CAPÍTOL 2

LES SOCIETATS ESTAMENTALS EUROPEES: PODER I PROPIETAT

Començarem el nostre estudi de les societats ternàries i de la seva transformació examinant, en aquest capítol, el cas de les societats estamentals europees i, en particular, el de França. Es tracta, sobretot, de comprendre més bé les formes particulars que adquireixen les relacions de poder i de propietat entre les classes en el si d’aquestes societats. En primer lloc, analitzarem l’esquema general de justificació de l’ordre trifuncional a l’època medieval. Veurem que el discurs de la desigualtat ternària prova d’explicar, a la seva manera, la idea d’un cert equilibri polític i social entre dues formes a priori plausibles de legitimitat per governar: la de les elits intel·lectuals i religioses i la de les elits guerreres i militars, totes dues considerades indispensables per a la perpetuació de l’ordre social i de la societat en el seu conjunt.

Després, estudiarem l’evolució dels efectius i dels recursos de les classes nobiliàries i eclesiàstiques en les societats de l’Antic Règim, i la manera com la ideologia trifuncional es va encarnar en els modes sofisticats de relacions de propietat i de regulació econòmica. Esmentarem, en particular, el paper de l’Església cristiana com a organització propietària i com a subministradora de normes alhora econòmiques i financeres, familiars i educatives. Aquests ensenyaments seran bàsics per comprendre, en els següents capítols, les condicions de la transformació de les societats ternàries en societats de propietaris.

LES SOCIETATS ESTAMENTALS: UNA FORMA D’EQUILIBRI DELS PODERS?

Molts textos de l’edat mitjana europea, els més antics dels quals es remunten al voltant de l’any 1000, descriuen i teoritzen la divisió de la societat medieval en tres estaments. A la fi del segle X i al començament de l’xi, tant els textos de l’arquebisbe Wulfstan de York (al nord d’Anglaterra) com els de l’arquebisbe Adalbéron de Laon (al nord de França) expliquen que la societat cristiana s’ha d’organitzar en tres grups: els oratores (els que resen: el clergat), els bellatores (els que fan la guerra: la noblesa) i els laboratores (els que treballen, i el que fan més sovint és llaurar: el tercer estament, per tant).

Per entendre bé els discursos alternatius als quals aquests autors s’oposen, cal tenir en consideració la necessitat d’estabilitat de les societats cristianes de l’època i, sobretot, la por a les revoltes. Es tracta, abans que res, de justificar les jerarquies socials i de fer-ho de manera que els laboratores acceptin la seva sort i comprenguin que la seva existència de bons cristians exigeix el respecte de l’estament ternari inferior i, per tant, l’autoritat del clergat i de la noblesa. Molts textos esmenten la duresa de la vida dels treballadors, una duresa que es considera necessària per a la supervivència dels altres dos estaments i de la societat en conjunt, i esmenten càstigs corporals dissuasius per als que es rebel·len. A continuació veiem un exemple del relat que fa el monjo Guillaume de Jumièges, a meitat del segle XI, d’una revolta que havia tingut lloc a Normandia: «Sense esperar les ordres, el comte Raoul va agafar tots els pagesos, els va fer tallar les mans i els peus i els va tornar, impotents, als seus familiars. Aquests es van abstenir des d’aleshores de tals actes i la por de córrer una sort encara pitjor els va fer tornar-se més prudents [...]. Els pagesos, instruïts per l’experiència, van oblidar les seves assemblees i es van afanyar a tornar a l’arada.»¹

El discurs ternari, però, s’adreça també a les elits. Per a l’arquebisbe Adalbéron de Laon, es tracta de convèncer els reis i els nobles que governin amb seny i moderació, i que per fer-ho segueixin els consells dels clergues (és a dir, dels membres del clergat secular i regular, que a part de les seves funcions pròpiament religioses complien sovint moltes altres tasques indispensables per als prínceps: lletrats, escribes, emissaris, comptables, metges, etc.).² En un dels textos, Adalbéron descriu una estranya processó en la qual el món funcionaria a l’inrevés, els pagesos portarien la Corona i els seguirien els reis, els guerrers, els monjos i els bisbes, despullats darrere de l’arada. Es tracta d’il·lustrar el que podria passar si el rei permetés el descontrol dels guerrers i decidís posar fi al lògic equilibri entre els tres estaments, que és l’únic capaç d’aportar a la societat l’estabilitat necessària.³

És interessant fixar-se que Adalbéron s’adreça igualment i explícitament als membres del seu propi estament, el clergat, i en particular als monjos de l’orde de Cluny, que a començament del segle XI estaven temptats d’empunyar les armes i afirmar el seu poder militar davant dels guerrers laics. Impedir que els membres del clergat portin armes apareix, d’altra banda, com una preocupació recurrent en els textos medievals (els membres dels ordes monàstics eren, sovint, els més díscols). En altres paraules, el repte del discurs ternari és més complex i més subtil del que sembla: es tracta tant de pacificar les elits com d’unificar el poble. L’objectiu no és senzillament que les classes dominades acceptin la seva sort; cal, igualment, que les elits acceptin separar-se en dos grups diferenciats: la classe clerical i la intel·lectual, d’una banda; la classe guerrera i noble, de l’altra, i que cada grup es mantingui estrictament en el paper que li correspon. Els guerrers s’han de comportar com a bons cristians i escoltar els savis consells dels clergues, i aquests, per la seva banda, no han de fer de guerrers. Es tracta d’una forma d’equilibri de poders i d’autolimitació de les prerrogatives de cada grup, cosa que, sens dubte, no és gens evident a la pràctica, tenint en compte l’època.

La historiografia recent ha insistit, també, en la importància de la ideologia trifuncional en el lent procés d’unificació de la posició social dins de la classe treballadora, ja que teoritzar una societat repartida en tres estaments no consisteix senzillament a justificar l’autoritat dels dos primers sobre el tercer. Es tracta, alhora, d’afirmar la igualtat en dignitat de tots els treballadors en el si del tercer estament i, per tant, en certa mesura, d’oposar-se a l’esclavatge i a la servitud. Per a Mathieu Arnoux, és precisament l’afirmació del sistema trifuncional el que permet la fi del treball forçat i la unificació del món del treball en un sol estament, i el que fa possible la imponent explosió demogràfica medieval (1000-1350), gràcies a un creixement de la intensitat i de la productivitat dels treballadors agrícoles i els desbrossadors, finalment lloats i valorats com a treballadors lliures i ja no tractats com una mà d’obra dividida i, en part, servil.⁴ Pels volts de l’any 1000, tots els textos literaris i eclesiàstics evidencien que l’esclavitud encara és ben present a l’Europa Occidental. A finals del segle XI, els esclaus i els serfs representen encara una porció significativa de la població a Anglaterra i a França.⁵ Cap al 1350, en canvi, l’esclavitud ja apareix només de manera residual en els territoris de l’Europa Occidental, i la servitud, per la seva banda, sembla haver desaparegut del tot, almenys en les seves formes més dures.⁶ Un reconeixement més important de la personalitat jurídica dels treballadors, tant dels seus drets civils i personals com dels de propietat i mobilitat, es posa en marxa de manera progressiva entre el 1000 i el 1350, a mesura que els discursos que lloen els tres estaments es van generalitzant.

Per a Arnoux, el procés de promoció del treball lliure apareix, doncs, força endegat fins i tot abans de la Pesta Negra de 1347-1352 i l’estancament demogràfic dels anys 1350-1450. Aquest moment cronològic té la seva importància, en la mesura que l’escassetat relativa de treball arran de la Pesta Negra s’ha esmentat, sovint, per explicar la fi de la servitud a l’Europa Occidental (i, de vegades, també per explicar el seu aparent enduriment a l’est, cosa que no presenta gaire coherència).⁷ A la inversa, Arnoux posa l’accent en els factors politicoideològics i, sobretot, en la importància de l’esquema trifuncional. Insisteix, igualment, en les institucions concretes que permeten el desenvolupament de fructíferes cooperacions productives (guarets, delmes, mercats, molins), cooperacions que s’haurien fet possibles mitjançant noves aliances entre les diverses classes de la societat ternària, que implicarien, a la vegada, els treballadors del camp (veritables artesans silenciosos d’aquesta revolució agrícola), les organitzacions eclesiàstiques (el delme pagat al clergat permetia, d’aquesta manera, finançar el graner comunal, les primeres escoles i l’assistència als necessitats), i la classe senyorial (implicada, sobretot, en el desenvolupament i la regulació dels molins d’aigua i l’extensió de les terres de cultiu). És aquest procés virtuós el que hauria permès, més enllà de les crisis, un creixement considerable de la producció agrícola i de la població de l’Europa Occidental entre els anys 1000 i 1500, progressió que va deixar una traça profunda en els paisatges i l’evolució dels boscos i de les àrees de desbrossament, i que va anar aparellada amb la fi gradual del treball servil.⁸

L’ORDRE TRIFUNCIONAL, LA PROMOCIÓ DEL TREBALL LLIURE I EL DESTÍ D’EUROPA

Altres historiadors medievalistes ja havien subratllat el paper històric de la ideologia trifuncional en la unificació dels estaments del treball: per exemple, per a Jacques Le Goff, si l’esquema trifuncional va acabar extingint-se al segle XVIII, va ser, precisament, perquè va ser víctima del seu èxit. La teoria dels tres estaments hauria permès entre l’any 1000 i la Revolució del 1789 garantir la promoció del treball com a valor. Un cop acomplerta aquesta tasca històrica, la ideologia ternària podia desaparèixer i deixar pas a ideologies igualitàries més ambicioses.⁹ Arnoux porta l’anàlisi més lluny. Veu en la ideologia trifuncional i en el procés europeu d’unificació del treball un dels principals factors que explicarien com la cristiandat llatina, que pels volts de l’any 1000 es veia atacada per totes bandes (víkings, sarraïns, hongaresos) i afeblida —en comparació amb altres conjunts politicoreligiosos (imperi Bizantí i món àrab-musulmà, especialment)—, es disposava, al contrari, a conquerir, cap al 1450-1500, el món, amb una població nombrosa, jove i dinàmica al darrere, i amb una agricultura prou productiva per alimentar tant els inicis de la urbanització com les expedicions guerreres i marítimes que havien d’arribar.¹⁰

La fragilitat de les dades disponibles no permet, malauradament, proves definitives sobre el tema, i res no impedeix pensar que algunes d’aquestes hipòtesis se sustenten en una visió una mica massa idíl·lica de la societat ternària medieval europea i de les cooperacions mútuament beneficioses que s’hi estableixen. Veurem, més endavant, que hi ha prou altres factors que contribueixen a explicar les especificitats de la trajectòria europea. En tot cas, aquests treballs tenen el mèrit immens d’insistir sobre la complexitat dels reptes politicoideològics al voltant d’un esquema trifuncional, i de possibilitar una més bona comprensió dels posicionaments polítics i intel·lectuals dels uns i dels altres en el curs d’aquesta llarga història.

Agafem, per exemple, l’abat Sieyès, membre del clergat, però elegit com a representant del tercer estament als Estats Generals, i ben conegut pel seu opuscle publicat el 1789 que començava amb la cèlebre introducció: «Què és el tercer estament? Tot. Què ha estat fins ara en l’ordre polític? Res. Què exigeix? Ser alguna cosa.» Després de denunciar, ja a les primeres pàgines, les excentricitats de la noblesa francesa, comparables, segons ell, «a les castes de les Índies i de l’antic Egipte» (Sieyès no s’estén sobre el significat de la comparació, però és evident que no es tracta de cap compliment), presenta la seva reivindicació principal: que els tres estaments que el rei Lluís XVI acaba de convocar i que s’han de reunir a Versalles l’abril del 1789 puguin trobar-se junts, amb tants vots per al tercer estament com per als altres dos plegats (és a dir, el 50% dels vots per al tercer estament). L’exigència és revolucionària, perquè estava previst que els tres estaments es reunissin i votessin per separat, cosa que garantia als estaments privilegiats dos vots sobre tres en cas de desacord entre tots tres. Sieyès considerava inacceptable aquesta majoria automàtica que s’oferia als privilegiats, atès que, segons les seves pròpies estimacions, el tercer estament representava entre el 98% i el 99% de la població total del regne. Observarem que, tanmateix, estava disposat a acontentar-se amb un 50% dels vots, almenys per un temps. Finalment, al bell mig dels esdeveniments, va ser per iniciativa seva que els representants del tercer estament van proposar, el juny del 1789, als altres dos estaments unir-se i formar d’aquesta manera una «Assemblea General». Alguns representants del clergat i de la noblesa van acceptar la proposta, i va ser aquesta Assemblea, formada principalment pels representants del tercer estament, la que va agafar el poder i el control de la Revolució i va votar, la nit del 4 d’agost del 1789, l’abolició dels «privilegis» dels dos primers estaments.

Uns quants mesos més tard, però, Sieyès va expressar el seu desacord profund amb les modalitats concretes d’aplicació d’aquell vot històric, en particular pel que feia a la nacionalització dels béns del clergat i l’abolició del delme eclesiàstic. Sota l’Antic Règim francès, el delme eclesiàstic era un impost que gravava la producció de la terra i dels animals, amb un tipus impositiu que variava segons els cultius i els costums locals i que, generalment, se situava entre el 8% i el 10% del valor de la collita, la majoria de les vegades pagat en espècie. El delme s’aplicava a totes les terres, incloses, en principi, les de la noblesa (al contrari que la talla, impost reial que els nobles estaven exempts de pagar), i els ingressos es pagaven directament a les organitzacions eclesiàstiques, amb regles de repartiment complexes entre parròquies, bisbats i monestirs. El delme tenia orígens molt antics, ja que havia anat substituint de manera progressiva els pagaments voluntaris dels fidels a l’Església des de l’edat mitjana, amb el suport del poder reial i nobiliari carolingi, que al segle VIII li va atorgar força legal i el va transformar en un pagament obligatori. Aquest suport, el confirmaran totes les dinasties posteriors, cosa que segellarà la unió de l’Església i la Corona, i l’aliança indefectible entre el clergat i la noblesa.¹¹ Es tractava, juntament amb les rendes dels béns de l’Església, del principal recurs que permetia a les institucions eclesiàstiques retribuir el clergat i finançar-ne les activitats. És aquesta institució politicofiscal central la que transforma de facto l’Església en un quasi estat que disposa de mitjans considerables per regular la societat i per complir les seves funcions de creadora d’un marc espiritual, social, educatiu i moral, alhora.

Per a Sieyès (i Arnoux tendeix a donar-li la raó en aquest tema), l’abolició del delme eclesiàstic equivalia no només a impedir a l’Església exercir aquest paper, sinó també a transferir desenes de milers de lliures franceses en benefici dels grans propietaris privats (burgesos o nobles), tot plegat en detriment dels treballadors agrícoles més pobres, que, segons ells, eren sovint els primers beneficiaris dels graners col·lectius, dels dispensaris, de les escoles i d’altres ajuts socials i béns públics finançats per l’Església.¹² Podríem recalcar que els resultats educatius i socials obtinguts per les institucions eclesiàstiques catòliques franceses del segle XVIII semblen relativament modestos comparats amb els obtinguts per les estructures estatals i municipals de les èpoques posteriors. A més, podríem fixar-nos que el producte del delme també finançava el tren de vida dels bisbes, dels capellans i dels monjos, que no sempre tenien com a primera preocupació el bé dels més pobres; i que, a la inversa, el delme castigava sovint les condicions de vida dels més modestos, no només les dels propietaris benestants (d’altra banda, res en el seu funcionament no permetia que els més rics haguessin de contribuir més; el delme era un impost proporcional i no progressiu, i en cap moment els membres del clergat no van proposar que s’apliqués d’una altra manera).¹³ L’objectiu aquí, però, no és resoldre aquest debat ni repetir la controvèrsia entre l’abat Sieyès (que s’hauria estimat més que s’afavorís el clergat i es fessin pagar més contribucions a la noblesa) i l’anticlerical marquès de Mirabeau (la posició del qual quedava expressada en discursos on reclamava la fi del delme i la nacionalització dels béns de l’Església, i que, en canvi, era clarament menys ofensiu quan es tractava d’expropiar la classe nobiliària).

La qüestió és, senzillament, il·lustrar la complexitat de les relacions tant d’intercanvi com de dominació que tenen lloc entre grups socials en el si de les societats ternàries, una complexitat que permet l’aparició de discursos contradictoris i, tanmateix, plausibles. Per a Sieyès, sens dubte hauria estat possible i desitjable posar fi als privilegis més indeguts dels dos estaments dominants i alhora mantenir un paper social important (i, per tant, recursos fiscals i patrimonials adequats) per a l’Església catòlica, sobretot en matèria d’educació. Aquests debats sobre el paper dels cultes religiosos, la diversitat dels models educatius i el seu finançament, tenen encara avui una presència fonamental en nombroses societats modernes (tant en societats que han adoptat un règim suposadament republicà i laic, per exemple, França, com en les que han conservat el principi monàrquic o una forma de reconeixement oficial dels cultes, com el Regne Unit o Alemanya), i tornarem a parlar-ne en el seu moment. Ara per ara, observem, senzillament, que aquests debats tenen orígens antics, que es remunten a l’estructuració trifuncional de la desigualtat social.

EFECTIUS I RECURSOS DEL CLERGAT I DE LA NOBLESA: EL CAS DE FRANÇA

En general i per desgràcia, sabem poques coses de l’evolució a llarg termini dels efectius i els recursos del clergat, la noblesa i els diversos grups socials en la història de les societats ternàries. Hi ha raons profundes per a això: les societats ternàries se sustenten, en el seu origen, en una lògica d’imbricació dels poders i de les legitimitats polítiques i ideològiques en l’àmbit més local, una lògica que és directament antinòmica de la de l’estat centralitzat modern i de les acumulacions d’informació i la cerca d’uniformitat que la caracteritzen. Les societats ternàries no defineixen les categories socials, polítiques i econòmiques de manera categòrica, absoluta i homogènia en grans territoris. No organitzen enquestes administratives ni censos sistemàtics. O, per ser més exactes, quan es dediquen a fer-ho i les categories i les fronteres entre grups comencen a endurir-se, generalment significa que la formació de l’estat centralitzat ja està força avançada, i que la fi de les societats ternàries s’aproxima, o almenys que estan a punt de viure transformacions fonamentals o una reformulació radical. Les societats ternàries tradicionals viuen a l’ombra; quan els focus les illuminen, vol dir que ja no són el que eren.

Des d’aquest punt de vista, el cas de la monarquia francesa és especialment interessant, perquè els tres estaments tenien una existència política oficial relativament antiga en l’àmbit centralitzat. Els «Estats Generals» del regne, que aplegaven els representants del clergat, la noblesa i el tercer estament, van ser convocats de manera més o menys regular des del 1302 per tractar qüestions especialment greus que afectaven el país en el seu conjunt, en general de naturalesa fiscal, judicial o religiosa. Aquesta institució representa l’encarnació emblemàtica de la ideologia trifuncional, o potser, més aviat un intent provisional i finalment infructuós de dotar de fonaments trifuncionals formals l’estat monàrquic centralitzat en curs de formació (perquè la societat ternària en l’àmbit local feia segles que funcionava pel seu compte sense que els Estats Generals hi tinguessin cap mena de paper). En realitat, es tractava d’una institució fràgil, feblement formalitzada, i les seves reunions eren molt irregulars. El 1789, la convocatòria dels Estats Generals semblava veritablement la solució d’últim recurs per tornar a examinar el sistema fiscal i fer front a la crisi financera i moral que, al final, resultarà mortal per a l’Antic Règim. Abans d’aquesta última convocatòria, l’anterior havia tingut lloc el 1614.

Sobretot, no hi havia en el marc dels Estats Generals cap llista electoral centralitzada, cap procediment homogeni per designar els representants dels diversos estaments: tot es deixava a càrrec dels costums i les jurisprudències locals. A la pràctica, són sobretot els burgesos de les ciutats i les classes plebees més benestants les que participaven a l’hora d’escollir els representants del tercer estament. Alhora, quan es tractava de les designacions sobre les fronteres de la noblesa, els conflictes eren recurrents, sobretot entre la noblesa d’espasa (l’antiga classe guerrera, els «cavallers de l’espasa») i la nova noblesa de toga (els «togats», és a dir, els juristes i els magistrats dels parlaments, els «cavallers de la ploma i la tinta»); els primers intentaven sempre que els segons formessin part del tercer estament, la majoria de les vegades amb èxit, només una petita minoria d’«alts togats» eren reconeguts plenament com a membres del grup nobiliari.¹⁴

Als Estats Generals del 1614, s’havien organitzat eleccions per separat en el si del tercer estament per designar, d’una banda, els representants de la gent de la toga i, de l’altra, els de la resta del tercer estament (burgesos, comerciants, etc.), o sigui que es pot considerar que hi havia, en certa manera, quatre estaments i no tres. El jurista Loyseau, autor el 1610 d’un influent Traité sur les ordres et les seigneuries, no estava lluny de proposar que aquesta noblesa de la ploma i la tinta, veritable columna vertebral administrativa i jurídica de l’estat monàrquic en vies de formació, es convertís en el primer estament del regne, en comptes del clergat (que potser no recordava que els druides gals eren també els primers magistrats?), tot i que, tanmateix, no va gosar traspassar aquest límit, perquè hauria exigit una redefinició radical del conjunt de l’ordre polític i religiós. Les crítiques de Loyseau no eren menys punyents en relació amb la noblesa d’espasa, que acusava d’haver abusat de la feblesa dels monarques en els segles precedents a còpia de transformar els drets sorgits dels seus serveis militars del passat —drets que, segons ell, haurien d’haver esta temporals i d’un abast limitat— en drets permanents, exorbitants i transferibles. Quan fa això, un jurista com Loyseau es presenta com a advocat inflexible de l’estat centralitzat, soscava els fonaments mateixos de l’ordre trifuncional i prepara el pensament del 1789. El conflicte era igualment ben viu entre els cavallers de l’espasa i els titulars de càrrecs i funcions del poder sobirà, acusats d’haver-se aprofitat de la manca de recursos de la Corona per apropiar-se de parcel·les de prerrogatives i d’ingressos públics i, de vegades, fins i tot de títols nobiliaris, traient profit de les seves disponibilitats financeres sorgides, la majoria de les vegades, d’activitats comercials considerades indignes.¹⁵

Sigui com sigui, és impossible del tot utilitzar qualsevol llista electoral centralitzada dels Estats Generals per saber els efectius globals de les diverses classes: totes les operacions de designació dels representants dels tres estaments tenen lloc en l’àmbit local, amb variacions infinites en els procediments o en funció del territori, i només han deixat dades desiguals i categories flexibles i variables segons els llocs i els moments. En general, val la pena recordar que, a França, abans del segle XIX, no s’hi havia organitzat cap veritable cens. Avui dia sembla evident que els censos constitueixen una eina indispensable tant per a la generació de coneixements socials i demogràfics elementals com per al funcionament de l’estat (per exemple, per determinar les dotacions als municipis o per distribuir els escons i les circumscripcions en les divisions electorals). La construcció, però, d’aquesta mena de dispositius exigeix una capacitat d’organització i de mitjans de transport adequats, i també un desig de conèixer, mesurar i administrar —condicions que no són banals i que deriven de processos politicoideològics específics.

Durant l’Antic Règim, de vegades es comptaven els focs (és a dir, els grups familiars que vivien sota un mateix sostre), però mai les persones, i només en algunes províncies, i en tot cas sense informació homogènia sobre els estaments, les professions, la posició social o les classes corresponents a aquests focs. Els primers censos veritablement nacionals no s’organitzen a França fins a partir del 1801, i encara es tracta només de senzills recomptes relativament rudimentaris de la població total. Cal esperar fins al cens del 1851 per veure aparèixer els primers registres individuals i les primeres llistes nominatives que fan possible establir les tabulacions per edat, sexe i professió. Aquestes estadístiques i classificacions socioprofessionals s’aniran transformant contínuament des d’aleshores en el marc dels censos moderns.¹⁶

Durant l’Antic Règim, tothom debatia sobre la població dels diversos estaments, sobretot al segle XVIII, però no existia cap nominació oficial, de manera que cadascú havia de demostrar enginy per proposar les seves pròpies extrapolacions a partir d’uns quants elements sobre el nombre de parròquies, de nobles i de focs que, de vegades, estaven disponibles en un o altre territori particular. Tal com comentava Sieyès mateix en seu famós opuscle: «Pel que fa a la població, coneixem la immensa superioritat del tercer estament sobre els dos primers. Ignoro, igual que tothom, quines són les dades veritables; però, igual que tothom, em permetré fer els meus càlculs.» Això va seguit d’una estimació relativament baixa dels efectius de la noblesa, construïda a partir d’un càlcul molt aproximat del nombre de famílies nobles bretones, multiplicat per una dimensió mitjana per família exageradament feble, càlcul que traeix la voluntat de l’autor d’insistir sobre l’escassa magnitud de la noblesa comparada amb el seu escandalós pes polític.

De manera general, si bé existeix un relatiu acord entre les fonts per fer estimacions del nombre de famílies nobles (en el sentit dels llinatges), les coses es tornen molt més complexes i mòbils quan es tracta d’intentar passar a la població total. Existeix, en efecte, una primera incertesa sobre les dimensions mitjanes dels focs (cosa que implica la necessitat de fer hipòtesis sobre el nombre de fills, de conjunts supervivents i de cohabitacions intergeneracionals), i una segona dificultat encara més temible sobre el nombre de focs i de nuclis familiars diferents que cal tenir en consideració per a cada llinatge de la noblesa (incertesa encara més gran perquè no sempre és evident decidir per endavant si una branca de descendència es mantindrà o no dins de la noblesa).

A partir de mitjans del segle XVII, podem basar-nos en les grans enquestes sobre la noblesa i el clergat iniciades en els anys 1660-1670 sota el mandat de Lluís XIV i el seu ministre Colbert i, sobretot, en les dades sorgides de la capitació, un impost creat el 1695 que afectava els nobles (al contrari que la talla). El mariscal Vauban, ben conegut per les seves cèlebres fortificacions construïdes arreu del país, i també pels seus intents de fer estimacions de la riquesa predial del país i els seus projectes de reforma fiscal, havia preparat el 1710 un pla d’acció per a futurs censos, però no es va aplicar mai. Pel que fa als segles XIV, XV i XVI, força autors han utilitzat igualment llistes de vassalls que s’establien en l’àmbit local per poder saber quants nobles es podien convocar per empunyar les armes en cas de necessitat. Totes aquestes dades comporten limitacions importants, però permeten fer estimacions de tendències i d’ordres de magnitud, en particular per al període que va de mitjans del segle XVII a finals del XVIII.

Com més enrere tirem en el temps, més la pertinença a la noblesa és abans que res una qüestió de reconeixement entre iguals en l’àmbit local, i menys sentit té una estimació nacional. A l’època medieval, es considera noble qui «viu amb noblesa», és a dir, qui empunya una arma i no s’ha de lliurar a activitats degradants (és a dir comercials) per mantenir l’estatus. En principi, un comerciant que comprava un feu no podia ser considerat noble i quedar exclòs de la talla (és a dir, de les llistes de contribuents sotmesos a la talla) fins al cap de diverses generacions, si el seu fill o més aviat el net era capaç de demostrar que vivia amb noblesa, amb l’espasa al costat, «sense dedicar-se a comerciar». A la pràctica, tot era bàsicament una qüestió de reconeixement per part de les altres famílies nobles dels voltants, sobretot pel que feia a les aliances matrimonials i a l’acceptació dels antics llinatges nobiliaris locals de casar els fills amb els nouvinguts (una qüestió central que tornarem a esmentar quan estudiem les castes índies).

SOBRE LA DISMINUCIÓ DELS EFECTIUS NOBLES I CLERICALS A LES ACABALLES DE L’ANTIC RÈGIM

A desgrat d’aquestes nombroses incerteses, és útil examinar els elements de què disposem sobre l’evolució dels efectius nobles i clericals a França durant l’Antic Règim. Les estimacions que analitzarem s’han establert combinant diversos treballs duts a terme a partir de l’explotació de les dades de la capitació, les llistes de convocatòries de vassalls, així com dels resultats sorgits de les grans enquestes sobre la noblesa i el clergat efectuades a les dècades de 1660-1670. Aquestes estimacions són vàlides, sobretot, com a ordres de magnitud, però tanmateix permeten efectuar un cert nombre de comparacions en el temps i l’espai.

Dos fets semblen sòlidament establerts. D’una banda, els efectius del clergat i de la noblesa eren relativament febles a França en els darrers segles de la monarquia. Segons les millors estimacions disponibles, els dos estaments privilegiats representaven entre el 3% i el 4% de la població total entre finals del segle XIV i començaments del XVII: prop de l’1,5% per al clergat i el 2% per a la noblesa.¹⁷

Per una altra banda, es constata una disminució significativa a partir de l’últim terç del segle XVII, sota el regnat de Lluís XIV, i al llarg de tot el segle XVIII, sota Lluís XV i després Lluís XVI. En total, els efectius dels dos primers estaments, expressats en proporció de la població total, sembla que es van veure dividits per dos entre el 1660 i el 1780. A la vetlla de la Revolució Francesa se situaven al voltant de l’1,5% de la població: vora el 0,7% per al clergat i el 0,8% per a la noblesa (vegeu gràfic 2.1).

Gràfic 2.1. Els efectius de la societat ternària a França (1380-1780) (en % de la població total)

Interpretació: El 1780, la noblesa i el clergat aplegaven respectivament al voltant del 0,8% i 0,7% de la població francesa total, és a dir l’1,5% per a les dues primeres classes (i el 98,5% per al tercer estament); el 1660, la noblesa i el clergat aplegaven respectivament vora el 2,0% i l’1,4% de la població total, és a dir el 3,4% per a les dues primeres classes (i el 96,6% per al tercer estament). Es constata una relativa estabilitat d’aquestes proporcions entre 1380 i 1660, i una disminució pronunciada de 1660 a 1780.

Fonts i sèries: Vegeu piketty.pse.ens.fr/ideologie.

Cal fer precisions en diversos aspectes. Per començar, si bé hi ha incerteses importants pel que fa als nivells, les tendències, en canvi, semblen relativament clares. En altres paraules, és del tot impossible afirmar amb certitud que els nobles representessin exactament el 0,8% de la població francesa a la vetlla de la Revolució: segons el detall de les fonts i dels mètodes utilitzats, es poden obtenir estimacions sensiblement més baixes o més elevades.¹⁸ En canvi, per a una mateixa font i un mateix mètode d’estimació, es constata de manera sistemàtica una reducció molt clara dels efectius dels dos primers estaments i, en particular, dels de la noblesa, al llarg de l’últim segle de l’Antic Règim.¹⁹ A la inversa, en el curs dels segles anteriors no sembla que es manifesti cap tendència clara.²⁰

¿Com hem d’interpretar aquesta relativa feblesa dels efectius dels dos primers estaments sota la monarquia francesa i, sobretot, la disminució al llarg del segle que precedeix la Revolució Francesa? Per poder ser més precisos sobre el context general en què tenen curs aquestes evolucions, val la pena recordar que la població del Regne de França va augmentar considerablement en aquest període; va passar, segons les estimacions disponibles, de poc més d’11 milions d’habitants cap al 1380 a vora 22 milions pels volts del 1700, i a uns 28 milions d’habitants a la dècada de 1780. Per comparació, a Anglaterra hi vivien menys de 8 milions de persones cap al 1780; al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, al voltant de 13 milions; als Estats Units d’Amèrica, independitzats de feia poc, 3 milions amb prou feines (esclaus inclosos). Altre cop, val més no fer-se il·lusions sobre la precisió d’aquestes xifres, però els ordres de magnitud són relativament clars. Als segles XVII i XVIII, el Regne de França és, de llarg, el país més poblat d’Occident, cosa que contribueix, sens dubte, a explicar el paper internacional de la llengua francesa en l’època de la Illustració, i també la repercussió considerable que la Revolució Francesa tindrà en els països veïns i en la història europea. Si la monarquia més poderosa s’ensorra, ¿no és potser un senyal que l’antic món i l’ordre trifuncional en conjunt són a punt de naufragar? D’altra banda, aquest dinamisme demogràfic francès està, sens dubte, relacionat amb el desencadenament de la Revolució mateixa: tot fa pensar que el fort creixement de la població va contribuir a l’estancament dels salaris agrícoles i a l’elevació de la renda predial en els decennis que condueixen al conflicte del 1789. Tot i que no sigui la causa única de la Revolució Francesa, sembla evident que aquest creixement de les desigualtats només podia fer augmentar la impopularitat de la classe nobiliària i del règim polític en vigor.²¹

La forta progressió de la població també implica que la relativa estabilitat de la proporció del clergat i la noblesa entre els segles XIV i XVII emmascara, en realitat, un augment important del nombre de clergues i de nobles, que en termes absoluts no havien estat mai tan nombrosos com a la dècada de 1660. A partir d’aquesta data, els efectius d’aquests dos primers estaments comencen a minvar lleument en termes absoluts i, després, cada vegada d’una manera més clara entre el 1700 i el 1780, sobretot en el cas de la noblesa, que sembla que disminueix en nombre més del 30% al segle XVIII. En un context de fort creixement demogràfic, la proporció de nobles es divideix per més de dos en menys d’un segle (vegeu taula 2.1).

Taula 2.1. El clergat i la noblesa a França 1380-1780 (en % de la població total)

	1380	1470	1560	1660	1700	1780
Clergat	1,4%	1,3%	1,4%	1,4%	1,1%	0,7%
Noblesa	2,0%	1,8%	1,9%	2,0%	1,6%	0,8%
Total clergat + noblesa	3,4%	3,1%	3,3%	3,4%	2,7%	1,5%
Tercer estament	96,6%	96,9%	96,7%	96,6%	97,3%	98,5%
Població total (milions)	11	14	17	19	22	28
dels quals clergat (milers)	160	190	240	260	230	200
dels quals noblesa (milers)	220	250	320	360	340	210

Interpretació: El 1780, el clergat i la noblesa aplegaven respectivament al voltant del 0,7% i el 0,8% de la població total, és a dir vora l’1,5% per a les dues primeres classes (unes 410.000 persones sobre 28 milions)

Fonts i sèries: Vegeu piketty.pse.ens.fr/ideologie.

Pel que fa al clergat, pot ser interessant expressar la seva proporció en percentatge de la població adulta masculina. En el marc de l’Església catòlica, els religiosos no poden tenir família pròpia (ni cònjuge ni fills), cosa que redueix mecànicament les dimensions del clergat en comparació amb els països i les religions on els clergues tenen família de dimensions equivalents (o de vegades fins i tot una mica superiors) a les d’altres classes, com els pastors protestants i els sacerdots ortodoxos, el clergat xiïta de l’Iran o també els bramans de l’Índia, que estudiarem en els propers capítols. Per dur a terme comparacions entre aquestes diverses àrees de civilització, potser és més justificat mesurar les proporcions dels diversos grups en el si de la població adulta masculina (tot i que els dos punts de vista es poden justificar, i ofereixen cadascun perspectives complementàries sobre les diverses estructures socials presents).

En aquest sentit, arran de les enquestes efectuades a França els anys 1660-1670 es va calcular que el clergat comptava amb uns 260.000 membres, dels quals 100.000 pertanyien al clergat secular (bisbes, capellans, canonges, diaques i vicaris: per tant, només homes) i 160.000, al clergat regular (membres dels ordes religiosos que seguien regles monàstiques). Segons l’enquesta, aquest últim grup estava repartit en dues meitats més o menys equivalents, constituïdes per uns 80.000 monjos i 80.000 monges. Els homes representaven, per tant, prop del 70% dels efectius totals del clergat (180.000 sobre 260.000). Si utilitzem aquesta estimació, ens trobem que el clergat masculí aplegava al segle XVII al voltant del 3,3% de la població adulta masculina, és a dir, un home de cada trenta, una proporció considerable. Al llarg del segle XVIII, aquesta proporció es redueix fins a una mica per sota del 2%, cosa que representa, encara, prop d’un home adult de cada cinquanta (vegeu la taula 2.2). Comparativament, menys d’un home adult de cada mil era membre del clergat a França a finals del segle XX i a començaments del XXI (totes les religions juntes). En tres segles la classe religiosa es pot dir que ha desaparegut.²² La classe intel·lectual continua ben present, per descomptat, tant a França com en totes les societats occidentals (on el nombre de titulars de doctorat arriba de vegades a prop del 2% del cos electoral, un elector de cada cinquanta, en contra de menys d’un per cada mil fa un segle), i té el mateix paper considerable en l’estructuració del conflicte polític i electoral i dels règims de desigualtat en el seu conjunt, però seguint modalitats molt diferents de les observades a l’era trifuncional.²³

Taula 2.2. El clergat i la noblesa a França 1380-1780 (en % de la població adulta masculina)

	1380	1470	1560	1660	1700	1780
Clergat	3,3%	3,2%	3,3%	3,3%	2,5%	1,7%
Noblesa	1,8%	1,6%	1,8%	1,8%	1,5%	0,7%
Total clergat + noblesa	5,1%	4,8%	5,1%	5,1%	4,0%	2,4%
Tercer estament	94,9%	95,2%	94,9%	94,9%	96,0%	97,6%
Població adulta masculina (milions)	3,4	4,2	5,1	5,6	6,5	8,3
dels quals clergat (milers)	110	130	160	180	160	140
dels quals noblesa (milers)	60	60	90	100	90	60

Interpretació: El 1780, el clergat i la noblesa aplegaven l’1,7% i el 0,7% de la població adulta masculina, és a dir un total del 2,4% de la població adulta masculina (al voltant de 200.000 homes adults sobre 8,3 milions).

Fonts i sèries: Vegeu piketty.pse.ens.fr/ideologie.

Si sumem els dos primers estaments, constatem que el clergat i la noblesa representaven entre els segles XIV i XVII al voltant del 5% de la població adulta masculina (o el 2,5% si fem els càlculs sobre la població total), i que aquesta proporció havia caigut a una mica més del 2% just abans de la Revolució (o l’1,5% en proporció de la població total) (vegeu taules 2.1-2.2).²⁴

COM S’EXPLICA LA CAIGUDA DEL NOMBRE DE NOBLES?

Tornem al tema de la reducció dels efectius: ¿com s’explica que la importància numèrica del clergat, i encara més de la noblesa, minvés a França a l’últim segle de l’Antic Règim? Diguem-ho des de bon començament: les fonts disponibles no permeten respondre aquesta pregunta de manera perfectament precisa i convincent. No obstant, no manquen pistes per explicar-ho. D’entrada hi podem veure la conseqüència general d’un procés de llarg termini vinculat a la formació de l’estat centralitzat i a la deslegitimació gradual de les funcions clericals i nobiliàries. Factors politicoideològics propis de cada època van tenir igualment un paper en aquesta evolució, que tornarem a veure a grans trets en altres països europeus, sobretot al Regne Unit i a Suècia, però amb variacions interessants en termes cronològics i de modalitats. En el cas de França, és probable que la important caiguda que s’observa a partir de mitjans del segle XVII sigui, almenys en part, la conseqüència d’una política deliberada conduïda per la monarquia absoluta, que llavors es trobava en plena puixança i afirmació. D’altra banda, l’objectiu de les grans enquestes sobre la noblesa i el clergat dutes a terme els anys 1660-1670 per Colbert sota el regnat de Lluís XIV era precisament permetre a l’estat centralitzat, aleshores en formació, mesurar els estaments privilegiats i, en certa manera, agafar-ne el control. A partir del moment que es pot comptabilitzar i definir qui és qui, o que almenys es pot avançar en aquesta direcció, vol dir també que s’és capaç d’influir en els límits de les categories i negociar-ne la filiació i els drets. De fet, la Corona emprèn al mateix temps la tasca d’endurir les regles de pertinença a la noblesa i, per exemple, exigeix, en el marc de la declaració reial del 1664, «proves autèntiques» a la noblesa que pretén ser-ho des d’abans del 1560; proves que intenta, no sense dificultats, definir en termes de límits i formes autoritzades.²⁵

En general, a finals del segle XVII i començaments del XVIII, la monarquia francesa multiplica els esforços per restringir els efectius de la noblesa. Les motivacions eren alhora polítiques (es tractava de demostrar que l’estat centralitzat, aleshores en formació, no tenia necessitat d’una noblesa sobreabundant i ociosa) i pressupostàries, perquè en la mesura que es reduís el nombre de nobles també es reduïen les exempcions fiscals. La capitació, creada el 1695, permetia, efectivament, que la noblesa contribuís, per fi, almenys en part, però la classe nobiliària va continuar exempta de molts impostos reials fins al 1789, i en particular de la talla. Només una restricció de les condicions de reconeixement com a noble podia, per tant, augmentar els ingressos per aquesta banda. Els esforços realitzats en aquest sentit quedarien sempre inacabats, perquè la monarquia controlava de manera només imperfecta les institucions i els processos jurisdiccionals i administratius locals on s’establien les exempcions, i no podia o no volia córrer el risc d’enemistar-se amb la noblesa, de manera que la qüestió només es va resoldre de debò amb la Revolució. De fet, però, el procés s’havia desencadenat molt de temps abans, no sense dificultats.

Alhora, la monarquia també va contribuir, amb petites accions, a acostar les antigues elits nobles i guerreres a les noves elits comercials i financeres, d’una banda, venent càrrecs i funcions (de vegades acompanyats de títols de noblesa) als que tenien disponibilitat financera i, de l’altra, permetent als nobles diversificar les seves activitats sense desposseir-los del títol; per exemple, amb el decret del 1627 pel qual el comerç marítim ja no es considerava deshonrós per als cavallers, decisió que es va estendre a la banca i a les manufactures el 1767.²⁶ Aquest procés gradual d’unificació i de monetització de les elits, que assolirà, en certa manera, la culminació amb els règims censataris en vigor al segle XIX (quan la magnitud de les propietats i dels impostos recaptats esdevindrà el nou fonament del poder polític), sembla que ja estava en marxa als segles XVII i XVIII, alhora que els efectius del grup nobiliari tradicional comencen a minvar.

Sembla, tanmateix, difícil atribuir la totalitat de la disminució dels efectius de la noblesa a l’acció deliberada de l’estat centralitzat i dels que en tenien el control. Atesa la caiguda brutal que es constata entre el 1660 i el 1780, és probable que altres factors (començant per les estratègies dels nobles mateixos) hi tinguessin un paper important, potser, fins i tot, preponderant. Nombrosos treballs han mostrat que la classe nobiliària tendeix a adoptar un comportament demogràfic cada vegada més «maltusià» al llarg del segle XVIII, amb una minva del nombre de fills per parella i alhora un increment del celibat per part dels fills petits i les filles. Al mateix temps, s’observa a França i a altres països europeus una tendència a generalitzar la primogenitura, és a dir, a concentrar cada vegada més la transmissió de la propietat només al fill gran, a la manera de la noblesa anglesa, mentre que les pràctiques successòries franceses (i a altres llocs d’Europa) sempre havien estat més diversificades i variables en funció de les províncies.²⁷ El celibat creixent dels fills petits i la concentració de les transmissions en favor dels primogènits sembla que anaven acompanyats d’un acaparament cada vegada més gran de les funcions en el si de l’alt clergat: més de 95 bisbes sobre 100 van sorgir de la noblesa al segle XVIII, mentre que la proporció era del 63% a començaments del segle XVII i del 78% a la darreria.²⁸

Podríem tenir la temptació d’analitzar aquestes evolucions com una acció ofensiva (conscient o no), fins i tot una afirmació de poder per part de les famílies nobles i dels seus caps, a la manera anglesa. Des del moment que l’estat centralitzat garantia el respecte del dret de propietat a gran escala sense que fos necessari tenir molts fills per agafar les armes i defensar el feu i la posició, tant per tant valia la pena concentrar el poder en el si d’una elit cada vegada més estreta i evitar repartir-lo i esmicolar-lo repetidament (una elit sobreabundant no és elit). Aquestes estratègies familiars maltusianes, però, també es poden interpretar com la conseqüència defensiva de la por a la pèrdua de jerarquia. En un context de fort creixement demogràfic, d’expansió econòmica i de diversificació de les elits (als nobles i als clergues, s’hi han afegit els togats, els comerciants, els financers i els burgesos de tota mena), el fet de restringir les dimensions de la descendència i concentrar les herències pot aparèixer com a l’única manera que la noblesa té de mantenir el rang en relació amb els nous grups.

Les fonts disponibles són massa limitades perquè es pugui conèixer amb precisió el paper de cadascun dels diversos factors, percepcions i motivacions. Tot i això, sobta constatar que les disputes sobre protocol i els conflictes sobre rangs i preeminències, lluny de desaparèixer, sembla més aviat que s’endurissin a les acaballes de l’Antic Règim.²⁹ En un context de transformació d’un règim jeràrquic i de desigualtat, marcat per la centralització creixent i la constitució de l’estat modern, i en què es posen en qüestió de múltiples maneres les posicions individuals, ens equivocaríem si ens imaginéssim una comunió de les diverses elits, unides per la gràcia de l’equivalent monetari universal, de la racionalitat econòmica i de la maximització de la concentració de la propietat. En l’època de l’entrada reial al París del 1660, a les disputes entre cavallers d’espasa i de toga, s’hi afegien ja múltiples conflictes interns a la Gran Cancelleria (institució que tenia, a la vegada, un paper de ministeri de justícia i d’administració central de la monarquia). Els funcionaris encarregats dels diversos registres i llistes administratives i fiscals volien una indumentària i un rang que els apropés als comptables i als secretaris judicials, i els allunyessin dels uixers, que consideraven menys dignes que ells mateixos.

Llavors l’estat va començar a codificar no només l’ordre a les processons, sinó també les mides dels abrics i dels barrets, les dels tamborets durant les cerimònies, els colors de les sabates, i moltes altres coses. Aquests conflictes sobre la indumentària, els protocols, les processons i les jerarquies també afectaven les relacions entre els membres dels diversos oficis i corporacions. Al segle XVIII, va caldre regular la delicada qüestió de la ubicació de les princeses i els prínceps de sang reial, així com també la dels fills naturals (als quals ara, com a novetat, se’ls reconeixia, sota pressió dels monarques, cosa que no estava exempta de friccions) i de la seva posició protocol·lària respecte de la noblesa (els ducs i els seus vassalls, sobretot). Com era d’esperar, els memorialistes es queixaven tot sovint en constatar la desaparició de l’antic ordre protocol·lari, el del camp de batalla, l’ordre guerrer i feudal, simbolitzat pel banquet inicial de la Cançó de Rotllan, on els dotze vassalls envolten el rei i on ningú no ignora ni critica les regles jeràrquiques que regeixen l’ordre d’accés als plats i les viandes. Queda clar que aquestes disputes sobre el rang en el si de l’estament de la cort i la monarquia absoluta remeten al punt central: que la societat estamental encara era ben viva a les acaballes de l’Antic Règim, i que les complexes jerarquies simbòliques que la caracteritzaven estaven lluny de quedar dissoltes dins de l’escala unidimensional del diner i la propietat. Serà només després de la Revolució que les jerarquies socials es transformaran de manera radical.

LA NOBLESA: UNA CLASSE PROPIETÀRIA, ENTRE REVOLUCIÓ I RESTAURACIÓ

En general, per entendre bé la relació de dominació que el clergat i la noblesa mantenien amb la resta de la societat de l’Antic Règim, és impossible, evidentment, centrar-se només en la qüestió dels efectius. També cal analitzar els recursos inseparablement simbòlics, patrimonials i polítics de què disposaven els dos estaments privilegiats. No hi ha dubte que el clergat i la noblesa només representaven una petita part de la població a l’Antic Règim, i que el percentatge va minvar al llarg del segle que va precedir la Revolució. Això, però, no ha d’amagar una realitat fonamental: fos quina fos la magnitud de les transformacions en curs, les dues classes dominants continuaven concentrant una part considerable de la riquesa material i del poder econòmic i polític a la vetlla de la Revolució del 1789.

Les fonts disponibles també són imperfectes en aquest cas, però els ordres de magnitud són relativament clars, almenys pel que fa a la propietat de les terres. Pels volts del 1780, la noblesa i el clergat representaven aproximadament l’1,5% de la població total, però posseïen prop de la meitat de les terres del regne: vora el 40-45% en total per al conjunt dels dos estaments, segons les estimacions disponibles, i al voltant del 25-30% d’aquest percentatge corresponia a la noblesa i el 15%, al clergat, amb variacions molt importants entre províncies (amb prou feines el 5% per al clergat en algunes regions i més del 20% en d’altres). La proporció dels dos estaments privilegiats en la propietat del territori assoleix fins i tot el 55-60% si s’hi inclou la capitalització del delme eclesiàstic, que si bé no correspon a una propietat en sentit estricte, subministra igualment avantatges importants, perquè permet a l’Església beneficiar-se de manera permanent d’una part considerable del producte agrícola del conjunt de les propietats del regne. La proporció dels estaments privilegiats encara seria més elevada si es tinguessin en compte els avantatges que proporcionen els poders jurisdiccionals i altres drets senyorials i sobirans vinculats a l’exercici dels drets de propietat de la noblesa i del clergat sota l’Antic Règim, cosa que no he intentat fer aquí.

La Revolució trastocarà radicalment aquest equilibri, sobretot per al clergat. Les propietats eclesiàstiques van quedar pràcticament reduïdes a zero arran de la confiscació dels béns de l’Església, i el delme es va suprimir del tot. En comparació, les propietats predials de la noblesa es van reduir aproximadament a la meitat i, en part, es van incrementar després, de manera que la ruptura no és tan neta. Al departament del Nord, per exemple, la proporció de terres en possessió dels dos estaments privilegiats va passar del 42% el 1788 (el 22% per a la noblesa, el 20% per al clergat) a poc més del 12% el 1802 (l’11% per a la noblesa, menys de l’1% per al clergat). Les estimacions disponibles per a altres departaments confirmen aquests ordres de magnitud.³⁰

En total, podem considerar que la participació de la noblesa en el conjunt de les propietats era d’entre un quart i un terç just abans de la Revolució, i que a principis del segle XIX passava a ser d’entre una desena i una cinquena part, que continua sent extremament alta. Encara ens queda per indicar que aquestes aproximacions subestimen el pes veritable de la noblesa en el si dels patrimonis més elevats, que era molt més alta que la seva participació en el total dels patrimonis, i que va assolir un nivell considerable al final de l’Antic Règim, abans de recuperar nivells molt importants després de la Restauració.

Sobre la base dels arxius successoris, podem estimar que la proporció de nobles en el 0,1% de les successions parisenques més elevades se situava al voltant del 50% a la vigília de la Revolució, abans de caure fins a un 25-30% cap al 1800-1810, remuntar després fins al 40-45% als anys 1830-1850, després del període de les monarquies censatàries, i reduir-se gradualment durant la segona meitat del segle XIX fins a situar-se vora el 10% al voltant de 1900-1910 (vegeu gràfic 2.2).

Gràfic 2.2. La noblesa dins les successions parisenques, 1780-1910

Interpretació: La proporció de cognoms nobles sobre el 0,1% de les successions parisenques més altes va passar del 50% al 25% entre 1780 i 1810, després es va enfilar cap al 35%-45% durant el període de les monarquies censatàries (1815-1848), i a continuació es va reduir fins al voltant del 10% a finals del segle XIX i començaments del XX. En comparació, els cognoms nobles sempre han representat menys del 2% del nombre total de defuncions entre 1780 i 1910.

Fonts i sèries: Vegeu piketty.pse.ens.fr/ideologie.

Hi ha molts punts dignes de destacar a propòsit d’aquesta evolució. Per començar, aquests resultats indiquen que un grup de dimensions petites (els noms nobles representaven amb prou feines l’1%2% de la població parisenca al llarg de tot el període 1780-1910) pot concentrar una proporció considerable dels patrimonis més elevats i, per tant, del poder econòmic i financer. També cal indicar que aquestes estimacions estan basades en la classificació d’uns quants centenars de milers d’actes successòries dels arxius parisencs, una recollida d’informació que hem dut a terme amb Gilles Postel-Vinay i Jean-Laurent Rosenthal. La font té les seves limitacions: en particular, hem classificat els difunts com a nobles d’acord amb els cognoms que apareixen a les actes, mètode que provoca moltes dificultats, i que, per naturalesa, només pot proporcionar resultats aproximatius.³¹ Tot i això, les tendències observades són clares en extrem, tant pel que fa a la recuperació del període 1810-1850 com a la disminució del període 1850-1910. Destaquem, igualment, que aquestes dades provenen del sistema de registre de successions que es va instaurar sota la Revolució, un sistema que era sorprenentment universal per a l’època, i sense equivalent als altres països, perquè es referia al conjunt de les propietats, fossin de la naturalesa que fossin (terres, altres béns immobles i professionals, actius financers, etc.), i de l’import que fossin, i, per descomptat, fos quin fos l’estament del propietari (nobles o plebeus). Es va aplicar al llarg de tot el segle XIX, i fins avui, amb tipus impositius extremament reduïts des de la Revolució fins a la Primera Guerra Mundial (amb prou feines l’1%-2% per a les transmissions en línia directa, és a dir, entre pares i fills). Aquesta font proporciona un observatori únic al món per analitzar la història de la propietat, i tornarem a utilitzar-la quan estudiem l’evolució de la concentració dels patrimonis en el si de la societat de propietaris que es desenvolupa a França en el curs del segle XIX i a la primeria del XX. Ara per ara, senzillament observem que permet quantificar la importància de la noblesa en els alts patrimonis i la seva evolució.³²

Finalment, les evolucions que s’indiquen al gràfic 2.2 mostren la importància dels factors pròpiament polítics i ideològics (així com també dels factors militats i geopolítics) en la transformació de les societats ternàries. Sens dubte, la reducció de les dimensions de la noblesa ja estava en marxa al segle XVIII, cosa que es pot analitzar com la conseqüència d’un lent procés socioeconòmic de renovació de les elits i de formació de l’estat (i de les estratègies nobiliàries maltusianes que se’n deriven). De la mateixa manera, la minva de la proporció de nobles en les fortunes més elevades entre el 1850 i el 1910 reflecteix, en part, factors socioeconòmics, sobretot el creixement dels sectors industrials i financers, en el si dels quals la vella elit nobiliària sovint té un paper secundari rere les noves elits burgeses i de comerciants. Val a dir que un punt de vista purament socioeconòmic tindria dificultats per explicar, per si sol, la caiguda abrupta de la proporció de nobles entre el 1780 i les dècades de 1800-1810, seguida d’una forta recuperació fins als 1840-1850. La caiguda reflecteix l’impacte de les redistribucions dutes a terme durant la Revolució (que, de tota manera, no s’han d’exagerar, tal com veurem en el capítol següent quan estudiem el nou règim de propietat que els legisladors revolucionaris van posar en marxa) i, sobretot, l’exili temporal d’una part de la noblesa. A la inversa, la recuperació s’explica, sobretot, pel retorn de la classe nobiliària al territori nacional arran de la Restauració de 1814-1815 (que va ser deguda, en gran mesura, a les derrotes napoleòniques davant de les monarquies europees), així com també als beneficis que la noblesa va rebre a França en el període de les monarquies censatàries (1815-1848).

Ens referim sobretot a la famosa «milliard des émigrés», mesura emblemàtica debatuda des dels primers anys de la Restauració i, finalment, aprovada el 1825, que tenia com a objectiu transferir als exnobles emigrats unes quantitats considerables (prop del 15% de la renda nacional de l’època, finançades completament pels contribuents i el deute públic) per compensar-los per les terres i els lloguers perduts durant la Revolució. Alhora, els governs dels reis Lluís XVIII i Carles X (tots dos germans del difunt Lluís XVI, guillotinat el 1793), dirigits pel comte de Villèle, van imposar a Haití una indemnització considerable de 150 milions de francs or (més de tres anys de rendes haitianes de l’època) a fi de compensar els expropietaris d’esclaus (una gran part, aristòcrates) per la pèrdua de la propietat negrera arran de la independència de l’illa.³³ En general, tot indica que tant el sistema judicial com l’aparell de l’estat adopten, en conjunt, una posició més favorable als nobles entre el 1815 i el 1848, en particular dins del marc de l’abundant contenciós jurisdiccional engendrat per les redistribucions que s’havien dut a terme durant la Revolució. Aquesta cronologia política indica que la transformació de les societats trifuncionals antigues en societats de propietaris es va fer després de moltes anades i vingudes, tant a França com al conjunt de les societats europees. La ruptura del 1789, per molt important que fos, va deixar obertes encara moltes trajectòries possibles.

L’ESGLÉSIA CRISTIANA COM A ORGANITZACIÓ PROPIETÀRIA

Tornem a la qüestió de la participació de la classe clerical i les seves organitzacions en el conjunt de la propietat dintre de les societats ternàries. Les fonts disponibles indiquen que l’Església catòlica posseïa al voltant del 15% de les terres a la dècada de 1780. Si s’hi afegeix el valor de capitalització del delme, es pot considerar que la participació de l’Església era del voltant del 25%.

Les estimacions disponibles per als altres països europeus suggereixen ordres de magnitud comparables. Hi ha, sens dubte, nombroses incerteses que afecten aquestes quantificacions; en primer lloc, perquè la noció mateixa del dret de propietat tenia una significació específica a les societats trifuncionals (i incloïa drets jurisdiccionals i sobirans que aquí no es tenen en compte), i, després, a causa de les limitacions de les fonts disponibles. Tenim, però, per exemple, el cèlebre Cadastre d’Ensenada, realitzat a Espanya entre el 1750 i el 1760, mitjançant el qual sabem que l’Església posseïa aleshores el 24% de les terres agrícoles.³⁴

També caldria afegir-hi l’equivalent espanyol del delme eclesiàstic francès, però això no és fàcil, perquè les relacions entre la corona espanyola i l’Església catòlica estaven caracteritzades des de l’època de la Reconquesta per múltiples transferències, renegociades contínuament, mitjançant les quals l’Església pagava a la corona una part de les rendes que obtenia de les seves propietats. Aquestes transferències estaven inicialment justificades per la necessitat de contribuir al finançament de la guerra santa en contra dels infidels musulmans per garantir la «reconquesta» del país del 718 al 1492. Després es van renovar segons modalitats complexes i variables en el temps.³⁵ Aquestes negociacions entre poders monàrquic i eclesiàstic són indicatives, d’altra banda, de fins a quin punt les qüestions de propietat estaven vinculades de manera inextricable, en les societats trifuncionals, a temes polítics de més gran abast, començant per la qüestió central de la legitimitat de les diverses elits i de les seves aportacions guerreres o religioses a la comunitat.

Se sap igualment poca cosa sobre propietats no agràries. Representaven, de ben segur, la major part —entre la meitat i dues terceres parts— del total de propietats (és a dir, del valor venal total de totes les propietats, agràries, immobiliàries, professionals, financeres, net de deutes) a França, Espanya o el Regne Unit al segle XVIII. No obstant, no hem d’oblidar els altres béns, especialment els edificis, els magatzems i les fàbriques, i els actius financers. Val la pena tenir en compte que la participació de l’Església en aquestes propietats no territorials es coneix malament, i pot dissimular situacions molt variables. Per exemple, hi ha investigacions recents que indiquen que la participació de l’Església espanyola en el conjunt del crèdit hipotecari (és a dir, del crèdit que utilitza terrenys i edificis com a garantia) era considerable, i que fins i tot hauria passat del 45% al segle XVII al 70% a mitjans del XVIII. Si combinem les diverses fonts, es pot considerar que l’Església posseïa prop del 30% de la propietat total a Espanya el 1750 (potser més i tot).³⁶

Per moltes incerteses que hi hagi, el punt fonamental sobre el que voldria tornar a insistir aquí és que les esglésies posseïen una part extremament elevada de la propietat a les societats ternàries europees, típicament al voltant del 25%-35% (és a dir, entre un quart i un terç). Tornem a veure aquesta mena d’ordre de magnitud en el cas de les organitzacions eclesiàstiques en contextos molt diferents: per exemple, l’Església etiòpica posseïa al voltant del 30% de les terres del país pels volts del 1700.³⁷ Es tracta, en aquest cas, d’un nivell molt important: quan una organització posseeix entre una quarta part i un terç de tot el que es pot posseir en un país, això li proporciona un pes financer i humà considerable per estructurar i regular aquesta societat, en especial retribuint un clergat nombrós i desenvolupant molts serveis i activitats, sobretot en temes educatius i sanitaris.

No es tracta, ben cert, d’un pes que li atorgui una importància hegemònica, al contrari, per exemple, del que passa als estats comunistes del període soviètic (punt de comparació extrem, però tanmateix útil), que, com veurem, posseïen la quasi totalitat de tot el que es pot posseir, normalment al voltant del 70%-90%. L’Església cristiana és un actor important en el si d’un sistema polític pluralista, com, d’altra banda, la ideologia trifuncional posa de manifest, i no pas un actor hegemònic. Això no impedeix que aquest pes fes de l’Església el primer propietari dels regnes cristians (cap propietari noble individual no posseïa tants béns com l’Església, ni tan sols el rei), i li proporcionava una capacitat d’acció que sovint era força superior a la de l’estat mateix.

A fi de fixar les idees sobre els ordres de magnitud, pot ser útil precisar que les institucions sense ànim de lucre posseeixen en aquests inicis del segle XXI un percentatge incomparablement més feble del total de les propietats: l’1% a França, el 3% al Japó i amb prou feines el 6% als Estats Units, país on el sector de les fundacions està, tanmateix, especialment desenvolupat (vegeu gràfic 2.3). Encara cal indicar que en aquestes estimacions, sorgides de les comptabilitats nacionals oficials, hi ha incloses la totalitat de les institucions sense ànim de lucre, és a dir, no només els béns en mans del conjunt de les organitzacions religioses (de totes les confessions juntes), sinó també, i sobretot, els actius en mans del conjunt de fundacions i institucions no lucratives i no religioses, incloses les universitats, els museus, els hospitals, i altres estructures caritatives i sense ànim de lucre que operen en tota mena de sectors. Igualment pot tractar-se en alguns casos de fundacions que, en teoria, estan al servei de l’interès general, però que, a la pràctica, estan principalment al servei d’una família particular, que hi ha dipositat béns per raons diverses, relacionades, per exemple, amb les vicissituds de la fiscalitat o de la governança de les famílies, i que les comptabilitats nacionals modernes sovint no acaben de saber com classificar. En principi, els actius en mans d’aquests family i altres fundacions al servei d’individus privats s’han d’atribuir al sector patrimonial i no pas al de les institucions sense ànim de lucre, però la tasca no és gens evident, de la mateixa manera que no és fàcil saber si les propietats eclesiàstiques de l’Antic Règim servien més als clergues que a la massa dels fidels. Les comptabilitats nacionals, i concretament els intents per calcular el capital nacional i la renda nacional, que es van desenvolupar a partir de finals del segle XVII i a començaments del XVIII, sobretot al Regne Unit i a França, i que tenen un paper considerable en el debat contemporani, són construccions socials i històriques que reflecteixen les prioritats d’una època o les de les persones que les han concebut i, sovint, comporten nombroses limitacions.

Gràfic 2.3. L’Església com a organització propietària, 1750-1780

Interpretació: Cap a 1750-1780, l’Església és propietària d’entre el 25% i el 30% del total de les propietats a Espanya i de prop del 25% a França (sòls, immobles, actius financers, etc., inclosa la capitalització dels delmes eclesiàstics). En comparació, el 2010, el conjunt de les institucions sense ànim de lucre (incloses organitzacions religioses de totes les confessions, universitats, museus, fundacions, etc.) tenen a França menys de l’1% del total de les propietats, el 6% als Estats Units i el 3% al Japó.

Fonts i sèries: Vegeu piketty.pse.ens.fr/ideologie.

En qualsevol cas, la qüestió important sobre la qual vull insistir aquí és que fins i tot si agrupem entitats tan dissemblants, arribem a un total de possessions relativament limitat per part de les institucions sense ànim de lucre a primers del segle XXI (entre l’1% i el 6% del total de propietats). Això permet, per contrast, adonar-se de la potència de les esglésies com a organitzacions propietàries a l’Europa de l’Antic Règim (entre el 25% i el 35%). Siguin quines siguin les incerteses relacionades amb aquestes mesures i amb els contextos de la seva construcció, les ordres de magnitud i els termes de comparació són perfectament clars.

En un marc més general, aquesta estructura particular de la propietat, fonamentalment diferent de la que es troba en les altres categories de societats que estudiarem, ajuda a entendre millor una de les característiques principals de les societats trifuncionals. Es tracta de societats en què les dues classes socials dotades de legitimitat, funció i organització diferenciades, la classe clerical i la classe nobiliària, controlen cadascuna una proporció considerable dels recursos i dels béns (aproximadament entre una quarta part i un terç de les propietats per a cadascun dels dos grups, és a dir, entre la meitat i dos terços del total sumant-los tots dos i, de vegades, més a segons quins països, com veurem quan estudiem el cas del Regne Unit), cosa que els permet executar plenament el seu paper social i polític dominant. Igual que totes les ideologies de la desigualtat, la ideologia ternària s’encarna, a la vegada, en un règim polític i un règim de propietat, i d’aquesta manera en una realitat humana, social i material específica.

També podem observar que aquesta proporció de vora el 30% de les propietats en mans de les esglésies de l’Antic Règim correspon aproximadament a la proporció del capital nacional que posseeix a finals de la dècada de 2010 l’estat xinès, estructura estatal que a la pràctica està controlada pel PCX (Partit Comunista Xinès).³⁸ Es tracta, evidentment, de dos tipus d’organització i legitimitat molt diferents l’una de l’altra. Això no impedeix, però, que tant les esglésies de l’Antic Règim com el PCX a començaments del segle XXI siguin organitzacions caracteritzades per ambiciosos projectes de desenvolupament i regulació de la societat, i que projectes com aquests només es puguin dur a terme si es compta amb una base patrimonial sòlida.

L’ESGLÉSIA PROPIETÀRIA DAVANT DE LA RIQUESA I LES TRANSMISSIONS FAMILIARS

És interessant observar que aquesta dimensió propietària de les esglésies cristianes es va desenvolupar de manera molt precoç en la història del cristianisme. Aquesta evolució va anar de bracet de la constitució d’una veritable doctrina cristiana sobre les qüestions de propietat, transmissions familiars i dret econòmic, que, en bona mesura, va acompanyar el desenvolupament de la ideologia trifuncional i de la unificació de l’estament del treball.

Ben al principi de l’era cristiana, Jesús ensenyava als deixebles que era «més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne del Cel». A partir del moment, però, que les famílies dels rics romans van abraçar la nova fe i van començar a ocupar en el si de l’Església posicions dominants com a bisbes i escrivans cristians, a finals del segle IV i al llarg del v, les doctrines cristianes van haver de tractar frontalment la qüestió de la propietat i la riquesa, i donar proves de pragmatisme. En una societat que va esdevenir quasi totalment cristiana, un fenomen impensable poc abans, i on l’Església començava a acumular riqueses immenses, aviat es va fer indispensable idear les condicions d’una propietat justa i d’una economia conforme a la nova fe.

Per simplificar, la riquesa es va convertir, aleshores, en un component positiu de la societat cristiana, a condició que una part dels béns acumulats pels fidels fos transmès a l’Església (que gràcies a les seves propietats va poder assegurar-se el paper d’estructuració política, religiosa i educativa de la societat), i a condició també que es respectessin un cert nombre de regles econòmiques i financeres. D’aquesta manera es va posar en marxa un nou repartiment de papers i de legitimitats entre riquesa eclesiàstica i riquesa pròpiament privada. Els especialistes en antiguitat tardana, com Peter Brown, han estudiat bé aquesta transformació de les doctrines cristianes de la riquesa en el curs dels segles IV i V, i del desenvolupament concomitant dels actes espectaculars amb què els donants rics es desprenien d’una part de les seves fortunes.³⁹

Alguns antropòlegs han arribat, fins i tot, a defensar la tesi segons la qual l’única veritable particularitat europea en matèria d’estructures familiars en el vast espai euroasiàtic provenia d’aquesta actitud específica de l’Església cristiana davant de la riquesa i, en particular, de la seva ferma voluntat d’acumular i posseir béns. Segons Jack Goody, és això el que va portar les autoritats eclesiàstiques a desenvolupar tota una sèrie de normes familiars encaminades a maximitzar les donacions a l’Església (sobretot estigmatitzant les segones núpcies de les vídues, així com les adopcions, totalment a contracorrent de totes les regles romanes, que, al contrari, encoratjaven tant les segones núpcies com les adopcions per afavorir la circulació dels béns) i, en general, a restringir la capacitat dels grups familiars per concentrar el control sobre les propietats (per exemple, prohibint els casaments entre cosins, amb un èxit limitat, de tota manera, ja que es tracta d’una estratègia matrimonial i patrimonial còmoda per als llinatges rics, en totes les civilitzacions, cosa que posa de manifest la radicalitat del projecte polític eclesial cristià), sempre amb la finalitat de consolidar la posició de l’Església com a organització propietària i política rival de les famílies.

Fos quin fos el paper exacte que van tenir aquestes noves regles familiars, l’estratègia patrimonial va assolir un èxit immens, perquè l’Església es va trobar, mitjançant les donacions dels fidels (i no només de les vídues, considerades generoses) i gràcies a la seva sòlida organització jurídica i econòmica, en possessió, durant més d’un millenni, des dels segles V-VI als XVIII-XIV, d’una proporció considerable dels béns, especialment de terres, a l’Occident cristià, en general entre una quarta part i un terç.⁴⁰ És aquesta base patrimonial la que va permetre durant tots aquests segles instaurar una important classe clerical, i també (en principi, i també en la pràctica) finançar un cert nombre de serveis socials, sobretot educatius i hospitalaris.

Algunes investigacions recents han insistit, igualment, en el fet que el desenvolupament de l’Església com a organització propietària no hauria estat possible sense la constitució d’un veritable dret econòmic i financer medieval, en particular per resoldre reptes molt concrets amb implicacions juridicofinanceres d’administració de les propietats, de pràctiques d’usura més o menys dissimulades, d’instruments de crèdit innovadors o també de restitucions de béns eclesiàstics cedits de manera indeguda mitjançant contractes excessivament creatius (en què els clergues creien sovint veure la mà dels jueus i dels infidels, poc respectuosos amb els béns cristians). En particular, Giacomo Todeschini ha estudiat de manera molt detallada l’evolució d’aquestes doctrines entre els segles XI i XV, en un moment en què els intercanvis i les circulacions de riquesa es fan més complexos i s’intensifiquen, a mesura que els desbrossaments amplien els límits dels regnes cristians, que la població creix i que les ciutats es fan grans. Todeschini analitza en aquest nou context el paper central dels autors cristians per desenvolupar categories jurídiques, econòmiques i financeres que, segons ell, es troben a l’origen de les nocions capitalistes modernes.⁴¹ Això afecta, sobretot, la protecció jurídica dels béns de l’Església tant davant dels poders sobirans temporals com dels contractants privats, i el desenvolupament d’institucions jurisdiccionals que permetin aportar les garanties adequades. També té a veure amb el desenvolupament de tècniques comptables i financeres que permeten esquivar tant com calgui la suposada prohibició de la usura.

LA PROPIETAT ECLESIÀSTICA, A L’ORIGEN DEL DRET ECONÒMIC I DEL CAPITALISME?

De fet, en la doctrina cristiana medieval, al contrari del que de vegades ens podríem imaginar, el problema no és, evidentment, que el capital produeixi un rendiment sense treballar: aquesta realitat inqüestionable és el fonament mateix de la propietat eclesiàstica (és precisament el que permet als clergues resar i vetllar per la societat sense haver-se de preocupar de treballar) i de la propietat en general. El problema, abordat de manera més o menys pragmàtica, és més aviat regular les formes d’inversió i de possessió admissibles, assegurar-se que el capital es destini a l’ús més convenient i, sobretot, dur a la pràctica un control social i polític adequat de la riquesa i de la seva difusió, d’acord amb els objectius socials i polítics fixats per la doctrina cristiana. Concretament, el fet que les terres produeixin un lloguer per al propietari (o donin lloc al pagament d’un delme eclesiàstic quan l’Església no n’és directament la propietària) no va suposar mai cap veritable dificultat moral ni conceptual. El repte era més aviat saber fins on estendre el camp de les inversions autoritzades més enllà de l’esfera dels béns immobles, sobretot en l’àmbit comercial i financer, i determinar les formes de remuneració admissibles.

Aquesta flexibilitat de la doctrina s’expressa, per exemple, en un text del papa canonista Innocenci IV que, al cor del segle XIII, explica que el problema no és pas, per descomptat, la usura com a tal, sinó el risc que una remuneració usurària massa elevada i massa segura pugui dur els rics a decidir «per deler de guanys o per garantir la seguretat dels diners» a invertir «en la usura més que no pas en activitats menys segures». A continuació, el pontífex esmenta com a exemple d’activitats «menys segures» la inversió dels capitals «en animals i eines per al cultiu», béns que «els pobres no tenen» i que són indispensables per fer créixer les veritables riqueses. En conclou que el tipus d’interès de la usura no pot excedir un cert límit.⁴² Un banquer central preocupat per estimular la inversió en l’economia real no diria res massa diferent per justificar, a la primeria del segle XXI, la decisió de reduir el tipus d’interès a un nivell proper a zero (amb un èxit de vegades limitat, però aquest és un altre tema).

Veiem, també, com es desenvolupen al mateix temps noves tècniques financeres que són alhora excepcions a regles anteriors, com, per exemple, la generalització de la venda de rendes i de nombroses formes de venda a crèdit, que ja no es consideren usuràries, sempre que la doctrina cristiana les identifiqui com a aptes per afavorir la circulació dels béns per als millors usos possibles. Todeschini subratlla, igualment, la influència creixent dels discursos encaminats a justificar l’expropiació dels jueus i d’altres infidels, un discurs que accentua sobretot la «incapacitat per comprendre la significació de la riquesa i el seu bon ús» (i l’amenaça que representen per a les propietats eclesiàstiques), a mesura que es desenvolupen les noves tècniques de crèdit legítimament obertes als cristians (en particular amb el desenvolupament de noves formes de deute públic a finals del segle XV i durant el segle XVI). Altres autors han observat que el «trust» anglosaxó —estructura de propietat que permet separar la identitat del beneficiari de la del gestor (el trustee), i d’aquesta manera protegir els actius— tenia uns orígens que es remunten a les modalitats de possessions desenvolupades des del segle XIII pels monjos franciscans, que no podien o no volien aparèixer ells mateixos directament com a propietaris individuals en primer grau.⁴³

Al final, la tesi subjacent és que el dret de propietat modern (tant en les seves dimensions emancipadores com en les desigualitàries i excloents) no va néixer pas el 1688, quan el propietari anglès (noble o burgès) va voler protegir-se del rei, ni tan sols el 1789, quan el revolucionari francès va voler dur a terme el «gran llindar» entre les apropiacions legítimes dels drets sobre els béns i les il·legítimes dels drets sobre les persones: són les doctrines cristianes les que el van elaborar al llarg dels segles per assegurar la perdurabilitat de l’Església com a organització alhora religiosa i acabalada.

També podem considerar que aquest esforç d’abstracció, de conceptualització i de formalització jurídica de les nocions econòmiques i financeres es feia encara més necessari en el cas de les societats ternàries cristianes en què la classe clerical no existia com a classe hereditària, sinó senzillament com a organització abstracta o perpètua (una mica a la manera de les grans fundacions modernes i de les empreses i companyies capitalistes, així com també de les administracions estatals). A l’hinduisme o a l’islam, els temples i les fundacions de caritat no mancaven, per descomptat, però anaven acompanyades de poderoses classes clericals hereditàries, de manera que el poder dels béns es podia basar més en les xarxes personals i familiars i, com a conseqüència, la necessitat de codificar i formalitzar les relacions econòmiques i financeres no era tan important. Alguns autors també han volgut destacar que l’enduriment de les regles del celibat arran de les reformes gregorianes del segle XII (el concubinatge encara era freqüent i tolerat entre el clergat catòlic occidental fins llavors) es podia analitzar com una manera d’evitar la deriva cap a disputes familiars i hereditàries i reforçar el pes de l’Església com a organització acabalada.⁴⁴

No es tracta d’arribar aquí a la conclusió que el destí d’Europa està tot ell inscrit en el celibat dels capellans, la moral sexual cristiana i el poder de l’Església com a organització propietària. Molts altres processos i bifurcacions posteriors permeten comprendre diverses especificitats de la trajectòria europea, de manera sens dubte més decisiva. Sobretot, la competència entre estats europeus ha contribuït a innovacions militars i financeres que han tingut un impacte directe en les dominacions colonials, el desenvolupament capitalista i industrial, i l’estructura de les desigualtats modernes, tant a l’interior dels països com entre països. Tractarem la qüestió àmpliament més endavant.

La qüestió bàsica sobre la que vull insistir aquí és, senzillament, que les societats trifuncionals i les seves múltiples variants van deixar una empremta fonamental en el món modern i mereixen tota la nostra atenció. Sobretot, se sustenten en unes construccions politicoideològiques sofisticades encaminades a descriure les condicions d’una desigualtat justa, conforme a una certa visió de l’interès general, i els mitjans institucionals per assolir-la. En totes les societats, això implica regular tota una sèrie de qüestions pràctiques que afecten l’organització de les relacions de propietat, les relacions familiars i l’accés a l’educació. Les societats ternàries no són cap excepció i van proporcionar respostes variables i imaginatives a aquestes qüestions, construïdes al voltant de l’esquema general trifuncional. Aquestes respostes tenien febleses, i la majoria no van suportar la prova del temps. Això no treu que la seva història no estigui plena d’ensenyaments per al futur.