3
La filla del senyor

 

L’Espluga Jussana, estiu del 1150

 

 

 

El viatge fins a l’Espluga de Francolí havia estat horrible. Llarg, inacabable, amb dies de pluja i un parell de ventades tan fortes que gairebé tomben els carros. Ni les lones que cobrien els vehicles havien estat capaces d’impedir l’entrada de la pols que aquells mals aires havien arrossegat.

La Gaia duia un bon disgust a sobre.

L’origen de tot, però, era força més llunyà, tant en el temps com en l’espai. El seu enuig no era només conseqüència d’aquell mal viatge.

I els culpables de tot plegat viatjaven amb ella. De fet, eren tota la seva família.

Els germans i senyors de Cervera, Ponç i Ramon, anaven cap al sud amb la seva gent i una bona part de la host que els havia acompanyat en la lluita contra els sarraïns de Turtuixa i a Lleida. També viatjaven amb els familiars de la host.

Malgrat els reductes sarraïns que persistien a Siurana i Miravet, la recent conquesta d’aquelles dues grans ciutats obria les portes a un territori gairebé verge o, si més no, molt despoblat. I ara tota aquella gernació viatjava fins a les terres guanyades als infidels amb la intenció de poblar-les i convertir-les en productives.

La Gaia, com a filla d’en Ponç, un dels dos senyors absoluts que encapçalaven l’expedició, des de bon començament s’havia oposat a aquell viatge. A ells, gent noble i amb la sang pura de l’aristocràcia que dirigia els destins dels comtats del nord, no se’ls havia perdut res tan al sud. Allò no era més que terra de salvatges, arrencada a cops d’espasa a gent salvatge i regada amb la sang de bons cristians morts a mans dels salvatges infidels.

Ella considerava que havia de viure en una gran ciutat com era Barcelona, moure’s entre els elegants passadissos d’un palau, com a mínim, i ser servida per criats de la màxima categoria.

Allò era indignant i vergonyós!

La Gaia estava promesa amb en Ramon de Torroja, un noi tres anys més jove que ella i que, en aquell moment, era ostatge a Gènova fins que el comte de Barcelona no fes el pagament de setze mil morabatins que havia promès als genovesos per l’ajut que havien prestat en la conquesta de Turtuixa. S’esperava un desenllaç ràpid d’aquell episodi, que, d’altra banda, era bastant habitual en la societat de l’època.

Després, la jove parella es casaria.

La filla del senyor de Cervera esperava que aquella estada al sud fos breu. A la seva edat, divuit anys, ja hauria d’estar casada i amb fills, ser senyora dels dominis dels Torroja i actuar com a tal, i no com una nena encara per merèixer.

El seu enuig augmentava a cada instant que transcorria per aquell territori tan deixat de la mà de Déu.

Se sentia com engarjolada, empresonada per la seva pròpia família, en un inacabable passadís sense sortida.

S’havien aturat a fer nit en un lloc anomenat Belltall, una de les possessions del seu oncle, en Ramon, tot i que el seu pare, en Ponç, també hi tenia alguns drets.

L’endemà, a trenc d’alba, tota la comitiva reinicià la marxa. Mig adormida encara, la Gaia començà a despertar-se quan, al cap de poca estona, tota la caravana es va aturar.

El pare de la Gaia, en Ponç, va obrir la lona del carro on viatjaven les dones nobles i les va fer baixar totes. Hi havia l’Almodis, la dona d’en Ponç i mare de la Gaia —era germana del comte de Barcelona, en Ramon Berenguer—; la Ponceta, l’esposa d’en Ramon de Cervera; l’Algabursa, la germana petita de la Gaia; i l’Elisenda i la Berenguera, cosines de la Gaia i filles d’en Ramon de Cervera.

El matí era fresc però es preveia que fes un dia tòrrid i plenament estiuenc.

La caravana dels Cervera i la seva gent s’havia aturat al límit d’una serralada de dimensions prou generoses. En Ponç les va guiar fins a l’extrem d’una perillosa cinglera; allà el precipici es pronunciava fins més enllà d’on abastava la vista en una caiguda gairebé vertical.

Però la vista era espectacular.

Tota una vall, ampla i molt llarga, s’obria de bat a bat com qui obre unes portes infinites. A l’altra banda, una altra serralada limitava aquella vall i l’empresonava pels costats obligant-la a escapar-se cap endavant i endarrere.

La vall no era totalment plana ni mostrava una contínua regularitat. Les ondulacions eren constants, amb puigs generosos i d’altres de més atenuats.

Uns tons de verd molt foscos mostraven els llocs on el bosc era predominant. Els marronosos i grocs, molt minoritaris, indicaven llocs amb poca vegetació o amb algun esporàdic camp de conreu.

Des d’aquella posició no es podien veure els rius. O no n’hi havia cap, o eren d’un cabal tan petit que la vista no era capaç de mostrar-los.

—Queda gaire lluny, el mar? —va preguntar l’Almodis, la mare de la Gaia, una dona nascuda i criada a Barcelona, vora el Mediterrani.

—Més enllà d’aquella altra serralada —contestà el seu marit, en Ponç, assenyalant un punt on aquelles llunyanes muntanyes perdien bona part de la seva magnífica altitud—. Si el dia fos més clar i fes vent, es podria veure des d’aquí. De fet, d’aquella serralada en diuen Miramar perquè sempre es veu la costa.

La Gaia només havia vist el mar un parell de cops, quan va visitar Barcelona. La fascinació de la seva mare per aquella infinita capa d’aigua també li havia arribat a ella. La jove va aixecar-se de puntetes i mirà més enllà, intentant entreveure’l.

Res. Només s’hi veien més muntanyes.

Va arrufar les celles amb força, plena d’enuig.

El mar, pensava la Gaia, era sinònim de noblesa. «Si la mare ho pensa, segur que és així», opinava la jove.

La noia, però, no era precisament devota de l’opinió de la mare. De fet, totes dues desplegaven un caràcter fort i difícil de controlar. I discutien molt entre elles. Però la Gaia era filla de la germana del comte de Barcelona, l’home que dirigia els destins de tota la gent de les terres catalanes, i per la seva sang també circulava la noblesa del comte. Ella volia ser digna d’aquell líquid blau que circulava per les seves venes i la seva mare era un bon mirall en aquest aspecte.

—Cap a aquella direcció hi ha l’Espluga —assenyalà en Ponç amb l’índex, en direcció a la dreta d’on s’aplanaven les muntanyes i des d’on els dies de vent es podia veure el mar—. Avui, si tot va bé, dinarem al castell.

El darrer trajecte del viatge va ser molt més distret. La Gaia visualitzava el castell que li havia dit el pare. Imaginava unes muralles altes i gruixudes; unes torres quadrades i coronades per uns merlets perfectament construïts; soldats guarnits amb metalls brillants i robes netes, vigilant tot el traçat emmurallat i també les torres; un palau interior luxós i amb unes estances plenes de tapissos i bons mobles escampats arreu; un exèrcit de servents de qualitat, sempre disposats a satisfer-li totes les necessitats i els desitjos.

S’imaginava sortint per un magnífic balcó amb tota la gent senzilla reunida sota els seus peus, en una plaça ampla i empedrada.

Als seus divuit anys, i encara sense estar casada, es podia permetre el luxe d’actuar i pensar com una noia de catorze. Després, casada i amb fills, li tocaria fer-ho com una dona de la seva edat i del seu temps. Ja en començava a estar ben tipa de continuar soltera.

El sol era ben amunt —la Gaia viatjava asseguda en un extrem del carro i només li calia treure el cap més enllà de la lona— quan van notar que la caravana s’aturava. La jove va veure que tant la seva germana com les cosines també estaven nervioses; en canvi, les dues mares no mostraven cap mena de sentiment.

—Ja podeu baixar, dones! —Era la veu dura i enèrgica del seu oncle, en Ramon de Cervera, un home molt diferent del seu pare, malgrat ser germans.

Algú va retirar des de fora la lona que cobria la sortida del carro i les ocupants van baixar.

—El pont que travessa el riu —explicà el seu oncle Ramon— és insegur. Ja hem arribat, les darreres passes les farem a peu.

El dia continuava sent serè i molt calorós, i en aquella hora del dia la calor era màxima.

Davant seu, la Gaia va veure un pont molt envellit de fusta. Les bigues que anaven d’un cap de la riba a l’altre semblaven aguantar bé, però els travessers situats en paral·lel al riu estaven bastant malmesos.

El riu no era res de l’altre món. Baixava viu i alegre, amb l’aigua molt neta, però duia un cabal ben petit.

Van travessar a poc a poc aquell pont tan ruïnós i la Gaia va mirar més enllà.

Una malmesa torre circular s’aixecava en un puig prou ferm a una milla o menys riu enllà. L’edifici defensiu s’aguantava ben bé de miracle; la Gaia estava segura que una ventada forta o una pluja intensa l’acabarien tirant a terra.

Al seu voltant, unes cabanes de fang i el sostre de palla semblaven voler enaltir la pedra de la torre circular. Uns quants pagesos van sortir a rebre’ls, però anaven bruts i es veien prims i famèlics.

La Gaia va fer una ganyota de fàstic.

Què se’ls havia perdut en aquell racó de món? I això havia de servir —com deien tot sovint els dos germans, el pare i l’oncle— per a la gran embranzida de la casa dels Cervera? O bé tots dos havien perdut l’enteniment o bé algú altre els havia entabanat.

Ella no es mereixia aquella família! Estava segura i convençuda que quan seria senyora de Torroja no els visitaria mai. No els voldria veure mai més. Mai!

Es tornà a mirar aquell puig, amb tota aquella ruïna que en deien poble.

Segur que l’hivern era cru i el fred, intens i gairebé mortal. Per això hi havia tan poca gent i oferia aquell aspecte tan lamentable. D’allò no podia sortir-ne res de bo.

La Gaia, plena d’enuig, va mirar la seva mare. Aquesta no va aguantar-li la mirada, va aixecar lleugerament la barbeta i, seriosa, va seguir caminant en la direcció que marcaven els dos homes. La resta de la caravana, ara ja tothom a peu, va seguir els seus senyors.

Mare i filla ja havien tingut aquella discussió massa cops. Tornar-hi, en aquell lloc i en aquell moment, no solucionaria res atès que cap de les dues donaria la raó a l’altra.

La Gaia mirà enrere.

Entre tots, els nouvinguts configuraven una veritable gentada. Un munt de carros plens de sacs amb gra per sembrar i altres queviures. Homes d’armes. Gent senzilla. I ramats de porcs, bens i ovelles. I altres animals, com ara gallines i conills. També hi havia cavalls, rucs, mules i bous.

La Gaia no va voler quedar-se enrere i va seguir la seva mare i les altres dones, que també van posar-se a caminar.

Allò era un veritable despropòsit! És que ningú no s’adonava d’aquell desastre? Què hi feien els Cervera —una de les famílies més nobles del territori català i emparentades amb el casal dels comtes de Barcelona— en un cul de món com aquell?

Van caminar fins a arribar al peu del puig, on aquest adquiria el veritable sentit del que era; a partir d’allà, tot era pujada. Però la Gaia va observar, a la seva dreta, i molt a prop del camí que hi ascendia, una font d’aigua. De les roques en sortia un rajolí —no pas més ample de dos dits— que queia fins a terra des d’una altura de quatre pams. La paret estava tota humida per altres sortides de l’aigua.

La jove, després d’observar com la seva mare la mirava, va atansar-se fins a la font i begué directament del raig; i no pas com ho faria una donzella ben educada: una serventa li hauria servit l’aigua amb un got o, si no n’hagués tingut cap a la vora, hauria utilitzat les dues mans com a contenidor.

L’aigua era fresca i fou la primera bona sensació que tingué en arribar a aquell nou destí. Amb la mirada desafiadora, mirà la mare i tornà al seu lloc entre els nouvinguts.

A mesura que caminaven i s’atansaven a la torre i les cabanes que l’envoltaven, es confirmaven els pitjors presagis. Les cabanes eren molt precàries en el millor dels casos i la torre estava tan malmesa que semblava aguantar-se per alguna cosa invisible que no tenia res a veure amb l’arquitectura.

Van pujar per un pas entre les cabanes fins a arribar a unes construccions de pedra que no es veien des del pont ni des de la zona més baixa. Eren tres edificis de dos pisos sense gaires ornaments externs però amb aparença de solidesa i de nova construcció. Els carreus eren petits però les pedres es veien ben treballades i perfectament alineades. Els sostres eren de teula i, com la resta, es veien de recent col·locació.

També una mica més enllà hi havia un carrer amb cases fetes amb maçoneria. Pedra poc treballada —a vegades només un retoc a la cara visible—, però aquell material ja atorgava a cada casa una solidesa totalment absent a les altres edificacions fetes amb elements més precaris.

Però els més magnes eren aquells edificis que s’entreveien com a principals.

—Aquests dos d’aquí —assenyalava en Ponç, el seu pare, un home de tracte més senzill i fins i tot simple que el seu germà Ramon— seran els nostres palaus fins que construïm els definitius…

—Primer hem d’assegurar la torre per defensar-nos! —va cridar en Ramon, com fent callar el seu germà.

En Ponç va girar lleugerament el coll però no va replicar res de res.

 

 

Els primers dies van ser distrets per a la Gaia.

Li agradava veure com els servents treballaven sense parar arreglant aquells palauets per fer la vida més confortable als senyors. També van començar a arreglar la malmesa torre i les pedres acabades de col·locar ressaltaven entre les velles.

A les quatre noies joves —la Gaia, la seva germana i les dues cosines—, van acomodar-les en una única habitació. Cada noia tenia un llit però havien de compartir la resta, fins i tot el servei.

Ella, com que era la més gran de totes, havia imposat ser sempre la primera a ser vestida i arreglada. La resta havien d’esperar que ella estigués llesta.

Més enllà dels palaus, la vida transcorria de manera molt diferent.

El traçat urbà de l’Espluga de Francolí estava dividit en dos. A la part més alta, l’anomenada l’Espluga Sobirana, manava en Ponç, el pare de la Gaia. A la més baixa, a l’Espluga Jussana, ho feia el seu oncle, en Ramon. Dues administracions separades per dos senyors que, malgrat ser germans, eren prou diferents.

La torre de defensa quedava ben bé al mig, però estava integrada al nucli de l’Espluga Jussana; malgrat aquesta particularitat, servia per a la protecció de tots dos centres urbans.

Com si fossin bolets després d’un inici de tardor plujós, a poc a poc, durant els primers mesos de l’arribada dels nouvinguts, van anar apareixent cases noves fetes de pedra, i amb carreus rectangulars, ben tallats i afilerats. Primer va ser una, després una altra i ben aviat hi havia fins a mitja dotzena de cases.

Des de gairebé cent anys enrere els comtes catalans havien fet esforços per repoblar aquelles terres. En aquella època, la forta presència sarraïna no havia ajudat gens a la repoblació, ni tan sols era efectiva. Aquella havia estat una terra fronterera entre al-Àndalus i els comtats catalans, on la llei feudal, amb la protecció comtal, quedava lluny de ser una realitat.

Els estímuls per afavorir una colonització massiva no eren prou si primer no s’hi garantia una seguretat efectiva. La sang i les llàgrimes segellaven els ànims de la gent més emprenedora i valenta. I no cal dir els dels esperits més desesperats i famèlics.

Ara, amb la conquesta de Lleida i Turtuixa —i només amb els reductes llunyans de Siurana i Miravet—, la seguretat havia augmentat amb la mateixa proporció que minvava el perill. A més, en aquell moment la classe noble buscava augmentar les pròpies riqueses amb l’entrada en producció de noves terres fins llavors incultes o de les arrencades als antics propietaris sarraïns.

Per tant, l’Espluga de Francolí, com tantes altres viles de la zona situada entre el sud del riu Llobregat i el nord del riu Ebre, havia rebut l’impuls definitiu que la convertiria en una futura població —o dues— amb un pes econòmic i poblacional important en aquell territori fins aleshores fronterer.

L’arribada d’aquell gran contingent de gent que acompanyava els senyors va suposar un augment immediat de la població però al mateix temps van començar uns problemes sempre emergents en totes les societats humanes de l’Europa occidental.

Aquell tercer edifici de pedra ben treballada s’utilitzaria com a saló públic d’audiències, per atendre i solucionar els litigis entre veïns o les necessitats d’una intervenció senyorial. Els dilluns i els dimecres seria en Ponç qui l’utilitzaria; i els dimarts i els dijous, en faria ús en Ramon. Els divendres celebrarien audiències conjuntes sobre aquells assumptes que afectessin tots dos recintes urbans.

Avui era divendres i mitja dotzena de vilatans esperaven pacientment que tots dos senyors Cervera apareguessin.

L’edifici era més petit que els altres dos. Formava un quadrat gairebé perfecte i només disposava d’una planta baixa i d’unes petites finestres que l’envoltaven per totes les façanes. A l’interior, tot era una única sala. Una enorme llar de foc en un racó buscava combatre el rigorós fred de l’hivern. La resta d’espai disposava de molt pocs mobles: només una cadira de tisora —de fusta de noguer, amb braços també de fusta i un respatller d’una tela bonica de vellut de color granat—, situada a la part més allunyada de la porta —on seuria el senyor—, i una petita taula —amb la seva corresponent senzilla cadira de fusta—, que serviria a l’escrivent per prendre nota d’aquelles qüestions resoltes o per resoldre en una futura audiència. La cadira del senyor estava situada al damunt d’una tarima de quatre pams d’altura; no era convenient que el senyor, assegut, estigués més avall que els seus súbdits.

A les parets s’hi havien penjat uns llargs penons amb l’escut d’armes de la casa dels Cervera: un cérvol de gules sobre camps d’argent.

El senyor normalment no rebia els vilatans de manera solitària. Els hereus, en primer lloc, o els altres fills i filles podien acompanyar-lo sempre que es considerés oportú. També la muller del senyor podia estar-hi present.

Aquell dia només la Gaia acompanyava el seu pare, asseguda en una cadira més modesta a la seva vora. La jove duia posat aquell brial que tant li agradava: de color verd fosc, es botonava amb cordó i s’ajustava al cos per sota el pit i s’obria en amplis faldons pels costats. Estava fet amb teixit de sendal, una roba provinent d’Orient, molt cara i luxosa. Duia els cabells coberts amb una còfia blanca, molt senzilla però que, segons el seu particular criteri, no distreia l’atenció d’allò que veritablement interessava ensenyar: la cara.

L’aparició del pare i la filla, amb mitja dotzena de criats i un nombre similar d’homes d’armes, va posar fi al xivarri dels qui ja els esperaven. De manera elegant, altiva i silenciosa, pare i filla van seure a les dues cadires.

Uns instants més tard, va aparèixer en Ramon de Cervera acompanyat de la seva esposa, la Ponceta. De la mateixa manera solemne i altiva, tots dos s’assegueren als seients respectius.

Qui feia de senescal d’en Ponç, un home gran anomenat Miquel, obrí l’audiència demanant al primer dels vilatans que s’atansés i expliqués el seu cas als senyors de Cervera.

Un home d’uns vint-i-cinc anys, d’aspecte noble però que clarament formava part de la gent senzilla, es va posar davant dels dos senyors.

—Em dic Arnau de Guardiolada —començà dient l’home. El seu to de veu lligava amb el seu aspecte tranquil però ple de caràcter—. Soc vassall dels Cervera per jurament i vaig rebre aquesta carta d’escriptura de terres el passat mes de febrer. —Entregà el document al senescal d’en Ramon, un home bastant més actiu que el d’en Ponç. El senescal llegí el document i va fer un senyal afirmatiu al seu senyor, per mostrar conformitat.

—Et conec, Arnau —digué en Ramon; en Ponç es mantenia en silenci—. Soc qui va atorgar-te aquesta carta de propietat. Endavant, digues el que has vingut a dir.

—Doncs és molt fàcil. M’ha tocat viure a l’Espluga Jussana i m’estimo més fer-ho a la Sobirana.

La Gaia es mirà el seu oncle Ramon, que mostrava un posat seriós i tens.

Això era un cop baix, perquè l’Arnau demanava un canvi de senyor, d’en Ramon a en Ponç. Una petició molt poc habitual.

—I per quina raó vols viure a la Sobirana? —inquirí el seu actual senyor.

—Sense cap ànim d’ofendre ningú, són raons personals. Coses meves.

La Gaia no deixava de mirar el seu oncle Ramon. El senyor de l’Espluga Jussana no deixava d’acariciar-se la barba, aquella barba espessa i fosca que tenia algun fil blanc que alertava de l’entrada a la maduresa.

En Ramon es mirà el seu germà amb un gest carregat d’enuig.

—Hi tens res a veure, en tot això?

—Bé, queda clar que l’Arnau és un home intel·ligent i busca el millor per a ell i la seva família. No sé per quina raó em mires a mi, Ramon.

El to del seu pare molestava la Gaia, i molt. Li mancava força i caràcter. La seva veu era tan tova i dolça que cap vassall se’l prendria seriosament quan hi hagués algun problema més greu.

En Ramon es posà dempeus i caminà les passes que el separaven de l’Arnau. El senyor de Cervera era alt, però aquell home el superava per quatre dits ben bons. Malgrat aquella diferència d’alçada, la noblesa del llinatge Cervera quedava ben palesa amb el posat elegant i ple de gràcia de qui havia rebut una educació superior.

—M’has de donar un motiu més aclaridor, Arnau de Guardiolada. Si no, la teva petició serà rebutjada.

I es quedà allà, dempeus, al davant del demandant.

L’Arnau tardà uns moments a respondre, com si estigués pensant la resposta. En Ramon se’l mirava de fit a fit, com si amb els ulls pogués endevinar quines eren les seves veritables intencions.

Finalment, va parlar:

—M’estimo més tenir com a senyor en Ponç de Cervera, això és tot —va dir, en un to una mica prepotent, com si abans ja ho hagués dit i ara ho repetís.

—En Ponç —digué en Ramon, de manera cínica, com si hagués descobert els veritables motius d’aquella estranya demanda i com si no fossin els que havia explicat l’Arnau—. Creus que en Ponç serà millor senyor?

La Gaia mirava el seu oncle. Era un home llest com una serp. Segur que d’aquella situació en trauria quelcom de profitós. Després la noia es mirà el seu pare: assegut i ben recolzat a la cadira, en Ponç de Cervera semblava satisfet i feliç amb el que estava passant.

«Aquest potser ja ho sabia, tot això», pensà la Gaia, referint-se al seu pare. Com si tot plegat fos una trama orquestrada pel senyor de l’Espluga Sobirana.

Amb quin objectiu? Prendre-li vilatans al seu germà? Com un nen petit quan pren una joguina a un altre? A això jugava el seu pare, el vescomte de Bas?

Semblava massa fàcil per ser l’estratègia de creixement del seu pare. Però per les mirades d’en Ramon al seu germà, feia la impressió que el seu oncle pensava ben bé això mateix.

Van ser només uns instants, però la Gaia s’imaginà que ella era la senyora afectada per aquell assumpte i va valorar com actuaria.

Potser hauria mirat de guanyar-se el súbdit d’una manera una mica subtil, però deixant-li ben clar qui manava, qui estava situat a la cúspide social i qui tenia el poder a les mans. En el cas que el vilatà no ho acceptés, aleshores hauria d’actuar d’una manera molt més contundent.

Però aquesta hauria estat la decisió que hauria pres ella. La Gaia tenia molt clar com hauria actuat el seu pare si fos l’afectat. L’estúpid segur que hauria acceptat de bona fe la petició de l’Arnau i, a sobre, hi hauria posat una bona rialla.

Però, i el seu oncle Ramon? Què faria ell? La noia tenia ganes de saber-ho.

En aquell instant, en Ramon de Cervera, que havia tornat a la seva cadira senyorial i s’hi recolzava, va gargamellejar de manera ben audible, com si pretengués captar l’atenció de tots els presents:

—Arnau de Guardiolada. —No hi havia enuig en les seves paraules. Fermesa, molta—. Recordo bé quan vaig atorgar-te aquesta carta de propietat. Jo no faig mai tractes amb qui no té un mínim de lucidesa i, sobretot, amb gent inútil. Aleshores vaig veure que eres un home de profit, amb un futur brillant. Algú capaç d’aportar força més que la feina diària de la gent senzilla.

»La feina d’un senyor necessita l’ajut de gent brillant capaç d’entreveure solucions allà on tothom veu problemes. I jo sempre busco els millors homes entre els meus vassalls. Seràs l’ajudant del meu senescal, per convertir-te en senescal en el futur.

El nomenament va ressonar per la sala com si les parets tornessin l’eco amplificat per la importància del càrrec. En Ramon es mirava l’Arnau de fit a fit, sense fer cas del senescal que, per l’expressió del rostre, no podia creure’s el que deia el seu senyor.

La Gaia va tardar una mica a comprendre la jugada de l’oncle. Però aviat ho va veure clar.

L’Arnau era un home que desprenia carisma entre la gent senzilla. Tenir-lo en contra hauria augmentat l’enuig dels propis vassalls. En canvi, amb aquella jugada el prestigi del senyor entre els vilatans de les dues poblacions seria molt més poderós.

La jove va mirar el seu pare. Aquest, bocabadat, no entenia el que havia passat ni per què aquell home, l’Arnau, rebia aquell premi.

Naturalment, el sol·licitant va acceptar el nomenament.

 

 

Poca estona després de l’episodi amb l’Arnau de Guardiolada, els dos senyors van quedar-se sols; bé, amb els senescals, els respectius acompanyants i els guardes. Allà ja no hi quedaven ni ajudants, ni escrivents, ni pagesos reclamant l’administració de justícia.

En Ramon estava dempeus, amb les mans agafades al darrere, passejant per l’estança. En Ponç continuava assegut a la cadira senyorial; movent les natges, de tant en tant, per tal de millorar la seva comoditat.

També la Gaia estava asseguda a la seva cadira senzilla, però ella es mantenia amb l’esquena dreta i el coll estirat; amb la postura a què l’obligava la seva condició de noble. A l’altre costat, la seva tia, la Ponceta, actuava de la mateixa manera: silenciosa però adoptant aquella posició d’altivesa senyorial.

—No ens podem permetre aquestes jugades tan brutes, Ponç! —deia el seu oncle, gairebé escridassant el seu germà gran, que era qui duia el títol de noblesa més elevat: el de vescomte de Bas—. No el vull saber, el teu parer! És que ni m’interessa! Però pagar un vassall perquè canviï de senyor és una jugada que no ennobleix el gripau que la fa. L’objectiu ha de ser fer créixer el nombre de vilatans d’ambdues poblacions. És igual quina sigui més gran.

La Gaia, com tota la resta dels presents, tenia clar que el cens de l’Espluga Sobirana —la d’en Ponç— disposava de seixanta-tres focs i que l’Espluga Jussana en tenia trenta-dos. Per tant, el germà gran, l’hereu dels Cervera i el portador del títol de vescomte de Bas senyorejava el pastís més gros. Aquest cens variava cada setmana en funció dels nouvinguts i també dels difunts. Un foc era una llar, que era considerada la unitat censal i, per tant, la unitat contributiva.

—El que hem de fer abans que res —ara parlava en Ponç, el pare de la Gaia, amb la típica veu cansada que mostrava tot sovint—, és construir una església com Déu mana; la que tenim ara fa pena. No anirem al cel mentre resem en un temple com aquest. El capellà ja fa dies que m’atabala.

En Ramon aixecà el cap i se’l mirà fixament. Després va fer petar la llengua i negà, en silenci, amb forts moviments de cap.

La Gaia no podia estar més d’acord amb el seu oncle. El que deia el seu pare era una altra de les seves habituals bajanades.

—En qualsevol cas —va concloure en Ramon—, sí que hauríem d’engrandir la torre, construir un castell i, finalment, rodejar totes dues viles amb una muralla gruixuda. Hem de convertir les dues Esplugues en una exemple de seguretat i eficàcia.

»Fent això, i amb les bones condicions de les nostres cartes de franqueses, en pocs mesos els nostres ingressos fiscals es doblaran. Després, quan aquestes viles ja rutllin soles, podem tornar a Besalú. O buscar nous llocs per fer créixer.

La Gaia somrigué davant la gran diferència entre tots dos germans. Tot i compartir els mateixos pares, no podien ser més diferents. Ella mateixa es considerava ben allunyada del caràcter del seu pare i molt més pròxima al del seu oncle, un home, segons el seu criteri, digne d’admiració.