a la cúspide del que es veia a les estimacions inicials. Així, es constata que al llarg del període 1980-2018, la proporció del creixement total de les rendes captada per l’1% més ric del món és del 27%, en contra del 12% per al 50% més pobre (vegeu gràfic 0.5). Dit d’una altra manera, la banda alta de la trompa reflecteix, certament, una part petita de la població, però s’ha apropiat d’una part paquidèrmica del creixement, més de dues vegades més elevada que la que ha anat a parar als prop de 3.500 milions de persones que formen la meitat més pobra del món.10 Això implica, per exemple, que un model de creixement lleument menys favorable a la cúspide de la piràmide hauria permès (i podria permetre en el futur) una reducció molt més ràpida de la pobresa mundial.
Aquí, altra vegada, aquesta mena de dades poden permetre encaminar el debat, però no tenen vocació de tancar-lo. Tot depèn, de nou, dels orígens de les desigualtats i de la seva justificació. La qüestió central és saber fins on es pot justificar el creixement a la cúspide en nom dels múltiples beneficis aportats pels més rics a la resta de la societat. Si pensem de debò que l’increment de les desigualtats permet encara i sempre millorar les rendes i les condicions de vida del 50% més pobre, llavors es pot justificar que l’1% més ric concentri el 27% de la riquesa mundial, o encara més, per exemple, el 40%, el 60% o, fins i tot, el 80%. L’anàlisi de les diverses trajectòries, en particular les comparacions Estats Units/Europa i Índia/Xina que ja hem esmentat més amunt, no advoquen gaire a favor d’aquesta mena d’interpretació, perquè els països on la cúspide s’ha enriquit més no són aquells on els més pobres han prosperat més. Aquestes comparacions suggereixen més aviat que la proporció del creixement mundial captada per l’1% més ric hauria pogut (i podria en el futur) baixar fins a l’entorn del 10%-20%, o encara menys, i així permetre un fort augment de la part destinada al 50% més pobre. Aquestes qüestions, però, són prou importants per merèixer un examen detallat. Sigui com sigui, sembla prou difícil en vista de les dades pretendre que només pugui existir una manera d’organitzar la globalització, i que la proporció que va a parar a l’1% hagi de ser necessàriament i precisament el 27% (en contra del 12% del 50% més pobre), ni més ni menys. La globalització posa en joc deformacions considerables del repartiment que no es poden ignorar sota el precepte que només importi el creixement total. El debat sobre les alternatives i les decisions institucionals i polítiques susceptibles d’afectar aquest repartiment del creixement mundial ha de tenir lloc, en un sentit o en un altre.
SOBRE LA JUSTIFICACIÓ DE LA DESIGUALTAT EXTREMA
Veurem, igualment, que les més grans fortunes mundials han viscut des de la dècada de 1980 progressions encara més fortes que les rendes mundials més elevades representades al gràfic 0.5. Així, a totes les àrees del món es constata un creixement extremament ràpid dels patrimonis més elevats, tant si es tracta d’oligarques russos com de magnats mexicans, multimilionaris xinesos o financers indonesis, propietaris saudites o fortunes dels Estats Units, industrials indis o carteres europees. S’observen progressions a ritmes que són molt més elevats que el creixement de les dimensions de l’economia mundial, de l’ordre de tres o quatre vegades més ràpides que el creixement mundial al llarg del període 1980-2018. Per definició, un fenomen com aquest no pot continuar de manera indefinida, tret que s’accepti la idea que la proporció dels multimilionaris en el total dels patrimonis mundials tendeixi de mica en mica cap al 100%, perspectiva difícilment defensable. Aquesta tendència, no obstant, ha continuat al llarg del decenni posterior a la crisi financera del 2008, quasi al mateix ritme que en el període 1990-2008, i això suggereix que som davant d’una evolució estructural de gran magnitud de la qual potser encara no hem vist el final.11
Davant d’unes evolucions tan espectaculars, els discursos de justificació de la desigualtat patrimonial extrema sovint oscil·len entre diverses actituds i, de vegades, adquireixen formes sorprenents. Als països occidentals es fa amb freqüència una distinció molt gran entre, d’una banda, «oligarques» russos, multimilionaris del petroli de l’Orient Mitjà i altres multimilionaris xinesos, mexicans, guineans, indis o indonesis, que sovint no es consideren «mereixedors» veritables de la riquesa, perquè l’haurien obtingut mitjançant vincles amb els poders de l’estat (per exemple, per apropiació indeguda de recursos naturals o de diversos permisos) i això no seria útil per al creixement; i, de l’altra, els «emprenedors» europeus i dels Estats Units, sobretot californians, de qui és de bon to lloar les excel·lències i les contribucions infinites al benestar mundial, i pensar que encara haurien de ser més rics si el món sabés recompensar-los com es mereixen. Potser fins i tot hauríem d’estendre el nostre deute moral considerable amb ells en forma de deute financer bitllo-bitllo, o bé cedint-los els nostres drets de vot, cosa que d’altra banda no està gaire lluny de ser ja una realitat en molts països. Un règim de justificació de les desigualtats com aquest, que pretén ser a la vegada hipermeritocràtic i occidentalocèntric, és un bon exemple de la necessitat irrefrenable de les societats humanes de donar sentit a les desigualtats, de vegades més enllà del que és raonable. De fet, aquest discurs de quasi beatificació de la riquesa no està exempt de contradiccions, de vegades abismals. ¿Estem segurs que Bill Gates i els altres multimilionaris de la tecnologia haurien pogut desenvolupar els seus negocis sense els centenars de milers de milions de diner públic invertits en la formació i la investigació fonamental des de fa dècades? ¿Creiem de debò que el poder del seu quasi monopoli comercial i de patents privades de coneixements públics hauria pogut prosperar de cap altra manera que no fos amb el sosteniment actiu del sistema legal i fiscal en vigor?
És per això que la justificació d’aquestes desigualtats extremes passa sovint per un discurs menys grandiloqüent i que insisteix, sobretot, en la necessitat d’estabilitat patrimonial i de protecció del dret de propietat. Dit d’una altra manera, la desigualtat de la riquesa potser no és del tot justa, i no sempre útil, sobretot en les proporcions que s’observen, inclosa Califòrnia, però posar-la en qüestió comportaria el risc d’una escalada sense fi que acabarien pagant els més pobres i el conjunt de la societat. Aquest argument propietarista basat en la necessitat d’estabilitat sociopolítica i de protecció absoluta (i, de vegades, quasi religiosa) dels drets de propietat adquirits en el passat ja tenia un paper central per justificar les grans desigualtats característiques de les societats de propietaris que prosperaven a Europa i als Estats Units al segle XIX i a començaments del XX. Retrobarem aquest argument etern de l’estabilitat a la justificació de les societats trifuncionals i esclavistes. Cal afegir-hi avui un discurs sobre la suposada ineficàcia de l’estat i l’agilitat presumptament superior de la filantropia privada, un argument que també tenia un paper en els períodes precedents, però que ha agafat una nova dimensió a l’època contemporània. Aquests diversos discursos són legítims i s’han d’escoltar, fins a un cert punt, però intentaré demostrar que es poden superar si ens basem en els aprenentatges de la història.
APRENDRE DE LA HISTÒRIA, APRENDRE DEL SEGLE XX
D’una manera general, veurem en aquest llibre que, per analitzar les evolucions en curs a finals del segle XX i en aquest inici del XXI, i sobretot per extreure’n les lliçons de cara al futur, cal ressituar la història dels règims i les ideologies de la desigualtat en el marc d’una perspectiva històrica i comparativa de llarga durada. El règim de desigualtat actual, que podem qualificar de neopropietarista, porta en el seu interior rastres de tots els règims precedents. Només se’l pot estudiar correctament si es comença per examinar com les antigues societats trifuncionals (fundades sobre l’estructura ternària: clergat-noblesa-tercer estament) es van transformar en societats de propietaris als segles XVIII i XIX, i com després es van enfonsar durant el segle XX, atacades a la vegada pels desafiaments comunistes i socialdemòcrates, les guerres mundials i les independències, que van posar fi a segles de dominació colonial. Totes les societats necessiten donar sentit a les desigualtats; i les justificacions del passat, si les estudiem amb detall, no són sempre més irracionals que les del present. Si les examinem totes, en el seu desenvolupament històric concret i posant l’accent en la multiplicitat de trajectòries i bifurcacions possibles, és quan podem posar en perspectiva el règim de desigualtat actual i contemplar les condicions de la seva transformació.
Atorgarem una importància especial a la caiguda de les societats propietaristes i colonials del segle XX, caiguda que va anar acompanyada d’una transformació radical de l’estructura de les desigualtats i del seu règim de justificació, i de la qual sorgeix directament el món actual. Als països de l’Europa Occidental, començant per França, el Regne Unit i Alemanya, la desigualtat, que just abans de la Primera Guerra Mundial era més gran que als Estats Units, va disminuir al llarg del segle XX, en primer lloc, perquè la reducció que va comportar el xoc dels anys 1914-1945 hi va ser més gran i generalitzada i, després, perquè el creixement de les desigualtats a partir del 1980 hi ha estat menys marcat que als Estats Units (vegeu gràfic 0.6).12 Veurem que la forta reducció de les desigualtats que va tenir lloc entre el 1914 i els anys 1950-1960 s’explica tant a Europa com als Estats Units per un conjunt de transformacions del sistema legal, social i fiscal que les guerres del 1914-1918 i 1936-1945, la revolució bolxevic del 1917 i la crisi del 1929 van accelerar de manera considerable, però que, en certa mesura, ja estaven en gestació intel·lectual i política des de finals del segle XIX i, per tant, es pot pensar que haurien tingut lloc igualment, sota una forma diferent, mitjançant altres crisis. És la coincidència d’evolucions intel·lectuals amb lògiques dels esdeveniments el que produeix el canvi històric: les unes no poden fer res sense les altres. Tornarem a trobar aquesta lliçó moltes vegades; per exemple, quan analitzem els esdeveniments de la Revolució Francesa o les transformacions de l’estructura de les desigualtats a l’Índia després de l’època colonial.
Gràfic 0.6. Les desigualtats de 1900 a 2020: Europa, Estats Units, Japó
Interpretació: La participació del decil superior (el 10% amb les rendes més altes) en la renda nacional total vorejava el 50% a l’Europa Occidental el 1900-1910, abans de disminuir fins al voltant del 30% el 1950-1980, i remuntar després per sobre del 35% el 2010-2020. La remuntada de les desigualtats ha estat molt més gran als Estats Units, on la participació del decil superior s’aproxima al 50% el 2010-2020 i supera el nivell de 1900-1910. El Japó es troba en una situació intermèdia entre Europa i els Estats Units.
Fonts i sèries: Vegeu piketty.pse.ens.fr/ideologie.
Entre les transformacions legals, fiscals i socials implantades al llarg del segle XX per reduir les desigualtats apareix, sobretot, el desenvolupament a gran escala d’un sistema d’impost progressiu sobre les rendes i sobre els patrimonis heretats; és a dir, un sistema impositiu que carrega amb tipus més elevats les rendes i els patrimonis més alts que les rendes i els patrimonis menys elevats. Aquest invent de la progressivitat fiscal moderna de gran magnitud va sorgir sobretot als Estats Units, que a l’època de la Gilded Age (1865-1900) i de les grans acumulacions industrials i financeres de principis del segle XX temien la idea de tornar-se un dia una societat tan poc igualitària com la vella Europa, que llavors percebien com una oligarquia i veien contrària a l’esperit democràtic dels Estats Units. Aquest invent també va ser obra del Regne Unit, que no havia viscut les mateixes destruccions patrimonials que França i Alemanya entre el 1914 i el 1945, però que va emprendre, en un marc polític menys turbulent, l’operació de donar l’esquena al seu passat feixuc de desigualtat aristocràtica i propietarista, sobretot mitjançant l’impost progressiu sobre les rendes i les successions.
Pel que fa a l’impost de la renda, constatem, per exemple, que el tipus superior —és a dir, el tipus impositiu que gravava les rendes més elevades— va arribar de mitjana al 81% als Estats Units entre el 1932 i el 1980 —és a dir, durant prop de mig segle— i al 89% al Regne Unit, en contra «només» del 58% a Alemanya i el 60% a França (vegeu gràfic 0.7).13 Aclarim que aquests tipus no inclouen altres impostos sobre les rendes dels estats federats (que a la pràctica són de l’ordre del 5% o del 10%, i s’afegeixen als tipus impositius federals). És evident que aquests tipus superiors al 80% aplicats durant mig segle no sembla que hagin conduït a la destrucció del capitalisme dels Estats Units, ben al contrari.
Gràfic 0.7. El tipus superior de l’impost sobre la renda, 1900-2020
Interpretació: El tipus marginal superior de l’impost sobre la renda (aplicable a les rendes més altes) era, de mitjana, del 23% als Estats Units de 1900 a 1932, del 81% entre 1932 i 1980, i del 39% entre 1980 i 2018. En aquests dos mateixos períodes, el tipus superior ha estat del 30%, 89% i 46% al Regne Unit, de 18%, 58% i 50% a Alemanya, i de 23%, 60% i 57% a França. La progressivitat fiscal va ser màxima a mitjans de segle, especialment als Estats Units i el Regne Unit.
Fonts i sèries: Vegeu piketty.pse.ens.fr/ideologie.
Veurem que aquesta forta progressivitat fiscal va contribuir, en gran mesura, a reduir les desigualtats al segle XX, i analitzarem amb detall la manera com va ser posada en qüestió a la dècada de 1980, sobretot als Estats Units i al Regne Unit, i les lliçons que es poden extreure d’aquestes experiències històriques i trajectòries nacionals diverses. Tant per als republicans estatunidencs dirigits per Ronald Reagan com per als conservadors britànics liderats per Margaret Thatcher, arribats tots dos al poder després de les eleccions de 1979-1980, la reducció espectacular de la progressivitat fiscal va constituir la mesura més emblemàtica del que llavors es va anomenar la «revolució conservadora». Aquest gir politicoideològic de la dècada de 1980 va tenir un impacte considerable en l’evolució de la progressivitat fiscal i de les desigualtats no només en aquests dos països sinó també a escala mundial, sobretot perquè els governs i moviments polítics que van anar succeint-se a continuació tant als Estats Units com al Regne Unit no el van posar mai veritablement en qüestió. Als Estats Units, el tipus superior de l’impost federal de la renda ha fluctuat al voltant del 30%-40% a partir de la dècada de 1980; al Regne Unit, el tipus superior ha oscil·lat al voltant del 40%-45%, potser amb una lleu tendència a l’alça després de la crisi del 2008. En tots dos casos, els nivells observats en el període 1980-2018 són, a grans trets, dues vegades més baixos que els aplicats durant els anys 1933-1980, és a dir, al voltant del 40% i ja no al voltant del 80% (vegeu gràfic 0.7).
Des del punt de vista dels promotors i defensors d’aquest gir, la reducció espectacular de la progressivitat fiscal es justificava amb la idea que els tipus impositius superiors havien arribat a uns nivells desmesurats en tots dos països entre el 1950 i el 1980. Segons certs discursos, fins i tot haurien estovat els empresaris anglosaxons i haurien contribuït, d’aquesta manera, al fet que els països de l’Europa Occidental i el Japó els recuperessin terreny (tema molt present a les campanyes electorals britàniques i dels Estats Units durant les dècades de 1970 i 1980). Amb la perspectiva que ens dona el temps avui dia, més de tres decennis després, em sembla que aquesta tesi no resisteix la prova dels fets, i que cal tornar a analitzar la qüestió en conjunt. La recuperació del terreny perdut que es va viure entre 1950 i 1980 es pot explicar per bastants altres factors, començant pel fet que Alemanya, França, Suècia o el Japó duien molt de retard en el creixement el 1950 comparats amb els països anglosaxons (i, sobretot, amb els Estats Units), i per això era quasi inevitable que creixessin més de pressa en els decennis posteriors. El gran creixement d’aquests països també podria haver-se vist afavorit per un determinat nombre de factors institucionals, sobretot per les polítiques educatives i socials fins a cert punt ambicioses i igualitàries que van posar en marxa després de la Segona Guerra Mundial i que van permetre una recuperació educativa especialment ràpida respecte als Estats Units i van fer que aquests països avancessin el Regne Unit, que arrossegava un dèficit històric cada vegada més important en termes d’educació des de finals del segle XIX sense haver-hi fet mai front tant com hauria pogut. D’altra banda, cal insistir en el fet que el creixement de la productivitat als Estats Units i al Regne Unit va ser, en realitat, sensiblement més elevat al llarg del període 1950-1990 del que ha estat durant en els anys 1990-2020, i això genera dubtes seriosos sobre les virtuts dinamitzadores de les baixades dels tipus impositius superiors.
Al final es pot pensar que la reducció de la progressivitat fiscal decidida a la dècada de 1980 ha contribuït, sobretot, a un creixement sense precedents de les desigualtats observat als Estats Units i al Regne Unit al llarg del període 1980-2018, a un enfonsament de la proporció dels ingressos nacionals destinada a les rendes més baixes, així com, potser, a l’increment de la sensació d’abandó de les classes mitjanes i populars i a actituds de replegament identitari i xenòfob que es van manifestar de manera tan violenta a tots dos països el 2016 i 2017 amb el referèndum per a la sortida de la Unió Europea (el Brexit) i l’elecció de Donald Trump. En qualsevol cas, aquestes experiències es poden posar sobre la taula per repensar formes més ambicioses de progressivitat fiscal per al segle XXI, tant per a les rendes com per als patrimonis, i tant per als països rics com per als pobres, que han estat les primeres víctimes de la competència fiscal i la manca de transparència financera. La lliure circulació de capitals sense control i sense intercanvi d’informació entre administracions fiscals ha estat un dels principals vectors de la perpetuació i l’extensió internacional de la revolució fiscal conservadora dels anys 1980-1990. Ha tingut un impacte extremament negatiu en els processos de construcció de l’estat i d’una fiscalitat legítima en el conjunt del món. En realitat, el que ens caldrà posar en qüestió és, també i sobretot, la incapacitat de les coalicions socialdemòcrates de la postguerra per respondre a aquests reptes i, en particular, la seva incapacitat per estendre la problemàtica de la progressivitat fiscal a escala transnacional i a la noció de propietat privada temporal (que és on conduiria, de fet, un impost prou progressiu sobre els propietaris més importants, que llavors haurien de traspassar cada any a la comunitat una fracció prou significativa de les propietats). Aquesta limitació programàtica, intel·lectual i ideològica és una de les raons de fons que expliquen l’esgotament del moviment històric en favor de la igualtat i el fenomen de la recuperació de les desigualtats.
SOBRE LA GLACIACIÓ IDEOLÒGICA I LES NOVES DESIGUALTATS EDUCATIVES
Per entendre bé el conjunt de les evolucions en joc, també necessitarem analitzar les transformacions politicoideològiques que recauen sobre altres institucions polítiques i socials per permetre la reducció i la regulació de les desigualtats. Això afecta, sobretot, la qüestió del repartiment del poder econòmic i de la implicació dels assalariats en les instàncies de decisió i les estratègies de les empreses, una qüestió sobre la qual diversos països (com Alemanya i Suècia) van desenvolupar a la dècada de 1950 solucions innovadores, que no s’han generalitzat ni aprofundit veritablement fins fa ben poc. Els motius s’han de buscar, sens dubte, en la diversitat de les trajectòries politicoideològiques pròpies de cada país; els laboristes britànics i els socialistes francesos, per exemple, van afavorir fins als anys vuitanta un programa centrat en les nacionalitzacions, abans d’abandonar de cop i volta qualsevol perspectiva d’aquest tipus després de la caiguda del mur i la fi del comunisme. Però també s’expliquen per l’absència, una mica pertot arreu, d’una reflexió suficient sobre com superar la propietat purament privada.
De fet, la guerra freda no va produir només l’efecte que coneixem sobre el sistema de relacions internacionals. En molts aspectes, també va contribuir a una glaciació de la reflexió sobre com superar el capitalisme, cosa que l’eufòria anticomunista posterior a la caiguda del mur no va fer sinó reforçar, quasi fins a la «gran recessió» del 2008. Ha estat molt recentment que s’han reprès, de debò, les reflexions sobre un més bon encaix social de les forces econòmiques.
Passa el mateix amb la qüestió crucial de la inversió en educació i l’accés a la formació. L’aspecte més colpidor de l’augment de les desigualtats als Estats Units és l’enfonsament de la proporció del segment del 50% més pobre en les rendes totals, que ha passat de prop del 20% el 1980 a poc més del 12% el 2018. Una caiguda tan gran quan el nivell del punt de partida ja no era gaire elevat només es pot explicar per una multitud de factors, començant per l’evolució de les normes socials i salarials (com la important reducció del salari mínim federal a partir del 1980) i les molt importants desigualtats en l’accés a l’educació. Des d’aquest punt de vista, sobta constatar fins a quin punt les possibilitats d’entrar a la universitat als Estats Units venen determinades per la renda familiar. Creuant les informacions sobre la població estudiantil i les declaracions de renda dels progenitors, les investigacions han pogut demostrar que la probabilitat d’accedir a l’ensenyament superior (incloses les diplomatures de dos anys) és, a la dècada del 2010, de poc més del 20% entre el 10% dels joves adults de famílies amb les rendes familiars més baixes, i passava de manera quasi lineal de més del 90% per als joves adults de famílies amb les rendes familiars més elevades (vegeu gràfic 0.8).14 Cal assenyalar, també, que un cop hi accedeixen, no tenen els uns i els altres dret al mateix ensenyament superior. La concentració de la inversió en educació i dels finançaments al sector més elitista és especialment extrema als Estats Units, on, a sobre, hi ha una gran opacitat pel que fa als procediments d’admissió i una absència quasi total de regulació pública.
Gràfic 0.8. Renda familiar i accés a la universitat, Estats Units 2014
Interpretació: El 2014, la taxa d’accés a l’ensenyament superior (percentatge de persones d’entre 19-21 anys inscrites en una universitat, un college o qualsevol altre establiment d’ensenyament superior) era del 30% amb prou feines dels fills del 10% més pobre dels Estats Units, i de més del 90% dels fills del 10% més ric.
Fonts i sèries: Vegeu piketty.pse.ens.fr/ideologie.
Aquests resultats sobten, perquè il·lustren l’abisme considerable que existeix de vegades entres les proclames meritocràtiques oficials (que insisteixen amb profusió en la importància de la igualtat d’oportunitats, almenys en el terreny teòric i retòric) i les realitats a les quals s’enfronten les classes més desafavorides, en termes d’accés, a la formació. Veurem que les desigualtats en l’accés i el finançament de l’educació són una mica menys extremes a Europa i al Japó, i això pot contribuir a explicar l’encara més gran divergència entres les rendes altes i baixes que s’observa als Estats Units. No obstant això, la qüestió de les desigualtats en la inversió en educació i de la manca de transparència democràtica sobre aquest tema és un repte que afecta tots els països, i que forma part dels fracassos socialdemòcrates més importants, juntament amb els relatius a la redefinició de la propietat.
EL RETORN DE LES ELITS MÚLTIPLES I LES DIFICULTATS D’UNA COALICIÓ IGUALITÀRIA
En un marc més general, en aquest llibre intentarem comprendre millor en quines condicions van aconseguir les coalicions polítiques igualitàries formar-se en ple segle XX i reduir les desigualtats sorgides del passat, per què es van acabar esvaint i en quines condicions podrien aconseguir aparèixer-ne de noves en aquest inici del segle XXI.
Per començar, cal indicar que les coalicions redistributives de tipus socialdemòcrata (en sentit ampli) que es van imposar a mitjans del segle XX tenien una dimensió que no era només electoral, institucional i de partits polítics, sinó que era abans que res intel·lectual i ideològica. Dit d’una altra manera, és sobretot en el terreny de les idees on es van produir els combats i es van guanyar les batalles. Sens dubte, el fet que aquelles coalicions també s’encarnessin en forma de partits i d’eleccions concretes és bàsic, tant si es tractava d’un partit autènticament i explícitament «socialdemòcrata» com el SAP a Suècia o l’SPD a Alemanya, que van exercir tots dos responsabilitats importants des dels anys 1920-1930,15 com si apareixia en forma de partit laborista al Regne Unit (que va assolir la majoria absoluta dels escons a les eleccions històriques del 1945), de partit demòcrata als Estats Units (en el poder des del 1932 fins al 1952, primer amb Roosevelt i després amb Truman) o en forma de diverses aliances de socialistes i comunistes a França (al poder el 1936 i el 1945) i en molts altres països. Més enllà d’aquestes encarnacions específiques, però, la qüestió és que la veritable presa de poder va ser, en primer lloc, ideològica i intel·lectual. Es tractava de coalicions d’idees basades en programes de reducció de les desigualtats i de transformació profunda del sistema legal, fiscal i social que van acabar imposant-se al conjunt de les forces polítiques al llarg del període 1930-1980, inclosos partits situats més a la dreta del tauler polític de l’època. Aquesta transformació es va sustentar, naturalment, en les estratègies de mobilització implantades pels partits socialdemòcrates (en sentit ampli), però més en general en la implicació d’amplis sectors del cos social (sindicats, militants, mitjans de comunicació, intel·lectuals) i en una transformació de conjunt de la ideologia dominant, que al llarg de tot el segle XIX i fins a principis del XX es descansava en el dogma quasi religiós del mercat, la desigualtat i la propietat.
El factor més important que va conduir a l’aparició d’aquelles coalicions d’idees i d’aquella nova visió del paper de l’estat va ser la pèrdua de legitimitat del sistema de propietat privada i de lliure competència; primer, de manera gradual al segle XIX i a començaments del XX, a causa de les enormes concentracions de riquesa generades pel creixement industrial i dels sentiments d’injustícia que aquestes evolucions van provocar; i, després, de manera accelerada, arran de les guerres mundials i la crisi de la dècada de 1930. L’existència d’un contramodel comunista a la Unió Soviètica també va tenir un paper fonamental; d’una banda, per imposar un projecte redistributiu ambiciós als actors i als partits conservadors que, sovint, no el volien, i, de l’altra, per accelerar els processos de descolonització dels imperis colonials europeus i d’extensió dels drets civils als Estats Units.
Ara bé, si examinem l’evolució de l’estructura dels electorats socialdemòcrates (en sentit ampli) des del 1945, és sorprenent constatar fins a quin punt es van transformar, tant a Europa com als Estats Units, i això en condicions relativament semblants, cosa que, a priori, no té res d’evident, tenint en compte els orígens històrics tan diferents dels sistemes de partits a un costat i l’altre de l’Atlàntic. En el període 1950-1970, el vot per al partit demòcrata dels Estats Units era especialment elevat entre els electors amb menys formació universitària i els que disposaven de rendes i patrimonis més febles (mentre que el vot republicà era, al contrari, més important entre els de més formació i rendes i patrimonis més alts). Trobem la mateixa estructura a França, amb proporcions quasi idèntiques: els partits socialistes, comunistes i radicals atreien als anys 1950-1970 més sufragis entre les persones amb menys titulacions i les rendes i patrimonis més modestos (i a la inversa, per als partits de centredreta i de dreta de tendències diverses). Aquesta estructura electoral va començar a canviar a finals dels anys seixanta i durant els setanta, i es constata a partir dels anys 1980-2000 una estructura sensiblement diferent a les dels anys 1950 a 1970, altra vegada de manera quasi idèntica als Estats Units i a França: tant el vot demòcrata com el socialista i comunista s’han incrementat entre els electors amb més estudis, tot i que continuen sent febles entre les rendes més altes. Això, tanmateix, podria durar només un temps: a les eleccions del 2016 per a la presidència americana, per primera vegada no només els que tenen més estudis van decidir votar demòcrata en comptes de republicà, sinó que entre les rendes més altes va passar el mateix, de manera que l’estructura social del vot s’ha capgirat del tot si es compara amb la del període 1950-1970 (vegeu gràfic 0.9).
Gràfic 0.9. La transformació del conflicte polític i electoral, 1945-2020: emergència d’un sistema d’elits múltiples, o gran capgirada?
Interpretació: Els anys 1950-1970, el vot per al partit demòcrata als Estats Units i per als partits d’esquerres (socialistes, comunistes, radicals, ecologistes) a França anava associat als electors que tenien nivells d’estudis i de rendes menys elevats; als anys 1980-2020, s’ha associat amb els electors amb més titulació; els anys 2010-2020, també ha passat a associar-se amb els electors amb rendes més elevades (particularment als Estats Units).
Fonts i sèries: Vegeu piketty.pse.ens.fr/ideologie.
En altres paraules, la descomposició de l’estructura esquerradreta de la postguerra, en la qual es va sustentar la reducció de les desigualtats a meitat del segle XX, i que les eleccions als Estats Units i a França del 2016-2017 mostren fins a quin punt estava d’avançada, és un fenomen que ve de lluny, i que només es pot comprendre correctament si es posa molt en perspectiva.
Observarem, d’altra banda, transformacions similars en el vot laborista al Regne Unit i els vots socialdemòcrates de diverses tendències a Europa.16 El vot socialdemòcrata (en sentit ampli) corresponia als anys 1950-1980 al vot del partit dels treballadors; a partir dels anys 1990-2010, però, es transforma en el vot del partit dels universitaris. Veurem que, tot i així, els patrimonis més elevats continuen malfiant-se dels partits socialdemòcrates, laboristes i socialistes, inclòs el vot demòcrata als Estats Units (malgrat que, en tots dos casos, clarament cada vegada menys). El punt important és que aquestes diverses dimensions de les desigualtats socials (estudis universitaris, rendes, propietats) sempre han estat vinculades les unes amb les altres, però només de manera parcial: tant en el període 1950-1980 com en el 2000-2020, es poden trobar moltes persones que ocupen posicions més altes en la jerarquia dels estudis que no en la de la propietat, i a l’inrevés.17 El canvi important que ha tingut lloc té a veure amb la capacitat de les organitzacions i les coalicions polítiques presents d’unir o, al contrari, d’oposar aquestes diverses dimensions de la desigualtat social.
Concretament, durant els anys 1950-1980 aquestes diverses dimensions estaven alineades políticament: les persones que ocupaven posicions menys elevades en la jerarquia social tenien tendència a votar el mateix partit o coalició, sigui quina sigui la dimensió considerada (estudis, rendes, patrimoni), i el fet d’estar mal situat en diverses dimensions produïa efectes acumulatius en el vot. L’estructura del conflicte polític era «classista», en el sentit que oposava les classes socials més modestes a les classes socials més elevades, es consideri la dimensió que es consideri a l’hora de definir la identitat de classe (identitat que, en la pràctica, sempre és profundament complexa i multidimensional, cosa que, precisament, tendeix a complicar la formació de coalicions majoritàries).
A la inversa, a partir dels anys 1980-2000, les diverses dimensions de la desigualtat social han deixat d’estar alineades. L’estructura del conflicte polític correspon al que podem descriure com un sistema d’«elits múltiples»: un partit o una coalició atreu els vots dels que tenen més estudis (l’elit intel·lectual i cultural), mentre que l’altra part o coalició sedueix els votants de patrimonis més elevats i en certa mesura de rendes més altes (l’elit comercial i financera). Entre les múltiples dificultats que comporta una situació com aquesta, s’hi troba, especialment, el fet que totes les persones que no tenen ni estudis superiors ni patrimoni ni rendes altes, corren el perill de sentir-se abandonades amb aquesta estructura del conflicte polític. Això pot explicar per què la participació electoral s’ha enfonsat en els últims decennis en el si dels grups socials que tenen els estudis, les rendes i els patrimonis més febles, mentre que a les dècades del 1950-1970 era igual d’alta que la dels grups més ben dotats. Si volem comprendre l’augment del «populisme» (un calaix de sastre que sovint utilitzen les elits per desqualificar els moviments polítics que tenen la sensació de no controlar prou), no és mala idea començar analitzant aquest increment de la força de l’«elitisme» dintre de les estructures dels partits. També es pot comprovar que aquest sistema d’elits múltiples no està del tot desvinculat de l’antic règim trifuncional, que es basava en un cert equilibri entre les elits clericals i guerreres, tot i que les formes de legitimitat han canviat, evidentment.
REPENSAR LA PROPIETAT JUSTA, L’EDUCACIÓ JUSTA, LA FRONTERA JUSTA
Intentarem comprendre en profunditat els orígens i les implicacions d’aquesta transformació de l’estructura de les fractures polítiques i electorals des dels anys 1950-1970. Diguem-ho des de bon començament: es tracta d’una evolució complexa, que es pot analitzar a la vegada com a causa i com a efecte de l’augment de les desigualtats, i que necessitaria molts altres treballs i molt més material del que jo he pogut reunir en aquest llibre per poder-la comprendre de manera completament satisfactòria. Podem, per començar, veure aquesta evolució com la conseqüència de la «revolució conservadora» de la dècada de 1980 i del moviment de desregulació social i financera que se n’ha derivat, i al qual els socialdemòcrates han contribuït en gran mesura, ja que no han pensat prou en un model alternatiu d’organització del sistema-món/economia-món i de superació de l’estat nació. És així com els antics partits i coalicions socialdemòcrates han abandonat de manera progressiva qualsevol ambició poderosa en termes de redistribució i de reducció de les desigualtats, en part a causa de la competència fiscal creixent entre països i de la lliure circulació de béns i capitals (que ells mateixos han contribuït a posar en marxa, sense contrapartida en termes de noves regles fiscals i socials comunes), fins al punt que han perdut el suport dels electors menys afavorits, i han concentrat cada vegada més l’atenció en els de més alts nivells d’estudis, que eren els primers beneficiats de la globalització en marxa.
També es pot considerar que és l’augment de la fractura racial i etnoreligiosa —primer, als Estats Units arran del moviment pels drets civils a la dècada de 1960 i, després, a Europa quan els conflictes al voltant de les qüestions migratòries i postcolonials van començar a endurir-se als anys 1980-1990—, el que va provocar l’aparició de fortes divisions en el si de les classes populars i va conduir a la ruptura progressiva de la coalició igualitària dels anys 1950-1980, amb la deserció gradual d’una part de les classes populars blanques o autòctones que va encaminar el vot cap a posicions xenòfobes i nativistes. Segons la primera explicació, els socialdemòcrates haurien abandonat les classes populars; segons la segona, el que s’hauria produït és el contrari.
Aquestes diferents explicacions tenen, sens dubte, cadascuna la seva part de veritat, però l’anàlisi de les diverses trajectòries i cronologies suggereix que poden quedar englobades en un mateix factor: la incapacitat de la coalició igualitària socialdemòcrata de la postguerra d’aprofundir i renovar el seu programa i la seva ideologia. Més que acusar la globalització liberal (que no ha caigut del cel) o el suposat racisme popular (que no és més espontani que el de les elits), és més constructiu explicar aquestes evolucions per la ideologia i, concretament, per la feblesa ideològica de la coalició igualitària.
Aquesta feblesa es refereix, principalment, a la incapacitat per pensar i organitzar la redistribució i la progressivitat fiscal a escala transnacional, qüestió que els socialdemòcrates havien deixat molt de banda a l’època de l’estat nació redistributiu triomfant de la postguerra, i que no han tornat a reprendre de debò fins avui, en el marc de la Unió Europa, en particular, i en l’àmbit mundial, en general. També es refereix a les dificultats que han aparegut a l’hora d’integrar en la reflexió sobre la desigualtat social la qüestió de la diversitat dels orígens, un tema que, la veritat sigui dita, ningú no havia posat de debò sobre la taula abans dels anys 1960-1970, en la mesura que les persones sorgides de diversos orígens continentals, racials o etnoreligiosos gairebé no es creuaven mai en les mateixes societats, tret de si era mitjançant les relacions entre estats i les dominacions colonials. En el fons, aquestes dues febleses s’uneixen en una sola qüestió: la de la frontera de la comunitat humana a la qual ens aferrem per organitzar la vida col·lectiva i, sobretot, per reduir les desigualtats i construir una norma d’igualtat acceptable per a la majoria. El moviment general de presa de contacte entre diverses àrees del món, degut sobretot als progressos en les tecnologies del transport i la comunicació, obliga a revisar de manera permanent el marc de l’acció i a enfocar el tema de la justícia social en una esfera explícitament transnacional i mundial.
Observarem igualment que el programa socialdemòcrata no ha reflexionat mai de debò, després del fracàs comunista, sobre les condicions d’una propietat justa. Els compromisos socialdemòcrates de la postguerra es van construir amb presses, i les qüestions de l’impost progressiu, de la propietat temporal i de la difusió de la propietat (per exemple, mitjançant una dotació universal de capital, finançada per un impost progressiu sobre la propietat i les successions), del repartiment del poder i de la propietat social a l’interior de les empreses (cogestió, autogestió), de la democràcia pressupostària i de la propietat pública, no s’han examinat mai ni s’han experimentat de manera tan global i coherent com s’hauria pogut fer. El fet que l’ensenyament superior hagi deixat d’estar reservat a una petita elit, una evolució excel·lent en si mateixa, també ha transformat les condicions d’una educació justa. A l’època de la generalització de l’ensenyament primari i secundari, existia un programa igualitari relativament senzill en matèria educativa: n’hi havia prou a dedicar els mitjans necessaris per conduir una generació sencera fins al final de la primària, i després fins al final de la secundària. Amb l’ensenyament superior, s’ha fet més complex definir un objectiu igualitari. S’han desenvolupat a gran velocitat tot d’ideologies suposadament defensores de la igualtat d’oportunitats, però que, en realitat, estan orientades a glorificar els mèrits dels beneficiaris del sistema educatiu, i han provocat repartiments especialment hipòcrites i mancats d’igualtat tant de places com de recursos (vegeu gràfic 0.8, més amunt). La incapacitat dels socialdemòcrates de convèncer les classes desafavorides del fet que es preocupaven pels seus fills i per la seva educació tant com per la dels seus propis fills i pels àmbits educatius elitistes (cosa poc sorprenent, d’altra banda, perquè no han desenvolupat mai una política justa i transparent en la matèria) explica, sens dubte, en bona mesura per què s’han convertit en el partit dels llicenciats universitaris.
A la primera part d’aquest llibre intentaré analitzar els ensenyaments que en aquests diversos temes es poden extreure de les experiències històriques disponibles, i els dispositius institucionals que permeten abordar les condicions d’una propietat justa, d’una educació justa o d’una frontera justa. Aquestes conclusions s’han de contemplar com el que són: unes quantes lliçons imperfectes, fràgils i provisionals, que permeten dibuixar els contorns d’un socialisme participatiu i d’un socialfederalisme fonamentat en les lliçons de la història. Vull insistir, sobretot, en el que és un dels ensenyaments fonamentals del relat històric que exposaré, i que constitueix la trama principal d’aquest llibre: les idees i les ideologies compten en la història, però no són res sense la intermediació de les lògiques dels esdeveniments, de les experimentacions històriques i institucionals concretes i, sovint, de les crisis més o menys violentes. Hi ha un punt que sembla segur: tenint en compte la transformació profunda de l’estructura de les fractures polítiques i electorals després dels anys 1950-1980 és poc probable que un dia pugui sorgir una nova coalició igualitària sense que hi hagi una redefinició radical de la seva base programàtica, intel·lectual i ideològica.
LA DIVERSITAT DEL MÓN: EL PASSEIG INDISPENSABLE PER LA LLARGA DURADA
Abans de recuperar el fil d’aquest examen de les evolucions recents i del temps present, aquest llibre començarà fent una llarga marrada per la història dels règims de desigualtat. En particular, caldrà estudiar la transformació de les antigues societats trifuncionals en societats de propietaris, i la manera com la topada amb les potències propietaristes i colonials europees va afectar les trajectòries de les societats no europees. Ja he esbossat les raons d’aquesta travessia indispensable per la llarga durada. Això ens permetrà, per començar, comprendre la diversitat politicoideològica dels règims no igualitaris, així com la multiplicitat de trajectòries i bifurcacions possibles. Les diverses societats humanes han demostrat, al llarg de la història, una gran creativitat a l’hora d’estructurar ideològicament i institucionalment les desigualtats socials, i ens equivocaríem de mig a mig si veiéssim en aquestes construccions intel·lectuals i polítiques un pur vel hipòcrita i sense importància que permet a les elits justificar la seva immutable dominació. Aquestes construccions reflecteixen lluites i visions contradictòries que, fins a un cert punt, tenen, totes, un fons de sinceritat i de plausibilitat, de les quals es poden extreure ensenyaments útils. La qüestió de l’organització ideal d’una societat de grans dimensions ho és tot menys senzilla, i no n’hi ha prou a denunciar el règim del moment per estar segurs que el que el substitueixi serà més satisfactori. Cal prendre’s seriosament les construccions ideològiques del passat; en primer lloc, perquè no sempre són més irracionals que les del present i, també, perquè per analitzar-les disposem d’una perspectiva i d’unes possibilitats d’observació des de la distància que sovint ens manquen quan analitzem el present. Veurem, a més, que nombrosos debats eminentment contemporanis tenen arrels antigues, com passa, per exemple, amb les discussions sobre l’impost progressiu i la redistribució de les propietats a l’època de la Revolució Francesa. L’estudi d’aquesta genealogia és necessari per a comprendre més bé els conflictes del futur i les solucions que es poden planejar.
A continuació, i sobretot, aquest llarg passeig per la història és indispensable perquè la presa de contacte de diverses àrees del món entre si ha estat un procés molt gradual. En el curs dels segles, les múltiples societats del món tenien molt pocs vincles entre elles. Llavors van començar a desenvolupar-se les relacions, mitjançant intercanvis intel·lectuals i comercials, així com també en el marc de les relacions de força entre estats i les relacions de dominació colonial. Només va ser després de la descolonització i les independències, i en certa manera després de la fi de la guerra freda, que les diverses regions del món es van connectar veritablement les unes amb les altres, no tan sols en relació amb els fluxos econòmics i financers, sinó també i, sobretot, des del punt de vista dels intercanvis humans i culturals. A molts països, per exemple a les societats europees, abans dels anys 1960-1970 quasi no existia cap contacte directe entre les poblacions sorgides d’orígens continentals i religiosos diversos. Aquests contactes van començar a adquirir un nou abast amb els fluxos migratoris postcolonials, i van tenir un impacte considerable en l’evolució de l’estructura del conflicte ideològic i electoral a Europa. Altres llocs del món, per exemple l’Índia o els Estats Units, el Brasil o l’Àfrica del Sud, tenen una experiència més antiga pel que fa a trobar-se en el mateix territori poblacions que es percebien radicalment diferents les unes de les altres, per raons racials, socials o religioses, cosa que va donar lloc a trajectòries diverses marcades alhora per mestissatges, compromisos i antagonismes de vegades persistents. Només una àmplia revisió amb perspectiva històrica d’aquestes trobades i dels règims de desigualtat que se n’han derivat ens pot permetre encaminar-nos cap a les etapes següents d’aquesta llarga història comuna i connectada.
DE LA COMPLEMENTARIETAT DEL LLENGUATGE NATURAL I DEL LLENGUATGE MATEMÀTIC
Abans de continuar avançant en aquesta investigació, voldria, finalment, aclarir un tema de metodologia. En aquest llibre s’utilitzarà, sobretot, el llenguatge natural (que, d’altra banda, no té res d’especialment natural, ni en el cas de la llengua francesa, que és la que utilitzo per escriure’l, ni en el cas de cap altra) i, amb caràcter complementari, el llenguatge matemàtic o estadístic. Per exemple, sovint empraré nocions de decils i centils per mesurar la desigualtat de les rendes o de la propietat, o la jerarquia del nivell d’estudis. La meva intenció quan faig això no és substituir la lluita de classes per la lluita de decils. Les identitats socials són i seran sempre flexibles i multidimensionals, i és mitjançant l’ús del llenguatge natural que els grups socials de les diverses societats poden trobar els recursos lingüístics que els permetin referir-se a les professions i els oficis, els actius i les qualificacions, les esperances i les experiències amb què s’identifiquen. Res no podrà substituir mai el llenguatge natural, ni per expressar les identitats socials i les ideologies polítiques ni per estructurar la investigació en ciències socials i la reflexió sobre una societat justa. Els que creuen que un dia es podrà delegar en una fórmula matemàtica, un algorisme o un mètode d’econometria la tasca d’escollir el nivell «socialment òptim» de desigualtat i les institucions que permetin assolir-lo, val més que s’esperin asseguts. No passarà mai, això, i és una sort. Només el debat obert i democràtic, formulat en llenguatge natural (o, més ben dit, en les diverses llengües naturals, que no és un detall menor), pot oferir els matisos i les subtileses necessaris per contemplar decisions com aquestes.
Amb tot, la utilització del llenguatge matemàtic, de les sèries estadístiques, dels gràfics i les taules, ocupa una part important del llibre, i té un paper igual d’essencial en el debat polític i en el canvi històric. Insistim-hi: tal com passa amb totes les estadístiques, les sèries històriques i altres avaluacions quantitatives que es presenten en aquesta obra no són sinó construccions socials imperfectes, provisionals i fràgils. No tenen per objectiu establir «la» veritat de les xifres o la certesa dels «fets». Des del meu punt de vista, les estadístiques serveixen abans que res per desenvolupar un llenguatge que permeti establir els ordres de magnitud i, sobretot, per comparar de la manera més assenyada possible les èpoques, les societats i les cultures que es consideren molt allunyades les unes de les altres i que, per naturalesa, no es podran comparar mai perfectament entre si. No obstant, més enllà de la unicitat absoluta i de l’especificitat radical de cada societat, pot ser legítim intentar, per exemple, comparar la concentració de la propietat en vigor als Estat Units el 2018 amb la de França el 1914 o el Regne Unit el 1800.
Les condicions per exercir el dret de propietat no són, evidentment, les mateixes en cadascun d’aquests tres casos. Els sistemes legals, fiscals i socials difereixen en molts sentits, i les categories dels actius que es posseeixen (terres, immobles urbans, actius financers, béns immaterials, etc.) són també molt diferents. Tot i així, si s’és conscient de totes aquestes especificitats i de la seva importància, i es tenen sempre ben presents les condicions socials i polítiques de la construcció de les fonts de què disposem, llavors pot tenir sentit fer aquesta mena de comparacions; per exemple, si fem una estimació de la proporció del total de les propietats en possessió del 10% dels més rics i del 50% dels més pobres en aquestes diverses societats. Utilitzar dades estadístiques en la investigació històrica és, també, la millor manera de mesurar la magnitud de la nostra ignorància. Aportar xifres implica immediatament necessitar-ne d’altres, que la majoria de vegades no estan disponibles, i és important dir-ho i constatar-ho explícitament. Això condueix a indicar quines comparacions es poden fer i quines no. A la pràctica, existeixen, en general, algunes comparacions que tenen sentit, incloses les que es fan entre societats que es veuen elles mateixes com a excepcionals i radicalment diferents entre si i, sovint, rebutgen aprendre les unes de les altres. Un dels objectius principals de la investigació en ciències socials és identificar aquestes comparacions i indicar amb claredat les que no es poden dur a terme.
Aquestes comparacions són útils perquè poden ajudar a extreure lliçons de les diverses experiències polítiques i trajectòries històriques, a analitzar els efectes del sistema legal o fiscal, a construir normes comunes de justícia social i econòmica i a bastir dispositius institucionals acceptables per a la majoria. Massa sovint les ciències socials en tenen prou a dir que tota estadística és una construcció social, cosa que, per descomptat, és sempre certa, però és insuficient, perquè significa deixar en mans d’altres els debats bàsics i, en particular, els econòmics. Aquesta actitud traeix, de vegades, un cert conservadorisme o, en tot cas, un gran escepticisme sobre la possibilitat d’extreure ensenyaments de les fonts imperfectes que ens llega la història.
No obstant, molts processos històrics d’emancipació social i política han pogut tenir lloc basant-se en dispositius estadístics i construccions matemàtiques de diversa naturalesa. És difícil, per exemple, organitzar el sufragi universal, si no es disposa de censos que permetin segmentar les circumscripcions i assegurar-se que tots els electors tinguin el mateix pes, ni de regles electorals que permetin transformar els vots en decisions. I no és senzill pretendre que hi hagi justícia fiscal sense un barem expressat en tipus impositius que substitueixi el poder discrecional del recaptador d’impostos. Aquests barems s’han d’aplicar a dimensions com ara renda o capital, conceptes abstractes i teòrics que costen molt de definir a efectes pràctics, però que permeten intentar que grups socials molt diferents acceptin comparar-se els uns amb els altres, al preu de negociacions i de compromisos sociopolítics complexos quan es tracta de l’aplicació concreta de categories al teixit social i a les seves subtils fronteres. D’aquí a uns quants anys, potser ens adonarem que no era gaire creïble la idea d’organitzar la justícia educativa sense dotar-se dels mitjans per verificar si les classes socials desafavorides es beneficien o no de recursos públics almenys en la mateixa proporció que els que s’atorguen a les classes més afavorides (i no de recursos clarament inferiors, com és el cas actualment una mica a tot arreu), i sense introduir de manera explícita i verificable els orígens socials en els dispositius que es dediquen a assignar els recursos. Tant per lluitar contra el nacionalisme intel·lectual com per fugir de l’arbitrarietat de les elits i construir un nou horitzó igualitari, el llenguatge matemàtic i estadístic, utilitzat amb moderació i en el moment oportú, és un complement indispensable del llenguatge natural.
ORGANITZACIÓ DEL LLIBRE
El llibre que ve a continuació està organitzat en quatre parts i disset capítols. La primera part, titulada «Els règims de desigualtat en la història», consta de cinc capítols. El capítol 1 presenta una introducció general a l’estudi de les societats ternàries (o trifuncionals), és a dir, les societats organitzades al voltant d’un repartiment en tres grups funcionals (clergat, noblesa, tercer estament). El capítol 2 analitza el cas de les societats estamentals europees, fonamentades en una forma d’equilibri entre les legitimitats de les elits intel·lectuals i guerreres, i formes específiques de propietat i de relacions de poder. El capítol 3 estudia la invenció de les societats de propietaris, sobretot a través de la ruptura emblemàtica de la Revolució Francesa, que va intentar establir una separació radical entre el dret de propietat (que se suposava obert a tothom) i els poders sobirans (des d’aleshores, monopoli de l’estat), i que va desembocar en la qüestió de la desigualtat de la propietat i de la seva persistència. El capítol 4 analitza el desenvolupament d’una societat de propietaris d’enorme desigualtat a França al segle XIX i fins a la Primera Guerra Mundial. El capítol 5 estudia les diverses variants europees de transició entre lògiques trifuncionals i propietaristes, i es focalitza, sobretot, en el cas del Regne Unit i Suècia, cosa que permet il·lustrar la multiplicitat de les trajectòries possibles, així com també la importància de les mobilitzacions collectives i de les bifurcacions politicoideològiques en la transformació dels règims de desigualtat.
La segona part, titulada «Les societats esclavistes i colonials» consta de quatre capítols. El capítol 6 tracta de les societats esclavistes, que constitueixen la forma històrica més extrema de règim de desigualtat. M’interessaré especialment en les abolicions del segle XIX i les formes de compensació als propietaris que se’n van derivar. Aquests episodis il·lustren la força del règim de quasi sacralització de la propietat que estava en vigor a l’època i del qual sorgeix, en part, el món actual. El capítol 7 estudia l’estructura de les desigualtats en el si de les societats colonials i postesclavistes, menys extremes, sens dubte, que la de les societats esclavistes precedents, però que igualment va deixar traces profundes en l’estructura de la desigualtat contemporània, tant entre països com a l’interior de cada país. Els capítols 8 i 9 examinen la manera com la transformació de les societats trifuncionals no europees va quedar afectada per la topada amb les potències colonials i propietaristes europees, i es focalitza, en primer lloc, en el cas de l’Índia (on les antigues divisions estatutàries han deixat traces d’una persistència poc habitual, en part degudes a la codificació rígida que en va fer el colonitzador britànic), per situar-se després en una perspectiva eurasiàtica més àmplia (la Xina, el Japó, l’Iran).
La tercera part, titulada «La gran transformació del segle XX», consta de quatre capítols. El capítol 10 analitza la caiguda de les societats de propietaris al segle XX, conseqüència de les dues guerres mundials, de la crisi de la dècada de 1930 i dels reptes del comunisme i de les independències, i encara més de les mobilitzacions col·lectives i ideològiques (especialment socialdemòcrates i sindicals) en gestació des del final del segle XX per fundar un règim de desigualtat més just que el propietarista. El capítol 11 estudia les conquestes i els límits de les societats socialdemòcrates que es van posar en marxa a continuació de la Segona Guerra Mundial i, en especial, les limitacions que van tenir a l’hora de repensar les condicions d’una propietat justa, fer front al repte de la desigualtat en l’ensenyament superior i estendre la qüestió de la redistribució a escala transnacional. El capítol 12 examina les societats comunistes i postcomunistes, en les variants russa, xinesa i de l’Europa de l’Est, i la manera com el postcomunisme ha contribuït a alimentar les derives de desigualtats i identitàries recents. El capítol 13 repassa en perspectiva el règim hipercapitalista de desigualtat mundial actual, entre modernitat i arcaisme, i insisteix en la seva incapacitat per adonar-se de la gravetat de la crisi de desigualtat i de la crisi mediambiental que l’afecten.
La quarta part, titulada «Repensar les dimensions del conflicte polític», consta de quatre capítols, en què estudio l’evolució de l’estructura socioeconòmica dels electorats dels diversos partits i moviments polítics des de mitjans del segle XX, i les perspectives de recomposicions futures. El capítol 14 estudia les condicions de la formació històrica i la desaparició posterior d’una coalició electoral igualitària, és a dir, la fundació sobre una plataforma de redistribució prou convincent per agrupar les classes populars sorgides d’orígens diversos, començant pel cas de França. El capítol 15 mostra com el procés de desagregació-gentrificació-bramanització de la coalició socialdemòcrata de la postguerra s’ha produït igualment als Estats Units i al Regne Unit, cosa que suggereix causes estructurals comunes. El capítol 16 estén l’anàlisi a les altres democràcies electorals occidentals, a l’Europa de l’Est, a l’Índia i al Brasil. Hi estudio la formació d’un veritable parany socialnativista en aquest inici del segle XXI. Insisteixo sobre la manera com les derives identitàries actuals es veuen alimentades per l’absència d’una plataforma igualitària i internacionalista prou forta per fer de contrapès, és a dir, l’absència d’un veritable socialfederalisme creïble. El capítol 17 intenta extreure lliçons de les experiències històriques relatades als capítols i les parts precedents, i presentar els contorns d’un possible socialisme participatiu per al segle XXI. Analitzo, en particular, les formes que podria adoptar una propietat justa, amb dos pilars principals: d’una banda, el repartiment real del poder i dels drets de vot a les empreses, que permeti instaurar la propietat social i anar més enllà de la cogestió i l’autogestió; i, de l’altra, un impost fortament progressiu sobre la propietat, que permeti finançar una dotació de capital significativa per a tots els joves adults i posar en pràctica una forma de propietat temporal i de circulació permanent dels patrimonis. M’ocuparé, igualment, de la qüestió de l’educació justa i de l’impost just, i de la necessitat de garantir, mitjançant la transparència i el control ciutadà, tant la justícia educativa com la justícia fiscal. Examinaré, finalment, les condicions per a una democràcia justa i una frontera justa. El tema central és aquí el d’una organització alternativa de sistema-món, que permeti desenvolupar gràcies al socialfederalisme noves formes de solidaritat fiscal, social i mediambiental, en comptes dels tractats de lliure circulació de béns i capitals que avui dia fan la funció de governança mundial.
Alguns lectors impacients potser tindran la temptació d’anar directament a l’últim capítol i a la conclusió. No els ho puc impedir, però els aviso que els costarà comprendre d’on extrec els elements que s’hi presenten si no llegeixen abans les quatre primeres parts, almenys fragmentàriament. D’altres potser consideraran que els materials que presento a les dues primeres parts es refereixen a una història massa antiga perquè sigui pertinent de debò des del seu punt de vista, i preferiran concentrar-se en la tercera i quarta part. He intentat situar prou recordatoris i cites al principi de cada part i de cada capítol perquè l’obra es pugui abordar de maneres diverses. Que cadascú, doncs, triï el seu camí, tot i que la línia recta continua sent, és clar, la progressió més lògica.
A fi d’alleugerir la lectura, en el text i en les notes a final de capítol només s’esmenten les fonts i referències principals. Invito els lectors que desitgin obtenir informacions detallades del conjunt de les fonts històriques, de les referències bibliogràfiques i dels mètodes utilitzats en aquest llibre a consultar l’annex tècnic disponible en línia: http://piketty.pse.ens.fr/files/AnnexeKIdeologie.pdf.18