CAPÍTOL 2

Germanes i Germans

Primavera del Dos

Sota un cel estrellat i clar, els nou membres novells de la Societat Prodigiosa estaven palplantats espatlla contra espatlla fora la tanca d’entrada, glaçats i amb les arrugues dels llençols marcades a la galta.

La Morrigan s’hauria d’haver alarmat en trobar-se desperta a mitjanit als carrers freds de Nevermoor, vestida només amb el pijama, però hi va haver dues coses que van mantenir la preocupació a ratlla: en primer lloc, que la tanca de la Sopro s’havia convertit en un enorme rètol de benvinguda confeccionat amb flors fora de temporada, un tapís vegetal amb els colors de l’arc de Sant Martí, ple de roses, peònies, margarides, hortènsies i unes heures verdes entrelligades que formaven una invitació d’allò més atractiva:

En segon lloc, que el noi de mà dreta (desmanegat, de cabells arrissats i amb una comissura tacada de la xocolata que s’havia menjat abans d’anar a dormir) era el seu millor amic del món sencer. En Hawthorne Rabent es va fregar els ulls i li va dirigir un somriure endormiscat.

—Oh —va dir, tan tranquil com sempre. Va girar el coll a banda i banda per mirar els altres set nens que feien fila al seu costat. Tots tremolaven, duien el pijama posat i feien cara d’empipats i d’espantats en diversos graus—. Deu ser una altra de les excentricitats de la Sopro, oi?

—Seguríssim.

—Estava tenint un somni fantàstic —va roncar el noi—: sobrevolava una jungla a llom d’un drac i llavors queia al buit i em fotia de lloros contra els arbres... i llavors m’adoptava una família de micos i em convertien en el seu rei.

La Morrigan va fer un somriure sorneguer.

—Molt realista.

«El meu amic és aquí», va pensar, feliç. Tot aniria bé.

—Què se suposa que hem de fer? —va preguntar la noia que era a l’esquerra de la Morrigan. Musculosa, d’espatlles quadrades, cara rosada i com a mínim un cap més alta que ella, tenia un accent marcat de les Terres Altes i uns cabells pèl-rojos embullats que li arribaven a mitja esquena. La Morrigan va recordar que es deia Thaddea Macleod. A la Prova de la Demostració havia lluitat contra un trol adult i havia guanyat.

La Morrigan no li va poder contestar la pregunta, en part perquè no ho sabia, però bàsicament perquè acabava de reviure el moment en què la Thaddea havia arrencat la cadira de sota el cul del degà Wong per llançar-la contra el genoll del trol amb un estrèpit de mil dimonis. «Quin horror», havia pensat la Morrigan. Però, per ser justos, també havia estat molt enginyós.

—Només és una hipòtesi —va dir en Hawthorne, enmig d’un badall majúscul—, però em penso que hem d’entrar i unir-nos a ells.

Mentre ho deia, la tanca va començar a obrir-se lentament amb un xerric eixordador. Darrere el rètol floral de benvinguda i els murs alts de maó, els terrenys de la Sopro iniciaven un pendent ascendent que conduïa a la Casa dels Dons. Totes les finestres estaven il·luminades com si fossin un far que els animés a avançar.

La temperatura va canviar tan bon punt els nou candidats electes (triats d’entre centenars de nens que havien desitjat convertir-se en els estudiants de la Promoció 919 de la Societat Prodigiosa) van posar un peu a l’altra banda de la tanca.

Per primer cop a la vida, l’estrany fenomen del clima de la Sopro no va agafar la Morrigan desprevinguda. Fora el recinte, als carrers del Barri Antic, la nit era fresca i seca. Però dins la bombolla de microclima de la Sopro, on tot sempre augmentava d’intensitat, la gespa s’havia convertit en una gruixuda capa de gebre. L’aire feia olor de neu: net, reconstituent i glaçat. Les alenades es convertien en baf. La Morrigan es va posar a tremolar, igual que els altres, que es fregaven els braços i feien saltets per entrar en calor. Les portes van grinyolar darrere seu fins a tancar-se i es va fer el silenci.

Tots ells havien visitat la Sopro l’any anterior, per descomptat. El seu primer desafiament, la Prova del Llibre, havia tingut lloc dins la mateixa Casa dels Dons. La Morrigan recordava haver-se assegut en una sala enorme plena de fileres de pupitres, envoltada de centenars de nens. Un llibret en blanc li havia plantejat preguntes que ella havia hagut de respondre sincerament, perquè en cas contrari el llibret s’incendiava. Gairebé la meitat dels nens de la sala havien vist com les seves respostes es convertien en fum i els desqualificaven immediatament.

En aquell moment, la Sopro tenia un aspecte diferent, i no només perquè fos de nit. El caminet encara estava vorejat per uns arbres nus de tronc negre (les restes fossilitzades de focus floris, una espècie que s’acabava d’extingir), però aquella nit, penjats a les branques com uns ocells silenciosos i desproporcionats, centenars de membres de la Societat Prodigiosa (joves, vells, més vells i infinitament vells) observaven els nouvinguts des de dalt. Com a la Cavalcada Fosca de Hallowdal, duien unes capes negres de mudar, i tenien el rostre il·luminat només per les espelmes que sostenien.

Segurament aquell efecte estava pensat per espantar, però, per algun motiu, la Morrigan no tenia por. Al capdavall, ja formava part de la Societat. El pitjor havia passat.

Hi havia alguna cosa gairebé reconfortant en la presència d’aquells desconeguts amb capa negra que la miraven des dels arbres. No demostraven una actitud hostil, sinó que es limitaven a estar... quiets.

Mentre la Promoció 919 començava a avançar per instint cap al caminet que conduïa a l’edifici descomunal de maó vermell de la Casa dels Dons, els individus de les capes negres van començar a murmurar un càntic lent que la Morrigan va reconèixer: li havien enviat la lletra a l’Hotel Deucalió feia uns quants dies, escrita amb una cal·ligrafia petita i curosa, dins d’un sobre segellat de color d’ivori. Li demanaven que la memoritzés i, tot seguit, cremés a carta:

GERMANS I GERMANES, PER SEMPRE LLEIALS, UNITS DE PER VIDA, AIXÒ ÉS TOT MENYS FALS. NOU ENTRE MILERS, PER DAMUNT LA SANG, JUNTS EN ELS INCENDIS I LES TEMPESTES DE FANG. GERMANES I GERMANS, FIDELS I PREDESTINATS, ELS CASOS COM EL VOSTRE ESTAN COMPTATS.

Era un vot. Una promesa que cada novell de la Societat havia de fer a la resta de la seva promoció, les vuit persones que serien els seus nous germans. La Morrigan sabia que unir-se a la Societat no només significava guanyar una educació d’elit i un món d’oportunitats, sinó també allò que havia desitjat per damunt de tot: una família de debò.

El càntic va seguir la Promoció 919 durant el trajecte pel llarg caminet, acompanyat de la resta de membres de la Societat, que van saltar dels arbres i es van aplegar darrere els nous reclutats formant una mena de guàrdia d’honor que repetia el vot de la Sopro una vegada i una altra.

La benvinguda pujava de volum i va adquirir intensitat a mesura que la Promoció 919 avançava pel caminet. Una banda de música es va deixar lliscar pel tronc d’un arbre que quedava a mà dreta i va fer esclatar una marxa triomfal. Dos adolescents, un a cada banda del caminet, van conjurar un arc de Sant Martí perquè els nous membres hi passessin per sota, com si fos una arcada boirosa, etèria. Quan finalment van arribar a la Casa dels Dons, un elefant immens que hi havia al peu de l’escalinata va anunciar la seva arribada com si fos un pregoner.

I allà, esperant-los als amples graons de marbre, hi havia nou homes i dones (un d’ells amb uns cabells pèl-roigs brillants) que observaven amb orgull i il·lusió com s’acostaven els seus candidats.

En Júpiter va fer una cara com si s’hagués empassat el sol sencer quan la Morrigan va córrer escales amunt per saludar-lo. Va obrir la boca però la va tornar a tancar de seguida, mentre els ulls blaus se li negaven una mica. La Morrigan va quedar sorpresa i commoguda per aquella mostra d’emoció inesperada i li va expressar la seva gratitud amb un cop de puny al braç.

—Ets un cursi —va xiuxiuejar. En Júpiter va esclafir a riure, eixugant-se els ulls.

Al costat d’en Júpiter hi havia la patrona d’en Hawthorne, la jove Nancy Dawson. Quan va somriure al seu candidat, se li van marcar uns clotets a les galtes.

—Tot bé, gamberro?

—Tot bé, Nan —va respondre en Hawthorne, tornant-li el somriure.

Una patrona més vella que estava palplantada a l’altre costat de la Nan els va fer callar, arrugant el front amb desaprovació.

—Ai, calla, Hester —va dir la Nan amb bon humor, tot i que va fer una ganyota quan es va tornar a girar cap a en Hawthorne i la Morrigan.

En un extrem de la fila de patrons, la Morrigan va albirar un home que no hauria volgut tornar a veure mai més: en Baz Charlton. Havia passat tot l’any anterior intentant boicotejar qualsevol oportunitat de la Morrigan durant les proves per fer-la expulsar de Nevermoor, i tot això mentre ajudava els seus propis candidats a fer trampes.

La candidata d’en Baz, la mentalista Cadence Cremall, tenia els braços encreuats al pit. Es va passar la llarguíssima trena negra per damunt l’espatlla amb un cop de cap. Semblava tan còmoda en aquella situació insòlita que qualsevol hauria dit que estava avorrida. A la Morrigan, allò la va impressionar i empipar a parts iguals.

En Júpiter es va inclinar per xiuxiuejar-li a cau d’orella:

—Mira al teu voltant, Murri. T’has esforçat molt per arribar fins aquí. Gaudeix-ho.

Darrere seu, els integrants de la Sopro es van apinyar encara més. Ja havien parat de cantar i en aquell moment xerraven alegrement entre ells, somrient als nous membres de la Societat i gaudint de la celebració.

De sobte, un esgarip espectral va esquinçar l’aire i tothom va mirar amunt. Un parell de dracs amb els genets sobrevolaven la Casa dels Dons mentre escrivien nou noms al cel amb foc i fum:

ARCHAN

ANAH

CADENCE

FRANCIS

HAWTHORNE

LAMBETH

MAHIR

MORRIGAN

THADDEA

Des que havia sobreviscut a la seva suposada maledicció i s’havia escapat a la ciutat secreta de Nevermoor feia exactament un any, la Morrigan havia viscut situacions d’allò més estranyes. Veure el seu nom escrit amb foc de drac era només l’últim punt d’una llarga llista de primeres vegades, però havia d’admetre que de moment era una de les seves preferides. Unes exclamacions d’emoció de la resta de membres de la Promoció 919 li van fer pensar que no estava sola. De fet, només en Hawthorne (que, ben mirat, havia muntat dracs des que havia après a caminar) feia una cara educadament impertèrrita.

Quan el darrer nom es va convertir en fils de fum al cel, els genets van conduir els seus dracs lluny de la Casa dels Dons i els patrons van acompanyar els seus estudiants cap a dins. La multitud de membres de la Sopro que tenien darrere va victorejar i aplaudir, animant-los a entrar a la casa com si fossin autèntiques celebritats. La Morrigan no va poder evitar burlar-se d’en Hawthorne, que els tornava les salutacions amb tant d’entusiasme que la Nan el va haver d’arrossegar cap a dins, just abans que la porta principal es tanqués tota sola i aïllés per complet el soroll exterior.

Enmig del silenci sobtat del vestíbul immens i intensament il·luminat de la Casa dels Dons, es va sentir una veu delicada procedent del fons de la sala.

—Benvinguts, membres de la Promoció 919, al primer dia de les vostres vides.

Davant seu hi havia els tres venerats membres del Consell Superior de Degans: la degana Gregoria Quinn, una dona d’aparença fràgil (extremament enganyosa, segons la Morrigan); el degà Helix Wong, un home seriós de barba canosa cobert de tatuatges, i el degà Alioth Saga, que de fet era un enorme brau parlant.

Comparada amb la rebuda a l’exterior de la Casa dels Dons, la cerimònia d’inauguració va resultar breu i insulsa. Els degans van pronunciar unes paraules de benvinguda. Cada patró va agafar una capa negra, hi va envoltar les espatlles del seu candidat i tot seguit li va col·locar una petita S al coll.

Els estudiants de la Promoció 919 van recitar el vot que havien memoritzat, prometent lleialtat eterna als seus companys. Van parlar amb la veu clara i forta. Ningú no es va entrebancar mentre recitava els versos. La Morrigan sabia que era la part més important de la cerimònia.

I llavors es va acabar. Ja havia passat.

Gairebé.

—Patrons —va dir la degana Quinn al final de la cerimònia—, m’agradaria que us quedéssiu un moment, si sou tan amables. Hem de debatre un tema important. Estudiants, sisplau, espereu-los als graons de fora.

La Morrigan es va preguntar si allò formava part de la cerimònia, però unes mirades confoses entre els patrons li van fer pensar que el més probable era que no. Va intentar creuar la mirada amb en Júpiter mentre seguia la seva promoció cap a fora, però ell no la va mirar. Tenia la mandíbula serrada.

Fora la Casa dels Dons, l’espai era fred, buit i silenciós. No quedava ni una ànima, ni una prova que fes pensar que la benvinguda escandalosa que havien rebut tot just feia uns minuts hagués estat res més que una al·lucinació col·lectiva.

El silenci es va prolongar. A banda de la Morrigan i d’en Hawthorne, cap d’aquells nens no es coneixien gaire. S’intercanviaven mirades tímides, i l’Anah Kahlo va deixar anar una rialleta. Era una noia grassoneta i bonica amb tirabuixons rossos que, segons la Morrigan recordava nítidament, durant la Prova de la Demostració havia obert la seva patrona de viu en viu, li havia tret l’apèndix i l’havia tornat a cosir com si res... i tot amb els ulls embenats.

Com ja es podia preveure, en Hawthorne va ser el primer de parlar.

—Saps allò que vas fer a la Prova de la Demostració? —va preguntar, dirigint una mirada interrogadora a l’Archan Tate—. Allò de passar per entremig del públic i robar-nos coses mentre ens pensàvem que només tocaves el violí.

—Mmm, sí, és clar —va dir l’Archan, un noi de cara dolça, gairebé angelical, que semblava massa innocent per ser un lladre tan expert. Va mirar en Hawthorne, desconcertat—. Em sap greu. Et vaig robar res? Ho vas poder recuperar, després? Vaig intentar assegurar-me que tot tornava al seu propietari. És que el meu patró va pensar que seria...

—Absolutament genial —el va tallar en Hawthorne, amb els ulls esbatanats—. Va ser absolutament genial. Ens va explotar el cap, oi, Morrigan?

La Morrigan va somriure en recordar la pura eufòria d’en Hawthorne quan s’havia adonat que l’Archan li havia pispat els guants de muntar dracs directament de la butxaca sense que hagués notat res. A ella l’havia impressionat, però en Hawthorne havia quedat ben bé de pasta de moniato.

—Sí que va ser increïble —va coincidir la Morrigan—. Com en vas aprendre?

L’Archan es va enrojolar fins a la punta de les orelles i va somriure a la Morrigan amb un punt de vergonya.

—Oh, ostres, gràcies. Suposo que simplement va ser qüestió de... robar temps al temps —va dir, arronsant les espatlles amb modèstia.

—Quina passada —va repetir en Hawthorne—. Potser me’n podries ensenyar una mica. Et dius Archan, oi?

—Prefereixo Arch —va respondre el nen, estrenyent la mà d’en Hawthorne—. Només la meva àvia em diu...

En aquell moment, la porta de la Casa dels Dons es va obrir amb una forta trompada. En Baz Charlton va sortir a l’escalinata de marbre amb un posat sobreactuat i va cridar la seva candidata.

—Tu... com et deies... Cremada. Som-hi, marxem d’aquí.

La Cadence Cremall semblava aterrida.

—Q-què? Per què?

—T’he dit que podies fer preguntes? —va dir ell amb la seva veu mastegada i menyspreativa—. He dit que marxem.

Però la Cadence no es va moure. La resta de patrons van sortir esperitats de la casa seguint en Baz, amb una expressió que oscil·lava entre el terror i la ràbia. Tots miraven la Morrigan fixament.

Ella va notar un rampell de por, com si el seu cos fos un estany on algú acabés de llançar una pedra enorme i pesant. En aquell moment, va saber exactament per què els degans havien fet quedar els patrons. Va saber exactament de què (o més ben dit, de qui) havien estat parlant.

La Hester, la vella que havia fet callar la Nan feia una estona, es va dirigir cap a la Morrigan. La seva cara pàl·lida tenia una expressió militar, severa, i els seus cabells castanys, que ja començaven a blanquejar, estaven recollits en un monyo tibant darrere el cap. Va escrutar la Morrigan de fit a fit una bona estona, amb cara d’ira i desconcert.

—Com ho saps? —va bordar per damunt l’espatlla, adreçant la pregunta a en Júpiter—. Qui t’ho ha dit?

—Ningú. —En Júpiter, que havia sortit de la casa darrere seu a pas lent, estava repenjat en una columna com qui no vol la cosa. Va assenyalar la Morrigan—. Ho veig i prou. D’una hora lluny.

—Què vols dir que «ho veus»? Jo no veig res —va dir la Hester, agafant la barbeta de la Morrigan amb força i fent-li girar la cara a dreta i esquerra mentre li clavava la mirada als ulls.

La calma d’en Júpiter es va esgotar a l’instant i es va precipitar cap a la seva companya.

—Eh, tu!

Però la Morrigan no necessitava que hi intervingués. Sense pensar, va picar la mà de la dona perquè les hi tragués del damunt. La Hester va reprimir un crit i va recular com si s’hagués cremat. La Morrigan va mirar en Júpiter, preguntant-se si s’havia passat de la ratlla, però ell li va fer un gest de satisfacció amb el cap.

La patrona de l’Anah, una noia que es deia Sumati Mishra, va deixar anar un esbufec de fatiga.

—Ja saps quin és el do d’en Nord, Hester. És visionari. Veu coses.

—Podria estar mentint —va dir la Hester.

Malgrat que en Júpiter no semblava molest per l’acusació, la Morrigan sí que es va enfurismar. La Nan Dawson també estava d’allò més indignada.

—No siguis poca-solta, Hester —va dir—. El capità Nord no és un mentider. Si diu que la Morrigan és prodigista...

Tan bon punt va pronunciar aquella paraula, va semblar que algú hagués xuclat l’oxigen d’aquell lloc. «Prodigista». Com un toc de gong, la paraula va ressonar i es va quedar surant per l’edifici de maó vermell.

—... vol dir que és... prodigista —va concloure la Nan.

Prodigista. Prodigista. Prodigista.

Va sembla que els patrons s’estremien tots alhora. La resta de nens es van girar cap a la Morrigan amb els ulls molt oberts i totalment perplexos. La Cadence se la va mirar amb sospita. La Morrigan va tenir la sensació familiar i desconsolada de ser en una platja i veure com els seus somnis més profunds s’allunyaven per mar mentre ella era incapaç de recuperar-los.

Se suposava que aquells eren els seus germans i germanes. Per sempre lleials. Però una sola paraula havia aconseguit que se la miressin com una enemiga.

—J-jo... —va dir la Morrigan amb un nus a la gola. Volia dir alguna cosa, oferir explicacions, transmetre seguretat, però la veritat era... que no tenia ni una cosa ni l’altra. Feia setmanes que sabia què era. L’altre únic prodigista vivent, l’Erzra Bram, l’home més malvat de la història, li havia llançat la notícia com una bomba. I, malgrat que en Júpiter havia invertit tots els esforços a restaurar la normalitat i explicar-li quin era el significat de la paraula, la Morrigan encara no tenia la més petita idea de què volia dir ser prodigista, i allò l’espantava fins al moll de l’os.

En Júpiter havia insistit que «prodigista» no era una paraula negativa. Que no sempre havia anat lligada a la maldat. Li havia dit que temps enrere els prodigistes eren honorats i venerats, que feien servir els seus poders misteriosos per protegir la gent i fins i tot per concedir desitjos.

Amb tot, la Morrigan no coneixia ni una sola persona a Nevermoor que coincidís amb ell. I, després d’haver conegut l’Ezra Bram en persona, li costava creure que en alguna època els prodigistes haguessin estat bona gent.

En Bram capitanejava l’Exèrcit de Fum i Ombra, el seu batalló personal de caçadors, cavalls i gossos macabres amb uns ulls que desprenien espurnes, als quals havia manat perseguir la Morrigan sense pietat amb l’esperança de portar-la fins a ell. La Morrigan l’havia vist doblegant ferro amb un moviment del canell, encenent un foc amb un xiuxiueig, destruint la residència de la seva família amb un espetec de dits i reconstruint-la a l’instant. Havia vist la seva autèntica personalitat a l’ombra, a l’altra cara de la màscara dolça i anodina: uns ulls foscos i enfonsats, una boca ennegrida i unes dents punxegudes i visibles.

El pitjor de tot era que l’Ezra Bram, l’enemic acèrrim de Nevermoor, havia anat darrere seu perquè fos la seva aprenenta. En Bram, el mateix que havia creat un exèrcit de monstres i havia intentat conquerir Nevermoor, que havia massacrat els valents que li havien plantat cara, i que des de llavors havia viscut exiliat de l’Estat Lliure. Els intents d’en Júpiter per reconfortar-la no havien pogut esborrar el fet que el Prodigista hagués vist alguna cosa de si mateix en la Morrigan.

Què podia dir per dissipar les pors de la Promoció, si amb prou feines es podia fer càrrec de les seves?

Un cop més, només en Hawthorne semblava impassible. Ja sabia que la Morrigan era prodigista. Quan ella li havia comunicat la notícia, només l’havia espantat que allò pogués significar que s’hagués d’exiliar de l’Estat Lliure, com l’Ezra Bram. En Hawthorne no havia pensat ni per un segon que la seva millor amiga fos perillosa. La Morrigan hauria desitjat tenir una centèsima part d’aquella seguretat. Malgrat l’angoixa que li rosegava les entranyes, va notar un rampell d’alleujament (no pas per primera vegada) pel fet que aquell nen impertorbable hagués decidit ser amic seu.

—I si en Júpiter diu que no és perillosa, vol dir que no és perillosa —va afirmar la Nan, trencant el silenci feixuc. Va dirigir un somriure encoratjador a la Morrigan, gairebé imperceptible. Allò la va fer sentir una miqueta més valenta, però igualment va ser incapaç de tornar-li el somriure.

La degana Quinn havia sortit de la Casa dels Dons escortada pels degans Wong i Saga, i contemplava l’escena amb resignació, sense dir res.

Una patrona molt jove que duia ulleres de cul de got i uns llaços blaus als cabells era al costat d’en Mahir Ibrahim. Li va posar les mans tremoloses damunt l’espatlla, el va estirar cap a ella (tot i que no semblava especialment capaç de protegir-lo, ni a ell ni a ningú) i es va escurar la gola.

—Disculpi, degana Quinn, però com és possible que aquesta criatura sigui prodigista? Ja no existeixen, els prodigistes. O, com a mínim, només n’hi ha un: l’Ezra Bram, que està exiliat. Ho sap tothom.

—Una petita correcció, senyoreta Mulryan —va dir la degana Quinn—. Abans només n’hi havia un, però ara, pel que sembla, n’hi ha dos.

—Però que no li importa a ningú, el que això podria significar? —va exclamar la Hester—. Nord, sabem de què són capaços els prodigistes. L’Ezra Bram ens ho ha demostrat amb escreix.

En Júpiter va serrar els llavis i es va posar dos dits al pont del nas. La Morrigan sabia que s’estava prenent un moment per armar-se de paciència.

—En Bram no va cometre els crims que va cometre pel fet de ser prodigista, Hester. Es va donar la casualitat que era prodigista i, a més a més, psicòpata. Una combinació desafortunada, però... què hi farem.

—I com és que ho sap, eh? —va preguntar en Baz Charlton, adreçant-se als degans—. Ja sabem el que es dediquen a fer, els prodigistes: controlen el prodigi. Mireu aquesta petita bèstia d’ulls negres. Salta a la vista que va pel mal camí. Què l’aturarà fer servir el prodigi per controlar-nos?

Dit allò, va mirar la Morrigan amb un odi descarat. Ella va serrar les dents. Aquell sentiment era mutu, sens dubte.

—O pitjor —va afegir la Hester—, per destruir-nos?

—Per favor —va dir en Júpiter, despentinant-se l’enorme mata pèl-roja amb desesperació—. Però si és una nena petita!

La Hester va fer un soroll burleta.

—De moment.

—Però per què ha de formar part de la Societat? —va preguntar la senyoreta Mulryan amb veu tímida i tremolosa. La cara se li havia tornat tres tons més blanca que la llet, i els seus dits menuts i prims es clavaven amb força a les espatlles d’en Mahir, com si temés que la Morrigan pogués fer desaparèixer el seu candidat amb un truc malèvol digne del Prodigista. També en Mahir estava molt seriós, i arrugava tant el front que les celles se li ajuntaven al centre i es convertien en una de sola. Era gairebé tan alt com la seva patrona, i la Morrigan va pensar que entre tots dos semblaven un ratolí intentant protegir un llop—. Per què ens hem d’arriscar a ba-barrejar-la... amb altres nens?

La Morrigan va notar com la cara se li encenia. Parlaven d’ella com si fos una malaltia.

Tot plegat li començava a sonar massa familiar.

Durant els primers onze anys de la seva vida s’havia cregut que estava maleïda, que totes les coses dolentes que passaven (a la seva família, a la seva ciutat i gairebé a tota la República de Mardeglaç, allà on havia crescut) eren culpa seva. Al final de l’últim any havia après que no era ben bé cert, però el record d’estar maleïda encara era molt viu i no tenia gens de ganes de tornar a passar per allò. Va tenir l’impuls d’arrencar a córrer pel llarg caminet i travessar la tanca decorada amb flors, però en aquell moment va notar la mà càlida i reconfortant d’en Júpiter a l’espatlla.

—Ah, o sigui que preferiríeu que campés per on volgués, oi? —va preguntar el degà Saga amb èmfasi, picant a terra amb les peülles—. Tota sola. Fent vés a saber què.

—Sí —va insistir la Hester—. I crec que tots els patrons i candidats presents aquí hi estarem d’acord.

—En aquest cas, marxeu —va dir la degana Quinn, en un to tranquil i mesurat. La Hester i la resta de patrons semblaven perplexos. Ella va inclinar el cap—. Si així ho desitgeu. Al capdavall, aquesta circumstància no és habitual. Comprenc la gravetat de l’assumpte, i també comprenc les vostres preocupacions. Tanmateix, els meus col·legues degans i jo n’hem parlat a bastament i no tenim la intenció d’expulsar la senyoreta Corb de la Promoció 919. Aquesta és la nostra decisió final.

—Increïble —va xiuxiuejar en Baz Charlton per sota el nas, brandant el cap.

—Ja t’ho pots creure —li va etzibar la degana Quinn. En Baz es va encongir sota el coll de la capa.

Semblava com si la Hester es pensés que la degana Quinn mentia.

—Amb tot el respecte —va dir, amb les dents serrades—, dubto seriosament que la Societat desitgi perdre vuit membres amb molt de talent només per guanyar una paia perillosa. Estic convençuda que canviaran de parer després de veure com aquests nens brillants surten per la porta. Vine, Francis —va dir, baixant els graons en direcció al caminet flanquejat d’arbres.

—Tieta Hester —va dir en Francis, amb una veu que emmascarava una súplica—. Em vull quedar. Sisplau. El meu pare voldria que...

—El meu germà mai no voldria que t’arrisquessis! —va exclamar la Hester, girant-se bruscament cap a la resta—. Mai no voldria que estiguessis a prop d’una... d’una... prodigista!

La degana Quinn es va escurar la gola.

—Patrons, no podeu prendre aquesta decisió en nom dels vostres estudiants. Nens, si algú de vosaltres vol abandonar la Promoció 919 i desentendre’s de la Societat Prodigiosa, que s’acosti i entregui la seva insígnia. No hi haurà judicis ni repercussions. Us desitjarem el millor i podreu marxar a reprendre la vostra vida.

Dit allò, va allargar la mà. Es va fer el silenci, trencat pel cant d’un ocell matiner en la llunyania. Semblava com si l’aire s’hagués glaçat, ple de nuvolets blancs que sortien de les boques dels patrons i els seus candidats. De tots, excepte de la Morrigan, que amb prou feines respirava.

Els dits tremolosos de l’Anah van reptar fins a la seva insígnia, però finalment es va mossegar el llavi. En Francis va mirar la seva tieta amb expressió de culpabilitat. La Cadence, en canvi, ni tan sols es va girar cap a en Baz. De fet, no va ni parpellejar.

Ningú no va lliurar la insígnia. Per descomptat, aquella idea era una bogeria. Després de tot l’esforç que els havia costat passar les proves del curs anterior, imaginar que algun d’ells pogués renunciar a la petita S daurada i a tot allò que prometia resultava... impensable.

—Molt bé, doncs —va dir la degana Quinn, abaixant la mà—. Si n’esteu segurs... Però deixeu que us sigui franca, estudiants... i patrons. —En aquell moment va llançar una mirada fulminant a la Hester i en Baz, que semblaven profundament ressentits—. La naturalesa de la senyoreta Corb no és habitual. El seu... —Va fer una pausa, com si s’hagués de mentalitzar abans de pronunciar la paraula «do»—... talent serà absolutament confidencial fins que el Consell Superior de Degans trobi adient compartir-ho amb la resta de la Societat. Alhora, no ens podem arriscar que es descobreixi fora de les portes de la Sopro. Escampar la veritat podria provocar el pànic en massa. Tot i això, caldrà fer unes excepcions necessàries: les institutrius, per exemple, i la conductora de la Promoció 919. El fet que hi hagi una prodigista entre nosaltres ha de romandre en secret entre els aquí presents. Els nostres docents rebran instruccions de no fer preguntes ni parlar del do de la senyoreta Corb, i les institutrius s’encarregaran de foragitar qualsevol estudiant xafarder tal com els sembli oportú.

Es va tombar cap als nou nens, que semblaven empetitits. El seu vespre triomfal havia quedat esguerrat per aquella notícia horripilant.

La veu de la degana era dura com l’acer:

—Ara esteu units. Sou responsables els uns dels altres. Heu de respondre davant dels altres. Per tant, si descobrim que qualsevol de vosaltres... qui sigui... ha traït la nostra confiança... —Va fer una pausa, amb expressió lúgubre. Els va mirar a tots, un a un, fins que els seus ulls van aterrar en la Morrigan—... tots nou us enfrontareu a l’expulsió. Irreversible.