El repic es va fer més fort, més insistent. Després, de sobte, en Vidal va parar.
—D’acord —va dir.
—Dank je wel —va sospirar en Piet, agraint-l’hi—. On vols que vagi?
—El meu allotjament és a la Rue de Notre-Dame, a la part més vella de la Ciutat —va respondre, enèrgic, ara que ja havia pres la decisió—. És un edifici de pedra, de tres pisos d’altura, no té pèrdua. Hi ha un jardí a la part del darrere. Ja vigilaré que la porta no estigui tancada amb clau. Vine després de completes, hi haurà poca gent a aquella hora, però sobretot vés amb compte que no et vegi ningú. Amb molt de compte. Ningú no ens ha de poder relacionar.
—Gràcies —va repetir en Piet.
—No me les donis —va respondre en Vidal, secament—. No et prometo res més que escoltar-te.
Tot d’una, un so va reverberar a través dels passadissos de pedra de la nau. Un grinyol, després el frec de les feixugues portes de la banda nord contra les llambordes.
Un altre penitent que venia a confessar-se a la matinada?
En Piet es va maleir per haver actuat per impuls, però la visió d’en Vidal entrant tot sol a la catedral havia sigut un cop de sort massa bo per deixar-lo escapar. La part més vella de la seva ànima, educada en miracles i relíquies, hauria dit que allò era un senyal. La seva ment moderna rebutjava aquests pensaments medievals. Era l’home, no Déu, el qui feia girar el món.
En Piet va sentir passos i la seva mà es va desplaçar de seguida cap al punyal. Quantes portes hi havia dins i fora de la catedral? Unes quantes, sens dubte, però no s’hi havia fixat. Va agusar l’oïda. Eren dos parells de peus, en comptes d’un? Avançaven sigil·losament, com si volguessin evitar que algú els sentís.
—Piet?
—Tenim companyia —va xiuxiuejar.
Amb la punta del punyal, en Piet va alçar una mica la cortina i va donar una ullada a la nau. En un primer moment no va veure res. Després, sota la dèbil llum del matí que es filtrava per les finestres del darrere de l’altar, en Piet va veure dos homes que avançaven amb les armes desenfundades.
—És normal que els homes de la guarnició entrin armats en un lloc sagrat? —va preguntar—. O sense el permís del bisbe?
A Tolosa, els altercats entre hugonots i catòlics eren habituals, i com a conseqüència hi havia més soldats —tant milícies privades com soldats de la guàrdia de la ciutat— al carrer. No havia pensat que aquells aldarulls ja s’haurien estès fins a Carcassona.
—Són de la guarnició? —va preguntar en Vidal, neguitós—. Veus el blasó reial?
En Piet va escodrinyar en la penombra.
—No els distingeixo prou bé.
—La lliurea del senescal és blava.
—Aquests homes sembla que vagin verds. —Va abaixar més el to de veu—. Vidal, si et fan preguntes, digues que no saps res de mi. Que no has vist ningú. Que aquest matí no ha vingut ningú a confessar-se. Cap soldat s’arriscaria a condemnar la seva ànima fent mal a un capellà en estat de gràcia.
En Piet estava preocupat. Eren temps de sang i disturbis. Havia vist prou coses en el seu viatge al sud fins al Llenguadoc per saber que una església ja no era un lloc de refugi, si és que ho havia estat mai. Va tornar a guaitar a fora. Els soldats travessaven el transsepte i buscaven per la capella lateral de darrere el presbiteri. No trigarien gaire a anar cap a aquella banda de la catedral. No podien descobrir-lo allà.
—He entrat per la porta nord —va xiuxiuejar, amb urgència—. A part d’aquesta, quines altres sortides hi ha?
—Hi ha una porta al palau del bisbe ubicada a la paret oest, i una altra a sota del rosetó, però crec que les trobaràs tancades a aquesta hora. —Va fer una pausa—. A l’extrem sud-est de la catedral hi ha dues portes més. Una condueix a la tomba del bisbe Radulf, un cul-de-sac. L’altra dóna a la sagristia. Està prohibida a tothom llevat del bisbe i els seus acòlits. Porta directament als claustres.
—I no estarà tancada també, la porta de la sagristia?
—Està sempre oberta per permetre’n l’accés als canonges dia i nit. Un cop allà, mantén els edificis del refectori i la infermeria a la teva dreta, i trobaràs una porta que et durà a la plaça Saint-Nazaire.
Les campanes van començar a tocar l’hora, el seu ressò aspre va omplir els passadissos buits i va oferir a en Piet la cobertura que necessitava.
—Fins al vespre —va dir.
—Resaré per tu —va respondre en Vidal—. Dominus vobiscum.
En Piet es va ajupir per passar per sota de la feixuga cortina vermella i va córrer fins a les enormes columnes de pedra que tenia més a prop. Es va aturar un moment en una i va córrer fins a la següent. Mentre els soldats buscaven pel passadís oposat, ell es va moure sigil·losament en sentit contrari cap a la porta de la sagristia. Va fer girar el pom. Malgrat el que havia dit en Vidal, estava tancada.
En Piet va renegar en silenci. Va mirar al seu voltant fins que va veure que la clau estava penjada en una cadena que hi havia en un ganxo de la paret de pedra. La va abastar i la va ficar al pany. No encaixava gaire bé i, al principi, no podia fer-la girar, però just quan l’últim repic de les campanes ressonava en el silenci, el pestell va cedir amb un fort estrèpit.
Massa fort. Els soldats es van girar cap al soroll. El més alt dels dos, amb una cicatriu tendra a la galta, va deixar caure la visera del seu casc.
—Atura’t! Tu, atura’t!
Però en Piet ja havia travessat la porta. La va tancar d’una revolada darrere seu, i llavors va entravessar un banc sota el pom. La barricada no duraria gaire estona, però almenys alentiria l’avenç dels seus perseguidors.
Va travessar els jardins, saltant per sobre de les tanques baixes de boixos en direcció al jardí de plantes medicinals. Va passar corrent per l’edifici de la sala capitular, va veure la sortida a l’altre extrem del claustre i es va dirigir cap allà. Un novici li va sortir al mig del pas, massa tard per evitar el xoc. Va topar amb el noi mentre fugia com un esperitat i el va fer caure per terra. En Piet va alçar un braç per disculpar-se, però no es podia aturar. Els músculs de les cames li cremaven i tenia la gola seca, però va continuar corrent fins que va arribar a la sortida. Al cap d’un instant, la va obrir i va sortir al laberint de la Ciutat fortificada.