EUGUES AMB POLLÍ I UNA PICASSA

A Puigcerdà fan fira des del 1182, quan els la va concedir Alfons I per tal d’activar econòmicament la vila, que el monarca havia fundat oficialment el 1177. I dic oficialment perquè se sap que la zona ja havia estat habitada molt abans. Les primeres fires es feien al juny, i posteriorment se’n va fer una altra al novembre. I així va ser fins al 1868. A partir de llavors, i fins fa uns quants anys, que es va recuperar la de primavera, més petita, l’única fira va ser la que es fa al voltant de Tots Sants. És una de les fires de bestiar equí més important de l’Estat i la principal de totes les fires que es fan als Pirineus, junt amb la de Sant Ermengol de la Seu d’Urgell, que se celebra a l’octubre i està dedicada als formatges. Per al visitant profà, que som la majoria, l’atractiu és l’espectacle del concurs de cavalls de raça hispanobretona, pròpia dels Pirineus (oficialment cavall pirinenc català). Per això tothom la coneix com la fira dels cavalls.

El cap de setmana de la fira, Puigcerdà bull de gentada. Molts no hi venien des del darrer dia de la temporada d’esquí anterior. Aquests dies, els xalets i apartaments, tancats durant mesos, s’airegen per foragitar l’olor de resclosit. Es reparen calefaccions i teulats, s’amuntega llenya i es porten els esquís a encerar. És la preestrena de la temporada hivernal, no hi pot faltar ningú. És l’indret per retrobar aquells que a Barcelona potser viuen a tres carrers, però que mai no es veuen, perquè tret de la neu no saben de què parlar. I un cop ha passat la fira, tothom ja només pensa en l’esquí i, pel pont de la Puríssima, la riuada humana puja i baixa pel carrer Major i el carrer Espanya esperant amb neguit que nevi.

Vaig aprofitar la fira per presentar La casa de la frontera a la biblioteca Comtat de Cerdanya. Amb la M. Àngels Terrones, directora del centre, vam quedar que faríem l’acte al lloc habitual, la porxada coberta de l’antic convent de Sant Domènec que conforma l’entrada; és un espai magnífic i potent per la seva elegant sobrietat. Aporta dimensió històrica a la idea de comtat i eleva el llibre i l’autor. Tancats per una vidriera, els porxos posen escriptors, llibres i lectors en un aparador, i així la vila mostra al passejant, com si d’una botiga de moda es tractés, el millor que té: la passió per la lectura.

La periodista de TV3 Helena Garcia Melero, amb qui havia compartit docència a la universitat, té casa a la Cerdanya, i coneix de fa anys el Miqui i la Míriam Bort, amics meus també i cinquena generació de la família de la novel·la. Quan em va convidar al seu programa a parlar del llibre, amb el Miqui i la Carme, la seva mare, vaig aprofitar per demanar-li si em faria la presentació a Puigcerdà. Assaltada per sorpresa i amb traïdoria, no va saber dir que no. I vaig fer sort, perquè l’Helena va demostrar tenir un nas molt fi per engrescar l’auditori a llegir. La gent omplia a vessar la sala, fins i tot n’hi havia d’asseguda escales amunt. Crec que entre tots plegats vam arrasar una mica la biblioteca, però jo em vaig sentir tan bé allà que no n’hauria volgut marxar mai.

La conversa va ser franca i amena, i la vehemència amb què va comentar alguns dels episodis que més l’havien colpida em va sobtar a mi mateix. Engolit com estava per la voràgine de presentacions i entrevistes de totes aquelles setmanes, no havia tingut temps d’adonar-me de veres de la passió que podia desvetllar la lectura de la novel·la. Fins que aquell vespre, amb tot de passejants badocs amb el nas enganxat a les vidrieres dels porxos preguntant-se què hi feia allà un personatge popular de la tele, i una sala plena a vessar, amb tota la naturalitat del món l’Helena va glossar unes quantes escenes del relat mentre el públic, amb la família protagonista i l’alcalde, Albert Piñeira, a primera fila, assentien amb convicció. Al final, la cua de persones que esperaven que els firmés el llibre era tan llarga que em vaig haver d’acomiadar de l’Helena a distància. Em va saber greu no poder-li agrair com calia el que havia fet; i més si tenim present que va arribar un minut abans de començar, i patint, per culpa d’un tall de carreteres. Era la tardor.

Havien encarregat taula per sopar a La Llesca, el restaurant dels simpàtics germans Òscar i Alfred, amics dels Bort. Vam entrar en tropell, alegres i cridaners, com si celebréssim una festa d’aniversari, i vam ocupar tot el menjador principal. No sé d’on va anar sortint tanta gent: hi havia nets, parelles, amics; la meitat no sabia qui eren. Més que un sopar semblava un casori, amb l’alcalde oficiant i una taula a banda per als joves. Ens vam animar, la conversa es va allargar i vam anar a dormir tardíssim. I l’endemà havíem de matinar per arribar a la fira en el millor moment: quan els ramaders descarreguen els cavalls dels remolcs i els van portant, vara en mà, cap al corral que l’organització els ha adjudicat. I tot això, abans que arribin els turistes, és clar. O sigui que a les set vam caure del llit com aquell qui res. Vaig fer un glop de cafè, en Josep tenia el Land Rover en marxa.

El cavall de raça bretona és un animal robust, d’extremitats fermes, amb cua i crina abundants, peixard, i colors castanys i vermellosos. Als Pirineus aquest animal es va creuar amb el cavall espanyol, conformant el cavall de raça pirinenc català (denominació oficial), per bé que tothom li diu hispanobretó, i algú bretó cerdà, que és el protagonista de la fira de Puigcerdà. És una raça de tir i per a les feines del camp, però la mecanització el va deixar sense cap ocupació. Actualment l’interès comercial és la seva carn, que és molt preuada.

Després de passar-se tot l’estiu pasturant en llibertat a la muntanya, quan les boires comencen a amagar els cims, els cavalls tornen a la vall. És llavors quan les eugues presenten en societat els seus pollins, i sobreanys, terçons i sementals es repten en un concurs que atrau milers de persones que, enteses o no, se senten fascinades per la bellesa i la fortalesa d’aquests animals. S’han format cues de cotxes de fins a cinc quilòmetres per entrar a Puigcerdà, o sigui que la idea d’anar-hi a primera hora ens convenç a tots. Això sí!, cal vigilar amb els animals que vagaregen mandrosament pel firal sense cap pressa per entrar als corrals i amb algun mecàgun dels pastors. No és que siguin animals perillosos, és que deixen un llast d’excrements frescos que, si badeu, és fàcil trepitjar tou.

La fira dels cavalls està acompanyada, lògicament, d’una enorme fira comercial. Als carrers del centre de la vila s’escampa un mercat de menjar, productes artesans, roba i la quincalla habitual dels mercats ambulants setmanals. Hi podeu comprar des d’un onoral (el rètol, un cartró escrit amb boli de qualsevol manera, volia dir anorac, però l’ortografia del paradista no donava per a més) fins a una camisa de folre polar, una maleta d’eines, una llonganissa autèntica del Ripollès o un pa artesà gallec molt car, groc i espès. A l’esplanada del polígon industrial de l’estació, on hi ha unes naus de l’arquitecte Josep Lluís Mateo que van obtenir un premi FAD, hi ha l’espai del concurs, i la fira del bestiar i de maquinària agrícola i ramadera. I també hi ha un bar, és clar.

En Josep ha vingut decidit a comprar-se una picassa, que és una forma molt pròpia de Cerdanya d’anomenar la destral: «Dona’m picassa, i et donaré oli», diu l’olivera en clara al·lusió que cal esporgar-la bé perquè doni fruits. En Budi, com de tantes coses, ho sap quasi tot sobre la fusta. Sap quan la fusta està al punt just per anar al foc, les qualitats de cadascuna i com s’han de tallar, estellar, assecar i apilar. El llibre de la fusta, del noruec Lars Mytting, no té secrets per a ell, tot i que la part de la filosofia slow que explica l’obra se la pren amb una certa distància; les impostures de les societats urbanes no l’alteren. Va arribar a escriure-li un correu a l’autor, i li va respondre.

Cada hivern compra unes quantes tones de troncs sencers que un camió descarrega en un terreny allunyat de casa. Abans no comenci a fer fred, o sigui, no més enllà de primers de setembre, agafa tots els estris i es passa el temps que calgui preparant el combustible natural per tenir casa seva i la dels seus pares calenta tot l’hivern, que a la Cerdanya és llarg i dur. I avui es fira amb una picassa nova de can Pallarès de Solsona, més de cent anys fent ganivets i estris de tall. Troba el venedor, un xicot amb pinta de muntanyès, i durant una estona canvien impressions sobre destrals en un llenguatge per mi críptic. Finalment, n’escull una que em fa l’efecte que és petita per tallar troncs, però que, després d’una senzilla demostració, veig que no hi haurà arbre que se li resisteixi. I quan més convençut estic que ha comprat una arma de destrucció massiva, va i em diu:

—Només és per asclar.

—Encara sort —responc.

El bar de la fira és una carpa amb fileres de taules i cadires plegables que es toquen les unes amb les altres. Passar entre elles i fer-se un lloc per seure, decidir-se i cantar ràpid els entrepans i les begudes al primer cambrer que passi, així, sense vacil·lacions, marca la diferència entre el local i el turista. Uns hi entren decidits i els altres dubten de si hi haurà lloc per a tots en aquell racó, si els entrepans seran gaire grossos, si serà pa de barra o llesca, si tindran Aquarius. Per això, conduït pels meus amics, seiem aviat, i això que som colla. Esmorzar de resistència: entrepans de botifarra. Com si no haguéssim sopat. I quan sortim ens trobem l’alcalde, també clavant queixalada a un entrepà contundent. Un altre que no devia sopar.

Tot just són quarts de deu i ja hem fet la feina. Ells han saludat mitja comarca i jo fins i tot he tingut temps de tafanejar a l’estand dels John Deere, els tractors verds de tota la vida. No hi entenc ni un borrall de tractors, ni me’n vull comprar cap, tot i que potser crearia tendència a Barcelona, però és que a la portada de la meva novel·la Tros en surt un, i des de llavors em fa gràcia mirar-los bé quan en tinc ocasió. Ni Massey Ferguson, ni New Holland: jo soc del John Deere.

La fira es comença a omplir de visitants. Més de trenta mil n’hi poden anar en els dos dies que dura. L’autobús que va i ve del centre a la fira sense parar aboca gent a paletades: avis, sobretot. L’animosa veu del presentador retruny anunciant que aviat començarà el concurs de cavalls. La primera categoria és la d’eugues amb pollí, i una riuada de pares i nens corren per buscar un lloc prop de les tanques del cèrcol dins el qual es fa l’exhibició. Els pollins, lògicament, són els que atrauen més la canalla. Després, quan arribi l’hora dels terçons, els nens perdran l’interès en els cavalls i començaran a demanar xuxes i coses d’aquestes. És la petita felicitat d’un dia de fira, com ho ha estat per a en Budi trobar la picassa que buscava.

Cavalls de raça pirinenca catalana pasturant prop de Rigolisa.