Plaça Rovira

CULPA

Els de Gràcia naixem on ens dona la gana. Mil vegades m’han preguntat si el meu cognom venia del barri i nou-cents cops els he explicat la veritat, que soc del Fort Pienc, però un centenar de cops els he dit que sí perquè no tenia temps o perquè em volia fer el xulo i ser el protagonista d’aquesta meravellosa coincidència entre un barri amb tant de pedigrí i jo mateix. A més, quan ho explicava així l’interlocutor se sentia tan bé amb ell mateix resolent tal misteri que l’orgull i l’ego li saltaven per les orelles. I a mi l’alegria dels altres em pot, encara que sigui pel pur narcisisme de veure que he estat jo qui els l’ha provocat.

El primer record que tinc de Gràcia és del meu avi assegut al costat del senyor Rovira de bronze, a la plaça que duu el seu nom. Llegia l’Sport i fumava com si comentés amb el senyor Rovira l’odi que sentia per Guillermo Amor i ell li respongués que tampoc entenia com podia seguir al Barça. «Cara de lluna», em deia el meu avi, perquè de petit tenia la cara molt rodona. I després m’agafava molt fort la cuixa i em deia: «Estàs molt fort». Em feia mal, però era la seva manera brutal de demostrar amor cap a nosaltres. Que fóssim grossos i mengéssim molt l’ajudava a venjar-se de la seva afamada infantesa. Després tornava a mirar el diari, feia una pipada i s’oblidava de mi. Tots els meus avis són de Gràcia. Els avis per part de pare eren de la plaça de Sant Joan, ara de la Virreina. La meva àvia per part de mare tenia una lechería (en castellà) al carrer de Bruniquer i el meu avi, el que m’agafava fort la cuixa, havia nascut a la rambla de Prat, i quan era petit havia estat ric. El seu pare era un industrial i un tarambana a parts iguals, havia perdut bous i esquelles amb el joc i va haver de fugir cames ajudeu-me a l’Argentina. Eminent matemàtic, allà va fer espectacles en públic de càlculs mentals i va demanar a la família que hi anés, però la dona va desestimar-ho i es va quedar aquí en un pis enorme i sense diners per mantenir-lo. D’aquí va sortir el meu avi, que es va haver de posar a treballar de molt jove. A vegades aixecava els ulls cansats i m’explicava per enèsima vegada la història d’aquell dia que havia anat a treballar en bicicleta a «la Seda» tot i la gran nevada i com va ser l’únic treballador que s’hi va atrevir. Li van donar una medalla i tot. I tornava a abaixar la mirada cap al diari esportiu, aviam si el Barça avui en fot alguna de bona, que porta uns mesos que això no es pot aguantar.

Avis de Gràcia, pares de Gràcia i jo desterrat en una cantonada de l’Eixample. Protesto, senyoria. Per això sempre m’he sentit una mica d’aquí, pels meus avantpassats i perquè aquí no és Barcelona. Ho és i no ho és. Els de Gràcia adorem tornar al «poble» després d’unes hores intenses a l’agitada Barcelona del centre. Ens saludem entre nosaltres dient-nos «tu i jo no som de Barcelona», però quan anem a l’estranger expliquem a tot déu que bonica que és la ciutat sencera, amb el nostre barri inclòs. És una esquizofrènia que es portaria amb nervis a qualsevol capital de grans edificis i trànsit sever, però que entre les places i els carrerons de Gràcia oblides amb facilitat. Des de Gràcia mires Barcelona amb la distància necessària per valorar-la. Sovint les coses tan properes necessiten un mínim de distància per saber-les apreciar. Passa amb la família, que necessites trobar-la a faltar, fer-te gran i marxar de casa per saber i comprendre tot el que ha fet per tu. Passa amb la parella, passa fins i tot amb els fills, que sovint et fan sortir de polleguera fins que els deixes el primer dia al parvulari i llavors et mors d’enyor al minut u. La distància multiplica l’amor. Sense la infelicitat no seríem mai feliços.

Els graciencs i tota la resta de barcelonins xerrem molt de la nostra ciutat quan som fora. Fem el que no podem fer quan som dins dels seus carrers, dins del seu dia a dia. Mercè Rodoreda va escriure les seves novel·les més punyents des de l’exili. De La plaça del Diamant Gabriel García Márquez va dir que era la «novela más bella publicada en España después de la guerra». Doncs aquells amors, aquells desamors i aquell dolor els escriu Rodoreda des de la distància. Des de lluny recorda el que va ser Gràcia per a ella i ho aboca a la novel·la.

Nascuda a Sant Gervasi, de petita va viure en una casa amb jardí de l’avi. Una torreta en un barri ple de casetes senyorials prou lluny de la bullanga del centre de la ciutat. La infantesa de Mercè Rodoreda és plena de jocs i de flors. El jardí de casa l’avi és el seu paradís perdut, un paradís de flors que ella vanagloriarà i cultivarà fins a la mort amb passió. Gràcia per a ella suposa abandonar aquest refugi i xocar amb la realitat. Gràcia és la pubertat i la dificultat d’encaixar. No la deixaven ballar, el seu avi va morir i ella es va casar molt jove amb un tiet seu catorze anys més gran a l’església de Sant Josep. És aquesta Gràcia plena de contradiccions la que evocarà a La plaça del Diamant des d’un exili que ho trenca tot. Quan torni trobarà una ciutat diferent. Una ciutat que, entre altres coses, ja no parla el seu idioma. I que anys més tard tindrà una escultura de la Colometa on el meu fill, aquest sí nascut a Gràcia per venjar-me jo de l’exili dels meus pares al Fort Pienc, passarà hores escalant i espantant els seus pares amb riscos innecessaris.

Ara en família vivim en un palau. No només pel barri, que ens encanta, sinó perquè vivim en el que era el jardí afrancesat de l’antic Palau de la Virreina, una luxosa mansió enmig de masies que es va fer construir el més corrupte i eixelebrat dels virreis, el virrei Amat. Nomenat per al càrrec el 1761, Manuel d’Amat, fill de Vacarisses, va aprofitar l’ocasió per anar i controlar les mines de Potosí, a l’Alt Perú, el que ara és Bolívia, que significaven la gran font de finançament de l’Imperi espanyol. Va obtenir una fortuna enorme, de les més grans que havia aconseguit mai un virrei espanyol. Però no en tenia prou i volia ser immortal. I com cal fer-ho si la ciència no t’ho permet? Exacte: creient que algú molt més jove t’estima pel que ets i no pel que tens. El virrei va voler beure l’elixir de l’eterna joventut enamorant una jove cantant d’uns vint anys, María Micaela Villegas, més coneguda com a Miquita Villegas, també coneguda com la Perricholi. Villegas va aconseguir que Manuel li construís el Paseo de Aguas, una plaça de braus i un teatre per a les seves actuacions. Amat va introduir Villegas als cercles de l’alta societat peruana i feia que la tractessin amb el rang i els honors de noble. La seva història fins i tot va acabar inspirant una òpera, La Périchole, del compositor francès d’operetes Jacques Offenbach. L’entorn del virrei estava esparverat, però no hi havia ningú capaç de comentar-li l’espantall ridícul en què es convertia. Després de tenir uns quants fills i de destruir la seva reputació, el virrei va marxar cames ajudeu-me d’allà per recuperar una certa dignitat. Calia revertir el missatge i la millor manera per fer-ho era encarregar dues cases grans i dignes, dos palaus. Un el va fer construir a la Rambla, llavors encara en obres i plena d’aigües brutes. L’altre el va fer construir a Gràcia, i entre l’un i l’altre hi va passar les poques estones de vida que li quedaven. Es va casar amb una novícia de la família Fiveller i va dedicar-se a aguantar com va poder els mil judicis per corrupció que va haver d’afrontar. El 1782, quan feia poc que vivia al palau, amb tants disgustos va morir i la dona s’hi va quedar, per això tots dos van passar a ser no els palaus del virrei, sinó els palaus «de la virreina». D’aquella antiga masia reconvertida en palau d’estiu no en queda res. L’any 1878 es va enderrocar l’edifici per poder urbanitzar un barri que creixia molt en població, era una zona molt preuada. Als seus terrenys es van construir carrers nous i una plaça situada just al lloc on hi havia hagut el palau: la plaça de la Virreina. S’hi va fer una església sòbria amb mil i un materials de construcció, un dels quals era de l’antic palau. Mirant la façana a banda dreta s’hi pot trobar una pedra on apareixen esculpits el cap d’una dona i d’un home i dos lleons portant un blasó. Si hi passeu i dieu molt fluix «Maria Francesca Fiveller de Claresquí i Bru» ella es girarà i esbossarà un somriure. Si el mireu a ell i dieu «Perricholi», també es tombarà, però no amb un somriure.

El Roger a la plaça de la Virreina

Aquí vivim ara i aquí va néixer el meu pare, pobre com una rata en un antic palau. He anat dues-centes vegades a explicar al propietari de la botiga de joguines Bateau Lune que el meu pare va néixer en aquella seva porteria de la plaça de Sant Joan. Cada cop que hi he anat el meu fill me n’ha fet sortir amb alguna baldufa sota la mirada del propietari, que demana pietat perquè no li torni a explicar aquella història.

El cercle es tanca. D’avis a nets. No sabem com serà Barcelona en un futur, no sabem com serà Gràcia, tampoc, però tant a una banda com a l’altra es lluita perquè la mateixa obsessió de la ciutat per ser més, per demostrar sempre més, no la faci inhumana. Gràcia vol seguir sent un petit oasi de pau i ho defensa amb dents i ungles tot i les hordes d’arreu del món que cada cop venen més per aquí. Gent de fora que busca desesperadament alguna cosa més que un carrer, un llit i un bar. Gent dolenta. Invasors (com jo).

Viure aquí és tan bonic com estrany. Sovint mentre passejo amb el meu fill penso que en el fons hi he vingut a viure no només per donar-li el millor a ell, que em succeirà, sinó perquè tinc un deute amb els que m’han precedit. Passo per la plaça Rovira i penso en el meu avi i en com va haver de posar-se a treballar als onze anys per guanyar-se la vida i vull ser allà per ajudar-lo, per acaronar-lo i dir-li que tot anirà bé. Sento una absurda culpa de no poder fer res per ajudar els qui tant van fer per nosaltres quan no sabien ni que nosaltres algun dia existiríem. La culpa va i ve i el meu fill escala per enèsima vegada l’escultura de la Colometa.

Monument a la Colometa, plaça del Diamant