Inauguració de la creu aixecada davant la capella de Sant Corneli el dia 9 de setembre del 1939 en memòria dels soldats franquistes que hi varen morir durant els combats del maig del 1938. La inscripció de la creu deia «A los Caídos por Dios y por la Patria». Poc temps després la creu va caure i es va partir, tal com està actualment.
Cos d’Exèrcit de NavarraContinuaren els treballs de fortificació a l’ermita de les Esplugues del mont de Conques i cota 721 del serrat de Basturs.
Se subministraren 13.364 racions.
Una Secció d’Intendència de Muntanya destacada al quilòmetre 5 de la carretera de Sant Salvador a Tremp efectuà dos combois de material de fortificació a la zona de la serra del Cucuc. Una altra Secció de Muntanya de la Companyia Divisionària d’Intendència continuà destacada a Suterranya, i la Companyia d’Intendència del Cos d’Exèrcit que era a Talarn es traslladà a Vilamitjana com a reforç.
Sense novetats.
Una unitat militar de la 62 Divisió assistint a una missa de campanya a Sort. Cal observar que al corretjam hi porten bombes de mà de Lafitte, cosa que podria indicar la marxa o arribada del front. Foto: Agustí López.
A Sort, la 7ª Bandera de Falange de Burgos de la 62 Divisió assistí a una missa de campanya a l’altre costat del Riuet, desfilant posteriorment davant el cap de la divisió.
Cos d’Exèrcit de NavarraAfermat l’Exèrcit franquista al Pallars, el comandament de l’Exèrcit del Nord va organitzar mitjançant l’Ordre General número 81 els sectors que ocupaven les tres divisions del Cos d’Exèrcit de Navarra:
«El límite Sur de la zona del Cuerpo de Ejército queda determinada por la Sierra del Cucuc (in) Cota 1.182 (in) (serrat de Vilana) - Vértice Tossalets (in) - Capolat de Aransís (in) - Aransís (ex) - Serrat de Guamis (in) - Guardia de Tremp (in).
Las posiciones que, al Sur de esta línea guarnecía la 61.ª División, son relevadas por fuerzas de la División 51 (del Cos d’Exèrcit d’Aragó).
La misión del C.E en la nueva zona continúa siendo la defensiva activa en disposición de reaccionar ofensivamente ante cualquier intento de ataque enemigo.
La disposición de las fuerzas es la siguiente:
62 División: Sector: Valle de Aran - Sort
Limite Sur: Roca de Bayarri (roca del Pubill, a Baiarri) (in) - KM 89 (primer túnel de Collegats de carretera de Pobla a Sort) (ex)
63 División: Sector Tremp:
Limite Norte; el anterior, Limite Sur el del Cuerpo de Ejército (vall de Barcedana)
61 División: Acantonada
Tres Batallones en la zona: Vilamitjana - Suterraña - Fonsagrada
Misión normal: Intervenir en el sector de la 63 División
Tres Batallones en la zona: Talarn - Salàs de Pallars - San Juan de Viñafrescal
Misión normal: Intervenir en el sector de la 62a División. (1)
Sense novetats.
La Secció d’Intendència de Muntanya destacada al quilòmetre 4,5 de la carretera de Sant Salvador a Tremp, efectuà dos combois de material de fortificació a les posicions de la serra del Cucuc.
XI Cos d’Exèrcit RepublicàForces dels batallons 581 i 582 de la 146 BM de la 30 Divisió atacaren posicions franquistes de la serra del Cucuc sense poder ocupar-les.
Una de les carreteres d’accés al Pallars des de la vall del Segre és la via de Coll de Nargó-Isona. Dita carretera estava gairebé finalitzada quan esclatà la guerra, quedant-li pocs quilòmetres de construcció per poder ser oberta al trànsit rodat, fet pel qual les forces republicanes des del primer moment hi dedicaren el seu esforç per acabar de habilitar-la. «Desde el día 16 del pasado un grupo de 700 hombres trabajan en la construcción del trozo que falta de la carretera de Coll de Nargó a Isona». (2)
X Cos d’Exèrcit RepublicàLa 19 Brigada Mixta republicana que havia arribat a mitjan abril procedent del front de Balaguer i que havia participat en l’atac a les posicions franquistes del Baladredo, tal com ja hem dit, tenia situats al sector de l’Orri els batallons 75 i 76. Els altres dos batallons de la Brigada Mixta, el 73 i 74, es trobaven de reserva a la zona de Sant Joan de l’Erm.
Cos d’Exèrcit de NavarraBateries republicanes de Comiols bombardejaren la zona de la carretera de Tremp a Sant Salvador de Toló, prop de les posicions franquistes de Carreró.
La Secció d’Intendència de Muntanya destacada a l’indret de la Casilla de la carretera de Sant Salvador a Tremp efectuà dos combois de material de fortificació per al 13º Batallón de Zaragoza i per al 9º Batallón de Zamora a la serra del Cucuc.
Una nova Secció de Sapadors de la 2a Companyia de Tenerife de la 63 Divisió foren traslladats a fortificar posicions al sector de Basturs, tal com recorda Ildefonso de Lucas Soriano: «Trasladada (la Secció de Sapadors) a Basturs, donde permanecemos hasta el día 7 trabajando en la cota 691 de la Sierra de Basturs, ocupada por el Batallón de Ceriñola, efectuando trabajos en la avanzadilla: alambradas, pozos de tiradores, emplazamientos de máquinas (metralladores) y escuadras de fusileros». (3)
Una de les maneres que tenien ambdós bàndols d’obtenir informació de l’enemic era la facilitada pels soldats i comandament que es canviaven de bàndol o eren fets presoners. Tot i que la informació facilitada per aquest era assenyalada com de «origen evadido», i consegüentment posada en dubte, ajudava, entre altres coses, a identificar les unitats que tenien davant, a més de conèixer situacions i intencions del camp contrari.
Amb la informació rebuda s’emetien uns «Boletines de Información» on es feia notar la procedència de la informació, si era procedent dels evadits del camp contrari o del seu propi servei d’informació. Del Sector de l’Orri informaren que «el enemigo ha comenzado a tender alambradas en el frente del Vértice Llorri (l’Orri) y en San Quir (sobre el poble de Freixa); estas son de poca altura y procuran disimularlas entre árboles. Tienen puestos de escucha a unos 40 metros de las posiciones. También trabaja el enemigo en la prolongación de la carretera de San Joan de l’Herm, probablemente para poder avanzar la Artillería» (es refereix a la carretera que va de Castellbó a la Basseta o Sant Joan de l’Erm nou, tal com es coneix actualment). Pel que fa als moviments de les unitats republicanes, indicava que «la 133 Brigada Mixta ha reorganizado sus batallones 3.º y 4.º con refuerzos que ha recibido, habiendo extendido su frente hacia el Norte, hacia (el poble de) Ginestarre». (4)
Restes de la filferrada lligada als arbres a la zona de l’Orri. Foto: M. Gimeno.
Procedent d’Astorga arribà una expedició de 133 soldats per completar el 8.º Batallón de Burgos. El mateix dia n’arribà una altra de 32 soldats destinats al 2.º Batallón de Burgos de la 3a Divisió, que, com ja hem dit, estava temporalment enquadrat en la 62 Divisió.
Els Sapadors de la 62 Divisió seguien amb els treballs de condicionament de les pistes de Vilamur i Roní per facilitar l’accessibilitat a primera línia del front.
Cos d’Exèrcit de NavarraEn compliment de l’ordre número 81 del Cos d’Exèrcit del Nord emesa el dia 2, els Esquadrones de Numancia i el 3.er Batallón de San Marcial de la 61 Divisió que es trobaven a les posicions del cap de pont de la Baronia de Sant Oïsme al sud del Montsec foren rellevats per unitats de la 51 Divisió del Cos d’Exèrcit de l’Aragó.
El Batallón de San Marcial es desplaçà a Fontsagrada, i el Batallón de los Esquadrones de Numancia a Vilamitjana.
Des de l’indret de la Casilla proper a la masia de la Venta, a la carretera de Tremp a Sant Salvador de Toló, es transportaren 30 càrregues de material de fortificació a les posicions de la serra del Cucuc.
Arribà en camions a Llavorsí, procedent de Benasc, el 9º Batallón de San Marcial de la 62 Divisió, on hi quedà de reserva.
La informació facilitada pels desertors que canviaven de bàndol féu posar en alerta la 9a Bateria que era a l’indret de Rialp.
«A las 3 de la mañana se levanta la Batería permaneciendo en vigilancia, en previsión de un ataque enemigo que los rojos preparan, según confidencias de un evadido». (5)
El Servei d’Informació de la 62 Divisió avisà del desplaçament d’unitats republicanes des de la vall de Cardós en direcció a la zona de Campirme, sobre els pobles de Cerbi i Gavàs amb intenció de progressar cap a Esterri i aïllar la vall d’Aran. «No faltan los desertores del enemigo, sobre cuyos interrogatorios descansa nuestra actividad, y de ese modo llega a nuestro conocimiento el día 4 de mayo que el enemigo intenta aislar el Valle de Aran, atacando por Campirme».
Davant aquesta possibilitat i «para contrarrestar estos propósitos, a las dos horas de este día se ponen en marcha los Batallones 5.º de Bailén y «B» de Ceriñola que se hallaban en Vértice Cuco y Estarón y de reserva de la 2.ª Agrupación en Rialp, dirigiéndose a Esterri de Aneu y alturas que por el Este dominan la carretera entre dicho pueblo y Llavorsí, objetivos que fueron ocupados en las primeras horas de la madrugada, y habiendo observado que las vanguardias enemigas que habían llegado a la altura del Collado de Campirme se retiraban hacia el Valle de Cardós, después de sostener ligero tiroteo». (6)
Les altures «que por el Este dominan la carretera» d’Esterri a Llavorsí a què es refereix aquest informe i que ocuparen les forces franquistes sortint des del Cuco foren les de lo Calbo, serra de Cerdanyis i coll de Campirme.
El comandament del Cos d’Exèrcit de Navarra dirigí el mateix dia una informe al comandament de l’Exèrcit del Nord explicant els fets del dia a la zona sud del Pallars, i els moviment de la 62 Divisió al nord.
«El enemigo ha cañoneado nuestras posiciones de Conques, Sierra del Cucuc y Matasolana, sin consecuencias por nuestra parte.
Por la presencia de crecido número de enemigos en el Valle de Cardós, a las 2 horas del día de hoy salieron en dirección a Esterri y alturas que por el Este dominan la carretera de dicho pueblo y Llavorsí, dos Batallones de la 62 División. En las primeras horas de la madrugada fueron ocupadas las alturas del Cuco, Calvo, Campirme y las situadas entre Esterri y Unarre, habiendo observado que las vanguardias enemigas que habían llegado a la altura de la collada de Campirme se retiraban hacia el Valle de Cardós, después de sostener un ligero tiroteo.
Vista de la serralada de Campirme, sobre els pobles de Cerbi i Gavàs, amb el cim del Calbo i més al sud, sobre Ribera de Cardós, el Cuco. La foto està feta des de les posicions franquistes del cap de la Travessa (X 345868 - Y 47225465). Foto: M. Gimeno.
En los pueblos de Lladorre, Ginestarre, Arros y Esterri de Cardós se sabe que existen fuertes concentraciones enemigas». (7)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«En el sector del Pirineo, nuestras fuerzas conquistaron Necua (pla de Negua), Puig Cassibrós y Vesan (poble de Besan), al norte de Aynet de Vesan». (8)
Cos d’Exèrcit d’AragóLes forces de la 51 Divisió del Cos d’Exèrcit d’Aragó que rellevaren les de la 61 Divisió a la zona sud del Montsec, tal com hem dit que ordenà el comandament de l’Exèrcit del Nord a primers de mes, quedaren posicionades a la cota 1.204 del turó de Sant Pere, davant del poble de Rúbies, cota 1.261 del Badaüll, cota 1.428 del Peladet i cota 1.464 de la roca de Migjorn.
Cos d’Exèrcit de NavarraEls batallons del Tercio de la Virgen Blanca i el 5.º Batallón de América de la 61 Divisió que també foren rellevades per forces de la 51 Divisió quedaren pernoctant al poble de Rúbies i al túnel del tren pròxim de la carretera d’Àger a Tremp.
Malgrat que fins al novembre del 1951 no arribaria el ferrocarril a la Pobla, alguns dels túnels ja fets, propers a la carretera, foren aprofitats per l’exèrcit franquista com a refugis i com a dipòsit de municions.
El Centre d’Entrega de Tremp subministra 13.500 racions.
La Secció d’Intendència de Muntanya transportà un comboi amb material de construcció a les posicions de la serra del Cucuc. La Secció que era a Suterranya es trasllada prop del molí del Canonge al costat de la carretera de Tremp a Sant Salvador.
La Companyia Agregada d’Intendència de Muntanya es traslladà des del poble de Vilamitjana fins al pont de la carretera de Figuerola «conocido por el nombre de «Pozo Petrolífero», donde queda acantonada». (9)
La 2a Companyia de Sapadors de Tenerife de la 63 Divisió continuà fortificant «la cota 691 (del serrat de Basturs) habiéndose hecho caminos cubiertos, puestos de Máquinas (metralladores) y alambradas». (10)
«Presentados al Cuartel General procedentes del campo rojo, un Alférez de Sanidad con armamento y un maestro de las milicias de cultura ambos afectos al Bon. 76 de la 19 Brigada Mixta, más un miliciano. Al citado oficial se le envía con la información correspondiente a Tremp para que de allí siga viaje a Monzón, presentándose al Cuartel General». (11)
Túnel del ferrocarril entre Tremp i Salàs que les forces franquistes feien servir com a dipòsit de municions.
Amb l’arribada el dia anterior del 9º Batallón de San Marcial de la 62 Divisió, el 2º Batallón de Burgos de la 3a Divisió retornà a Benasc, on hi havia la seva divisió.
Per tal de tenir una visió dominant del camp republicà a la zona de l’Orri, l’artilleria franquista «instala el observatorio de la Batería en la Cueva del Oso (cota 2.031 del tossal de Fontfreda del bosc de Matanegra, sobre el poble de Sant Romà de Tavèrnoles). Los telefonistas de las Baterías del Grupo tienden la línea». (12)
Cos d’Exèrcit de NavarraAcabat el relleu de les forces de la 61 Divisió per part de la 51 Divisió del Cos d’Exèrcit d’Aragó a la zona del Montsec i a la vall de Barcedana, aquestes quedaren com a reserva de les altres dues divisions que hi havia al Pallars, la 62 i 63 Divisió.
Les unitats designades com a reserva de la 63 Divisió quedaren acantonades als pobles de Suterranya, Vilamitjana i Fontsagrada, i les de la reserva de la 62 Divisió a Salàs de Pallars i Sant Joan de Vinyafrescal.
A la zona de Llimiana hi quedà la 27 Bandera de la Falange de Navarra.
Seguint amb les directrius del comandament del Cos d’Exèrcit, el dia 2 el front que cobrien les forces de la 63 Divisió que anava des de la serra del Cucuc fins a Llania es reajustà a una nova distribució.
Per comprendre millor la distribució de les forces de la 63 Divisió cal dir que aquesta estava formada per dues Brigades, la 1a i 2a Brigada, que a la vegada se subdividien en dues mitges brigades, formades per tres batallons cadascuna.
La 1a Brigada, formada per la 1a i 2a Mitja Brigada, ocupà el sector del front comprès entre la serra del Cucuc i el mont de Conques.
La 2a Brigada, formada per la 3a i 4a Mitja Brigada, des de la cota 666 (tossal de la Collada, al costat de Sant Romà d’Abella i posició intermèdia amb el mont de Conques), fins a Llania.
La 3a Mitja Brigada de la 2a Brigada, cobria «de cota 666 (Sant Romà d’Abella) a cota 1.164 (Costa Gran), ambas inclusive. A cubrir con dos batallones en línea (con una compañía al menos en sostén cada uno), y un Batallón de reserva Orcau» on també hi tenia el comandament.
La 4a Mitja Brigada, també de la 2a Brigada, cobria «de cota 575 (Vilanoveta) a Llania, ambos incluidos. A cubrir con dos batallones en línea (con una compañía al menos en sostén cada uno), y un Batallón de reserva en Claverol-Pobla de Segur» on hi tenien el comandament.
La directriu del comandament del Cos d’Exèrcit ordenava també que la nova organització quedés operativa el dia vuit i que «Durante esta operación la División tendrá en Vilamitjana una sección automóvil dispuesta a transportar a vanguardia el Batallón que allí se encuentra de la 61 División, para compensar si fuera necesaria la disminución de reservas a punto que se origina durante este relevo.
El relevo por la 2.ª Brigada de la cota 666 (prop de Sant Romà) se hará mañana a las 7 al oscurecer». Pel que fa a l’actuació de l’artilleria, «continúa en vigor el plan de fuegos de Artillería». (13)
El «Plan de Fuego» referit era la distribució i els objectius de les bateries del Cos d’Exèrcit i de les pròpies de les Divisions 61, 62 i 63 que quedaren establertes al llarg de tot el front.
Dues bateries del 55 situades prop del pont del barranc de la Rovira a la carretera de Sant Salvador a Tremp, amb la funció de contrabateria i barrera.
Dues bateries del 100 a la Serreta, a l’oest de Figuerola d’Orcau, fent vigilància d’objectius i barrera.
Una bateria AA 75 (antiaèria) com a reforç a la cota 581 (prop de les Fontbarones), a Figuerola d’Orcau).
Una bateria AA 75 (antiaèria) com reforç al serrat de l’Aspre prop del poble de Vilamitjana.
Dues bateries del 105 a la Falconera al sud oest de la Campaneta com a vigilància de la zona republicana de la serra del Cucuc.
Una bateria del 65 i una del 75 al km 43 de la carretera de Sant Salvador de Toló prop de la cruïlla de la carretera a Aransís per a la vigilància del sector de la Campaneta i Sant Romà d’Abella.
Una bateria del 75 a Sant Martí de Canals com a vigilància de la zona entre el roc de Pessonada i el poble d’Hortoneda.
Dues bateries del 75 l’oest de Figuerola d’Orcau com a vigilància del sector.
Dues bateries del 70 al nord dels Prats (Prats de Basturs, prop de l’ermita de les Esplugues) per a la vigilància dels objectius propers de la zona Isona-Sant Romà d’Abella i collada Pelosa.
Una bateria del 75 als voltants de Gerri de la Sal com a vigilància del sector.
Una bateria del 75 als voltants de Montardit com a vigilància del sector.
Una bateria del 75 a la zona de Montardit com a vigilància del sector.
Una bateria del 75 Schneider a la Bastida com a vigilància del sector.
Una bateria del 75 AA (antiaèria) a Olp com a vigilància del sector de l’Orri.
Una bateria del 75 Schneider al nord de Rialp com a vigilància del sector.
Una bateria del 75 Schneider a Llavorsí com a vigilància del sector.
Una bateria del 105 a l’oest de Llavorsí com a vigilància del sector.
Independentment de tota aquesta artilleria, que tenia com a objectiu la vigilància de tot el sector republicà des de Baiarri (sobre Hortoneda), passant per la zona del pic de l’Orri i fins a Baladredo (sobre Llavorsí), hi havia dues bateries més: una del 105 i una del 75 «sobre ruedas en Sort a disposición del CPA (Cos Principal d’Artilleria) del C.E. (Cos d’Exèrcit). Previamente entran en posición hacia el km 120 carretera a Sort (la moleta de Roní, aiguabarreig entre el barranc de Romadriu i el riu Noguera Pallaresa, entre Rialp i Llavorsí) y en Llavorsí haciendo tiros de corrección sobre zona E. de la carretera y ermita S. Juan de Herm (l’Erm). (14)
Arribà a Gerri de la Sal el 8.º Batallón de San Marcial de la 62 Divisió procedent de la zona de Benasc i Hospital, i a Sort una companyia de la Guàrdia Civil per fer-se càrrec del control dels pobles de la zona.
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«Fue rotundamente rechazado un intento de golpe sobre nuestras posiciones al norte de Isona, en la zona de Tremp». (15)
Cos d’Exèrcit de NavarraEl Grup de Sapadors de la 61 Divisió quedà a disposició de la 62 Divisió.
La Companyia d’Intendència de Muntanya continuà els combois de munició i material de fortificació a les posicions de la serra del Cucuc.
Continuaren els treballs de fortificació aprofitant la calma del sector.
Cos d’Exèrcit de NavarraEfectuat el relleu de la 61 Divisió, el comandament i els serveis de la Divisió quedaren distribuïts de la següent manera:
La 27.Bandera de F.E.T. de Navarra que era a Llimiana es traslladà a Talarn.
El Quarter General a Salàs de Pallars.
Farmàcia, Transmissions i Radio Requeté: Salàs de Pallars.
Intendència, Sanitat i Veterinària i S.C.G (Secció Contra Gasos): A Palau.
Parc Automobilístic: Camí de la presa de Talarn.
Artilleria: Les bateries del 75 quedaren posicionades al sector de la Campaneta i el Grup d’Artilleria Lleugera al km 7 de la carretera de Sant Salvador de Toló a Tremp, prop del barranc del Torrentguixers.
Les forces de Sapadors treballaven per habilitar una pista per enllaçar els pobles de Figuerola i Sant Romà d’Abella, aquest últim primera línia de front.
Bateries emplaçades a la zona de Sort dispararen sobre les posicions republicanes de Sant Quir de la serra de Freixa en observar-hi moviment de tropes.
Cos d’Exèrcit de NavarraSense novetats.
La Companyia d’Intendència de Muntanya continuà efectuant combois de munició i material de fortificació a les posicions de la serra del Cucuc.
En el sector de Llavorsí, les forces de la 62 Divisió foren atacades. «En Collado de Serelles fueron rechazados varios intentos de ataque enemigo por las fuerzas del 6.º Bon. Bailén, con bajas vistas del enemigo, resultando dos heridos por nuestra parte en la posición citada y se presentaron cinco milicianos con armamento». (16)
Els canons de la 9a Bateria del 3r Regiment situades a l’indret de Rialp dispararen tretze «granadas rompedoras» sobre les posicions republicanes de Sant Joan de l’Erm, com a exercici de tir.
Vista des de les bordes de Berdié del sector de les collades de Serelles-Baladredo (X 353766 - Y 4703925). Foto: M. Gimeno.
X Cos d’Exèrcit RepublicàAmb un nou atac, les forces republicanes ocuparen les posicions franquistes de collada de Serelles i cota 2.001 del bosc de la Peguera, fent retrocedir les forces franquistes a la posició de rereguarda de roc Roi, que quedà com a posició de primera línia, a escassa distància de les noves posicions republicanes de la cota 2.001.
D’aquest èxit se’n feren ressò els diaris La Vanguardia i El Diluvio en la seva edició del dia 12, gairebé amb les mateixes paraules.
«Ejército del Este – Nuestras fuerzas ocuparon la cota 2.001, situada en el collado de Serelles, en el sector de Llavorsí, rechazando rotundamente los contraataques enemigos para recuperarla. Los facciosos sufrieron muchas bajas». (17)
Ejército del Este - Nuestras fuerzas ocuparon la cota 2.001, situada en el collado de Serelles, en el sector de Llavorsí, rechazando rotundamente los contraataques enemigos». (18)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de Navarra«En Cataluña, sector de Llavorsí, se han rechazado algunos intentos de ataque enemigo». (19)
Sense novetats.
El Grup de Sapadors continuà «en los mismos trabajos del día anterior, hasta su terminación, empezándose también la fortificación entre el pueblo de San Román y el Monte de Conques». (20) (cota 666, entre Sant Romà i el mont de Conques).
«En la madrugada de este día fue atacada nuevamente la posición de Collada de Serelles, siendo rechazado el ataque. Este ataque fue más violento que el de ayer, manteniéndose al enemigo a veinte metros de las alambradas y habiéndose de retirarse a la hora de dar el parte de la mañana, dejando algunos muertos en el terreno.
El Coronel Jefe de la División (Antonio Sagardia) hizo acto de presencia en la posición citada, examinando su emplazamiento y dando instrucciones necesarias para su consolidación, enviando dos Cías. del 9.º Bon. de San Marcial mientras se llevan a cabo dichos trabajos por los Ingenieros Zapadores». (21)
Tot i que el Diari d’Operacions de la 62 Divisió no fa menció de la pèrdua de posicions en l’atac republicà, la posterior presència del cap de la Divisió en aquell sector per inspeccionar les defenses no deixà d’indicar quelcom anormal, atès que es l’únic lloc on dit Diari d’Operacions recull la visita del cap de la Divisió a una posició de primera línia.
Aquell mateix dia, l’aleshores coronel en Cap de la Divisió, Antonio Sagardia, fou ascendit a general de Brigada «por O.G. del 10 de Mayo (B.O n.º 567) es habilitado para el empleo de General de Brigada». (22)
Com a conseqüència de l’hostilització des de posicions republicanes sobre les línies franquistes al sector de Vilamur, la 9a Bateria del 3r Regiment fou traslladada de Rialp a Vilamur per batre les posicions republicanes del sector:
«El nuevo emplazamiento se instala en los alrededores de Vilamur para batir el pueblo de Les Lagunes (Llagunes) - donde se encontraba una ametralladora que hostilizaba a nuestra avanzadilla - y posiciones enemigas de Les Culties (entre Llagunes i Rubió), Roca Colorada (roca de Llagunes), Puig Adrall (sobre el poble de Freixa) y Freixa. Se disparan 300 granadas rompedores negritas. De noche el material vuelve a Rialp». (23)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«Nuestras fuerzas ocuparon la cota 2.001 situada en el collado de Serelles, sector de Llavorsí, rechazando continuamente contraataques enemigos para recuperarla». (24)
XI Cos d’Exèrcit RepublicàEl Grup de Sapadors de la 31 Divisió republicana continuava treballant per habilitar al trànsit la carretera de Bóixols-Isona.
X Cos d’Exèrcit RepublicàEl Grup de Sapadors de la 34 Divisió republicana es desplaça a les posicions de la zona de l’Orri i Sant Quir per protegir les posicions col·locant-hi filferrada.
La 19 Brigada Mixta de la 24 Divisió que cobria el sector de pic de l’Orri tenia el comandament a la casa forestal de les Comes de Rubió, i el centre d’abastiments a Adrall.
Al sector de la vall de Cardós, forces de la 133 Brigada Mixta es desplaçaren des del pui Tabaca en direcció a serra Mitjana i serra Plana fins a la zona de Campirme, quedant posicionades al pic de Campirme i turó de Vialada, davant la posició franquista de Penyes Negres, ocupada per aquests després d’una rectificació de línia que feren des de la collada de Campirme.
Cos d’Exèrcit de NavarraSense novetats.
Vista del sector republicà a la vall d’Estaon des de les posicions franquistes del pui de Pouet, conegut com el Cuco, a la vall de Cardós. A l’esquerra de la foto, el front franquista. (X 352395 - Y 4712598). Foto: M. Gimeno.
El servei d’informació franquista informà de la manca de filferrada que encara patien les posicions de la 218 BM a la zona roc de Pessonada-Hortoneda-Esplà.
La 4ª Bandera de F.E.T. de Burgos de la 62 Divisió fou rellevada en la cota 1.119 de Baiarri pel 8.º Batallón de San Marcial, passant a descansar a Gerri de la Sal.
El Grup de Sapadors de la 62 Divisió treballava en la construcció de les defenses de les posicions al nord de Llavorsí.
«Continuaron los trabajos de consolidación de posiciones pernoctando las Compañías de Ingenieros en las siguientes posiciones; la 2.ª en Vértice Cuco, la 3.ª en Pla de Arides, la 4.ª en Collada de Serelles y la 6.ª en Montalto». (25)
Vista de les posicions republicanes i franquistes del sector de Campirme, des del coll de Cerbi (X 346131 - Y 4625854). Foto: M. Gimeno.
El Batallón «B» de Ceriñola de la 62 Divisió rectificà la línia des del coll de Campirme fins al coll de Montalto establint posicions a Montalto, cap de Socorto i a la posició més avançada, com hem dit, de Penyes Negres a la serra de Campirme.
Tot i que aquell indret esdevingué un front marginal, durant el decurs de la guerra el seu control, juntament amb el de la serra de Pilàs i el coll de Cerbi, impedia que les forces republicanes de la vall de Cardós poguessin accedir a la zona d’Esterri i a la carretera del port de la Bonaigua.
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«En el sector de Tremp nuestras fuerzas han avanzado sus líneas en las inmediaciones de la cota 746, próxima a Rúbies. Un intento de golpe de mano faccioso sobre algunas de nuestras posiciones del mismo sector fue totalmente rechazado». (26)
Cos d’Exèrcit d’AragóDes del sector del cap de Comiols, les bateries republicanes fustigaren les posicions franquistes de Mata-solana i carretera de Sant Salvador de Toló.
Cos d’Exèrcit de NavarraEl 5.º Batallón de América de la 61 divisió es traslladà des de Sant Joan de Vinyafrescal fins a Sort, quedant a disposició de la 62 Divisió per a tasques de control.
«Fortificando la avanzadilla intermedia entre el mont de Conques y San Román de Abella, construyendo los emplazamientos de máquinas y fusileros». (27)
El servei d’informació franquista alertà el comandament de la 62 Divisió de possibles partides de guerrillers a la zona. «La idea del enemigo de organizar pelotones de 12 hombres con un guía del país para hacer incursiones en nuestra retaguardia hasta una profundidad de 100 kilómetros la han llevado a la práctica.
Por un grupo de pastores ha sido señalada la presencia de unos 100 hombres en el pueblo de Caregue provistos de armas automáticas. Según sus manifestaciones procedían de Roní, en cuyo caso, de ser cierto, se trataría de esas partidas volantes». (28)
Assabentats de la possible existència d’un grup de gent armada pels voltants del poble de Caregue, dues companyies de la 5.ª Bandera de F.E.T. es desplaçaren a aquell indret.
Comprovada la seva absència, quedaren controls a la carretera entre Rialp i la moleta de Roní, a l’aiguabarreig del barranc de Romadriu amb el riu Noguera Pallaresa.
Tot i comprovar que per la zona de Caregue no hi havia gent armada, la incertesa que un nombre determinat de guerrillers republicans haguessin pogut creuar el riu i estar ja a la rereguarda féu que les forces franquistes traslladessin la 9a Bateria des de Rialp fins al poble d’Altron: «Se trata de batir la ermita de Caregue, en la que parece se esconde una partida de rojos. No es preciso disparar». (29)
Per tal de tenir un bon lloc per controlar la zona situaren l’observatori de la bateria a la cota 1.233 del serrat dels Planers.
X Cos d’Exèrcit RepublicàBateries republicanes de Sant Joan de l’Erm dispararen sobre la zona de Sant Romà de Tavèrnoles, tenint com a objectiu l’observatori franquista d’Artilleria, que era situat, com hem dit, a la cova de l’Os, a l’indret del tossal de la Fontfreda del bosc de Matanegra.
Cos d’Exèrcit de NavarraSense novetats.
Es presentaren nou persones provinents de zona republicana, entre ells dos capellans, portant un fusell metrallador i un fusell. Aquell mateix dia es passaren també dos soldats republicans.
Tot i els resultats negatius de la recerca dels possibles guerrillers, durant la nit fou atacat un camió franquista.
«Durante este día se llevó a cabo un reconocimiento en profundidad por el O., N. y S. de Caregue, no encontrando y no pudiendo localizar a la partida enemiga, que sin duda continúa merodeando y habiéndose establecido en emboscada en la noche del 12 y sorprendiendo al conductor de la Compañía Divisionaria a la altura del km 118 al 120 (prop del pont de Gulleri), que iba conduciendo una camioneta a quien dieron muerte, dejando el vehículo en el lugar en que fue detenido y recogido a la mañana siguiente sin violencia de ninguna clase.
Por el Jefe de E.M. de la División se ordena a los Capitanes de las compañías de la Guardia Civil que radican a Caregue y Capdella designen secciones de este personal que presten determinados servicios, al objeto de llevar la tranquilidad a los pueblos y a la vez localizar las partidas enemigas en las zonas a ellos encomendadas». (30)
Davant una informació que anunciava un atac imminent de les forces republicanes sobre la zona del planell de les Collades, sobre Vilamur, les bateries franquistes efectuaren un «Rápido emplazamiento de la Batería en las proximidades de la Bastida. El objetivo es Plana Cambell (pla de Caubet, sota el pic d’Orri). No es preciso disparar». (31)
Cos d’Exèrcit de NavarraLa Secció Anticarros de la 61 Divisió es traslladà a Sant Salvador de Toló.
La Companyia d’Intendència de Muntanya continuà efectuant combois de munició i material de fortificació a les posicions de la serra del Cucuc, des de l’indret de la Casilla, de la carretera de Sant Salvador.
De nou fou atacat un dels vehicles de la 62 Divisió per un escamot guerriller, aquest cop prop del pont del Caragol. L’endemà, 19 persones civils, entre ells nens i vells, tots veïns de la comarca, foren afusellats a la Gessera de Sort i al cementiri de Montardit. (32) «En la noche de ayer, 13 al 14, y en ocasión de marchar un camión de munición con dirección a Esterri, al llegar al km 128 de la carretera general (prop del pont del Caragol, entre Llavorsí i Escaló) se vio sorprendido por hallar interceptado el paso con la colocación de un madero. Poco después y en la misma dirección e igual sentido llegaba el coche ligero del Bon. «B» de Ceriñola que a la sazón de Zaragoza por la consignación, viéndose sorprendidos sus ocupantes por una partida enemiga que sin duda se hallaba emboscada, causándole la muerte al conductor del camión de munición y a los dos soldados, no deteniéndose el enemigo realizados los asesinatos a examinar la munición ni el coche en el que había gran cantidad de dinero, haciendo suponer este proceder que asesinos bien pudieran ser paisanos». (33)
Davant els fets de la nit anterior, el comandament de la divisió ordenà portar a terme «operaciones de limpieza a retaguardia». Les directius de l’ordre justificaren que «la existencia de partida enemiga en la retaguardia de nuestra primera línea hace imprescindible efectuar operaciones de limpieza que llevan a cabo con la máxima minuciosidad y dejen completamente limpia la zona de que se trata, manteniendo en completa seguridad nuestra líneas de comunicación».
Per portar-ho a terme organitzaren cinc columnes, dues formades per dues companyies del 5.º Batallón de América i del 5.º Batallón de Bailén número 24, i tres més formades per companyies de Biscaia i Navarra de la Guàrdia Civil.
La columna que partí del poble de Llessui «reconocerá todo el terreno que se extiende a ambos lados del camino que des de Llesuy y hacia el N.O. se dirige hasta los lagos de Capdella y Estouyets (Estanyets)».
La que ho féu des del poble de Caregue «reconocerá el terreno que se extiende a ambos lados del camino que desde Caregue se dirigí a Espot, llegando hasta la altura del camino desde donde se divisa el (camí) que de Espot marcha hacia Capdella».
La primera columna de la Guàrdia Civil que sortí del poble d’Escaló. «Reconocerá y efectuará la limpieza del terreno que se extiende a ambos lados del camino de Escaló a Escart llegando hasta el pinar que por el Oeste domina el último pueblo citado. Una vez esto cumplimentado descenderá al pueblo de Baiasca donde procederá con energía a la limpieza del mismo, así como en el de Arestuy, desde donde se dirigirá a la carretera que encontrará frente a Estarón».
La segona columna amb efectius de la Guàrdia Civil que sortí des d’Espot tenia com a objectiu reconèixer «el terreno que se extiende a ambos lados del camino que desde Espot se dirige a Capdella. Dejará una pequeña fracción en Espot y pondrá emboscadas de ocho hombres en los barrancos que desde (el poble de) Estaís y de paralela dirección se dirigen hacia el S.O.».
L’última columna de la Guàrdia Civil partí des de Capdella, des d’on «reconocerá el terreno que se extiende a ambos lados del camino que desde Capdella se dirigirá a los lagos de Gento (estany Gento) y Capdella, buscando contacto con las Cías. de la Guardia Civil que desde Espot se dirigen a los mismos lagos». (34)
XI Cos d’Exèrcit RepublicàEn Josep M. Jàvega, aleshores soldat incorporat a la 142 BM, ens explica el camí que varen haver de fer per arribar al poble d’Abella de la Conca, proper al front.
«Ens fan pujar a uns camions de marca russa que els anomenaven Katiuskes. Anàvem molt estrets i incòmodes a causa de les paelles, perols, sacs i caixes que portàvem. Així vam emprendre el viatge cap al front. Passàrem per Cardona i Solsona (havien sortit de Pala de Torroella, estre Súria i Cardona), seguint després per Bassella, cap a Oliana i fins a Coll de Nargó, i aquí vam agafar una carretera que anava pujant en pèssimes condicions. Ja feia temps que era de dia, i tot just començar la pujada va començar a ploure. Vam haver d’estendre les mantes per tapar-nos, i sort que la pluja era dèbil.
No havíem recorregut pas massa quilòmetres quan ens van fer baixar dels camions i van dir que havíem de seguir a peu. Continuava plovent. Carregats amb tot el nostre equipatge, que ja era prou pesat (fusell, cartutxeres plenes, motxilla, matxet, etc.), ens hi van afegir tota la impedimenta: perol, paelles, caixes, sacs...
Vam deixar la carretera, em penso que ja no seguia, o estava interceptada, i les vam emprendre pel dret, mig camí, mig muntanya. El terreny era molt costerut, la pluja seguia i les relliscades i les caigudes, carregats com anàvem, eren molt freqüents. Fou una marxa pesadíssima fins arribar al poble de Boixols. Allí tot era toll i pastetes. Vam fer una mica d’aturada i després vam seguir cap Abella de la Conca, on ens van col·locar i vam dormir en una pallissa». (35)
X Cos d’Exèrcit RepublicàDes del sector de Sant Joan de l’Erm l’Artilleria republicana disparà sobre Llavorsí impactant els projectils prop del poble, sense produir danys ni causar baixes.
L’artilleria republicana traslladà a Sant Sebastià una bateria de muntanya que tenien a Taús, atès que la bateria que tenien al poble de els Castells, una bateria de muntanya Krup de 155, era poc eficaç en tenir només un abast de 8 quilòmetres i no arribava al front franquista, situat més lluny. La comandància d’artilleria del sector era a Noves de Segre i el dipòsit de municionament a la Seu d’Urgell, des d’on, amb camions, es transportava la munició al poble de els Castells i des d’allí, amb animals, fins a Sant Sebastià.
Cos d’Exèrcit de NavarraS’incorporaren trenta-nou homes del 6è Batalló de Sapadors de Palència per cobrir les baixes del Grup de Enginyers-Sapadors de la Divisió.
Aprofitant la calma a primera línia del front els Sapadors continuaren amb «la construcción de un camino cubierto entre la ermita (de les Esplugues) y la avanzadilla y al mejoramiento de las fortificaciones del Mont de Conques. Se unen con alambradas (el poble de) San Roman - posición intermedia (cota 666) - la ermita de las Esplugas - el Mont de Conques y el pueblo de dicho nombre hasta alcanzar el río. En el pueblo de Conques, en la carretera a Isona, construimos un muro de piedras antitanques». (36)
La «operación de limpieza a retaguardia» començà a les sis del matí amb la marxa de les cinc columnes. «Durante todo el día, con fuerte lluvia y nieve, se efectuó un amplio reconocimiento en todo el macizo montañoso que se extiende desde la Central de Capdella y Espot hasta la carretera de Francia, no habiendo observado indicios de enemigo ni adquirió información que lo acuse». (37)
Vista de Sant Sebastià i bosc de Baén des del serrat del Quiquet (X 347208 - Y 4688034). Foto: M. Gimeno.
XI Cos d’Exèrcit RepublicàComençà el relleu de la 31 Divisió del sector Benavent-Comiols per forces de la 32 Divisió, arribades de la zona d’Agramunt-Preixens i Butsènit.
En Josep M. Jàvega, soldat del 567 Batallón de la 142 BM de la 32 Divisió, descriu l’arribada a la línia del front:
«L’endemà al matí seguia plovent. Al migdia, per dinar ens van donar un bon menjar: Fesols amb xai. A la tarda va acabar de ploure. Vam sortir a contemplar el nou panorama. D’unes roques que hi havia al punt més elevat del poble es veia tota la Conca. Ens van assenyalar més o menys el lloc on hi havia el front. Vam sentir per primera vegada algun tret i l’explosió d’algun morter o canonada.
A les sis de la tarda ens van donar el sopar. Llenties i altra vegada xai. Era el darrer ranxo calent que menjàvem, doncs a partir d’ara menjaríem ranxo, però fred.
Després formem, i carregats altra vegada, tal com hi havíem arribat, emprenguérem la marxa a les posicions del front.
Es començava a fer fosc. Abandonem Abella i baixem cap a un camí que de moment era bo i ample, dels anomenats de carro (es refereix al camí que encara porta a la masia de Cal Borrell). Planava i semblava que anava a Sant Romà. Al cap d’una estona el deixem per agafar a la dreta un sender que s’introdueix al mig d’una vall (aquest camí que porta al Congost i arriba a la Collada, entre Montagut i Gallinova, s’agafa un cop passada la masia de cal Borrell).
El camí és costerut i a mesura que anem pujant va fent-se més estret fins que es pot dir que desapareix del tot. El bosc hi és inexistent. No hi ha pins ni arbres i la vegetació es conclou solament en grans quantitats de boix, alguns d’ells de gran tamany.
Quan ja havíem entrat bastant endins de la costeruda vall, però sempre arrecerats a la serralada de la nostra part esquerra, comencem l’ascensió a la mateixa. Vam arribar a dalt de tot i ja era negra nit (possiblement l’indret fou el Portell Gassó). En ser a dalt de la carena vam rellevar els soldats que hi havien i vam muntar els llocs de guàrdia assenyalats pels que havíem rellevat.
Allà ja era el front. No hi havia encara cap trinxera, tot era molt provisional, senzillament uns llocs, unes roques, uns clots, uns punts més o menys estratègics, tots ells mig amagats o dissimulats, que havien de servir per vigilar l’enemic. Ara per ara, semblava que el teníem bastant lluny. Tampoc estava encara ben definida la línia o els llocs que eren d’uns o altres.
Ens trobàvem a la vall (a les collades de Dalt) que formen dues serralades, Montagut i la serra d’Abella de la Conca». (38)
X Cos d’Exèrcit RepublicàLa 68 Brigada Mixta de la 34 Divisió arribà a Taús procedent de la zona de Tortosa, quedant posicionada al sector de Taús-Sant Sebastià.
Cos d’Exèrcit de NavarraS’incorporaren 125 soldat amb cinquanta lliteres procedents del VI Grupo de Sanidad Militar de Burgos destinats als serveis sanitaris de la divisió.
Soldats franquistes del Grup de Sanitat escoltant una missa de campanya a Sort. Els llargs pals, juntament amb els capçals de ferro i la lona que alguns d’ells porten a l’esquena, eren les peces que formaven una llitera. Per cada costat de la lona es passava el pal i es col·locava als forats del capçal. D’aquesta forma quedava feta la llitera per portar ferits. Foto: Agustí Lopez.
El Centre d’Entrega de Tremp subministrà 12.800 racions. Forces de la Companyia d’Intendència de Muntanya que eren a l’indret de la Casilla, a la carretera de Sant Salvador a Tremp, rellevaren les forces de l’indret del molí del Canonge també a la carretera de Sant Salvador a Tremp.
Es presentaren diverses famílies amb els animals de treball. També ho feren dos soldats republicans.
Davant la ineficaç «operación de limpieza a retaguardia» per capturar o obtenir informació de possibles partides de guerrillers republicans, s’ordenà que «para evitar posibles agresiones como las ocurridas entre Llavorsí y Escaló en la noche del 13 al 14 se ordena que por ningún concepto se autorice la salida de personal y vehículos después de las 20 h». (39)
Al mateix temps, el quarter general cursà l’ordre d’establir un servei d’emboscades des de les 20.30 h de la nit fins a les 9 del matí següent, canviant d’emplaçament cada dia per evitar ser localitzats i tenint com a objectiu principal el control dels barrancs. En no pocs casos la part alta d’aquest barranc era ocupada per les forces republicanes, que aprofitaven per intentar infiltrar-se malgrat la vigilància franquista que generalment tenien a la part final dels mateixos.
Com a exemple podem assenyalar que al barranc de Riu Major les forces franquistes hi tenien posicions al serrat Roi del bosc de Pentina i al Tossalet, prop del poble d’Useu, cobrint el barranc de Salines, que és un afluent del barranc de Riu Major.
Per portar a terme el control i la vigilància es desplegaren de la següent manera:
La 1a Agrupació de la divisió quedà encarregada del control de la part final dels barrancs de l’Infern, del barranc de Riu Major i el d’Enseu.
La 3a Agrupació establí controls i emboscades a l’indret de Llavaneres, al riu del Cantó i en el curs mitjà del barranc de Santa Anna.
La 2a Agrupació controlà el barranc de Romadriu des de la Moleta de Roní fins al pont de fusta que hi havia entre Escaló i Esterri, i que permetia el pas del riu Noguera.
«Estas barrancadas representan comunicaciones que es preciso vigilar y que, por lo escabroso y cubierto del terreno que recorre, exigen gran cantidad de pequeños puestos, que, enlazados entre sí, representan un considerable número de fuerzas, para evitar las infiltraciones que, con tropas especializadas y operando a modo de guerrilla, intentan sembrar la alarma en nuestras líneas. Diariamente se encuentran en caminos y carreteras artefactos destinados a sembrar la muerte entre los individuos que, por cautos, tropiezan o quieren examinar tales instrumentos, que adquieren las formas más variadas. Son destinadas al sector compañías de la Guardia Civil, para ser dedicadas al servicio de vigilancia y limpieza. Los pueblos paulatinamente ha de ser evacuados». (40)
Com a reforç habilitaren un servei de protecció i vigilància de la carretera des de les 8 del matí fins a les 8 del vespre, efectuant recorreguts per la carretera de Pobla a Esterri i organitzant el tràfic dels cotxes oficials en grups de tres com a mesura d’autoprotecció.
Quant a la població civil, s’aplicà el toc de queda prohibint la sortida dels pobles i la circulació mentre durés el servei de vigilància de la carretera, excepte en cas d’urgències mèdiques, en què es permetia efectuar-les amb escorta militar.
S’efectuaren relleus de tropes a diverses posicions del sector de la 62 Divisió.
A roc Roi i a la Crestelleta de Biuse, la 6.ª Bandera de F.E.T. rellevà el 6.º Batallón de Bailén, que quedà com a reserva del Subsector Nord.
Al serrat del Vinagre de Tornafort, a Malmercat i en posicions de l’indret del Parany, al planell de Sant Martí i a la cota 1.600 del serrat dels Forats, el 9.º Batallón de San Marcial, que era de reserva a Llavorsí, rellevà a la 5.ª Bandera de F.E.T. de Burgos, que quedà com a reserva del Subsector del Centre.
XI Cos d’Exèrcit RepublicàContinuà el relleu de la 31 Divisió per forces de la 32 Divisió al sector d’Isona, tal com informaven els Servicios de Información franquistes: «Ayer a las 7 se vio un Batallón concentrado en el Tosal Doba al N. de San Román de Abella y a media noche llegaron a Isona 50 camiones, lo que parece confirmar un relevo de que lo mismo puede ser en la 104 de la 31. División que en la 218 B.M. de la 34. División». (41)
Cos d’Exèrcit de NavarraSense novetats.
Els observatoris franquistes situats a la Conca apreciaren un increment del trànsit de vehicles per la carretera d’Artesa a Isona:
«En la pasada noche se ha observado mayor movimiento de coches que en días anteriores por la carretera de Isona, contándose unos cincuenta». (42)
Bateries franquistes situades als Prats de Basturs, prop del mont de Conques, dispararen sobre posicions republicanes de rereguarda del sector d’Isona en observar-hi un relleu d’unitats.
Posició republicana del tossal de la Doba, enfront de les posicions franquistes de Sant Romà i el mont de Conques. Foto feta des de l’indret de Cal Borrell (X 339747 - 4669766). Foto: M. Gimeno.
Arribaren quaranta-quatre homes amb destí al Batalló de Treballadors núm. 15 per treballar a les fortificacions de la divisió.
La Companyia de la Guàrdia Civil de Navarra situada a Espot marxà cap a Escaló per des d’allí traslladar-se a Tremp.
La 9.ª Batería Ligera «efectúa un tiro rápido, consumiendo 8 g (granadas rompedoras) teniendo como blanco las proximidades de la ermita de San Juan (de l’Erm)». (43)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«Por el sector de Tremp, en las últimas horas de ayer, fue totalmente rechazado un ataque enemigo entre las posiciones situadas al oeste de Erbasabina. Los facciosos se replegaron sin poder retirar sus bajas, que dejaron abandonadas frente a nuestras líneas». (44)
XI Cos d’Exèrcit RepublicàTal com varen detectar els serveis d’observació franquista, a la zona d’Isona hi arribaren forces republicanes de la 141 i 142 BM de la 32 Divisió, procedents del sector de Balaguer, per efectuar relleus.
La 141 BM relleva la 62 Brigada de la 31 Divisió de les posicions del Pui de Juli i de les Beores al sector d’Isona, i posicions del sector de Covet i Benavent.
La 142 BM rellevà la 104 i 218 Brigada, també de la 31 Divisió, del sector de front que anava des d’Isona fins al davant el poble de Pessonada, a l’entrada de la vall de Carreu.
El comandament de la 142 BM s’establí al poble d’Abella de la Conca i els seus batallons 566, 567 i 568 quedaren posicionats de la següent forma: «El Batallón 566 en Isona-San Romà, el Batallón 567 situado al Norte del anterior, el Batallón 568 situado frente a Pessonada y del Batallón 565 se desconoce su posición». (45)
Al sector de Bonrepòs i a la zona de la Cregueta i «Los Corrales», prop del cap de Comiols, les unitats de Sapadors treballaven en la construcció de nius de metralladora blindats de formigó.
Cos d’Exèrcit d’AragóBateries republicanes dispararen 25 obusos sobre el poble de Mata-solana i a la cruïlla de la carretera de Sant Salvador de Toló, amb Aransís, on hi havia tropes.
Cos d’Exèrcit de NavarraSense novetats.
«En este día pasaron a nuestras líneas muchos paisanos con gran cantidad de ganado mular, caballar y vacuno con un total de 1.000 cabezas, así como dos milicianos sin armamento». (46)
El comandament de la divisió fixà un programa de recorreguts a efectuar entre els dies del 18 al 23, per al 5.º Batallón de América i les companyies de la Guàrdia Civil que hi havia a Llessui, Caregue, Capdella i Espot, per tal de capturar els infiltrats en aquell sector.
Per a un millor control de la zona vingué «un Grupo de la Guardia Civil compuesto de tres compañías al mando de un comandante procedentes de Binéfar, quedando una de ellas en Baro, otra en Rialp y la tercera en Escaló». Un dels serveis d’emboscades col·locat al barranc de Romadriu, anomenat també de Santa Magdalena o Ribalera, informà que «resultó capturado y muerto el vecino de Rialp Alfredo Freixa Vidal, Presidente del Comité Rojo de dicho pueblo, cuando intentaba pasar al enemigo a las 2.30 de la madrugada, habiéndosele ocupado un pequeño croquis, al parecer de posiciones nuestras y emplazamiento de Artillería». (47)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«Varios intentos facciosos, sobre nuestras posiciones de Bahen y la Plana (d’Enseu), fueron enérgicamente rechazados». (48)
Exèrcit de l’EstLa reorganització de l’Exèrcit de l’Est que s’inicià el 19 d’abril, concretada amb l’Ordre General del dia 30 del mateix mes, es portà a terme amb les unitats que lluitaren durant l’ofensiva franquista de l’Aragó i amb el reclutament de noves lleves.
Daniel Ramoneda i Josep Tirvió el dia del seu allistament amb la manta i la cantimplora portades de casa.
Foto: Daniel Ramoneda.
S’incorporaren també a l’Exèrcit de l’Est aquelles unitats que lluitaren a la zona entre Castelló i Catalunya i que, com a conseqüència de ser ocupat Vinaròs per les tropes franquistes, havien quedat al costat català quant Catalunya quedà aïllada de la resta de la República.
La crida de lleves inclogué nois als quals per edat no els corresponia, tant per massa joves com per massa grans. La lleva més jove fou la del 1941, que rebria el nom de «lleva del Biberó», la qual, en els violents combats de maig, tindria un elevat nombre de baixes.
La incorporació a l’Exèrcit es feia mitjançant la presentació dels cridats a files a les caixes de reclutament corresponents, si bé prèviament s’havia informat els ajuntaments que els integrants de dites lleves estiguessin preparats «con plato, manta, cuchara y zapatos en buen uso, para incorporarse a los C.R.I.M.» (Centre de Reclutament, Instrucció i Mobilització). (49)
XI Cos d’Exèrcit RepublicàEl recent arribat Batalló 566 de la 142 BM de la 32 Divisió fou rellevat de primera línia de front a causa, segons el servei d’iformación franquista, de les nombroses desercions: «El Bon. 547 de la 137 B.M. procedente de Agramunt ha relevado el 556 Bon. de la 142 B.M. Este relevo, según los evadidos, es debido a los numerosos pasados que hubo de este Bon. apenas llegado (13 en dos días). Sin embargo, parece más probable que traigan toda la 137 B.M., puesto que ésta (la 137 BM) forma con la 141 y 142, la 32 División y además la última Brigada citada cubre un frente muy extenso». (50)
Pere Belar, fill d’Àger que pertanyia a la 137 BM de la 32 Divisió, arribat el dia abans de la zona de Butsènit, descriu com ell va viure el relleu a les trinxeres de primera línia entre Sant Romà i Isona.
«A punta de dia ens han encarrilat, companyia per companyia, a les posicions que teníem destinades, i aviat s’ha produït el canvi de forces que ocupaven la línia de trinxeres, o sigui, el front de xoc. Tot d’una s’ha muntat el piquet de guàrdia per rellevar els sentinelles que estaven situats en un lloc avançat, davant de les trinxeres, i la resta de la tropa s’ha situat a les xaboles. Aquestes són com una mena de forat que els mateixos soldats han excavat a terra o a les ribes per descansar-hi les hores que no hi ha combat. A cada xabola hi caben dues o tres persones com a màxim i estan situades força a prop de la trinxera.
Després d’un parell d’hores ens han avisat per fer el desdejuni. Per aconseguir-lo es tracta d’arribar al lloc d’intendència caminant ajupits a través de la trinxera.
Les trinxeres, d’un metre i mig de fondària aproximadament, estan situades en un pla d’ametllers entre Isona i Sant Romà.
Al bàndol enemic tenim els moros o negres que ens tenen ben atemorits. Els sentim que van d’una banda a l’altra fen uns xiscles que sembla que plorin. Un dels soldats veterans de la companyia, que ve de la retirada d’Aragó, ens ha dit que aquests crits els solen fer abans d’entrar en combat, es veu que la seva fal·lera és matar». (51)
Cos d’Exèrcit de NavarraSense novetats.
Des de les posicions franquistes de roc Roi dispararen sobre les trinxeres republicanes properes a la cruïlla de la carretera de Tírvia, produint algunes baixes.
Des de les posicions de Sant Andreu prop del poble de Montesclado, les forces franquistes bombardejaren amb morters el poble de Tírvia en observar-hi a últimes hores del dia moviments de tropes.
XI Cos d’Exèrcit RepublicàJosep M. Jàvega fou destinat durant aquells dies de maig a l’observatori que tenien les forces republicanes a Montagut, davant mateix de Sant Corneli.
«El divendres, dia 20, ocupem, no gaire lluny, les posicions a dalt de tot de Montagut. Es van construir uns parapets amb sacs terrers, i unes trinxeres no gaire profundes, atès que de seguida s’hi trobava la roca. Per això es van buscar tots els accidents naturals del terreny per tal de fixar-hi llocs estratègics, punts per fer-hi guàrdies i també per poder emplaçar els fusells metralladors que portava la nostra companyia.
Juntament amb un altre montblanquí i un xicot natural de Selva, formàvem una esquadra que va ser destinada a l’observació.
Per aquest fi ens van assignar un lloc de guaita, molt més elevat que totes les altres posicions, des d’on dominàvem molt de terreny. Ens donaren uns prismàtics molt bons, alguns plànols i altres documents informatius dels pobles i carreteres de la zona. La nostra missió era la de vigilar tots el moviments de l’enemic, començant pèl trànsit de les carreteres que des d’allà es veien i que principalment eren la de Tremp-Barcelona, la de Tremp-Pobla de Segur, etc... Havíem de comptar tots el vehicles que passaven en una i altra direcció, i si eren turismes, camions, sols o en caravana, i moviment de tropa. Quant disparava l’artilleria, cosa molt freqüent, havíem de comptar el nombre de canonades i anotar els llocs on queien. Isona i Conques eren sovint canonejades. Les seves bateries eren de quatre canyons, i generalment disparaven projectils del 7,5 i del 10,5. De tant en tant també ens calia observar el cel, per si sentíem soroll de motors o vèiem venir avions i donar llavors l’alarma. Havíem de comptar també el nombre d’avions, la direcció d’on venien i cap on anaven, tipus d’avió, identificables per uns croquis i dibuixos que teníem de models, alemanys i italians i que acostumaven a ser quasi sempre Junquers 52 i alguna vegada també Heinkel 111, lloc de bombardeig i nombre de bombes llençades. També si hi havia un cop de mà, detectar el lloc, els trets de morters, metralladores, mirar de localitzar els seus nius, etc. Vam ser proveïts d’uns blocs i uns llapis i anotar-ho tot». (52)
Restes de l’observatori republicà al cap de Montagut, davant de Sant Corneli (X 339279 - Y 4672622). Foto: M. Gimeno.
XI Cos d’Exèrcit RepublicàEn la zona de Llagunes, la 94 BM de la 34 Divisió rellevà la 19 BM de la 24 Divisió, que passà a la zona de l’Orri amb la resta de la seva divisió.
Finalitzada la reorganització de l’Exèrcit republicà de l’Est, el X i XI Cos d’Exèrcit quedaren cobrint el front del Noguera Pallaresa des del seu naixement fins a la confluència amb el riu Segre. De sud a nord s’establiren en els següents sectors:
Aquest Cos d’Exèrcit, comandat pel tinent coronel de Carrabiners Francisco Galán Rodríguez, estava format, en aquelles dates, per les Divisions 32, 26 i 31.
32 Divisió formada per la 137, 141 i 142 Brigada Mixta:
137 BM- Batallons 546, 547, 548 i 549 al sector d’Isona.
141 BM- Batallons 561, 562, 563 i 564 al sector de Benavent-Montsec.
142 BM- Batallons 565, 566, 567 i 568 de reserva al sector de Boixols.
26 Divisió formada per la 119, 120 i 121 Brigada Mixta:
119 BM- Batallons 473, 474, 475 i 476 al sector Basturs-Sant Romà.
120 BM- Batallons 477, 478, 479 i 480 al sector Basturs-Sant Romà.
121 BM- Batallons 481, 482, 483 i 484 al sector Basturs-Sant Romà.
31 Divisió Formada per la 104, 62, 134 Brigada Mixta:
104 BM- Batallons 413, 414, 415 i 416 al sector Abella.
62 BM- Batallons 45, 246. 247 i 248 al sector Abella-Carreu.
134 BM- Batallons 533, 534, 535 i 536 al sector Carreu-Hortoneda.
Formant part de la 62 Brigada Mixta hi havia el Batalló de metralladores «C», comandat per Agustín Remiro Manero. Aquest batalló, format per la 1a, 2a, 3a i 4a companyia especialista en operacions d’infiltració i guerrilla, quedà incorporat al X Cos d’Exèrcit i fou dividit entre la 34 i 24 Divisió, quedant la 1a i 2a Companyia agregades a la 34 Divisió i la 3a i 4a Companyia a la 24 Divisió.
La 1a i 2a Companyia eren comandades per Agustín Remiro Manero, fill del poble d’Épila (Saragossa), que des del començament de la revolta militar s’havia incorporat a la columna llibertària de Buenaventura Durruti a la zona d’Aguilar de Ebro, entrant a formar part del grup guerriller autoanomenat «La Noche».
Amb la creació l’any 1937 de l’Exèrcit de la Republica, aquest grup passà a la 118 BM de la 25 Divisió, i tot i que la divisió ja tenia grups de guerrillers, Remiro creà el seu propi, al qual anomenà «Los Iguales». Els components d’aquest grup, que en la seva majoria provenien de les files anarquistes, participaren activament —a la zona de Terol, el Maestrat i nord de la província de Castelló— per intentar frenar l’avanç franquista cap al Mediterrani. Ocupat Vinaròs, el grup quedà en zona catalana i fou integrat dins la reorganització de l’Exèrcit de l’Est que portà a terme el tinent coronel Juan Perea Capulino.
L’actuació destacada del grup de Remiro, la 1a i 2a Companyia, dins el batalló féu que el Batalló de metralladores «C» passés a ser conegut com a Batallón Remiro. El comandament de la 3a i 4a Companyia era a càrrec de Ignacio Zubizarreta. (53)
L’Artilleria del XI Cos d’Exèrcit quedà posicionada als següents indrets:
Bateria del 11,40 a Isona, al Sorbans,
Coordenades X-338435 Y-4665312.
Bateria del 75 al Sector d’Isona, prop de les Beores,
Coordenades X-340331 Y-4664515.
Bateria del 75, costat del camí de Llordà, a l’indret de Cofradies,
Coordenades X-341191 Y-4663948.
Bateria del 70, indret de la font dels Vivers.
Coordenades X-340227 Y-4665125.
Bateria del 75, al costat de Ca l’Arnau, a la carretera d’Isona a Benavent,
Coordenades X-341552 Y-4662767.
Bateria del 155, a l’indret del Boixegà, (antiga gasolinera) al coll de Comiols,
Coordenades X-341902 Y-4657473.
Bateria del 11,43, a l’indret de les Escomelles, entre Isona i Sant Romà,
Coordenades X 339301 Y-4666801.
Bateria del 75, a la Vinya, quilòmetre 3 de la carretera de Boixols,
Coordenades X-340775 Y-4666388.
Bateria del 75, a l’Obaga Alta, al quilòmetre 10 de la carretera de Boixols,
Coordenades X-344517 Y-4668109.
Bateria Antiaèria del 75 a roca Roia, sobre el roc de Benavent,
Coordenades X-343139 Y-4659887.
Bateria del 6.5 antitanc, al Portell Gassó de la serra de Montagut,
Coordenades X-339285 Y-4672521.
Bateria del 11,43, a la carretera d’Abella de la Conca, prop de ca l’Isidre,
Coordenades X-341260 Y-4668157.
Bateria del 7.62, al turó de la Colomera, prop de Siall,
Coordenades X-342682 Y-4665740.
A la zona d’Isona hi arribaren 10 carros de combat, un amb un canó i els altres amb metralladores. També hi posicionaren dues peces antitanc. (54)
Els principals centres d’avituallament i municionament eren Isona i Abella de la Conca.
X Cos d’Exèrcit RepublicàEl X Cos d’Exèrcit comandat pel tinent coronel Trigueros quedà format per les Divisions 34 i 24, que cobrien el front que anava des del roc de Pessonada sobre la vall de Carreu fins a la zona de Campirme, sobre Esterri d’Àneu.
34 Divisió formada per la 218, 94 i 68 Brigada Mixta 218 BM- Batallons 869, 870, 871 i 872 al sector de Baiarri-Esplà-Sant Mauri.
94 BM- Batallons 9, 10, 11 i 12 al sector de Baén-Tornafort-Vilamur.
24 Divisió formada la 19, 133 i 143 Brigada Mixta 19 BM- Batallons 73, 74, 75 i 76 al sector de l’Orri-Pedres d’Auló.
133 BM- Batallons 1, 2, 3 i 4 al sector de Llavorsí.
143 BM, amb els Batallons 569, 570, 571 i 572, cobrien el sector nord del Pallars des de la vall de Cardós fins la frontera.
«La brigada Alpina tiene un Batallón llamado Pirenaico con 800 hombres vascos en su mayoria, distribuidos en 7 Compañías, una de ellas de esquiadores y otra de Ametralladoras con 8 máquinas. Los demás Batallones de esta Brigada son al parecer: otro Batallón Pirenaico formado por catalanes, un Batallon de Combate disciplinario y otro de guardias de asalto cuya composición se desconoce». (55)
El «Batallón Pirenaico» en un primer moment fou enviat a la zona de Pedres d’Auló com a reforç de la zona ocupant la línia del front entre l’Orri i Pedres d’Auló, per passar posteriorment a cobrir la zona més alta del Pallars, des de Sant Joan de l’Erm cap al pui d’Urdosa, collada de Serrelles, coma de Burg i Tírvia.
Aquest batalló d’esquiadors havia passat cap a França com a conseqüència de la derrota patida a l’Aragó a finals del mes de març, per la vall de Benasc cap a Luchón.
Des d’allí tornaren cap a Catalunya amb tren via Portbou i foren concentrats a Girona, des d’on foren enviats cap al front del Pallars. «A finals d’abril i pricipis de maig el Batallón de Montaña Pirenaico es reorganitzà. Molts soldats eren catalans, alguns pirinencs, no pas els oficials amb comandament. En canvi, els sergents sí que ho eren, gairebé tots procedents dels Pirineus». (56) Des de Girona es dirigiren amb tren a Barcelona per prosseguir posteriorment el viatge cap a Calaf i amb camions en direcció a la Seu d’Urgell, per des d’allí incorporar-se a la Brigada Alpina.
L’artilleria del X Cos d’Exèrcit quedà posicionada als següents indrets:
Una bateria al planell del Roi, sobre Montenartró,
Coordenades X-353687 Y-4700916.
Bateria de Muntanya al Pletiu del Roure entre els barrancs de la Ramiosa i el de Port-Ainé,
Coordenades X-352122 Y-4700132.
Sis peces del 15,5 a l’ermita de Sant Joan de l’Erm.
Bateria del 10,5 prop de Sant Sebastià.
Els principals centres d’avituallament i municionament eren a Taús i Sant Joan de l’Erm, tot i que la llunyania d’algun d’aquests centres de la primera línia de front presentava dificultats alhora del subministrament, era el lloc més proper a on hi podien arribar amb vehicles rodats.
Cos d’Exèrcit d’AragóLes bateries republicanes del cap de Comiols dispararen sobre les posicions de la Pineda, prop d’Hostal Roig.
Cos d’Exèrcit de NavarraL’augment de trànsit de camions en el sector de la Conca detectats des dels diversos punts d’observació i els diferents informes del Servicio de Información feren pensar al comandament franquista en una possible ofensiva republicana:
«Informaciones de la retaguardia roja señalan un deseo por parte del Ejército de Cataluña de lanzar una ofensiva con toda clase de elementos. Esta ofensiva iría dirigida probablemente contra Tremp, Balaguer, Lérida o Serós. El relevo de las Brigadas en todo el frente, debilitando incluso alguno de ellos como el del Ebro, parece indicar la formación de una masa de maniobra; «esta masa» suponiendo reorganizadas las Unidades que se encontraban en retaguardia y sin localizar y las retiradas últimamente, puede calcularse en una 16 Brigadas, o sea aproximadamente 35.000 hombres como máximo, con una moral e instrucción insuficientes. Por sus efectivos, hay que desechar una acción simultánea en varios puntos de los puntos señalados admitiendo que la posible ofensiva de cierta intensidad del enemigo sea en un solo punto.
Hasta el presente no existen indicios concretos y suficientes que permitan señalar una dirección para el esfuerzo principal y cuales los secundarios ni tampoco la inminencia del ataque». (57)
Sense novetats.
La Secció de Muntanya efectuà dos combois de material de fortificació a les posicions del 16 Batallón de Zaragoza i el 4.º Batallón de Arapiles.
La Segona Secció de la Segona Companyia Expedicionària de Tenerife es traslladà a Basturs a estendre una nova línia de filferrada i reforçar la que ja hi havia. La Primera Secció de la Companyia continuà en la zona de Conques.
Arran de les notícies facilitades per la gent que es passava a la zona franquista, els serveis d’informació notificaren al comandament que «según unos paisanos evadidos de la zona roja existen concentraciones muy importantes en diversos puntos de la zona de Orgaña, entre ellas Tahus 3.000 hombres, en Els Castells 800, en Vilar (Vilar de Cabó) 500, en Fígols d’Orgaña 800 y en Boixols 2 Batallones de infantería y dos de trabajadores».
També informaren que «pasaron por Ribera de Cardós (Sector Llavorsí) 100 internacionales (?) bien armados y equipados que según dijeron habían intentado tener contacto con la 43 División (a Bielsa) pasando por Espot (de donde eran los guías que llevaban) regresando en su intento después de estar tres días por los montes sin comida y de atravesar un río con agua a la cintura. La coincidencia de fecha, lugar y número indica que era el grupo buscado». Tal com diu l’informe, la coincidència de dates indrets i nombre d’homes féu suposar als serveis d’informació que podrien ser els guerrillers buscats per la zona de Cabdella-Llessui-Espot. (58)
Es presentaren un grup de vint veïns a Gerri procedents dels pobles de la zona de Baén informant de la presència i concentració de tropes arribades de la rereguarda republicana.
Les forces del 5.º Batallón de América que hi havia de vigilància a la zona de Caregue i Llessui retornaren cap a Rialp, on quedaren acantonats. Tot i el replegament militar, la zona continuà vigilada per forces de la Guàrdia Civil.
A causa de la complexitat dels fets que es produïren simultàniament en diferents sectors del front durant l’ofensiva republicana, aquests els descriurem situant-los en la zona i sector, Pallars Jussà o Sobirà, en que succeïren, sense assenyalar l’exèrcit protagonista, tal com hem vingut fent fins ara. Exeptuem els partes oficials de cada un, que sí s’identifiquen.
Des de primers de maig, el general Vicente Rojo Lluch, Cap de l’Estat Major militar de l’Exèrcit de la República, plantejà una operació militar al sector de l’Exèrcit de l’Est per tal de descongestionar el front de Llevant, pressionat per l’Exèrcit franquista per arribar a Castelló. L’operació militar empresa per les forces de la República tenia com a objectiu fer retrocedir les forces franquistes fins al riu Cinca i a la vegada enllaçar amb la 43 Divisió republicana encerclada a la vall de Bielsa, és a dir, intentar canviar la línia de front del Noguera-Segre-Ebre per la del Cinca-Ebre.
L’abast de l’operació militar se centrava sobre el sector del riu Segre i Noguera Pallaresa i comprendria des de Serós fins a la frontera francesa, calculant la duració de l’operació en cinc dies i amb cinc direccions d’atac diferents:
1. Tallar la carretera per sota de Gerri de la Sal per aïllar les forces franquistes del nord del Pallars.
2. Reduir el cap de Pont de Tremp, ocupar les centrals hidroelèctriques, avançar fins al Pont de Montanyana i ocupar-lo.
3. Tallar la carretera a la sortida de Terradets en el punt de la passarel·la o pont que creuava el riu Noguera, venint d’Àger, per evitar l’arribada de reforços franquistes provinents de la zona d’Àger.
4. Reduir el cap de Pont de Balaguer i progressar cap a Montsó i Benavarri per reunir-se amb les forces de la 43 Divisió, que a la vegada també haurien trencat el front de Bielsa.
5. Reduir el cap de Pont de Serós, arribar al riu Cinca i tallar la carretera de Fraga a Lleida.
Al sector de la Conca, els informes de l’augment considerable de trànsit per la carretera de Comiols des de feia dies no passà inadvertit al comandament franquista, que per constatar-ho hi envià un avió de reconeixement. «Un He-70 (Heinkel 70, de la Legió Còndor alemanya) reconoce la zona enemiga y tráfico al E. de Tremp». (59)
També des de l’observatori de la Campaneta i del roc de Pessonada informaren que «continúa observándose mayor movimiento y mayor número de fuerzas que el normal, en especial entre Benavent de Tremp y el cruce de carreteras de Cap de la Sierra». (60)
L’oficial franquista de la 69 Companyia del Batalló 140 de Sant Marcial que era cobrint posicions a la cota 1.483 de Rocalta del roc de Pessonada observà a boca foscant que «al fondo de este camino (camí de Carreu) y por otros también altos (possiblement es refereix a la zona de Comiols) se ven luces de coches o camiones y se oye un ruido apagado de motores. No cabe duda de que hay caravanas que se acercan. Los ruidos y las luces continuaron hasta muy avanzada la noche y se ha visto luz de algunas linternas en el camino de Carreu». (61)
De l’arribada de noves forces republicanes al Pallars els dies previs als atacs del dia 22 també ens en parla el que fou comissari de la 142 Brigada Mixta, Joan Sans Siscart:
«Per la carretera de Bóixols i Comiols varen arribar dues caravanes de camions que varen dipositar pels voltants d’Isona, de manera disseminada, tota la 26 divisió de Ricardo Sanz. Estava composta (la Divisió) per les brigades mixtes 119, 120 i 121. A poc a poc es van anar situant en posició d’atac; la 121 davant del Mont de Conques, amb la qual cosa assegurava el flanc esquerre de la divisió; la 120 amb l’objectiu d’atacar de front Sant Romà d’Abella, i la 119 ocupant l’ala dreta del dispositiu. El seu objectiu era ocupar Basturs i Orcau per tal d’aïllar pel sud els nacionals que defensaven Sant Corneli». (62)
Un dels objectius, tal com assenyala Joan Sans, era ocupar el poble de Basturs, protegit per les forces franquistes situades a les cotes 721 i 691 del serrat de Basturs. Allí, en una de les posicions del serrat de Basturs hi havia l’alferes Fernando Parada, el qual, gràcies al seu diari personal, podem saber el que succeí en aquell sector els dies previs i durant l’ofensiva republicana.
Fernando Parada Viejo féu el curs d’alferes a l’Acadèmia d’Alferes Provisionals d’Infanteria a Fuencaliente, prop de Miranda de Ebro. El curs durà un mes i escaig.
A primers de novembre, un cop acabat aquest i entregat el despatx com a Alférez Provisional, fou destinat al 4.º Batallón de Ceriñola, n.º 6 de África, 63.División del Cuerpo de Ejército de Navarra.
Vista de la vall de Carreu i zona de Montagut des del roc de Pessonada (X 340332 - Y 4675549). Foto: M. Gimeno.
Serrat de Basturs i cota 691, on hi havia la secció de l’alferes Fernando Parada, vist des de Fornons, prop del mont de Conques (X 336264 - Y 4666995). Foto: M. Gimeno.
«A últimos de abril nos trasladamos a Basturs, el pueblo es una aldea, recostada en la loma del mismo nombre, de poco más de cincuenta vecinos. Solamente la iglesia parece ser una construcción sólida, el resto son casas de adobe. Las calles son estrechas, tan solo suficientes para el paso de los carros de labranza usados en el país.
Desde el este del pueblo se extiende, en dirección Este-Oeste, la loma (el serrat) de Basturs.
Esta loma es una meseta totalmente desprovista de vegetación. El suelo se compone de una dura masa resultado de una extraña convulsión geológica sufrida por el terreno.
La cima (del serrat de Basturs) es una llanura que se alarga unos doscientos metros y se eleva sobre el terreno circundante de diez a treinta metros, con faldas de torrenteras en declive que en algunos puntos son casi verticales. Por la derecha de esta Loma corre un barranco que en época de lluvia llevara el agua al cercano arroyo (riu) de Abella.
Por la izquierda hay cortes (la llau o barranc de la vall d’en Pere) de terreno que separan elevaciones cada ver más altas (costa de les Solanes) en dirección Norte. La situación de mi Batallón el IV de Ceriñola, es como sigue: la primera Compañía ocupa la parte derecha de la Loma, sobre el declive que domina el barranco del arroyo de Abella (Llaus dels Censons).
Allí ocupamos una trinchera, improvisada en parte, con sacos terreros, que apenas cubren los soldados cuando están de pie.
Al otro lado del barranco, como a una distancia de 500 metros (en realitat una mica més de 500 metres), queda el pueblo de Sant Romà. El centro de la meseta, en el borde Este en el límite del declive sobre el barranco, está ocupado por segunda Compañía.
La tercera Compañía ocupa posiciones en el pueblo aprovechando algunas casas que asoman a la meseta.
La Compañía de ametralladoras se sitúa, con algunas máquinas, en la torre de la Iglesia. Otras se establecen en la parte izquierda de la meseta. Mi sección ocupa un pequeño espolón de la trinchera de la derecha, con una especie de blocao hecho con sacos terreros, el resto de la trinchera la ocupan otras dos secciones. Según me dicen, tanto la trinchera como el blocao han sido construidos recientemente y su capacidad no es suficiente. No cabemos todos. Solo se ha establecido en ella (la trinxera) una escuadra como observatorio, por ocupar un lugar dominante.
Intentamos ampliar la trinchera, para lo cual pedimos picos y palas a la Plana Mayor. Nos mandan herramientas y también sacos terreros, pero la dureza del terreno hace imposible llevar adelante el intento. El suelo es Pundigna aglomerada, de cantos rodados unidos por una argamasa más dura que el cemento. Los picos se mellan y no se adelanta nada. Solamente con barrenos de dinamita se podría hacer algo.
Por esta razón no hay enlace cubierto con el pueblo de Basturs, donde está el puesto de Mando del Batallón, las cocinas y los servicios sanitarios. Tanto nuestra posición como la que mantiene la segunda Compañía se encuentran aisladas y también entre estas y el pueblo. La comunicación entre ellas habría de hacerse al descubierto sobre la meseta, y el enemigo ocupa un plano superior (tossal de la Doba, prop de cal Borrell) en las inmediaciones de Abella de la Conca, pudiendo batir con fuego de ametralladora toda la meseta.
El 21 de Mayo llega a nuestra posición una compañía de zapadores que intenta ampliar nuestra trinchera sin conseguirlo. Se limitan a colocar unas alambradas de las de acordeón ante la dificultad de clavar piquetes para alambradas cruzados. La Compañía de zapadores pasan a la posición de la segunda Compañía, donde hacen lo mismo. Afortunadamente, el enemigo no hace fuego sobre los que hacen estos trabajos». (63)
Aquell mateix dia, la 4.ª Bandera de F.E.T. de Burgos de la 62 Divisió que era al tossal de Sant Mauri, sobre el poble de Gerri, avança les línies ocupant les cotes 1.612 i 1.741 del serrat Bovet, sobre Arcalís, davant les posicions republicanes de les Pantalles. L’ocupació de les dues cotes donà profunditat a la defensa franquista de la zona, situant la primera línia lluny del tossal de Sant Mauri que, en cas de perdre’l, hauria representat una amenaça tant per al poble de Gerri com per a tot el trànsit de la carretera de la Pobla a Sort, en poder ser batuda des de Sant Mauri.
Al nord del Pallars hi anaren arribant tropes per completar la 143 Brigada Mixta republicana, tal com ho recorda Miquel Bech.
Miquel Bech, incorporat a la caserna Jaume I situada al carrer Wellington, al darrere mateix del parc de la Ciutadella de Barcelona, fou traslladat el dia 10 al castell de Ribelles, a uns trenta quilòmetres de Calaf, on féu instrucció fins al dia 21, en què partiren cap a primera línia del front. «Al matí som congregats al pati del castell, tots equipats amb una motxilla i una manta creuada al cos. Tot seguit ens fou dirigida la paraula per un oficial, que ens assabentà que partíem vers al Pirineu, anant agregats a la 143 brigada mixta (amb la 133 i la 19 BM formaren la 24 Divisió).
Fórem destinats al 4rt batalló, 4a companyia. Va acabar la seva oratòria amb uns mots de patriotisme. Abans de partir ens va ser repartit el subministrament. Un pa conegut com xusco i un parell de presses de xocolata.
Aviat fórem encabits en uns camions, anant més estrets que unes sardines de llauna. Els motors roncaren i els camions es posaren en marxa. Ja cap al tard arribarem a la Farga de Moles.
Altra volta ens va ser repartit el subministrament. Formats com estàvem, anàrem desfilant per davant d’un magatzem on ens feren entrega d’un fusell xec amb la seva baioneta. Els fusells, tots ells anaven embolicats amb un cartró i lligats amb un cordill.
Sortirem del poble de la Farga. A davant se’ns presentava un llarg dia. Caminàrem fins ben entrat el fosc, i anàrem a raure a un altre poble anomenat Civís». (64)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«Nuestras fuerzas, progresando por los barrancos del Infierno y el de la Coma, han rebasado el pueblo de Balaguer-Tremp-Labordí (Llavorsí). Otras unidades del sector de Rubié (Rúbies, al Montsec) han llegado a distancia de asalto al Badarell (Badaull)». (65)
Vista general del serrat Bovet des de la pista forestal d’Esplà (X 340807 - Y 4684494). Foto: M. Gimeno.
Posicions republicanes, a l’indret dels Amples, sobre el Sant del Bosc del Montsec, des d’on sortiren les forces republicanes que intentaren la infiltració cap a la vall de Barcedana (X 329551 - Y 4655041). Foto: M. Gimeno.
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de Navarra«En el (sector) de Tremp, atacó el enemigo nuestras posiciones de Serells, Baladredo y cota 1.119, siendo rechazado en los tres puntos y causándosele numerosas bajas». (66)
D’acord amb el pla previst, el dia 22 les forces republicanes del Cos d’Exèrcit de l’Est iniciaren l’ofensiva. Al Pallars, aquest paper li correspongué al X i al XI Cos d’Exèrcit de l’Est. D’una forma generalitzada, el XI Cos d’Exèrcit portà la iniacitiva de l’atac al Pallars Jussà, i el X Cos d’Exèrcit ho féu a la zona del Pallars Sobirà.
A les dues de la matinada, a la zona sud del Montsec, les forces republicanes de la 30 Divisió del XI Cos d’Exèrcit de l’Exèrcit de l’Est iniciaren l’ofensiva per la banda de la Baronia i Rúbies amb l’objectiu d’arribar a la carretera de Balaguer-Tremp, ocupar el pont de la passarel·la i tallar l’accés de forces provinents de la zona d’Àger.
A l’altre costat del Montsec, a la vall de Barcedana, unitats de la 141 Brigada Mixta de la 32 Divisió republicana del XI Cos d’Exèrcit intentaren infiltrar-se pel barranc de Barcedana per tal d’arribar al pont de Monares de la carretera de Balaguer a Tremp, prop de Cellers.
«Observado por el servicio de vigilancia establecido en Llimiana que fuerzas rojas, de efectivo aproximado de un Batallón, se infiltraron descendiendo por la falda Norte del Montsech a la Ermita de San Salvador (del Bosc) des de donde intentaban bajar al valle del río Barcedana con el propósito de dar un golpe de mano sobre la carretera se dispuso que por la 6.ª Bandera de F.E.T. establecida en Llimiana se realizara un movimiento envolvente partiendo del vado de dicho río.
Dos compañías de la citada unidad maniobraron rápidamente para envolver a los infiltrados, que apercibidos iniciaron su retirada, en la que se les causó numerosas bajas cogiéndose tres prisioneros». (67)
A la capçalera de la vall de Barcedana, la Secció de Muntanya intensificà els combois de material a les posicions de la serra del Cucuc transportant 28 càrregues per al 6.º Batallón de Zaragoza, 18 per al 4.º Batallón de Arapiles i 15 per al 9.º Batallón de Zamora.
De bon matí, des de les posicions de Llania, prop del poble d’Hortoneda, el 10.º Batallón de América de la 63 Divisió advertí moviments de tropes republicanes davant les posició. «A las 7 horas de este día, comienzan a divisarse (fue el primero en avisar de ello el servicio de observación de Llania) fuertes concentraciones enemigas que bajan y se estacionan, en una barrancada al N.E. de esta posición donde quedan ocultas. Se hace imposible el batirles por la distancia de tiro. A las 8 y ½ horas, ataca el enemigo, la cota 1119, que guarnece fuerzas de otro Batallón (el 8.º Batallón de San Marcial de la 62 Divisió). Durante el resto del día permanecen las concentraciones antes citadas, en una vaguada ya mas próxima, batiéndoles con fuego de mortero. Al anochecer intenta infiltrarse el enemigo por el barranco al N. de Llania (barranc del Llabro), lo qual se evita con el fuego de esta posición». (68)
Vista del barranc del Llabro i de Llania des de la cota 1.119, de la roca del Pubill de Baiarri. Foto: M. Gimeno.
Les forces republicanes atacants foren la 218 BM de la 34 Divisió, que des del serrat de Fosol i dels obagues de Senllí intentaren baixar pel barranc de la Creu i del Llabro per arribar al riu Noguera, a l’indret conegut com la corba dels Alemanys, on actualment hi ha el primer túnel de la carretera en direcció a Sort, a l’entrada de Collegats.
Alhora que es produïen moviments al sector del Montsec, les forces republicanes iniciaven l’ofensiva sobre les posicions franquistes de la 62 Divisió de la cota 1.119 de la roca del Pubill, a Baiarri, sobre l’entrada a l’estret de Collegats.
La cota 1.119 franquista vista des de la posició republicana de l’Alt de Baiarri (X 340577 - Y 4680438). Foto: M. Gimeno.
«A las 8 1/2 horas el enemigo (possiblement forces de la 218 B.M) atacó con gran intensidad la posición situada en la cota 1.119 guarnecida por el 8.º Bon. de San Marcial, siendo rechazado con grandes pérdidas». (69)
A l’igual que al sector del Montsec, on els primers atacs republicans tenien com a objectiu el control de la carretera de Balaguer a Tremp, a la zona de Baiarri l’objectiu fou el mateix: ocupació de la cota 1.119 de la roca del Pubill de Baiarri i control de la carretera a l’entrada del congost de Collegats.
Com a suport a l’atac sobre la cota 1.119, les dues companyies, la 1a i 2a, de guerrillers pertanyents al Batallón de Ametralladores «C» adscrites a la 34 Divisió republicana, prepararen «una infiltración por el barranco de la Creu al de la Torrent (?) (possiblement es refereix al barranc de la Creu que desemboca en el del Llabro, davant de Llania), salir al kilómetro 89 (corba dels Alemanys, davant el primer túnel, en direcció a Sort) de la carretera de Tremp a Sort y efectuar las destrucciones indicadas por el mando». La intenció fou revocada pel mateix cap de la 34 Divisió José Balibrea, que donà l’ordre «para que se hiciera una infiltración por el barranco de la Torre de Senyus con el fin de efectuar voladuras en los kilómetros 90 y 91 de la carretera de Tremp a Sort (actualment entre túnel i túnel de Collegats). Lo que no fue posible realizar por los precipicios con que dicho barranco esta cortado, y teniendo que regresar entre morterazos y fuego de ametralladora del enemigo».
Posicions franquistes al barranc de l’Infern (X 339048 - Y 4682919). Foto: Jesús Sánchez.
Més al nord les altres dues companyies de guerrillers, la 3a i 4a Companyia comandades per Ignacio Zubizarreta «se habían presentado en las primeras horas de la madrugada en el P.C de la 19
B.M, de la 24 División (al sector de Pedres d’Auló), donde comunicó las órdenes que llevaba de pasar a depender tácticament del 75 Batallon de dicha Brigada». (70)
El fet que a sobre mateix del barranc del Llabro hi hagués les posicions franquistes de Llania i l’Esglesieta, fent difícil la infiltració per aquell indret sense ser vistos, podria ser el motiu pel qual el comandament republicà optés per l’opció del barranc de la torre de Senyús i el de l’Infern.
La topada amb les tropes franquistes a què fa referència l’informe probablement succeí en l’indret on el barranc surt del primer engorjat per formar un pla sota el poble d’Espluga i Solduga. Actualment encara hi queden restes de les posicions franquistes.
Tot i el fracàs de l’atac a les posicions de la cota 1.119 de Baiarri i de la infiltració pel barranc de l’Infern, les forces republicanes, tal com diu l’informe franquista, ho tornaren a intentar a la nit pel barranc del Llabro, sense èxit.
Tot i que el primer dia l’ofensiva republicana al Pallars Jussà, com hem vist, es centrà principalment als sectors del Montsec i al de Baiarri, l’alerta fou màxima a la resta del front franquista.
En ser observada des de la posició del 140 Batallón de San Marcial de Rocalta una nombrosa concentració de forces republicanes prop de Montagut, es va avisar a les bateries que hi havia posicionades prop de Sant Martí de Canals, per batre´ls.
Tot i que des de l’observatori de l’artilleria de la cota 1.435 de Rocalta s’havia donat la informació necessària a les bateries de Sant Martí de Canals per poder batre les forces republicanes properes a Montagut, l’efectivitat del canoneig fou escassa a causa del fet que la curvatura de tir dels canons no era la suficient per poder batre’ls en el lloc on estaven situades les forces republicanes.
Vista general de la zona des de l’ermita de Sant Corneli (X 335073 - 4672000). Foto: M. Gimeno.
Al sector de Vilanoveta i Pessonada, el comandament franquista reforçà la línia entre Pessonada i Sant Corneli. «Con la sección de sostén (la 69 Companyia del 140 Batalló de Sant Marcial) que hay en Pessonada se ocupa la cota 757 (Vilanoveta) y Aramunt (poble vell), montando un servicio encima del barranco intermedio con la 67 compañía que guarnece San Martín de Canals, dando orden de que una compañía de Tercio Ortiz de Zárate se traslade desde Pobla de Segur al pueblo de San Martín de Canals». (71)
La 68 Companyia, que juntament amb la 66, 67 i la 69 formava el 140 Batallón de San Marcial, quedà posicionada a sobre de la llau dels Horts, a un quilòmetre davant del poble de Pessonada, en direcció a Carreu, tancant el pas a una possible infiltració republicana des de la vall de Carreu. A la zona de Basturs del sector sud de Sant Corneli, en «observar que el enemigo en gran número, viniendo de Abella de la Conca se iba concentrando en los barrancos situados en retaguardia de Montagut (a la collada de Dalt, entre la vall de Carreu i la Conca) y la Pelosa (collada Pelosa, al nord-est de Basturs i propera a Cal Borrell) se ordenó a dos Batallones situados en línea reforzaran los puestos e intensificaran la vigilancia de los barrancos. Se refuerzan a la vez las posiciones de Costa Gran y San Corneli. Vista la proximidad de un posible ataque se trasladó el P.C. (comandament) de la Media Brigada (que era al poble d’Orcau)) al Puesto de Basturs, para estar lo suficientemente cerca de la primera línea, que le permitiera seguir al minuto todas las incidencias del combate y atender rápidamente sus necesidades». (72)
De la situació que es va viure el dia 22 a les posicions franquistes del serrat de Basturs ens en parla l’alferes Fernando Parada:
«El día 22 se observa, ya de madrugada, el paso de gran cantidad de camiones por la carretera de Abella de la Conca. Según me comunican, durante la noche pasada, ha sido constante el movimiento de vehículos, observados por la luz de los faros, en la carretera cercana al pueblo de Isona. Hacia las siete de la mañana nuestra Artillería, que se halla en las inmediaciones de Figuerola y de Orcau, empiezan a disparar sobre objetivos que no podemos ver. Hacia mediodía se observa el desplazamiento de largas columnas de fuerzas enemigas que bajan por la carretera de Isona acercándose al frente.
Se recibe la orden del Mando de hacer balance de las municiones de fusilería y de bombas de mano. Se toman posiciones para reponer lo que falta de manera urgentísima. Disponemos de un fusil ametrallador.
Comunico al mando la precariedad de los muros de defensa de trincheras, cuyo espacio es muy angosto para devolverse en su interior, y blocao. Tenemos un puesto de escucha fuera de la trinchera.
Por la tarde recibo la orden de que un pelotón de mi sección vaya a Bastur a ponerse a las órdenes del capitán Colinos para marchar con otra sección de la tecera compañía a reforzar las laderas de San Corneli (es refereix a les posicions que hi havia entre Costa Grand i on eren ells). Al irse el pelotón quedamos algo más desahogados en nuestra ratonera. Han colocado un teléfono en nuestra posición que constituye la vanguardia de esta loma (Serra) de Basturs, y me indican que debo dar noticias de cuanto se observe sobre los movimientos del enemigo. La Artillería propia continúa disparando sobre los lugares donde, se supone, se halla la mayor concentración de fuerzas contrarias. Durante la noche las posiciones se iluminan con las bombas de mano que, escuchas y centinelas, arrojan al menor ruido. Paso la noche en tensión y en constante movimiento». (73)
En aquells moments, al sector comprès entre Vilanoveta i mont de Conques, a banda i banda de Sant Corneli, estaven enfrontades, sense haver entrat encara en combat, els següents unitats:
Per part dels franquistes, forces de la 63 Divisió:
— A Orcau «Batallón «B» de Cazadores de las Navas n.º 2.
— A Sant Corneli – Costa Gran – Baturs: 4.º Batallón de Cerinyola n.º 6.
— A Sant Romà - mont de Conques; 10.º Batallón del Regimiento Zamora n.º 29.
— Vilanoveta - Pessonada; 140 Batallón de San Marcial.
Pel costat republicà, forces de la 26 i 31 Divisió:
— Davant Sant Romà i el mont de Conques; 120 i 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió.
— Entre el serrat de Basturs i Costa Gran; 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió.
— Davant Sant Corneli; 104 i 62 Brigada Mixta de la 31 Divisió.
— Davant les posicions de Vilanoveta - Pessonada; 134 Brigada Mixta de la 31 Divisió.
El comandament franquista ordenà al 3.er Batallón del Regimiento de San Marcial de la 61 Divisió quedar a disposició de la 63 Divisió a l’indret de la Falconera, prop de la serra de la Campaneta com a reserva immediata, i alertar el Grupo de Escuadrones de Numancia i Tercio de Requetés de la Virgen Blanca.
Tal com recorda l’artiller de la 29 Batería del Regimiento de Artilleria Ligera n.º 12, aquell dia «empezó con bastante movimiento, desde muy temprano hicimos varios disparos. Cuando estábamos haciendo fuego avisaron por el teléfono desde el observatorio que venía aviación enemiga y que se camuflaran las piezas. Aparecieron 3 «chatos» que venían en dirección a nosotros pero muy bajos. Venían muy tranquilos observando dónde teníamos la batería. Cuando empezó a hacer fuego la antiaérea deshicieron la formación y cada uno se fue por su lado». (74)
Davant l’augment d’efectius republicans, el comandament franquista ordenà el desplaçament de la 150 Divisió Marroquí, situada al sector de Lleida, per reforçar la línia de front: «La División recibe orden de estar preparada para ser relevada en la línea que cubre, debiendo comenzar en el día de hoy el transporte de parte de ella en camiones a la Región Tremp-Sort. En cumplimiento de la orden de transporte de la División salen en la tarde del 22 y primeras horas de la noche la 15.ª Bandera de la Legión, el 253 Batallón de Cazadores de Ceuta y la 6.ª Bandera de F.E.T. de Castilla para Ager, en donde el Cuerpo de Ejército de Navarra le indicará su destino». (75)
Simultàniament als atacs a la cota 1.119 de Baiarri, l’aviació republicana bombardejà les posicions franquistes del sector de Sort i voltants del poble:
«A las 7 h y 12 h una escuadrilla de aviones tipo Natacha bombardea Sort, sin causar daños en la primera incursión y causando en la segunda algunas bajas y daños en las edificaciones y en el puente sobre el Noguera Pallaresa.
A las 10 h y 15 h, tres aviones de caza enemigos reconocen nuestras líneas del sector de Sort y ametrallan sin causar daño». (76)
El Diari d’Operacions de la 62 Divisió també descriu aquest bombardeig, si bé ho fa amb una mica més de detall, tot i que les hores no són coincidents del tot:
«A las 7.12 hicieron su aparición 9 aviones rojos (al parecer Natachas) que entrando por Vilamur y salieron hacia Andorra, dejaron caer varias bombas en las inmediaciones de Sort sin consecuencia. «A las 9 h, 3 aparatos Curtis entraron por el S.E. y salieron por Vilamur, si bien antes ametrallaron la carretera y posiciones al sur de Malmercat (serra Roia), sin resultado.
«A las 12.40 volvieron 9 Natachas que entraron por Vértice Ordossa (pui d’Urdosa, sobre el poble de Montesclado) y después de bombardear Sort desaparecieron de Oeste a Este. Los daños producidos fueron: algunas casas derribadas en la parte alta y Oeste del pueblo, desperfectos en el equipo quirúrgico, líneas telefónicas y puente de madera, produciendo 3 bajas y 10 heridos y una mujer herida. Los embudos en tierra fueron de 2.50 m de diámetro y 0.80 de profundidad». (77)
A mig matí, les forces republicanes atacaren les posicions de la zona de roc Roi sobre Llavorsí: «A las 12.30 el enemigo atacó con gran alarde de fuerza la posición Collado de Serelles (es refereix a roc Roi), siendo rechazado. A la hora antedicha también hubo un amago de ataque enemigo a la posición de Baladredo». (78)
Malgrat que en la documentació franquista sempre fan referència a la collada de Serelles, el fet, com ja hem dit, és que com a conseqüència de l’atac republicà del dia 10 les forces franquistes que estaven posicionades a la collada de Serelles hagueren de retrocedir a l’indret de roc Roi, no gaire lluny de la collada.
Una explicació seria que en els mapes militars de l’època identifiquen la collada de Serelles i no roc Roi. Quelcom similar passa amb les posicions franquistes de Biuse, que identifiquen el Baladredo quan realment les posicions franquistes eren a Biuse, geogràficament molt a prop.
Al llarg del dia, els combats s’anaren produint a indrets concrets del front, i a últimes hores de la tarda les forces de la 19 i 68 BM de la 24 i 34 Divisió republicana atacaren les posicions franquistes de Pedres d’Auló, ocupades per la 4.ª Centúria de la 1.ª Bandera de Falange de Burgos de la 62 Divisió amb el mateix objectiu d’arribar i tallar la carretera, aquest cop per l’indret de Roní.
«Sigue el enemigo haciendo presión en el frente de la División y parece buscar un punto débil por donde infiltrarse. A ese fin y a las 20 horas, atacó con cuatro Batallones de la 19 Brigada roja la posición denominada Piedras de Aoló, guarnecida por una Compañía (anomenada Centúria en el cas de les unitats falangistes) de la 1.ª Bandera de F.E.T., que ante la superioridad numérica del enemigo hubo de abandonar para situarse a la cota 1.560 (Serra de Llus)». (79)
Vista general de la collada de Serelles i direcció dels atacs republicans, vist des de les posicions franquistes de Biuse (X 353753 - 4703865). Foto: M. Gimeno.
Indret de Pedres d’Auló on es produí el primer atac republicà (X 351142 - Y 4700071). Foto: M. Gimeno.
Tot i l’ocupació de les posicions franquistes de Pedres d’Auló, les dues companyies, la 3a i la 4a, de Guerrillers del Batalló «C» de metralladores o «Batallón Remiro», que, com hem dit, s’havien incorporat a la 19 BM de la 24 Divisió, no pogueren infiltrar-se en territori franquista a efectuar voladures a la carretera perquè varen topar amb un control franquista i varen perdre el factor sorpresa.
D’aquest primer episodi de l’ofensiva republicana a les Pedres d’Auló, un dels seus protagonistes, l’alferes Arsenio Gento Lope, de la 4.ª Centuria de la 1.ª Bandera de Falange de Burgos, ens deixà el seu testimoni:
«Para comprender mejor lo sucedido es imprescindible señalar que las posiciones nacionales (franquistes) estaban enclavadas no en las verdaderas Peñas de Aolo, sino en la parte baja de las mismas, en un lugar llamado «La Cazoleta», teniendo las Peñas a su espalda estando dominadas por las posiciones republicanas, emplazadas en las alturas próximas. Solo había en las verdaderas Peñas un par de ametralladoras emplazadas pocos días antes.
«La Cazoleta» se convirtió en un verdadero infierno. Los republicanos lanzaron varias compañías al asalto de la posición, bien cubierta por el fuego de ametralladoras y morteros.» Les tropes franquistes aguantaren un cert temps l’envestida de les tropes republicanes fins que «no pudiendo aguantar más las sucesivas avalanchas que sobre ellos se lanzaban, decidieron retirarse a la cota 1.500 situada detrás de las Peñas, donde se reagruparon y se lanzaron contra las tropas republicanas que ya dominaban la altura de las Peñas, y cogidos de sorpresa retrocedieron a posiciones más favorables para la defensa y posteriores acciones defensivas. De momento se logró frenar la ofensiva del día, cosa que se consolidó al abrirse las cataratas del cielo y empezar una fuerte tormenta acompañada de gran aparato eléctrico». (80)
La retirada es féu per l’antic camí ramader que venint de la zona de l’Orri passava a tocar mateix de Pedres d’Auló, creuava l’indret conegut pels militars com «La Cazoleta» i planant arribava a la cota 1.560 de la serra de Llus, per baixar ràpidament cap al poble de Roní.
Des dels primers moments de l’atac sobre Pedres d’Auló, la 9a Bateria del 2.º Regimiento Ligero que era emplaçada prop de la Bastida es traslladà a la zona de Rialp com a defensa del sector davant els atacs republicans: «Se emplazan las piezas en la posición de Rialp. La Batería permanece en vigilancia sobre las peñas de Aolo, haciendo durante el día 189 disparos con granada rompedora amarilla». (81)
A la zona de la vall Ferrera, la 143 Brigada Mixta, en ple procés de reorganització, rebé nous efectius per completar-la. De l’arribada d’aquestes unitats ens en parla Miquel Bech: «El jorn ja despuntava quan nosaltres (sortint del poble de Civís) emprenguérem la marxa vers Alins, poble al qual em vaig assabentar anàvem dirigits.
Era mitja tarda, el cansament començava a abatre’m. El fusell ja l’havia dut de totes maneres. No sabia com portar-lo. Cada vegada em pesava més. El camí fins aleshores havia estat transitable, llevat les tortuositats del mateix. Pel que transitàvem ara no podíem avançar un pas. Els meus peus s’enfonsaven a la neu quedant colgats fins als genolls. El dia anava decaient, al cap de cert temps trobàrem una pista construïda d’ençà de la guerra per tal de subministrar probablement aquella part del Pirineu. Després d’unes hores deixàrem la pista i a indicacions d’un pagès davallàrem muntanya avall. A baix a la fondalada hi havia el front. Mirant cap a sota, es distingien les teulades pissarroses de tres poble, en un d’ells, el de Tírvia, es veien les explosions dels morters enduent-se les teulades. De seguida ens internàrem en un bosc espès d’avets. Un cop traspassada l’avetosa decantàrem muntanya avall. Aviat arribàrem abaix dirigint-nos al poble d’Alins. Arribats al poble ens presentàrem al comandament, enviant-nos aquest altra volta al poble d’Ainet de Besan». (82)
En finalitzar el dia, el comandament de la divisió informà el general en cap de l’Exèrcit del nord, amb el quarter general a Montsó, del que havia succeït aquell dia.
«El enemigo en el día de hoy ha atacado intensamente las posiciones de Serelles (roc Roi) y cota 1.119 al Sur d’Esplà e iniciado ataques contra Valadredo (Biuse), siendo rechazado en los tres puntos causándoles numerosas bajas, algunos de los cuales han quedado en las alambradas. Simultáneamente ha realizado ataques aéreos 4 veces contra Sort, Malmercat e inmediaciones, con aparatos de bombardeo y caza.
En el resto del frente intenso fuego de cañón observándose mucha actividad en toda la zona de contacto». (83)
La informació publicada al diari La Vanguardia del dia 24 fou gairebé una còpia del Parte de Guerra emès pel costat republicà: «Nuestras fuerzas, progresando por los barrancos del Infierno y de la Coma, han rebasado el pueblo de Bayarri y cortado, a la altura del kilometro 90 (en l’indret on hi ha el primer túnel de Collegats, en direcció a Sort) la carretera Balaguer-Tremp-Llavorsí». (84)
Al sector de Tremp, l’ofensiva republicana centra la direcció principal d’atac sobre la zona de Sant Corneli, Basturs, Sant Romà i mont de Conques, amb una línia de front d’uns vuit quilòmetres de llarg. Allí, en aquells indrets els combats foren especialment virulents, amb un elevat nombre de baixes per a ambdós bàndols a causa del protagonisme de l’artilleria i l’aviació, agreujat per la complicada geografia del terreny, amb un entramat de barrancs que encaixonaven i desorientaven els combatents, i de petites elevacions difícils de protegir.
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«Al noroeste de Sort nuestras fuerzas han conquistado D’Aolo (Pedres d’Auló), capturando prisioneros y material. En el sector de San Román las tropas leales conquistaron, además de otras posiciones, el macizo de San Cornelio». (85)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de Navarra«En el frente de Catalunya han continuado hoy los ataques a nuestras avanzadas en los mismos sectores que ayer, Tremp y Balaguer, contra las que se han estrellado los intensos del enemigo, que ha sufrido mas de 3.000 bajas, dejando delante nuestras posiciones centenares de muertos que no han podido retirar». (86)
Durant la nit del 22 al 23 arribaren les forces de la 150 Divisió Marroquí procedents del sector de Lleida, tal com ja hem dit, a establir una segona línia en el sector d’Orcau-mont de Conques per, arribat el cas, aturar l’avanç republicà des d’allí: «A partir de las 6,30 el enemigo atacó el frente de la División desde el Valle de Carreu hasta la posición de Carreró (entre Conques i Sant Salvador de Toló) con grandes masas e intensa preparación de Artillería». (87)
Cota 757 de Vilanoveta sobre el barranc de Carreu (X 337045 - Y 4673517). Foto: M. Gimeno.
La primera embranzida republicana es dirigí sobre les posicions franquistes de la cota 757 de Vilanoveta i de la cota 1.164 de Costa Gran del sector de Sant Corneli.
Xavier García, soldat republicà de la 134 BM, explica com va viure l’atac contra la cota 757 de Vilanoveta: «Pertanyem a la 3a Companyia del 2n Batalló, 134 Brigada Mixta, de la 31 Divisió, Xè Cos d’Exèrcit, de l’Exèrcit de l’Est.
El 20 de maig érem al poblet de Boada (al costa de Vilanova de Meià). L’endemà a mitja tarda ordenaren la marxa. Ens col·locàrem al costat de la carretera. Es féu fosc i, com que ningú ens deia res, uns es posaren a encendre fogueres. Jo vaig preferir restar arraulit allí i dormir, encara que amb el cor despert. Tenia fred. Tot el batalló està esperant. Per allà les deu del matí, després dels tocs reglamentaris de cornetes i de les formacions sempre empipadores, muntem als camions. És un trajecte força llarg. Passem per Artesa de Segre, Pons, Coll de Nargó i fins a Boixols.
L’endemà, al començament de la tarda, ens prepararen novament per a la marxa. A mitja nit ens feren descansar prop del poble de Sant Romà d’Abella (possiblement es refereix al poble d’Abella de la Conca).
Unes hores després, en marxa altra volta. En deixar aquests pendents fem cap al riu (de Carreu), on ens agrupàrem per resguardar-nos allà on el comandament havia disposat. El capità ordenà que fossin abandonades les mantes de color clar. Una vegada el cel cobert de negre baixàrem el riu Carreu, tota la nit el vorejàrem. El capità donava unes consignes que es feien passar de l’un a l’altre i que servien per fer-nos adonar d’on anàvem i per què hi anàvem. «Silenci», «No feu soroll» i d’altres, ja que amb el trepig de les pedrasses i dels palets del riu nosaltres mateixos ens podíem donar a conèixer. Comprenia que aquell atac havia d’ésser fet per sorpresa i per tant, hom havia d’aprofitar la foscor de la nit i en lloc de trobar-nos ja preparats per envestir, encara fèiem via. Fugí la negror de la nit. Devien ésser les cinc. L’enemic comprengué allò que se li preparava i ens féu eixorivir amb el so de totes les metralladores que tenien a la seva disposició. Restàrem sorpresos.
Vista aèria de la posició franquista de Vilanoveta. Foto: M. Macaya.
Ordenaren cos a terra, rere on poguéssim estar una mica salvats, i sense tirar cap tret.
En sentir els trets de les metralladores, que queien al nostre voltant, foren molts elsxicots que, sense pensar amb el cap i si amb els peus, enfilaren una muntanya quedonava cara a l’enemic, esparverats, més ben dit embogits per la por. La qüestió per aells era anar cap enrere. No s’aturaven a considerar si era millor córrer més poc i millor. Ens causaren morts i ferits i, crec, pocs presoners.
Passats els primers moments ordenaren la retirada. Vaig haver de travessar el riu. Hi passava un parell de pams d’aigua. A l’altra banda hi havia una pedrassa enorme. En ésser a tocar-hi caic en un clot que em cobrí fins al coll. La motxilla i la manta quedaren xopes. El fusell marxava riu avall. Fent, però, un gran esforç vaig poder atrapar-lo. Fusell i munició, també plens de fang. No hauria pogut tirar un tret. Les bales de les metralladores continuaven furioses contra nostre que donava goig. Faig una estrebada —m’era necessària amb el pes mort que portava— i ho vaig aconseguir.
Rere la pedrassa hi havia una vintena de xicots i un tinent. Havíem de decidir-nos a marxar d’allí. Tot plegat era qüestió de travessar el riu. Una dotzena de metres, corre una mica més al descobert i, a lloc més segur que abans! Però ningú es decidia. El tinent es treu la pistola i diu a un «Marxa!». Quan és al mig del riu cau aplanat com un pop. I quan s’aixecava, tot esverat, l’enemic, que se n’adona, el persegueix amb la metralladora. Veien com corria i la bala l’anava empaitant. Pensava, i estic segur que els altres també: aquesta vegada no ha estat res, però si quan passo jo em toca a mi?
Passà un altre company i després jo. Tothom anava d’un lloc a l’altre amb l’esperança de trobar-hi un refugi. Riu amunt pujaven, per ells sols, xicots ferits, deixant rere seu un rastre de sang que regalimava.
En els dies posteriors ocorregué un fet el qual em produí commoció. Un company de la Companyia caigué ferit en el nostre intent d’atac a Sant Corneli (es refereix a les posicions franquistes de Vilanoveta que formaven part del front de Sant Corneli). Restà abandonat, en la retirada, amb un esvoranc a la cuixa que li impossibilitava caminar, i al cap de vuit dies es presentà, arrossegant-se per la vora del riu, mig com a recremat, mig morat, en busca d’uns amics que el salvessin de la mort. El mal, però, havia fet el seu camí i la cama ja era posseïda per la gangrena. Aquell xicot era la silueta vivent de la mort. Morí al cap de pocs dies». (88)
L’informe franquista de l’atac republicà de la 134 BM a les posicions de la cota 575 de Vilanoveta descriu que «el enemigo ataca fuertemente las posiciones de Costa Gran e intenta atravesar nuestras líneas siguiendo el barranco de Aramunt (barranc de Carreu), atacando la cota 757 (Vilanoveta), las fuerzas del San Marcial (69 Compañía del Batallón 140 de San Marcial de la 63 Divisió) que guarnecen esta posición rechazan el ataque quedando parte de las fuerzas enemigas en condiciones malísimas apoyándose contra la falda del monte. Se ordena que salga una sección a hacer el reconocimiento por el barranco, los cuales regresan con 34 prisioneros. Ordenado otro reconocimiento con dos secciones se siguen haciendo prisioneros pertenecientes a las Brigadas 134 y 104. La primera atacó nuestras posiciones del barranco (cota 757, Vilanoveta) y la segunda el monte San Corneli (cota 1.164 de Costa Gran). A consecuencia del combate se hizo al enemigo gran número de bajas muchas de las cuales no pudo retirar, quedando en el barranco fuera de nuestro alcance». (89)
Simultàniament a l’atac a les posicions de Vilanoveta per intentar trencar les línies franquistes i progressar cap a Aramunt i la Pobla, forces de la 104 i de la 134 BM de la 31 Divisió atacaren les posicions de Costa Gran.
La cota 1.164 de Costa Gran defensada per forces del 4.º Batallón de Cazadores de Ceriñola de la 63 Divisió fou, com hem dit, la primera de les posicions que varen perdre els franquistes. «La línea se mantuvo en toda su integridad salvo la posición cota 1.164, que por haber podido progresar un Batallón de la 134 Brigada enemiga por una zona totalmente desenfilada de vistas y fuego de Artillería hasta sus más próximas inmediaciones, atacó por sorpresa a esta posición, que quedó en su poder hacia las 9 h. En el momento que tuvo lugar este ataque se envió a reforzar la Ermita de San Cornelio dos Compañías de las Navas, una sección de Ceriñola, y dos Compañías del Tercio de la Virgen Blanca de la 61 División. Al Grupo de Escuadrones de Numancia de la 61 División se le ordenó ocupar Roc de Neret para cubrir la avenida de Tremp, y desde allí marchar a su vez a San Corneli». (90)
Vista de la línia de front franquista abans dels atacs republicans a Costa Gran en què ocuparen la cota 1.164. Vista des de Sant Corneli (X 335076 - Y 4672034). Foto: M. Gimeno.
En generalitzar-se l’ofensiva republicana en tot el front del Pallars, les unitats de la 61 Divisió que, com hem dit, estaven acantonades a Suterranya, Vilamitjana, Fontsagrada, Salàs i Sant Joan de Vinyafrescal, anaren acudint a primera línia de front a mesura que l’atac republicà s’intensificava.
«Por orden superior el Regmt. n.º 2 (format pel 3.er Batallón de San Marcial n.º 22, Tercio de Requetés de la Virgen Blanca, Grupo de Escuadrones de Numancia n.º 6 i Batallón de Zamora n.º 29) queda a disposición del mando de la División 63, quien a medida que los ataques del enemigo fueron intensificándose, fue empleando sus unidades.
A las 13 h, el B. Escuadrones de Numancia salió de su acantonamiento (del poble de Vilamitjana) para ocupar las ruinas de la Iglesia de Galliner (del poble de Galliner), el Roc de Neret y cota 958 (torreta de Suterranya).
A las 17.30 h las Cías 1 y 4 (del Terç de Requetes) de la Virgen Blanca relevaron en Monte San Cornelio a fuerzas de la División 63 (el 4ar Batalló de Cerinyola n.º 6) estableciéndose la Cia 2 en la cota 1.003 (la costa del Llarg, prop d’Orcau) y la Cia 3 en el Castillo de Orcau (on hi havia unitats del Batallón «B» de Cazadores de las Navas de la 63 Divisió).» (91)
Perduda la posició de Costa Gran i en perill la de Sant Corneli, el comandament franquista hi envia com a reforç tropes del Batallón «B» de Cazadores de las Navas de la 63 Divisió, que, com hem dit, era en la zona d’Orcau.
«A las 11 horas la Compañía Indígena de las Navas (una de les quatre companyies que formaven el Batallón« B» de Cazadores de las Navas) y dos secciones de la 2.ª (companyia), reciben la orden de subir a reforzar la posición de Costa Grand, llegando a la cota 882 (indret per on passava el camí d’Orcau-Basturs cap al poble d’Herba-savina i pas obligat per arribar a Costa Gran), donde recibieron contraorden por haber caído la posición en poder del enemigo, recibiendo orden de dirigirse lo más rápidamente posible a San Cornelio, lo que efectuaron, llegando al punto de destino a las 20.30». (92)
En perill les posicions de Sant Corneli i les cotes intermèdies (cota 882, 800 i 721) entre Costa Gran i serrat de Basturs, que tancaven el pas del barranc de la Podega o de Montesquiu, des d’on es podia accedir a la rereguarda franquista, el comandament optà per reforçar el sector de Sant Corneli enviant noves unitats a les posicions més amenaçades.
«A las 14 horas las dos secciones del mismo Batallón (Batallón «B» de las Navas de la 63 Divisió) y de la 1.ª Compañía que se encontraba en Basturs recibieron orden de trasladarse a la misma posición (Sant Corneli), quedando una sección en Montesquiu.
«A las 15 horas fueron relevadas las fuerzas (Batallón «B» de las Navas) que ocupaban el Castillo de Orcau y la cota 1.003 por el Tercio Requetés de la Virgen Blanca (61 Divisió) —tal com hem dit en descriure els relleus que efectuaren les unitats de la 61Divisió— trasladándose (el Batallón «B» de las Navas de la 63 Divisió) a Orcau, donde recibieron orden de marchar a San Román de Abella en unión de una sección de la compañía de ametralladoras (2a Companyia del Batallón «B» de las Navas), que ya había sido relevada del barranco (de Basturs) por fuerzas del 4.º Batallón de Arapiles (de la 63 Divisió)». (93)
La greu situació en què es trobava la línia de front franquista del sector Sant Corneli - Basturs - Sant Romà - mont de Conques exigí un nou reforçament de les posicions amb més perill. «A las 7 horas una Sección de la 2.ª Compañía del Batallón de las Navas (de la 63 Divisió) se sitúa en el barranco (riu d’Abella) entre Basturs y San Román de Abella; el resto de la Compañía sale al mismo tiempo hacia la meseta de Baturs (a reforçar les unitats del Batallón de Cerinyola de la 63 Divisió).
Una Sección de la 3.ª Compañía se establece en la cota 1.003 (serrat del Llarg, davant Orcau, on ja hi havia la 2.ª Compañía del Tercio de Requetés de la Virgen Blanca de la 61 Divisió) y otra sección de la misma Compañía es enviada a San Cornelio; la Sección restante de esta Compañía deja un pelotón reforzando al que ya había en el Castillo de Orcau, situándose otro en (el poble de) Montesquiu. Las dos Secciones restantes de la 1.ª Compañía marcharon a Basturs». (94)
Veient el caire que anava agafant l’ofensiva republicana, el comandament de la 63 Divisió ordenà al Grup de Sapadors el reforçament de les posicions de segona línia de Canarill, sobre el barranc de Carreu entre Aramunt Vell i Vilanoveta, de la cota 1.003 al serrat del Llarg, prop d’Orcau, de la Serreta de Figuerola i de Sant Corneli.
Por la Compañia (de Sapadors) de Tenerife se llevó a cabo (per la 1a secció) la fortificación de las cotas 727 (Canarill) y la 1.003 (serrat del Llarg a Orcau) resultando heridos un sargento y un cabo y la Segunda Sección (se dedica a la construcción de alambrada en la posición que defiende el Capitán del (Batalló de) Ceriñola, construyéndose también un puesto de mando. Durante los trabajos, el enemigo llevó a cabo dos ataques que fueron rechazados.
La 4.ª (Compañía de Zapadores) de Pamplona fortificó la cota 581 (granja del General a Figuerola), y la Compañía de Trabajadores empezó su trabajo de fortificación la noche de este día en la posición de San Cornelio». (95)
L’alferes de Complement d’Inginyers Ildefonso de Lucas, cap d’una Secció de Sapadors, descriu el moment de l’atac a la cota 1.003:
«Por orden superior salgo con mi Sección a las nueve de la noche a fortificar la cota 1.003 flanco derecho de la ermita de San Cornelio, dedicándonos a la construcción de parapetos y alambradas. Esta posición, guarnecida por una Compañía del Tercio de Requetés de la Virgen Blanca, mientras nos dedicábamos al tendido de alambradas fue atacada inesperadamente a las siete de la mañana por un elevadísimo número de fuerzas enemigas, teniendo que suspender nuestro trabajo y replegarnos a los parapetos bajo un cercano e intenso fuego cruzado de los atacantes y de los defensores.
En primer pla, la fortificació franquista de Canarill, i al fons, la cota 757 davant les posicions republicanes del serrat de les Comelletes i Montagut (X 335786 - Y 4673710). Foto: M. Gimeno.
Al incorporarnos al resto de la Compañía no pudimos llevarlo a cabo por estar los caminos de Orcau a Figuerola muy batidos por el fuego enemigo, haciéndolo por barrancos desenfilados que nos condujeron al pueblo de Suterranya, incorporándonos en la segunda línea (possiblement a la torreta de Suterranya), donde continuamos los trabajos de fortificación». (96)
Des del serrat de Basturs, les forces del Batallón de Ceriñola presenciaren els primers atacs republicans sobre el poble de Sant Romà.
«Apenas he empezado a descabezar un sueño cuando me despierta el estruendo del bombardeo de la artillería enemiga. Someten al pueblo y posiciones de San Román a un fuerte castigo. Salgo del blocao a echar una ojeada y veo al pueblo de San Román envuelto en humo. El bombardeo dura como una hora.
Inmediatamente después, el fuego de la artillería enemiga se dirige sobre nuestras posiciones, a la izquierda de la Loma de Basturs, y sobre las de la falda del monte de San Corneli (cotes 882, 800 i 721). Nuestra artillería responde pronto al fuego enemigo y el bombardeo cruzado es incesante durante dos horas. El fuego de la artillería enemiga cesa a las nueve. Sobre nuestra posición no ha caído ningún proyectil. Espero noticias de Bastur sobre la situación.
Delante del pueblo de San Román aparecen algunos tanques que disparan. Lo hacen con ametralladoras. Contestamos sobre el punto del que parece que salen los disparos.
Hacia las diez de la mañana, nuestros morteros Valero del 80 que están emplazados detrás de la loma de Basturs empiezan a disparar sobre los barrancos donde se esconde el enemigo. Estos morteros son muy eficaces, especialmente en este terreno cruzado de pequeños barrancos y cárcavas (forats fets en llocs pendents a causa de l’erosió que produeix la pluja) donde se esconde el enemigo.
Suena el teléfono. Es el ayudante del comandante, que pregunta cómo está la situación. Le digo que durante la noche he recibido las bombas y la munición que había pedido.
Me dice que puedo estar tranquilo mientras aguante la posición de San Cornelio y que le llame tan pronto observe cualquier cambio.
La presión sobre San Román continúa implacablemente, los tanques parecen haberse infiltrado entre las tapias de los corrales.
Desde hace tres días los rancheros del batallón nos traen la comida caliente durante la noche: un cocido de garbanzos, pan, chocolate, alubias, agua, higos secos... También añaden latas de sardinas y café. Hacemos una sola comida al día y siempre sobra algo que hay quien, por la mañana, lo convierte en desayuno. Tenemos un problema con las letrinas, pues hay que salir de la trinchera para su uso. Se dispone que hagan las necesidades por la noche, evitando así los disparos con ametralladora desde las lomas de Abella de la Conca.
A la caída de la tarde suena el teléfono. Llama el comandante Llompart, me pregunta si puedo describir la situación de San Román. Le digo que continúa el combate y que se oye ruido de fusilería y ametralladoras, así como de bombas de mano. El enemigo parece que se acerca a las posiciones que hay en las inmediaciones del pueblo, concentradas ahora en una casa desde donde se defienden algunas fuerzas del Batallón.
Antes de cortar la conversación telefónica, el comandante me dice que llame tan pronto haya alguna novedad y que debo resistir a toda costa sin abandonar la posición, tanto yo como los demás, y que pronto se reforzará la línea amenazada para proceder al contraataque.
En San Román continúa el acoso enemigo, parece que éste ha ocupado algunas posiciones en los alrededores del pueblo que quedan más próximas a nuestra vista, porque no se ven disparos, ni explosiones de bombas de mano por esa parte. Observamos que las primeras casas, cercanas a la línea de defensa, se hallan semidestruidas por la artillería.
Me comunican que en la posición de la segunda compañia ha caído herido el capitán, que hay muchas bajas y que probablemente habrá que retirarse de esa posición. En ese caso, mi pequeña posición quedará sin cobertura la defensa del flanco y que entonces debo mantener vigilada esa parte.
Serrat de Basturs, sobre la llau dels Censons, on hi havia les posicions franquistes (X 338004 - Y 466913). Foto: M. Gimeno.
Por ahora todo transcurre en aquella posición en espera de acontecimientos. De momento estamos como espectadores de la batalla que se desarrolla a nuestra derecha en San Román y a nuestra izquierda en las laderas de San Corneli.
Cae la noche y arrecia, por ambas partes, el cañoneo. Es terrible el estruendo de las explosiones de las granadas de artillería, de las de mano y de los morteros. Lo que me preocupa es la situación de San Román. El enemigo, según pienso, mientras no tome el pueblo no nos atacará. San Román queda en vanguardia a nuestra derecha.
Nuestra pequeña posición, elevada sobre el talud del borde de la meseta de Basturs, posee un profundo declive muy pronunciado delante la posición. Si intentaran escalar esta fuerte pendiente quedarían a merced de las ametralladoras de San Román. Lo que me extraña que, afortunadamente, no nos dispara su artillería. Llega los rancheros con la comida ya bien entrada la noche. No hay mucha variedad de menú. Los soldados que lo traen vienen preocupados, no traen buenas noticias, la mayoría son rumores, así que procuro despedirles lo antes posible, ya tengo bastante con lo preocupados que están los soldados.
Pasamos la noche en vela, inquietos. A las cuatro de la madrugada llama por teléfono el ayudante del comandante del Batallón para comunicarme que van a evacuar la posición de la segunda compañía, la de la izquierda de la loma de Basturs, y que en esos momentos están retirando a los heridos, quedando la segunda compañia al mando de un sargento. Me dice también que llamará más tarde con instrucciones. Intento decirle que en mi sección solo queda un pelotón, pero cuelga rápidamente. Llamo de nuevo pero no contestan.
Durante la noche, el sargento se me acerca para advertirme sobre las trincheras. Al parecer están mal hechas y los sacos térreos se desmoronan y la tierra se acumula en el fondo de la trinchera impidiendo el paso, y no tenemos palas. También advierte que se oyen ruidos de pasos por el barranco (llaus dels Censons, a nivell inferior del serrat). Es posible que haya infiltraciones por la vaguada que queda a nuestra derecha y se lanzan algunas bombas de mano que no sabemos si llegarán al fondo.
Suena de nuevo el teléfono, es el ayudante, que me comunica que se ha suspendido la orden de evacuación de la posición de la izquierda. El teniente coronel, jefe de las Agrupaciones, insiste en resistir a toda costa.
Comunico al ayudante mi sospecha de que puede haber infiltraciones por el barranco (riu) de Abella y el ayudante me sugiere que haga bajar un pelotón de reconocimiento, ignorando que solo tengo un pelotón, el otro se lo llevó el capitán, y si va de reconocimiento me quedo solo.
Coloco un soldado en la ladera del desplome del terreno, que se encarga de tirar las bombas lo más lejos posible, al fondo de la vaguada. Tenemos aún dos cajas de bombas, una ya empezada. Como están sin fulminantes dedico dos soldados a esta operación. El sargento dispone del fusil ametrallador y subido al parapeto, auxiliado por un soldado, dispara su máquina en dirección al barranco. El resto de los soldados disparan de vez en cuando sus fusiles. No se ve el resultado de todo este fogueo, pues no vemos nada en la oscuridad de la noche». (97)
Com a preludi del que vindria després, ja des de primeres hores del matí les bateries republicanes de la zona d’Isona iniciaren un intens foc artiller sobre el poble de Sant Romà d’Abella. «Se realiza sobre este pueblo (per part de les forces republicanes) una intensa preparación artillera tirando simultáneamente dos baterías del 11’40 batiendo todos los objetivos del Pinar, a la loma del Transformador (tossal de Sant Romà a l’actual entrada al poble).
Seguidamente de la preparación artillera hacen su presentación enfrente de nuestras líneas hasta siete carros de asalto, que abren un nutrido fuego de cañón sobre el cementerio y casa colindante (l’església de Sant Pere Màrtir); todo hace de temer un asalto de la Infantería como en efecto se realiza, la que abandonando sus trincheras se lanzan al asalto del pueblo de San Román. Nuestra artillería y el nutrido fuego de fusilería y bombas de mano del Batallón de Zamora (10.º Batallón de Zamora de la 63 Divisió) contienen al asaltante, obligándole a replegarse a sus trincheras.
Con las mismas características de preparación artillera y de tanques se realizan sobre San Román de Abella hasta siete ataques por parte del enemigo, todos ellos rechazados.
La situación de este Batallón (10º Batallón de Zamora) al caer la tarde se agrava, pues nuestra aviación, en una incompresible equivocación, deja caer varias bombas en el pueblo que derrumban la casa del P.C. (lloc de comandament) enterrando al comandante del Batallón, a un capitán y a un teniente e hiriendo a varios más, y así se entra en la noche del 23 al 24, la cual es una serie ininterrumpida de ataques y alarmas». (98)
Per alleugerir la forta pressió de l’Exèrcit republicà sobre el sector franquista, l’aviació inicià una sèrie de bombardejos sobre les posicions republicanes.
«BRIGADA AÉREA HISPANA
S-79 (avions Savoia-Marchetti S.M79)
Bombardeo de concentraciones enemigas en Abella de la Conca. - El 4.º Grupo bombardea los atrincheramientos situados desde la carretera E. de Isona hasta San Román de Conca (Sant Romà d’Abella), no observando movimiento alguno del enemigo». (99)
Com que no és possible consultar l’activitat aèria republicana d’aquell dia per falta d’informació, transcrivim el que l’Estado Mayor del Aire franquista informà sobre els atacs de l’aviació republicana: «Cinco aviones de bombardeo enemigo bombardearon San Román de Abella causando daños en las edificaciones y algunas bajas». (100)
Des del començament de l’atac republicà, l’activitat de l’artilleria franquista esdevingué frenètica. Així ho recorda un dels artillers de la 29a Bateria del 12 Regimiento Ligero posicionada a Figuerola d’Orcau:
«Desde que rayó el alba empezamos a hacer fuego. No nos podíamos apartar de las piezas ni un momento, todo el tiempo tirando, rechazábamos un ataque y al momento preparaban otro y así todo el día, hubo momentos en que las piezas se pusieron al rojo. También tiró el enemigo buscándonos, pues todo el día estuvieron cayendo proyectiles entre las piezas, nos tenían hecha una barrera de fuego por detrás y por delante. En todo el día no cesaron de tirar.
Església de Sant Pere Màrtir i cementiri de Sant Romà, indrets on es produïren els primers atacs republicans. Foto: M. Gimeno.
Nos fuimos a descansar un poco a las 9 de la noche y no habíamos hecho más que acostarnos cuando llegó el Comandante, hizo formar la batería y nos felicitó. Volvimos a acostarnos y al momento dieron la voz de «a sus puestos». Saltamos corriendo de las chabolas y fuimos a las piezas. Estábamos completamente rendidos y atontados de tanto cañoneo y con los fogonazos que daban los cañones por la noche nos deslumbrábamos y las descargas hacían en los oídos mucho más efecto que por el día. Así que preparábamos cargas y granadas por fuerza de práctica. Volvimos a las chabolas, pero a la media hora tuvimos que salir otra vez. Fuimos a por mantas y nos quedamos recostados al lado del cañón». (101)
La Secció d’Intendència de Muntanya efectuà vinti-sis «combois» de munició des d’Orcau fins a les posicions de l’ermita de Sant Corneli i «por la noche, y cumpliendo orden del General Jefe del C. E., se distribuye un donativo de licores a las fuerzas que cubren el sector». (102)
Les monges que feien funcions sanitàries a l’hospital descriuen com des de la Pobla presenciaren l’atac d’aquella nit a Sant Corneli. «Una noche acabábamos de acostarnos cuando sonó la corneta llamando a los soldados que estaban descansando en el pueblo. A los pocos minutos empezó un ataque terrible al monte de San Cornelio, que está a cuatro pasos de Pobla.
Desde nuestra casa se veía la lucha, parecía que ardiera el monte, el ruido de las bombas de mano y el resplandor de las bengalas nos tenían aterrorizadas. Nos vestimos Hermanas y enfermeras y rezamos con toda devoción el Trisagio (oració a la Santíssima Trinitat). Al cabo de una o dos horas se apaciguó un poco el combate y la más práctica de todas propuso acostarse y dormir si era posible, ya que al día siguiente habría en qué entretenerse. Se aceptó la propuesta, aunque no mucho, porque el combate se repitió más tarde.
Sant Corneli vist des de Pobla. Foto: M. Gimeno.
Al presentarnos en el Hospital nos encontramos con que aquella noche habían ingresado 125 heridos. Fue un día de prueba, todos venían destrozados y era preciso atenderles y en seguida una evacuación de los menos graves, para esperar al día siguiente otros tantos». (103)
En l’informe de la 63 Divisió franquista es diu que a la zona de Sant Corneli i Sant Romà foren atacats «con grandes masas e intensa preparación de Artillería, empleando 12 tanques. Los ataques que se repitieron por seis veces durante el día fueron enérgicamente rechazados y según el informe de los pasados y prisioneros en ellos quedó destruida la Brigada 119 de la División «Durruti (es refereix a la 26 Divisió, l’antiga columna anarquista de Buenaventura Durruti)». (104)
De matinada, des de les posicions franquistes de Llania observaren com «aumentan las concentraciones enemigas en número y material adquiriendo proporciones considerables la cantidad de enemigos que se aprecia. Se dejan aproximar hasta una distancia en que el hostigamiento sea efectivo, y en este momento, se rompe contra ellas nutridisimo fuego de mortero y armas automáticas causándoles de esta forma más de cien bajas vistas, entre ellas una enfermera. Hay durante todo el resto del día fuertísimos tiroteos, entre nuestras posiciones y las del enemigo (les posicions republicanes eren, com hem dit, al serrat de Fosol, lo Solanell, Senllí i Baiarri). A las 15 horas emplaza el enemigo una batería de pequeño calibre en una loma situada al S.E. de Ortoneda (possiblement des del serrat de Fosol), y bate hasta las 18 horas, en que cesa en su fuego, la posición de Llania, con mucha intensidad, pero poco acierto, pues no logra hacer bajas a nuestra gente.
Vista del front d’Hortoneda des del roc de Santa (X 336616 - Y 4678356). Foto: M. Gimeno.
A las 19 horas sale de este P.C. (lloc de comandament) de Roc de Santa una sección de la 3.ª Compañía (que está de reserva) y se instala en una loma al N.O. de Llania, (possiblement als Colladons, al bosc de Llania) protegiendo de esta forma a esta posición de un posible movimiento envolvente». (105)
En no repetir-se els atacs republicans del dia abans a les posicions de Baiarri, les forces franquistes efectuaren reconeixements avantguarda de la posició.
«Como consecuencia de un pequeño reconocimiento a vanguardia de la cota 1.119 por el 8.º Bon. de San Marcial de la 62. División que la guarnecía, fueron recogidos 15 muertos y 32 fusiles que el enemigo hubo de abandonar en el ataque de ayer, así como un fusil ametrallador». (106)
Havent fracassat el dia abans l’assalt a la cota 1.119 de la roca del Pubill a Baiarri, el comandament republicà va continuar amb les infiltracions de grups de guerrillers per efectuar destruccions en camp enemic. «El día 23, hacia las 16 h de la mañana, se recibe una orden del jefe de la 94 Brigada Mixta, para que las dos Compañías de Batallón (la 1a i 4a Companyia del Batalló de metralladores «C») realicen una marcha de infiltración hacia la carretera donde verificará destrucciones». (107) Per la posició geogràfica que ocupava la 94 BM podem entendre que es tractava possiblement d’infiltrar-se per algun indret o barranc entre Gerri i Sort.
Amb l’arribada durant la nit dels reforços de la 15 Bandera de la Legión, del 253 Bon. de Cazadores de Ceuta i la 6.ª Bandera de F.E.T. de Castilla, tots de la 150 Divisió, el comandament de la 62 Divisió ordenà la recuperació de les posicions perdudes de Pedres d’Auló, prèvia preparació artillera amb les bateries de Rialp, els de la Bastida —aquestes dispararen 250 granades «rompedoras— i una del 75 de la 61 Divisió arribada com a a reforç. «Sobre las 14 horas de este día y previa una preparación artillera, se inició una operación con el fin de recuperar la posición perdida en la noche de ayer, en la que tomaron parte la 1.ª compañía de la 1.ª Bandera de F.E.T. (62 Divisió), la 15. Bandera de la Legión (150 Divisió), las Cías. 2.ª y 3.ª del 5.º Batallón de América (61 Divisió) y la 5.ª Bandera de F.E.T. de Burgos (62 Divisió), constituyendo la reserva el Tercio de Oriamendi (61 Divisió).
Emprendido el avance, las fuerzas de vanguardia consiguieron ocupar la posición después de dominar la tenaz resistencia que opuso el enemigo, si bien, a consecuencia de la desesperada lucha entablada en la que dos veces se logró expulsar al enemigo de sus posiciones, quedó al final ocupada la posición de las Peñas de Auló, parte nuestra tropa y parte el enemigo, estableciendo allí una posición denominada hoy Mogote de Piedras de Auló, que quedó guarnecida por la 15.Bandera de la Legión (de la 150 Divisió) y la 5.ª Bandera de F.E.T. de Burgos de la 62 Divisió». (108)
Aquí també un dels protagonistes, l’alferes Arsenio Gento Lope, ens descriu les seves vivències: «Una vez reunida toda esa tropa (es refereix a les unitats abans mencionades que varen prendre part en l’atac a Pedres d’Auló), se organizó el ataque a las posiciones republicanas, yendo en cabeza el alférez que el día anterior se vio obligado a retirarse (es refereix a ell mateix) al mando de su centuria y algunos voluntarios que se ofrecieron a acompañarle, y sin otro armamento que bombas de mano y machetes, se lanzaron al ataque, bien cubiertos por el fuego cruzado de ametralladoras y morteros, logrando su objetivo con tal rapidez que asombró a todos cuanto presenciaron esta acción de guerra».
Una de les moltes anècdotes inversemblants que es devien produir en aquells dies li succeí a l’alferes Gento: «El alférez protagonista de estos hechos (fa referència a la seva pròpia persona) supo que el alto mando de la 62 División había ordenado su fusilamiento por la pérdida de la posición. Su teniente coronel intercede por él, rogando le permitan ser él quien encabece el contraataque para la reconquista de la posición perdida, cosa que le fue concedida, y al saber el alto mando la forma tan rápida y brillante con que se consigue el objetivo fijado, suspendió la orden de fusilamiento, y según noticias no confirmadas, fue propuesto para alguna condecoración. Contradicciones de la guerra».
De fet, aquest episodi del possible afusellament també el descriu José M.ª Gárate en el seu llibre Mil días de fuego, fent notar que la proposta de «alguna condecoración» podia ser la Laureada, màxima distinció del Exèrcit franquista. (109)
La reacció franquista per tornar a ocupar les posicions perdudes fou més ràpida que la iniciativa republicana per continuar l’ofensiva, tal com ho confirma la documentació que els entrega un dels soldats republicans que desertaren per passar-se a les files franquistes. «Para este mismo día 23 tenían (les forces republicanes) preparado un ataque cuya orden ha llegado a nuestras manos por medio de un sargento de la Guardia Civil pasado a nuestras líneas, ataque este que quedó contrarrestado por coincidir con el desencadenado por esta División». (110)
A migdia, i com a suport de l’imminent atac franquista per recuperar la posició de Pedres d’Auló, perduda el dia abans, l’aviació franquista bombardejà la zona:
Vista de Pedres d’Auló -i com quedaren posicionats ambdós bàndols- des de les posicions franquistes de Costa Negra (X349992 - Y4698271). Foto: M. Gimeno.
«Despega el Gupo 6-G-15 a las 13,40 h. Se bombardea y ametralla Piedras de Aolo, no observándose ninguna actividad. Toma de tierra a la 15 h 10’. Bombas 120». (111)
Posteriorment, «una Escuadrilla de He-45 (Heinkel-45) bombardea fuerzas enemigas en el sector de Sort. Resultó herido leve por disparo de tierra el Alférez Piloto». (112)
Per reforçar la zona de Pedres d’Auló, el comandament republicà hi traslladà forces del Batallón de Montaña Pirenaico. Després de passar dos dies al poble de els Castells, prop del poble de Taús, el Batallón de Montaña Pirenaico marxà a Sant Joan de l’Erm, monestir destruït en un incendi l’any 1935, on hi passaren la nit al ras per a l’endemà continuar camí cap al sector de Pedres d’Auló.
La 143 BM, encara en procés de reorganització, fou traslladada de la zona d’Artesa de Segre fins a la vall de Cardós i vall Ferrera per rellevar la 133 BM, que es desplaçà a la zona de Tírvia, la coma de Burg i el Baladredo.
Vista des de l’ermita de les Esplugues de l’indret de la zona de Sant Romà on es produïren els combats del dia 23 (X 336840 - Y 4666229). Foto: M. Gimeno.
En finalitzar el dia s’informà dels esdeveniments del dia al general en cap de l’Exèrcit del Nord: «En todo el frente del Cuerpo de Ejército el enemigo en el día de hoy ha desarrollado gran actividad. En la División 62 fue evacuada a primera hora de la noche de ayer la posición avanzada de Piedras de Aolo. Hoy se ha procedido a su recuperación, habiendo sido tomada dos veces por nuestras tropas, que otras tantas veces han sido obligadas a replegarse ante lo extraordinariamente duro del ataque y la cantidad de fuego de mortero y artillería que sufrían inmediatamente de ocupada la posición. El enemigo ha sido duramente castigado, sin que se sepan, a la hora de dar el parte, el número de bajas de esta División. En la 63. División el enemigo atacó con extraordinaria dureza todo el frente de la División, desde Conques hasta Llanía, después de una intensa preparación de Artillería. El ataque sobre Llanía fue rechazado causando al enemigo 100 bajas contadas. Los desarrollados sobre San Corneli y cota 757 (Vilanoveta) fueron también rechazados contraatacando nuestras fuerzas y cogiendo 120 prisioneros, un Comisario y un Teniente, enlace del Jefe de la Brigada.
El enemigo consiguió apoderarse por sorpresa, aprovechando una zona desenfilada de la posición de Costa Gran, llegando hasta nuestras posiciones de San Corneli, donde fue rechazado. El ataque más intenso tuvo lugar sobre San Román de Abella, Tozal Doba y cota 666 (tossal de la Collada, posició intermèdia entre Sant Romà i el mont de Conques), que fueron asaltadas hasta seis veces siendo otras tanto rechazado con grandes pérdidas.
El combate en el frente de esta División ha revestido excepcional dureza por haber empleado el enemigo mucho fuego de Artillería y de cañones de tanque, así como carros que atacaron en número de 7 a 10, de los cuales dos fueron inutilizados por nuestra artillería. El comportamiento de la tropa ha sido excelente y su moral muy elevada». (113)
El diari La Vanguardia informà sobre el progrés de les armes republicanes del dia anterior: «Al N.E. de Sort nuestras fuerzas han conquistado Piedras de Aolo capturando prisioneros y material. En el sector de S. Román de Abella, las tropas leales conquistaron, además de otras posiciones, el macizo de San Cornelio». (114)
El dia 24 fou el moment àlgid de l’ofensiva republicana amb el trencament del front franquista entre Sant Corneli i el mont de Conques, arribant davant mateix del poble d’Orcau, on l’ofensiva republicana perdé embranzida i fou aturada a la segona línia que havia format la recentment arribada 150 Divisió del Cos d’Exèrcit Marroquí.
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«En la zona de Isona nuestras tropas han rechazado los últimos contraataques enemigos contra el macizo de San Cornelio. Se han conquistado los pueblos de San Román de Abella y Basturs». (115)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de Navarra«El enemigo ha continuado en el día de hoy sus ataques a nuestras líneas del frente de Catalunya a Tremp y en la cabeza de puente de Balaguer y la Baronia, habiendo sufrido un nuevo e importante descalabro con durísimo castigo, pues son muchos los centenares de muertos que cubren el terreno próximo a nuestras posiciones atacadas y el total de sus bajas se eleva a 4.000. Los ataques han sido infructuosos como en días anteriores, pues todos en todos ellos se rechazaron a las fuerzas rojas, no obstante el alarde que han hecho de material». (116)
Durant la nit, les forces de la 150 Divisió arribades del sector de Lleida, com ja hem dit, establiren una segona línia de defensa entre Orcau i el mont de Conques:
«Entra en línea en el frente de Tremp, entre Orcau y la cota 593 (l’Espluga, sobre el primer quilòmetre de la carretera a Orcau) la Agrupación del Teniente Coronel Lombana. Salen del sector del Segre los batallones 256 y el 9.º Tabor de Larache (de la 150 Divisió), así como los grupos de Artillería de obuses y cañones para la zona de Tremp. Apenas llegado a este frente, el 256 Batallón de Cazadores entra en línea en el Mont de Conques, conteniendo fuertes ataques del enemigo. El 9.º Tabor de Tetuán queda desplegado en segunda línea en el Roc de Neret». (117)
A primeres hores de la nit del dia abans, forces republicanes de la 31 Divisió havien iniciat l’aproximació i l’atac a les posicions franquistes de Sant Corneli defensades en aquells moments per forces del 4.º Batallón de Ceriñola, dues companyies i mitja i dues seccions de metralladores de la Compañía Indígena de las Navas del Batallón «B» de las Navas de la 63 Divisió.
Com a reforç s’havien incorporat aquella mateixa nit dues companyies del Regimiento de Numancia de la 61 Divisió (rellevades de les posicions de Galliner i roc de Neret en arribar-hi forces de la 150 Divisió).
Posició franquista prop de la capella de Sant Corneli. A un nivell inferior Costa Gran i al fons el Roc de Pessonada i el Boumort (X 335090 - Y 4672052). Foto: M. Gimeno.
«A las 5 horas atacó el enemigo fuertemente durante tres horas las posiciones de Sant Cornelio llegando hasta las alambradas y sufriendo cuantiosas pérdidas. Las fuerzas atacantes pertenecían a la Bg. roja 134, que durante la noche consiguió infiltrar 3 Batallones por el río Carreu (la infiltració fou pel barranc de Montesquiu i no pel de Carreu, com veurem més endavant) hasta la orilla oriental del embalse de San Antonio, logrando incomunicar por completo a nuestras posiciones de San Cornelio y llegando a establecer combate con las fuerzas de Numancia que en el Nerets cerraban el paso a la central hidroeléctrica de Tremp». (118)
Com es varen viure aquells combats a dalt de Sant Corneli ho descriu l’aleshores tinent del 140 Batallón de San Marcial, José M.ª Gárate:
«Los combates de la noche se han ido reiterando ya de día con intentos de asalto frenados por los defensores a golpazo de granada. Esos amagos se han sucedido un par de veces y ahora los rojos están quietos, fortificados en pequeños pozos de tirador hechos de noche con el zapapico y con piedras, variando su situación lentamente, hombre a hombre, con el doble intento de cercar por completo a los del alto y de encontrar un instante propicio para pegar el salto definitivo hasta la ermita.
La reiterada presión es tal que hay un momento en que San Cornelio peligra. Han llegado a entrar algunos asaltantes, a los que a duras penas se les ha detenido dentro de las trincheras».
La sortida a la desesperada des de les trinxeres d’una secció de la Compañía Indígena de las Navas, força de xoc formada per moros, va aconseguir desfer el setge. En aquells moments de màxima tensió, la sortida de la força de xoc contagià altres oficials i soldats d’altres unitats, que s’uniren a ells en la lluita a cops de bomba de mà i de baioneta, aconseguint mantenir obert el camí que comunicava amb la rereguarda i que era per on arribava el subministrament i el material a les posicions. (Actualment encara s’utilitza per pujar a l’ermita de Sant Corneli.) (119)
Per la banda republicana ens dona testimoni d’aquell combat l’aleshores sergent de la 2a Companyia del 245 Batalló de la 62 Brigada Mixta de la 31 Divisió republicana, Julio Losada Bufalà, fill de Sort:
«Vàrem arribar a Bóixols i d’allí cap a Abella de la Conca, on hi restàrem uns dies fins que la tarda del 23 ens concentràrem, juntament amb altres forces, en una clotada propera esperant que es fes fosc per aquella mateixa nit atacar les posicions de l’ermita de Sant Corneli.
A boca foscant anàrem pujant, a poc a poc, atansant-nos a les posicions properes del cim, envoltant-les també per la rereguarda. En el primer moment de l’atac els agafàrem per sorpresa i poguérem ocupar algunes de les posicions a tocar de l’ermita. Aguantàrem els seus primers contraatacs, però en el moment de reposar les municions resultà que les bales per als fusells no corresponien als que nosaltres portàvem. Teníem fusells russos i ens subministraren munició per els fusells xecs que devien tenir altres unitats.
En aquells moments i en aquelles circumstàncies no vàrem poder fer res per contenir la reacció dels franquistes, que ens contraatacaven a cops de bomba de mà i matxet. Abandonàrem la posició i ens retiràrem muntanya avall enmig de la foscor illuminada per les explosions de les bombes de mà que ens tiraven, atordits pel soroll, la por, els trets i els crits. Fou un desastre, mai ho oblidaré». (120)
Josep M. Jàvega, que juntament amb altres soldats de la 142 BM era a l’observatori de Montagut, davant mateix de Sant Corneli, també recorda com es va estar a punt de guanyar les posicions de l’ermita de Sant Corneli:
«Segons informacions que després ens van anar arribant, es veu que a l’ermita de Sant Corneli solament hi havia una petita guarnició que les nostres forces van agafar per sorpresa, i així van poder arribar fins a dalt de tot. Però a la matinada no es féu esperar un contraatac ferotge que causà la retirada dels nostres soldats, mal proveïts i sobretot poc preparats per aguantar i sostenir una posició. Van fallar els trens de municionament i de proveïments. Haguérem de recular amb moltes baixes». (121)
Simultàniament a l’atac a Sant Corneli es produïren també atacs a la cota 882 i 800, posicions clau per impedir l’accés a Montesquiu a través del barranc de la Podega, venint des d’Abella de la Conca, via collada Pelosa.
Les dues cotes estan situades a un nivell inferior de la cota 1.164 de Costa Gran, ocupada ja des del dia anterior per les forces republicanes, i com explica el tinent José M.ª Gárate, «al perder la cota 1.164 la cota 882 está vendida a merced de los rojos, como un muñeco de pimpampum, que ha de aguantar el machaqueo que quieran darle».
Efectivament, a primeres hores de la matinada la cota 882, defensada pel 4.º Batallón de Cazadores de Ceriñola de la 63 Divisió, va rebre l’envestida de les unitats republicanes de la 26 Divisió. Dues hores després, les forces republicanes l’havien conquerit.
El relat d’un dels pocs supervivents franquistes permet saber com succeí l’ocupació de la cota 882:
«Los rojos atacaron hacia las cuatro y media de la madrugada del domingo 24, cayendo sobre ella desde todas direcciones. Era aún de noche y los ingenieros no habían tenido tiempo de cerrar por completo la alambrada (de la posició) como el capitán les ordenó: sin salida posible, porque todos estaban dispuestos a morir.
Una parte de la posición quedó sin alambrada, con suficiente espacio para que entrase por allí con holgura una masa enemiga. El combate era tan próximo durante todo el tiempo que apenas se empleaban sino granadas de mano. Las llamaradas de sus explosiones iluminaban un momento los puntos de penetración del enemigo y allá caían racimos de granadas Laffite y los cuadradillos afilados de los toneletes rojos de palanca de sifón. Aún tuvieron que reagruparse los rojos para reorganizar un nuevo ataque, y andaba ya queriendo amanecer cuando se inició un asalto doble, por el frente y por la retaguardia. Las muertes del alférez y la del capitán señalaron el final de la posición.
Vista de la cota 882 sobre el barranc de la Cultia, als peus de Sant Corneli. Les coordenades de la cota 882 són X 336568 - Y 4671221. Foto: M. Gimeno.
Eran cerca de las siete de la mañana. Al no dar tiempo a cerrar completamente la loma con alambradas, pudieron evacuar bastantes bajas por uno de los trechos sin alambrar». (122)
Joan Sansa, comissari de la 142 Brigada Mixta, dona la seva versió sobre l’atac a la cota 882, 800 i 721, entre la costa dels Corrals i Sant Corneli.
«A plena nit ens vàrem desplegar (es refereix a les unitats del 556 Batalló de la 142 Brigada Mixta de la 32 Divisió republicana) buscant sempre el terreny favorable i procurant no perdre’ns, ja que atesa l’orografia dels llocs per on passàvem era fàcil extraviar-se o tornar al punt de partida. Vam córrer com a llebres per tallar les filferrades entre les posicions enemigues i fer saltar els cavalls frisons, i ben aviat vàrem estar darrere les seves defenses. Això, afegit al xoc frontal d’unitats de la 119 Brigada Mixta, va sorprendre els rebels (franquistes) de tal manera que no van ser capaços de fer res més que rendir-se o fugir. La cota 882 ens va costar més perquè la van defensar de valent, fins que va quedar reduïda a zero. Les cotes següents, la 800 i la 721, van caure immediatament després». (123)
Ocupades les posicions franquistes de les cotes 882 i 800, les forces de la 104 BM de la 31 Divisió s’infiltraren pel barranc de Montesquiu amb l’objectiu de sorprendre les forces franquistes per la rereguarda. Una part de les forces havia d’ocupar Montesquiu i per la collada d’Orcau arribar a la rereguarda franquista d’aquella zona. Una altra part s’havia de dirigir cap a Tremp passant per Galliner i els Nerets, mentre un altre grup aniria en direcció a Pui de l’Anell per, des d’allí, organitzar una línia per evitar l’arribada de forces franquistes provinents d’Aramunt, quedant així aïllades les posicions franquistes de Sant Corneli amb la seva rereguarda.
«Durante la noche, mientras la Brigada Mixta 134 intentaba llegar hasta la ermita, (de Sant Corneli), dos batallones de la 104 (Brigada Mixta) iban a cerrar el cerco por retaguardia, después de infiltrarse, en grandes masas, en los barrancos que el monte forma con los pueblos de Aramunt al Norte (barranc de Carreu) y Montesquiu al Sur (barranc de la Podega). De madrugada, San Cornelio estaba completamente rodeado». (124)
Daniel Ramoneda fou un dels soldats que s’infiltraren pel barranc de Montesquiu:
«Vaig néixer el 29 de desembre de l’any 1920 a la Pobla de Segur, per la qual cosa era de la quinta del 41, i em feren anar a la guerra no havent complert els 18 anys. Sóc un dels de la «lleva del Biberó».
Des de la caserna on ens presentàrem amb el meu amic Josep Tirbió, també de la Pobla, quan vam ser cridats per lleva, ens traslladaren a Ponts, on hi férem durant uns quinze dies instrucció sense fer pràcticament cap pràctica de tir amb el fusell. No sé si vaig arribar a tirar més de dos o tres trets. Allí també ens varen dir que formàvem part del 414 batalló de la 104 Brigada Mixta de la 31 Divisió.
Direcció de l’atac republicà a la zona de Sant Corneli (X 323842 - Y 4680918). Foto: M. Gimeno.
Vista del barranc de la Podega per on baixaren les forces republicanes des de la zona de Vilavella (X 335300 - Y 46709468). Foto: M. Gimeno.
Arribat el dia, ens traslladaren amb camions russos anomenats «Katiusques» de Pons al poble de Coll de Nargó, i recordo que abans de pujar als camions vaig observar com a un dels instructors que havíem tingut, un home ja una mica gran, se li escapaven les llàgrimes, i jo que hi tenia una mica de confiança li vaig preguntar què li passava. Em mirà i només em digué: sou tan joves! Sou tan joves! Ara crec que plorava en veure com ens enviaven a l’escorxador. De Coll de Nargó vam anar al poble de Bóixols, on ens quedàrem a dormir. De matinada, a peu, seguim camí cap a la vall de Carreu (passant pel Forat dels Prats i el coll de Llívia) fins a arribar al poble d’Herba-savina, on ens quedàrem descansant un dia. A últimes hores de la tarda del dia 23 sortírem del poble per un camí que recordo que feia molt costa amunt.
En arribar en un planell (collada de Dalt) ja ben de nit, ens formaren i anaren donant, almenys a mi, dues bombes de mà, que em vaig penjar al cinto.
Formats en dues files, iniciàrem la marxa cap al barranc de Montesquiu, deien que per agafar els franquistes de Sant Corneli per darrere. Tot caminant vaig agafar les granades de mà que m’havien donat i les vaig amagar en una boixeda. Em feia por portar-les, era un crio de 17 anys.
A trenc d’alba vàrem arribar prop de Montesquiu i, descoberts pels franquistes, començà el combat. El grup on jo anava seguí camí per sota Montesquiu en direcció cap al llac de Sant Antoni, i recordo que sentíem explosions i el xiular de les bales i no sabíem ben be què fer, ningú deia res, només endavant, endavant. Sembla que altres grups intentaren ocupar Montesquiu i passar cap al poble d’Orcau, però no se’n sortiren. No sé com, uns quants anàrem a parar prop del llac. Jo tenia una set terrible i recordo que mentre bevia l’aigua del llac les bales cruixien al meu voltant. Allí hi morí un company de Terrassa que es deia Eloi i que feia pocs dies que m’havia comentat que volia passar-se als franquistes, ja que tenia la família a Pamplona.
No recordo amb claredat el que succeí durant el dia, però sí el fet que érem un grup que anàvem d’aquí cap allà, sense saber ben bé cap a on teníem l’objectiu. En creuar la fondalada del barranc de sota l’indret del Puig de l’Anell, els franquistes ens van tirar amb morters i alguns varen morir allí. Jo vaig perdre el fusell i vaig sortir corrent en direcció a Aramunt, i en arribar prop de la font de Pujol vaig veure de lluny com uns moros tenien presoners un grup dels nostres i els prenien el que portaven. No sé com, però vaig arribar a Aramunt, on em feren presoner i l’oficial franquista que m’interrogà, en saber que era de la Pobla, em donà noticies de la família, ja que la mare era la pentinadora de la muller del general Tella a la Pobla». (125)
Les forces republicanes que intentaren dirigir-se cap al coll d’Orcau toparen amb les forces del Batallón de las Navas que defensaven el sector de Montesquiu, no podent progressar cap al poble d’Orcau i rereguarda franquista a la Conca.
Les forces que avançaven cap a Galliner direcció a Tremp, en arribar a les ruïnes de l’antic poble de Galliner foren sorpresos per l’actuació de l’artilleria i de la 3a i 4a Companyia de Esquadrones de Numancia de la 61 Divisió, que els impediren el pas, obligant-les a retrocedir.
Per la seva banda, les unitats republicanes es dirigiren al Pui de l’Anell i a la cota 534, prop del llac de Sant Antoni, per cobrir la reraguarda dels qui lluitaren als Nerets, i encerclar Sant Corneli, toparen i foren superades per les forces franquistes vingudes d’Aramunt i Sant Martí, tal i com ho descriuen els seus informes.
Vista de l’indret del Pui de l’Anell on les forces republicanes que s’infiltraren pel barranc de Montesquiu foren encerclades per les forces franquistes que vingueren des de Galliner, Aramunt i el cim de Sant Corneli (X 332032 - Y 4670854). Foto: M. Gimeno.
«Durante todo el día, las fuerzas (una secció de la 1a. compañía i un pelotó de la 3.ª del Batallón «B» de las Navas de la 63 Divisió) que se encontraban en Montesquiu resistieron el ataque impidiéndoles el paso hacia Orcau e imposibilitándoles la maniobra, favoreciendo extraordinariamente la labor del 9.º Tabor de Regulares de Tetuán (de la 150 Divisió, que intentaven frenar l’avanç cap a Tremp a l’indret del Nerets).
Para limpiar de enemigos la zona de Montesquiu e impedir la progresión sobre Tremp o contra la retaguardia de nuestra línea de la Conca de aquellas unidades, se envió hacia las 7,30 por Roc de Neret al 9.º Tabor de Regulares (150 Divisió) y por Aramunt dos Compañías y una sección del Tercio de Ortiz de Zárate (63 Divisió). Estas fuerzas hicieron más de 100 muertos al enemigo, cogiendo unos 600 prisioneros y pasados, con lo que quedó libre la comunicación con San Cornelio». (126)
La Compañía del Tercio de Ortiz de Zárate que es trobava a Sant Martí com a reserva fou enviada ràpidament a la zona.
«Desde las primeras horas de la mañana se observa algún movimiento de personal por las inmediaciones del Pantano al O. de San Corneli, teniendo conocimiento de que fuerzas enemigas han conseguido travesar las líneas por el barranco, ordenándose a una Compañía del Tercio de Ortiz de Zárate (63 Divisió), única de que se dispone en San Martín (de Canals), que (se) despliegue para tratar de localizar las fuerzas enemigas y se ordena que otra compañía del mismo Tercio se traslade en automóvil de Pobla de Segur a San Martín de Canals.
A la llegada de esta compañía y después de haber sido localizado el enemigo en la falda N.O del Monte San Corneli, cota 534 (entre la llau de Lliser i la desembocadura del petit barranc que forma la font de Pujol) y el pueblo d’Armingol (Pui de l’Anell), donde ya tenían establecidas armas automáticas, sin duda para cerrar el paso existente entre el pantano y el monte de San Corneli, estando el resto de las fuerzas enemigas por las costas de Talarn (Nerets) y llegando a las ruinas de la iglesia de Galliné, estas fuerzas enemigas batidas desde Roc de Neret al tratar de meterse por el boquete fueron batidas por una sección de Artillería y otra de morteros, quedando envueltas por las dos compañías del Tercio de Ortiz de Zárate, en combinación con la guarnición de Aramunt, perteneciente al Batallón de San Marcial, haciéndoseles bajas vistas y capturándose numerosos prisioneros». (127)
El fracàs de la infiltració per la zona de Montesquiu, el fet de no poder progressar per la zona dels Nerets, de no poder establir una línia de defensa a l’indret del Pui de l’Anell per evitar l’arribada de forces des d’Aramunt i l’acció de les forces de la secció de xoc de la Compañía Indígena de las Navas que, baixant des de dalt de Sant Corneli, per la banda de la font de Pujol, sorprengueren les tropes republicanes pel darrere, esdevingué un desastre total per a les forces republicanes.
«A las 16 horas recibió (la Compañía Indígena de las Navas) orden por radio de enlazar con un Tabor (el 9.º Tabor de Melilla de la 150 Divisió) que operaba entre Montesquiu y el Pantano. Bajó la ladera (es refereix al fet que baixaren des dalt de Sant Corneli) la Sección Indígena, capturando 137 prisioneros y cogiendo numeroso armamento». (128)
L’aleshores tinent José M.ª Gárate explica que les forces de la Compañía Indígena de las Navas «llegan hasta la base de fuego enemiga. En una vaguada que forma la ladera del monte hay una compañía roja dispuesta para dar de nuevo el asalto. Los de la Indígena se dividen entre los dos extremos de la vaguada, sorprenden a la compañía, capturan a más de cien prisioneros con sus oficiales, cinco ametralladoras. Hay muchas bajas y otros rojos quedan copados —sorprendidos ya entre el contraataque y los del Tabor de Regulares que cooperan por el lado opuesto— sin posibilidad de volver a su posición. Los rojos sitiadores, que ven esto a su retaguardia y a su flanco, están desconcertados. San Cornelio queda liberado y se restablece la línea. En el camino se consigue recoger a muchos prisioneros (soldats franquistes) que los milicianos se llevaban, capturados cuando iban a entrar o salir sin conocer el cerco». (129)
La infiltració republicana de primeres hores del dia pel barranc de Montesquiu fou resumida pel comandament de la 63 Divisió en un informe en què explica que «las tropas atacantes de la Brigada roja consiguieron infiltrar tres batallones por el río Carreu (no fou pel barranc de Carreu, sinó pel barranc de la Podega, sota el poble de Montesquiu) hasta la orilla oriental del embalse de San Antonio, logrando incomunicar por completo a nuestras posiciones de San Corneli y llegando a entablar combate con las fuerzas de Numancia que en el Nerets cerraban el paso a la central hidroeléctrica de Tremp». (130)
Ocupada la cota 882, les cotes següents de camí a Basturs —cota 800 i 721—, tot i resistir gairebé fins a l’últim home, a mig matí foren ocupades per les forces republicanes, quedant obert el camí a Basturs i Orcau. Només els quedava l’obstacle de la cota 691 del serrat de Basturs.
«Tomadas estas posiciones (cotes 882, 800 i 771), la situación de la cota 691 (serrat de Basturs) era insostenible, y así lo comprendió el mando, ordenando el Jefe de la 3.ª Media Brigada de la 63 División que las fuerzas que la guarnecían (Batallón de Ceriñola) se retiraran a Basturs. Esperó la llegada de estos elementos para ordenadamente con ellos ir a establecerse en las alturas de la segunda línea defensiva situada a la Collada (entre Orcau i Figuerola d’Orcau).
La orden, que llegó en el momento que el Capitán que mandaba esta posición (de la cota 691) era herido gravísimamente, no pudo cumplirse, pues el enemigo, operando con asombrosa rapidez, se situó en el barranco de acceso a la citada cota 691 en número muy elevado, siendo contadísimos los soldados que de Ceriñola llegaron a Basturs».
En estar pràcticament perduda la cota 691 i tenir dificultat en ser evacuada, el cap de la 1a Mitja Brigada «daba la orden de retirada (a la Collada, prop d’Orcau), y una hora más tarde, cuando recogió los últimos soldados que escalonadamente llegaban a Basturs y cuyo número aproximadamente era una sección, se retiró con ellos, abriéndose paso con fuego de fusilería y granadas de mano, llegando alrededor de las 11 de la mañana a la posición inmediata de Mont de Conques, siéndole imposible como era su objetivo el colocarse en la Collada, por estar ocupados barrancos y caminos por numerosísimas fuerzas rojas.
Vista general de les cotes 1.164, 882, 800, 721 i 691 ocupades per les forces republicanes. Al fons, la cota 1.003 de la 2a línia franquista (X 338500 - Y 4670505). Foto: M. Gimeno.
Igualmente, una de las secciones de este Batallón que pudo realizar su retirada ordenadamente fue desorganizada por el fuego de la Artillería contraria, terminando en este momento la actuación del Batallón de Ceriñola (63 Divisió).» (131)
El que succeí a la cota 691 del serrat de Basturs i l’ocupació del poble per les forces republicanes ho descriu l’alferes del bàndol franquista Alfonso Parada:
«La luz del día 24 se enciende. Algunos soldados duermen apoyados en los sacos terreros. San Román permanece silencioso, solo se oyen disparos de tanto en tanto.
Al Oeste del pueblo de Basturs, del que disponemos un buen mirador desde la trinchera, se ven soldados que huyen o desplazan de sus posiciones hacia Figuerola d’Orcau. También se ven soldados del Batallón de las Navas que se retiran desde San Román hacia la carretera de Conques.
En la Loma (serrat) de Basturs, el resto de la segunda compañía, a nuestra izquierda, abandona la posición bajo una lluvia de balas corriendo a toda velocidad por la Meseta (serrat) de Basturs.
Llamo por teléfono a la Plana Mayor pero nadie contesta. Insisto, pero es inútil.
Llega a mi posición un teniente que manda la compañía de ametralladoras que estaba en Basturs y que se hallaba reforzando la segunda compañía con dos máquinas hasta que han abandonado la posición, perdiendo las dos ametralladoras.
Me dice ese teniente que si no me retiro inmediatamente voy a caer en manos del enemigo. Que estamos a punto de ser copados junto con todas las tropas de Basturs al ser rebasados y estar ya, el enemigo, en nuestra retaguardia, y urge salir inmediatamente de la zona.
Le informo que hace un buen rato que llamo y llamo por teléfono a la Plana Mayor y nadie contesta, que puede ser que no funcione el teléfono o bien están en retirada.
En vista de la situación, abandonamos rápidamente la posición en dirección a Basturs. Son las diez de la mañana. Llegamos al pueblo de Basturs sin ninguna baja, suerte que elegimos el borde de la meseta y las balas pasaban justo por encima de nosotros.
En Basturs encuentro un desbarajuste total con muchos heridos de la segunda compañía, a los cuales no hay forma de auxiliarles a pesar de que el Teniente Médico se desvive para atenderlos, puesto que enfermeros y camilleros han huido. Entre ellos, un capitán de la segunda compañía con una herida en el pecho.
Con tal desbarajuste no hay forma de organizar una mínima defensa y los soldados saben que casi estamos rodeados por el enemigo y el copo se va cerrando.
Nos encontramos en Basturs el Teniente Médico, el de ametralladoras y yo como oficiales de mayor graduación e intentamos poner un poco de orden en aquel caos. Fácil decirlo.
Con las camillas que encontramos tratamos de salir con los heridos hacia la vaguada (es refereix al barranc, no gaire profund, que forma el riu Abella en passar sota el poble de Basturs), por la carretera del pueblo, bajando los soldados en fila india cargados con las camillas. A la salida del pueblo encontramos algunos de los cocineros del Batallón, están muertos.
De pronto, el tableteo de una ametralladora, situada en una loma hacia el Este, abate a los primeros soldados de la fila que llevan una camilla. Caen todos y no se salva ni el herido. Esto nos desconcierta aún más, porque vemos que la ametralladora está situada a nuestra retaguardia. Hay que tratar de llegar al barranco y subir luego por el lateral opuesto para ver si por allí encontramos una salida. Seguimos caminando con rapidez bajo el fuego de la ametralladora. Cae muerto el teniente de ametralladoras y algunos soldados, produciéndose un pánico general. Los soldados de las camillas abandonan a los heridos y corren enloquecidos hacia la vaguada, consiguiendo algunos de ellos llegar al fondo de la vaguada y corren hacia el Este bajo el fuego de la ametralladora aprovechando una intermitencia de la misma.
El Teniente Médico nos dice que él conoce este terreno, que la buena dirección es correr a toda velocidad por el regato (pel llit del riu Abella) y subir por la pendiente. Lo hacemos así, pero al llegar a la cima nos damos cuenta de que está ocupada por el enemigo. Caen prisioneros los de cabeza, el Teniente Médico y algunos soldados que le acompañaban. Los demás retrocedemos de nuevo hacia la vaguada sin perder ni un segundo. Cada vez quedamos menos huyendo arroyo abajo. Increíblemente, encuentro de nuevo, en un rincón del arroyo, al capitán de la segunda compañía, que agoniza con otro balazo. Esta vez en el vientre. Le acompaña su asistente, al cual no pudimos convencer de dejar a su capitán. No tengo valor ni para despedirme de él, por otra parte nada podíamos hacer, la situación era morir o caer prisionero. Hay muchos heridos y algún muerto en el arroyo.
Vista del riu d’Abella per on intentaren escapar alguns soldats franquistes. Al fons, Basturs (X 334216 - Y 6667378). Foto: M. Gimeno.
Seguimos andando por la reguera con toda clase de precauciones, conmigo van dos otros soldados y me viene a la mente la idea de que debo levantarles el ánimo. Nos detenemos en un ribazo y uno de los soldados me ofrece un trago de anís de una botella que ha cogido en Basturs. Seguimos andando y vemos una casa, una especie de paridera de ganado. Nos acercamos a la pared y de pronto suena una descarga de fusil. Uno de los soldados que me acompañan cae herido. Me quedo aturdido y doy la vuelta a la casa y me encuentro con dos bayonetas que me detienen cortándome el paso. Apenas oigo un «¡Manos arriba!» mientras un soldado rojo me acerca el acero al pecho y el otro me desarma. Detrás de mí caen prisioneros los otros soldados, entre ellos el de la botella de anís». (132)
Els soldats franquistes que pogueren fugir de la zona de Sant Romà i Basturs intentaren, com hem vist, arribar al mont de Conques o a la Collada, entre Orcau i Figuerola, on «a las 11 h con la 17 Bandera y un Tabor (que con la 16 bandera y el 9.º Tabor de Melilla constituían un Agrupación de la 150 División al mando del teniente coronel Lombana, llegada a Tremp desde las primeras a las últimas horas de la noche anterior) quedó cubierto el frente de segunda línea: Orcau-Collada-Meseta de Conques, en el cual estaba establecida la 16 Bandera, en la parte de la Collada desde el momento en que se vio la pérdida de la cota 882 y la enorme embestida enemiga a las siguientes, y que los refuerzos que se enviaran a ellas serían tardíos e inútiles. Quedó la línea Meseta de Conques por cota 581- Collada y cota 1.003 hasta San Cornelio». (133)
Per reforçar la posició del mont de Conques entrà en línia l’acabat d’arribar 257 Batallón de la 150 Divisió, alhora que el 9.º Tabor de Tetuán marxava a reforçar la zona del roc de Nerets.
Igual que el dia anterior, l’artilleria franquista actuà de valent intentant frenar l’ofensiva republicana:
«A la 4 de la mañana, el enemigo volvió a atacar con más fuerza que los días anteriores. Al rayar el alba se volvió a emprender el fuego sin haberse enfriado aún las piezas, pues habíamos tirado 1.700 disparos con tres piezas. Aquella noche los rojos acumularon allí muchas baterías y muy temprano nos empezaron a zumbar. Oíamos una descarga y venían lo menos 20 proyectiles que caían muy cerca de nosotros sin tocar los emplazamientos. Creo que todas las baterías rojas tiraban contra la nuestra y otra del 15 Ligero que estaba junta. Parecía un milagro dos días enteros tirándonos y sin darnos.
Ya no oíamos ni proyectiles ni nada, estábamos sordos y ciegos, pues sudábamos como ríos y no hacíamos nada más que hacer fuego todo lo rápido que era posible porque el enemigo había roto la línea y avanzaba protegido por tanques a cortarnos la salida de la carretera, lo cual hizo por unas horas. Nosotros quedamos copados. La infantería nuestra se retiró en desbandada, pues pasaban los soldados por donde nosotros corriendo sin fusil, ni macuto ni careta, lo tiraban todo para correr diciéndonos que venían los rojos como el agua.
La batería del 15 Ligero ya la retiraban, pero nosotros no teníamos nada más que un tractor y no lo podíamos hacer. Nos mandaron coger los fusiles para defendernos. La infantería ya llevaba más de media hora retirándose y nosotros tuvimos que quedarnos allí aguantando. Mandaron graduar las granadas de metralla a cero. En este momento llegó el Comandante y mandó retirar las piezas inmediatamente. Enganchamos en el tractor la 1.ª y la 2.ª, pieza pero con nuestro aceleramiento la atamos mal y enseguida se soltó. Allí no sabíamos por dónde venía ya el enemigo, pues no se veían más que unos 10 soldados de infantería que aguantaban un poco en la última loma (serrat de Pelleu, a tocar de la carretera a Orcau); por otra parte, los rojos continuaban tirando con la artillería como si fuera una ametralladora. Amarramos de nuevo la pieza y al momento se volvió a soltar. Ya no sabíamos por dónde nos daba el aire. No esperábamos más que llegaría un proyectil y nos haría volar. Por fin se amarró la pieza y el tractor emprendió la marcha a toda velocidad. Nosotros empezamos a correr todo lo que podíamos mirando de salir de allí. Corrimos unos 2 Kilómetros tirando todo el que nos estorbaba. Gracias a Dios en aquel momento aparecieron 12 trimotores, unos 28 cazas y por la derecha de la carretera entraban desplegadas 2 banderas de la Legión y un Tabor de Regulares. Gracias a este refuerzo paró el avance el enemigo, si no nos quedamos copados porque ya se cogieron varios prisioneros rojos en la carretera por donde teníamos que salir nosotros. Con la aparición de la aviación, la artillería enemiga también calló y gracias a ello pudimos continuar la retirada y emplazar la batería unos 4 kilómetros más atrás, en un campo de aviación (?) (possiblement es refereix a l’ampla finca dels Escablons, que es troba abans d’arribar a Figuerola venint de Tremp), desde donde volvimos a hacer fuego». (134)
La visió i la vivència de l’altre artiller, José María González Rodríguez, de la 29a Bateria, corrobora la tensió, l’angoixa i la por que es va viure en aquella jornada:
«Las fuerzas enemigas rompieron nuestra línea a nuestra izquierda y se colocaron entre nosotros y el pueblo de Tremp. Nosotros, otra batería y la Infantería quedamos cercados por el enemigo. Fue el momento más angustioso en el que nos habíamos visto en toda la campaña. Cuando nos enteramos nos pusimos muy apurados, no estábamos acostumbrados. En la batería había un teniente, un alférez y los sargentos de cada pieza. Teníamos tres ametralladoras de esas de carrito (Máxim, russes) cogida en Teruel. El que estaba al mando de nuestra batería ordeno emplazarlas unos metros por delante de la batería. Mientras, los demás seguíamos disparando con los cañones.
Esquema de l’ofensiva republicana i trencament de les línies franquistes al sector de la Conca.
Tirábamos con granadas de metralla, esas que se gradúan y explotan en el aire. Había granadas que explotaban a menos de medio kilometro de la pieza. Me acuerdo que una vez se equivocaron en la graduación y explotó a menos de cincuenta metros del cañón.
Estábamos pasando un mal rato. Yo tenía una libreta grande en la que iba apuntando todo lo que había pasado, los pueblos que habíamos tomado desde que salimos al frente, todo habían sido victorias hasta entonces. La enterré temiendo que el enemigo nos cogiera prisioneros, junto a un libro de misa con tapas de nácar y un broche dorado, que parecía oro, que encontré. Temía que por estas cosas me mataran.
Seguimos resistiendo en aquella situación desesperante hasta que llegó el refuerzo y rompió las líneas enemigas. Llegaron varios camiones, enganchamos las piezas y salimos de allí zumbando. El enemigo nos habría cogido prisioneros y se habría llevado los cañones y quién sabe, a nosotros probablemente nos habrían matado, porque estuvimos tres días sin parar pegando cañonazos y les habríamos causado muchas bajas.
De Figuerola d’Orcau nos fuimos unos cuatro kilómetros para atrás. Emplazamos la batería en un llano muy grande (a la finca anomenada Escablons).
Cuando llegamos a aquel sitio ya había otra batería emplazada (la 3a Bateria), era la otra batería que también coparon. Al lado de nosotros había una carretera. Nuestra batería estaba disparando cuando llegó un camión cargado de proyectiles. Fuimos unos cuantos a acarrearlos a la batería. Venía yo con una caja con doce proyectiles que pesaban bien. Pasé a unos quince metros de la batería que estaba por delante de la nuestra, estaban disparando y se les atrancó un proyectil en la boca de carga y el cierre no encajaba. El proyectil no había entrado del todo. La vaina ya la llevaba puesta y un artillero cogió otra granada y le dio con el culote para que entrara. Tuvo la mala suerte de darle en el estopín y explotó la carga. Con la explosión tiré la caja de proyectiles al suelo y salí corriendo. Un sargento venía gritando hacia donde estaba yo. Le vi cayendo a unos metros de mí. Los demás artilleros, unos caían por aquí, otros por allí. En total, seis muertos y cuatro heridos». (135)
Paral·lelament als combats que es produïen als voltants de Basturs-Figuerola d’Orcau, la pressió republicana sobre el sector de Sant Romà-mont de Conques augmentava.
Pere Belart ho descriu així:
«Ha estat terrorífic, a la sortida del sol l’artilleria ha bombardejat amb decisió les posicions dels feixistes, des de Conques fins a Sant Romà. El que hem viscut ha estat terrible. I si per si fos poc, en ple combat ha aparegut l’aviació dels feixistes bombardejant les nostres posicions i atacant les brigades de xoc que avançaven de cara a l’enemic. Tot plegat ha estat horrorós, entre trets, descàrregues d’obusos d’artilleria, morters i grans ràfegues de metralladores. La força de xoc republicana ha avançat a poc a poc defensant posicions i això ha permès que el nostre exèrcit hagi pogut conquerir el poble de Sant Romà. En l’assalt s’han capturat molts presoners». (136)
Tal com diu la documentació franquista, les forces republicanes «en la oscuridad de la noche habían conseguido infiltrarse por el barranco comprendido entre el Tozal (tossal de la Doba) y San Román d’Abella (per l’indret de la Ribera, al costat del riu d’Abella). Se colocan en el campo de Foot-ball (els Quatre Pilans) y campo de almendros y olivares que rodeaban el pueblo por el Oeste dejando por tanto al pueblo una sola salida por la parte de Sur y habiendo cortado su carretera de comunicación con Basturs y Tremp.
Nada más amanecer el día 24 intensifica el enemigo furiosamente sus ataques y asaltos sobre San Romá. La tres secciones de diferentes compañías (del Batalló de Zamora) y una de ametralladoras (del Batallón «B» de las Navas de la 63 Divisió) de la cuales se encontraban, una en la avanzada de la Ermita, tres pelotones en el olivar y uno de reserva en la plaza, bien entrada la mañana, y teniendo al contrario ocupando más de la mitad de las casas del pueblo, se ve el Batallón de Zamora en la precisión de retirarse en dirección a la posición del Mont de Conques. La retirada que en un principio se hacía en perfecto orden se desorganizó en una pequeña proporción por hostilizamiento casi continuo de las Baterías del 11,40 contrarias que interponían verdaderas barreras de fuego». (137)
Per sorprenent que pugui semblar, els combats i ocupació de Sant Romà es produïren amb veïns vivint al poble. Algunes famílies havien marxat quan aquest fou ocupat a finals d’abril per les forces franquistes; d’altres preferiren quedar-se, ja que temien deixar la casa sola estant els militars al poble, i en no ser obligats a marxar optaren per quedar-se. Una de les famílies que restaren al poble fou els de Casa Rafel. El noi més jove de la família, Jaume Bonfill, explica com varen viure l’ocupació de Sant Romà per part de les forces republicanes:
Sant Romà, escenari dels combats per l’ocupació del poble. Foto: M. Gimeno.
«Tenia 15 anys quan vaig sentir explicar als de casa que passava gent de l’Aragó que fugia dels «facistes» i que un avió havia deixat anar una bomba sobre el cafè del Baldomero, a Isona. Uns dies després els «facistes» arribaren i es quedaren temporalment al Fornons (el sector nord del mont de Conques), fins que cap a principis de maig ocuparen el poble. Nosaltres, la canalla, sempre érem amb els soldats i recordo que eren els «dels Naves i de Zamora».
A cal Espardenyer hi varen posar «la Comandància», a ca l’Agustí hi tenien «Sanitat» i a l’era del Perdiu hi tenien la cuina els «moros» i jo tot sovint anava allí perquè feien un cafè molt dolç i molt bo.
Al poble, els soldats hi feren una trinxera que anava entre l’Estudi, el molí del Guàrdia i arribava a Sant Pere Màrtir. També hi havia soldats amb fusells a l’hort del Mestre i a la Llera Baixa. Les metralladores les tenien a prop del cementiri, al Tossal i a l’era del Falomeno. Els fusells metralladors els posaren al Castell, en una finestra de cal Ivo i a diferents eres del poble, si bé els que eren a l’era del Xoll i a la del Mosset només hi tenien fusells. M’agradava anar a veure aquelles metralladores.
Un dia començaren les canonades i vingueren les «roís» per l’indret del Peixines, sobre el cementiri, i aleshores alguns veïns, pocs, es varen escapar del poble. Nosaltres i les altres famílies no vàrem voler abandonar la casa i ens hi quedàrem.
L’endemà va venir l’aviació i caigué una bomba a ca l’Agustí i aleshores la gent decidí amagar-se al celler de cal Músic, on deien que era un refugi de Carlins.
Estant allí es presentaren tres soldats dels «roís» i demanaren un llençol de llit, i una dona que anomenàvem «la Ive» els hi donà i tot seguit ells el penjaren al campanar.
En sortir del celler per anar a casa vàrem veure com tres tancs baixant de les Peixines travessaven la sort del Cerni i la sort del Fabricant per tal de dirigir-se cap a les Masies. En aquest camí que portava a les Masies hi havia un indret en què la paret del tros del Felip a un costat, i la paret del tros del Caplant a l’altre, estretia una mica el camí, i quan els tancs varen voler passar per allí no van poder passar i varen haver de tirar enrere. Continuant cap a casa, en arribar al carrer on hi havia la font vàrem veure que venien uns soldats «roís» i de sobte de cal Girau sortí un soldat «fasistes» i el mataren allí mateix.
A nosaltres el «roís» no ens feren marxar del poble i aleshores vàrem conviure amb ells i la canalla que quedàrem al poble fèiem el mateix que quan hi havia els «fasites».
Els «roís» feren noves trinxeres que anaven des del camí de Tremp fins a la Torre del Baró, cap al serrat de la Collada i fins sota la capella de les Esplugues. (138)
Durant aquell dia, l’aviació alemanya i italiana desplegà una intensa activitat aèria, bombardejant posicions i concentracions de tropes republicanes per frenar l’ofensiva republicana.
La Brigada Aérea Hispana amb els avions Ju-52 (Junker) i els He-45 (Heinkel) efectuaren els bombardejos següents:
«1.r Servicio. Se bombardean la zona enemiga comprendida entre la cota 914 (collada Pelosa) y 1.543 (Montagut) al N. de San Román d’Abella, bombardeando el 2.º Grupo en el vértice W. de la cota 1.500 (collada del Trumfo) al S. de Gallinova por haberse observado baterías enemigas.
Una batería a.a. (antiaeris) se localiza a 2 km al N.E. de Benavent de Tremp, entre las cotas 1.251 y 1.205 (sobre el roc de Benavent, prop de roca Roia).
2º Servicio. Tres escuadrillas bombardean el barranco comprendido entre Basturs y San Román de Abella y la 4.ª escuadrilla la cota 691 (al serrat de Basturs) al N. de este Barranco próximo a dicha cota. Bombardeo eficaz.
3.er Servicio. Se bombardea eficazmente el barranco comprendido entre Basturs y San Román de Abella.
La escuadra se traslada al aeródromo de Selgua-Huesca, en el primer servicio, tomando tierra en el 3 Servicio en el de Calamocha».
Heinkel-45:
«He 45, zona del C.E de Navarra.
1.er Servicio: bombardean posiciones enemiga al N.E de Basturs.
2.º Servicio: bombardean y ametrallan trincheras enemigas y tráfico en el camino de Conques a San Román». (139)
Un grup format per avions Fiat CR-32 feren tres serveis de protecció als bombardeig Ju-52 i He-45.
Aviazione Legionaria:
XXXV Gruppo B.T (Bombadeig tàctic)
La Squadriglia BR.20 effettui bombardeamento sulla posizioni S-S-E de Monte Gallinovo».
Els cinc avions partiren del camp d’aviació de Tudela a les 13.15 h. Cada avió anava carregat amb 1.500 litres de combustible que els donaven una autonomia de tres hores, i cadascun portava 10 bombes de 100 kg.
A les 14.01 h. sobrevolaren l’embassament de Sant Antoni i a les 14.14 h bombardejaren el seu objectiu al pendent S-SE del pic de Gallinova.
Tot i la reacció antiaèria republicana, els avions de l’esquadrilla tornaren a Tudela sense novetats, aterrant a les 15.05 h.
Posteriorment, «una Squadriglia bombardí i concentramenti nemici in zona Isona».
El grup d’avions italians, Savoia-Marchetti SM.79, que varen bombardejar aquell dia Isona foren deu. Pertanyien a les esquadrilles 280, 281 i 285 del XXIX Gruppo del 111 B.V de l’Aviacione Legionaria.
Varen sortir del camp d’aviació de Valenzuela (Saragossa) a les 14.50 h carregats amb 1.700 litres de combustible cada un i amb una càrrega de 12 bombes de 50 kilos per avió, arribant i bombardejant Isona a les 15.50 des d’una alçada de 4.200 metres. Les bateries antiaèries van danyar parcialment dos dels aparells de la formació. (140)
Les poques referències que tenim de l’actuació de l’aviació republicana al sector de la Conca provenen també dels comunicats de l’aviació franquista:
«De 10.15 a 10.45, seis «Natachas» bombardean en el sector de Tremp causando un muerto y 19 heridos. A las 12 h, seis «Natachas» evolucionan por el sector de Tremp, en reconocimiento». (141)
Simultàniament als combats en els diferents sectors, el sapadors continuaven amb la fortificació de la 2a línia amb la «construcción de un puesto de mando en segunda línea, continuando la Primera Sección los trabajos de fortificación en el flanco derecho de la ermita de San Cornelio (es refereix a la cota 1.003). Terminados estos trabajos, sale esta última Sección a incorporarse al resto de la Compañía, no pudiendo llevarlo a cabo, por estar los caminos batidos por el fuego enemigo, haciéndolo por el camino que conduce al pueblo de Suterraña».
A la zona de Figuerola d’Orcau «se continuó por parte de la Compañía de Zapadores de Tenerife la fortificación de la Serreta (Figuerola d’Orcau) y en la noche se efectuaron puestos de tirador y nidos de ametralladoras en ambas márgenes del río Conques.
A la zona d’Hortoneda, «la 4.ª Cía. (de sapadors) de Pamplona continuó la fortificación en Ortoneda». (142)
A l’igual que els sapadors, el Servei d’Intendència continuà amb els treballs de fortificació i de subministrament a primera línia durant els combats:
«Una de las Secciones de Montaña se traslada a la carretera de Orcau para efectuar convoyes de munición y constituir un deposito de las mismas en dicho pueblo, cuya carretera está totalmente batida por la fusilería y artillería enemigas.
Una de las Secciones de la Compañía agregada, mientras efectuaba un convoy de material de fortificación a la Ermita de San Cornelio, es hecha prisionera por el enemigo alrededor de las 4 de la mañana, siendo liberada a las 6 y media de la tarde por las fuerzas nacionales, que efectuaron una operación envolvente. A consecuencia de todo ello desaparecieron 14 cargas y 5 bajas de ganado (foren fets presoners 22 soldats que feien el comboi).
Otra de las Secciones efectuó un convoy de munición con 33 cargas que a pesar que se tuvo que retrasar unas horas la salida por estar completamente cerrado el paso (per arribar a l’ermita de Sant Corneli) pudo ser municionada la posición de San Cornelio.
A las 10 de la noche se organiza un convoy de 16 cargas con material de fortificación a la cota 1.003 para el cual salen voluntarios de la Compañía agregada, recogiendo a su regreso el material del convoy copado anteriormente y subiéndolo a la posición a que iba destinado. El suministro en el Centro de Entrega aumenta a 18.142 raciones por tener que atender, dado la rapidez de la concentración de las Unidades de refuerzo, al personal de tres Divisiones (61, 63 i 150 Divisió), realizándose con normalidad durante todo el día y la noche sin descanso». (143)
En finalitzar el dia, les forces republicanes havien aconseguit ocupar els pobles de Sant Romà d’Abella i Basturs, arribant gairebé fins a les portes dels pobles d’Orcau i de Figuerola d’Orcau: «Después de este formidable empuje se comportaron (les forces republicanes) tradicionalmente; la progresión perdió velocidad, a pesar de no existir ninguna línea organizada en profundidad y dieron tiempo a que fuerzas de la 150 División, enviadas desde el frente de Lérida, cerrasen el fondo y reforzaran los bordes de la bolsa formada, estableciendo una nueva línea entre San Cornelio y la meseta de Conques». (144)
D’una manera similar s’expressa l’aleshores comissari de la 142 Brigada Mixta, Joan Sans Siscart, quan fa un repàs de com anà l’ofensiva republicana en aquell sector:
«La 121 Brigada Mixta, que ocupava el flanc esquerre de l’atac, va patir moltes dificultats a la zona del Mont de Conques. Al contrari, la 119 Brigada Mixta i el nostre batalló (el 566 Batalló de la 142 Brigada Mixta) havíem avançat uns cinc quilòmetres per la dreta i havíem depassat llargament Sant Romà d’Abella, que va caure finalment a les tres de la tarda. La divisió ens va ordenar que aturéssim l’ofensiva just quan vèiem com els marroquins que defensaven Orcau abandonaven aquesta població per anar a reforçar urgentment l’ermita de Sant Corneli, que estava resistint heroicament les escomeses republicanes. En aquest lloc hi havia hagut combats ferotges, i fins i tot havia caigut en mans de les nostres tropes durant un breu espai de temps. Malgrat tot, els nacionals (franquistes) havien contraatacat i havien recuperat les seves posicions.
A nosaltres se’ns menjava la ràbia i la impotència: si ens haguessin deixat avançar un quilòmetre més hauríem pogut ocupar Orcau i arribar a Sant Corneli pel darrere, amb la qual cosa l’hauríem aïllat de Tremp. Va ser una llàstima: un cop fet el treball més dur, i quan ja havíem obert una bretxa per on es podia avançar, ens donaven ordres de parar i fortificar-nos. Acabada l’ofensiva, el nostre batalló va ser incorporat un altre cop a la 142 Brigada Mixta (havia estat agregat temporalment a la 119 BM) de la 32 Divisió, que va avançar les seves línies perquè s’havia guanyat terreny a l’enemic. Vam instal·lar el post de comandament al poble de Basturs, en el mateix lloc on hi havia hagut el tinent coronel franquista Julián Troncoso.» (145)
Havent retrocedit la línia franquista uns tres quilòmetre de profunditat tot al llarg d’uns sis quilòmetres, la 2a línia de resistència, o nova línia de front, quedà establerta des de la cota 1.003 de la costa del Llarg, davant d’Orcau, fins al mont de Conques.
La línia transcorria per la cota 632 del serrat de la Collada, les Saladelles i creuant el riu d’Abella per darrere del molí d’Orcau, cap a la cota 581, on actualment hi ha la granja del General, continuant per la granja del Mingo, i s’enfilava en direcció a l’estany del Marcelino fins a arribar als Fornons i al tossal de la Cassola del mont de Conques.
Vista de la nova línia de front que establiren els franquistes observada des de la Serreta (X 332945 - Y 4666388). Foto: M. Gimeno.
En finalitzar el dia arribaren a la zona de la Conca els Grups d’Artilleria de la 150 Divisió formats pel Grup del 75 Lleuger, la 13.a Batería de Melilla, la 23.a Batería del 13 Regimiento de Artillería Ligera i el Gupo de Obuses del 105 amb la 3.a, 5.a i 7.a Batería de Melilla, que sortí un dia més tard de la zona de Massalcoreig per arribar aquí el dia 26. El Quarter General de la 150 Divisió, també procedent de Massalcoreig, quedà instal·lat a Tremp.
A la posició principal de l’ermita d’Esplà «atacó (la 218 BM de la 34 Divisió) con gran codicia la posición de Esplà guarnecida por el 8.º Bon. de San Marcial (62 Divisió), dejando acercarse al enemigo y abriendo un nutrido fuego de ametralladoras que le causó numerosas bajas y les obligó a retirarse». (146). Des de Gerri, forces de la 1a i 3a Companyia de la 27 Bandera de F.E.T. de Navarra de la 61 Divisió es desplaçaren a Bresca per reforçar les posicions de Corrotes i el Pui, després d’un intent fallit d’infiltració per part de les forces de la 94 BM de la 34 Divisió.
Forces republicanes de la 68 i 19 BM intentaren recuperar la posició perduda el dia abans, a la qual els franquistes anomenaven «el Mogote»:
«A las 6.30 horas empezaron los ataques enemigos a la nueva posición Mogote de Piedras de Auló, que, a lo largo del día se sucedieron en número de cinco, siendo el último de menor intensidad que los anteriores y en que se le hizo mayor número de bajas, que aproximadamente pueden calcularse en 300». (147)
Vista general de Bresca i Serrat de Corrotes, on hi tenien posicions les forces franquistes (X 340395 - Y 4685243). Foto: M. Gimeno.
En la defensa de les posicions franquistes de Pedres d’Aulo intervenia també la 9a Bateria del 75 situada a la Bastida: «El enemigo ataca insistentemente la posición que cogió ayer nuestra infantería frente a las Peñas de Aolo. Se consumen 350 disparos de gr.r (granadas rompedoras)». (148)
El Batallón de Montaña Pirenaico que havia arribat el dia abans a Sant Joan de l’Erm es dirigí a la zona asignada de Pedres d’Auló:
«Al matí començaren la caminada cap a les línies del front. Es tractava de situar el Batalló i prendre posicions, tot i que algunes companyies anaren la nit passada a rellevar les forces que hi havia. Van davallar fins al fons d’una torrentera, on s’instal·laren diversos serveis amb la cuina, i des d’allí pujaren flanquejant els serrats fins que, a les envistes de Pedres d’Auló —que quedava a un nivell més baix—, en unes cabanes situaren el comandament i el servei de transmissions, que no estaven vinculats directament a les companyies.
Els primers a arribar a la línia del front a Pedres d’Auló foren els components de la 5a Companyia, formada per esquiadors, molts d’ells veterans procedents dels Pirinencs; es trobaren que no hi havia cap línia de trinxeres, ja que les unitats de xoc que havien ocupat la posició el dia anterior prou feien per conservar-la i només havien pogut parapetar-se darrere de les soques dels pins, mentre l’enemic s’havia situat en posicions per sota d’ells, en un turonet de més fàcil accés que el serrat de les Pedres (es refereix al que els franquistes anomenarien «el Mogote», un dels dos monticles que formen les Pedres d’Auló).
La dificultat per mantenir la posició, per la pressió enemiga, va fer que molts components de la 19 BM es repleguessin davant la impotència dels seus caps per fer-los resistir. La 5a Companyia del Batallón de Montaña Pirenaico els féu tornar a la posició i junts es parapetaren com pogueren. També feren un reconeixement des del cim de l’Orri fins a les Pedres d’Auló, rellevant soldats i guàrdies d’assalt que els comentaren que havien perdut molts efectius en intentar superar les filferrades enemigues en aquell sector.
Alguns components de la 19 BM no volien ser rellevats, perquè temien que uns altres perdrien aquella posició que tant els havia costat de conquerir i mantenir». (149)
El grup que durant la nit intentà infiltrar-se pel sector de Pedres d’Auló topà amb patrulles franquistes de vigilància i van ser descoberts i tirotejats, fet pel qual no pogueren continuar.
A mig matí féu presència l’aviació republicana i bombardejà les proximitats del poble de Sort. «A las 10 h 30 m, 6 aviones de gran bombardeo enemigo bombardean el pueblo de Sort y sus inmediaciones». (150)
El Diario de Operaciones de la 62 Divisió amplià la informació sobre el bombardeig: «La aviación enemiga bombardeó 3 veces a lo largo de la carretera causando 24 bajas al Bon. 253 de Ceuta de la 150 División, que se hallaba vivaqueando al otro lado del río frente a Sort, casi todas ellas leves. Como consecuencia de estos ataques enemigos, nuestras bajas fueron 3 oficiales heridos, 1 sargento muerto y 11 heridos, y 1 soldado muerto más 159 heridos». (151)
Per tal de millorar la situació de les forces franquistes al sector de Pedres d’Auló, el cap d’Estat Major de la 62 Divisió projectà un contraatac per ocupar l’Orri per tal de millorar la situació de llurs forces i obtenir un avantatge estratègic:
«Este macizo de Llorri dominante de todo el Sector comprendido entre el río Romadriu al Norte y el barranco de Vilamur (riu del Cantó) al Sur, constituye un reducto que en poder del enemigo nos obliga a mantener en línea gran cantidad de fuerzas repartida en posiciones que colgamos sobre los espolones del mismo, no ofreciendo las condiciones de defensa indispensables a una línea defensiva situada a tan corta distancia de la carretera, única comunicación a lo largo de todo el frente de la División. Estas consideraciones son las que hacen que sea una necesidad perentoria el dominar el macizo citado tanto por lo que respecta al mejoramiento en las condiciones ofensivas-defensivas de la línea en el Sector correspondiente, como por la seguridad que semejante posición lleva consigo, ya que al alejamiento considerable del frente enemigo une el de disponer de un gran observatorio desde el cual llega a divisarse el pueblo de Seo de Urgel constituyendo una base de partida que pudiera ser de gran utilidad para ulteriores operaciones, colocando al adversario en una situación tan precaria como la que en la actualidad tienen nuestras fuerzas que a su vez mejoraría notablemente».
El projecte de l’operació militar per ocupar tota la zona i el pic de l’Orri amb rapidesa «exigiría la siguiente distribución de fuerzas:
Columna n.º1: dos batallones con base de partida la cota 1.500 (serra de Llus) y dirección de ataque al serrat de Auló.
Columna n.º 2: tres batallones con base de partida Les Collades (al bosc dels Tres Comuns, sobre el poble de Beraní) y dirección de ataque Llorri, con dos batallones de ataque frontal y un batallón de guardia flanco izquierdo.
Columna n.º 3: dos batallones con base de partida en Planell de les Collades (sobre Vilamur) y dirección de ataque Llorri». (152). Aquesta operació militar mai es portà a terme, potser perquè no podien en aquells moments concentrar tants efectius en un sol objectiu, atès que es combatia practicament al llarg de tota la línia de front.
A l’edició de l’endemà, el diari La Vanguardia es féu ressò de l’ofensiva republicana del dia 24 gairebé amb les mateixes paraules que el «Parte Oficial de Guerra»:
«En el sector de Isona, nuestras tropas han rechazado un contraataque enemigo contra el macizo de San Cornelio y han conquistado los pueblos de San Romá de Abella y Basturs». (153)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«En la zona de Tremp, nuestras tropas han ocupado la ermita de Esplugas y algunas alturas del Mont de Conques, donde se han cogido varios prisioneros. Se han pasado a nuestras filas un cabo con su escuadra, armamento y munición.
En las operaciones de ayer en la misma zona fueron capturados 720 prisioneros, entre ellos bastantes oficiales y sargentos». (154)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de Navarra«Durante la pasada noche, el enemigo siguió atacando intensamente varias de nuestras posiciones del sector de Tremp y de las cabezas de puente de Balaguer y La Baronia, siendo rechazados victoriosamente todos sus ataques y causándole tan gran quebranto que durante el día de hoy han sido menos intensos sus ataques en el sector de Tremp, y no ha vuelto a atacar en los otros» (155)
L’empenta de l’ofensiva republicana havia fet trontollar tot el sector franquista de la Conca i la posició de Sant Corneli, clau per a la defensa de Tremp i per a tot el desplegament franquista de més al nord. La pèrdua de terreny i dels pobles de Basturs i Sant Romà havia obligat a les forces franquistes a replegar-se a una segona línia que, en cas de ser superada, podria significar la pèrdua de Tremp i de bona part del sector. Amb l’objectiu de compactar i impermeabilitzar molt més la línia d’aquest sector, el comandament franquista hi feu venir a la 152 Divisió, alhora que reajustà les forces desplegades, entre elles, la 63 Divisió, que fou desplaçada més al nord, reduint els sectors a defensar per les divisions.
Direcció dels atacs republicans a les posicions franquistes de Sant Corneli. Foto feta des del sector republicà de Costa Gran (X 33501 - Y 4672324). Foto: M. Gimeno.
La 152 Divisió, comandada pel general tradicionalista Ricardo Rada Peral, arribà procedent de la zona de Calatayud i de La Almunia de Doña Godina:
«Llegan a Tremp el Cuartel General y las fuerzas de la División, quedando el primero instalado en el citado pueblo y las fuerzas de la forma siguiente:
Batallones 259 y 260.- En el Mont de Conques.
Tercio Cristo Rey y 9.º Tabor Alhucemas - En Figuerola d’Orcau.
Tercio El Alcázar - La Serreta (prop de Figuerola d’Orcau).
Batallón 266 - Carreró-Purredó-Aunoves (Agunoves) - San Salvador y Campaneta.
10.º Tabor de Tetuán - Falconera (propera a la Campaneta).
Batallón n.º 265 - Cotas 1.165 - 1.162 - 1.124 (Hostal Roig).
9.º Tabor de Ceuta - km 42 de la carretera de Tremp-Artesa de Segre.
El Cuartel General a Vilamitjana» (156)
La nit del 24 al 25, les forces republicanes intentaren de nou ocupar Sant Corneli:
«En la noche del 24 al 25 el enemigo rodea de nuevo la posición, iniciándose el ataque a las tres horas y continúa hasta las seis. A las nueve horas del dia 25 se hace una salida por secciones de la 1.ª Compañía del Bon. de las Navas, capturándose 40 prisioneros y cogiendo diverso armamento». (157)
Del costat republicà tenim el testimoni de Pere Quinto Morros, fill de Manresa, acabat d’incorporar a l’Exèrcit de la República i que participà a l’atac: «El tercer dia, i ja fosc, arriba l’ordre al nostre batalló d’atacar el cim. Ràpidament a formar. El nostre equip va quedar allà entre els matolls. Repartiren la munició, bales i bombes de mà; per cert, que jo no tenia cartutxeres per guardar-les. Gràcies a un sarró que em varen donar. I així carregat amb munició i fusell, formats en fila, emprenguérem la marxa cap al cim de Sant Corneli, que era la posició que preteníem conquistar. Era una nit amb el cel transparent, ple d’estrelles, sense llum, d’una foscor quasi total. A mesura que dins d’un gran silenci preníem posicions lentament, anàvem ajuntant-nos amb altres companyies del nostre batalló, encerclant l’enemic i preparant-nos per a un inevitable assalt. Un veterà, fill de Campdevànol, em deia en veu baixa: tinc el pressentiment que farem un gran atac, pot ser que tinguem alguna baixa, però olé, aconseguirem un gran èxit. Pobre, allà es va quedar.
Esperant, estirats a terra, el cervell anava a cent per hora. Des que vàrem sortir de Vic havia suportat grans caminades de nit i de dia, amb sol i amb pluja, suportant atacs i bombardejos de l’artilleria, i sempre amb sort, sense conseqüències. Però en aquest moment, ara, tenim pel davant una acció militar, un atac frontal, un cop de mà difícil de preveure els resultats, que sens dubte seran greus, gravíssims. El meu cap en aquells moments, més que en l’atac, pensava en casa, en els germans i el pare.
De sobte, un gran crit, Visca la República, i a l’instant tota la muntanya era una bola de foc. Els primers que es varen alçar per tirar amunt, la majoria van caure al mateix moment. Un altre intent, i un altre, igual, sempre el mateix resultat. Els comandaments, capitans, tinents i sergents tots donant mostres de gran valor i valentia, corrien d’una punta a l’altra desesperats cridant endavant, endavant... no van durar, prompte varen caure ferits o morts.
La meva arma a les quatre bales va quedar inútil, plena de terra, no hi havia forma de fer-la funcionar. Les bombes que portava no sabia com i quan les havia de tirar. Bombes de metralla, valga’m Déu, segur que si les utilitzo i les tiro mato els meus o a mi mateix. No hi havia altre remei que aguantar, esperar i confiar. Allà no es veia més que foc. Els ferits demanant ajuda o agonitzant allí mateix. Amb l’atac ningú hi pensava, no hi havia forma possible sense comandaments i amb el foc de l’enemic cada vegada més fort. Al final el pànic va dominar-ho tot i enmig de la fosca i recollint els ferits que vàrem poder, marxem en retirada, muntanya avall. Com a un quilòmetre, una línia de defensa (posicions de Costa Gran) per contrarestar un atac si es produïa, però no va passar res i esgotats continuem fins al lloc de la sortida.
En fer-se de dia, una escampadissa de soldats abatuts, moralment desfets, estirats per terra, esperant. Un sergent que no havíem vist mai va reunir-nos en un recompte i de tot un batalló quedaven una setantena: la resta desapareguts, morts o presoners». (158)
Durant el dia, les posicions franquistes de l’ermita de Sant Corneli foren reforçades amb unitats del Batallón de Escuadrones de Numancia de la 61 Divisió, que el dia abans havien combatut al roc de Neret.
A la zona del Pui de l’Anell, les forces franquistes continuaven la recerca dels soldats republicans que havien quedat aïllats: «Con el resto de las fuerzas del Tercio de Ortiz de Zárate se continúa la limpieza de la bolsa de Armingol (Pui de l’Anell). A las 12 se recibe orden de enviar dos compañías y una sección de ametralladoras al monte de San Cornelio (a les posicions de la cota 1.100 sota la capella). Se ordena en la tarde de ese día que se trasladen, una Compañía del Batallón de Arapiles (63 Divisió) para las inmediaciones de Aramunt». (159)
Tot i els combats del dia, el Grup de Sapadors i la Companyia de Treballadors continuaren fortificant les posicions i refent les malmeses durant els combats: «La compañía de Trabajadores continuó fortificando San Cornelio durante el día y noche y trabajando sin descanso, al mismo tiempo que defendía dicha posición cuando era atacada por el enemigo».
A la cota 1.003, «durante el día 25 y noche del mismo se fortificó por la compañía de Tenerife la cota 1.003, estando la 4.ª de Pamplona en Ortoneda y San Cornelio (a la cota 1.100), donde realizó trabajos de fortificación». (160)
Dels treballs de fortificació a la cota 1.003, l’Alférez Ildefonso de Lucas diu: «Salimos al atardecer hacia la cota 1.003, dedicándonos a trabajos de su fortificación. Cuando se efectuaban estos trabajos atacó el enemigo dedicándonos al municionamiento y evacuación de heridos; rechazado el enemigo, se continúan los trabajos de fortificación». (161)
Durant els combats al mont de Conques, la posició de l’ermita de les Esplugues canvià de mans diversos cops al llarg del dia, essent un dels punts on els combats tingueren més intensitat. El grau de virulència al voltant d’aquella posició portà a ser anomenada entre els soldats republicans com «la ermita de irás y no volverás».
Escenari dels combats als voltants de la cota 666, ermita de les Esplugues i el mont de Conques (X 337226 - Y 4667584). Foto: M. Gimeno.
«Aquests dies la lluita no es deté. Estem situats a les trinxeres, al costat del mont de Conques, un enclavament molt estratègic per poder dominar i observar tot el sector. És per això que els dos exèrcits lluiten per guanyar-ne el domini. De dia l’aviació i artilleria dels nacionals bombardegen amb força les nostres posicions i a continuació arriben els moros, que són molt experts a fer assalts i de manera fulminant ocupen el territori. De morts, ferits i presoners se’n poden comptar a dotzenes. Quant enfosqueix les trinxeres dels republicans es renoven amb força nova, i quan passa això ja penso: aquesta nit hi tornarà a haver serenata. Les nostres brigades de xoc són molt expertes lluitant de nit i han aconseguit fer-se amb el mont de l’ermita de Conques després d’atacar d’imprevist la zona». (162)
Un dia més continuaren els bombardejos de l’aviació franquista sobre la zona de la Conca:
Heinkel-45
«1.er Servicio:
Una escuadra (d’avions Heinkel 45) bombardeó posiciones enemigas en la zona entre Conques y San Román de Abella.
2.º Servicio:
Una escuadra bombardeó y ametralló las posiciones enemigas de Costa Gran, en el sector de Tremp.
Brigada Aérea Hispana:
1.ª Escuadra:
1.er Servicio: (amb avions Junkers 52)
Se bombardea la zona comprendida entre Basturs y Sant Romà de Abella. Bombardeo eficaz.
Se observan unos 20 camiones en el km 4 de la carretera de Isona a Boixols.
Se traslada nuevamente al aeropuerto de Selgua (Huesca).
2.º Servicio:
Se bombardean eficazmente los objetivos (riu d’Abella entre Basturs i Sant Romà d’Abella) por una escuadrilla y desviado hacia el S. en 600 a 800 metros por otra. Regresan al aeropuerto de Calamocha.
3.er Servicio:
Un grupo bombardeó concentraciones enemigas en Isona».
Els avions de bombardeig anaven protegits per avions de caça Fiat CR-32 i CR-32. Efectúan dos cruceros de vigilancia y Servicios de protección de los Ju-52 y He-45 en la zona del C.E. de Navarra». (163)
Aviazione Legionaria:
L’aviació italiana aquell dia va tenir dos objectius.
Bombardí con la 230 Squadriglia Br.20 i concentramenti dei truppe nell’abitato di Benavent de Tremp.
Bombardare Concentramenti in Isona - Abella de la Conca – Boixols».
La 230 esquadrilla del XXXV Gruppo realitzà el bombardeig sobre Benavent. L’esquadrilla que sortí del camp d’aviació de Tudela per bombardejar Benavent constava de quatre avions Fiats Br.20.
Es van enlairar a les 15.00 h carregats amb 1.500 kg de combustible i 12 bombes de 50 kilos per avió. Arribaren sobre Benavent a les 15.56 h i el bombardejaren des d’una alçada de 4.200 metres. L’atac durà molt pocs minuts, ja que segons consta als informes d’aquell vol, a les 16.01 h, de tornada al camp d’aviació, ja sobrevolaren l’embassament de Talarn. Aterraren a les 15.50 h al camp d’aviació de Tudela.
Tot i que varen trobar una «violentíssima reazione antiaerea», l’esquadrilla no va patir cap dany.
La incursió aèria a Isona-Abella la realitzaren avions dels XXIX i XXX Gruppo de bombardeig Italià. El Gruppo estava format tres esquadrilles de cinc avions Savoia-79 cadascun, amb un total de 15 avions que formaven les esquadrilles 280, 281, 285 i 289. Els avions s’enlairaren un darrere l’altre volant tots junts fins que prop dels objectius se separaren, formant grups de 5 per dirigir-se als tres objectius assenyalats.
Sortiren de l’aeroport de Valenzuela (Saragossa) a les 14.30 h amb una càrrega de combustible de 1.700 litres i de 60 bombes de 50 quilos cada avió.
A les 15.30 h arribaren sobre els objectius i els bombardejaren simultàniament des de 5.000 metres d’altitud, amb un interval de bombardeig de 6 segons per cada bomba.
Malgrat que els antiaeris republicans varen tocar parcialment un dels avions, a les 16.20 h aterraren tots a la base de Valenzuela.
Els raids aeris eren escortats per «veinticinco aviones Fiat CR-32 que efectúan un crucero de vigilancia y protección de los bombardeos». (164)
Segons l’informe de l’Exèrcit franquista de l’aire, l’aviació republicana bombardejà Tremp i concentracions militars properes, igual que van fer a Sort:
A las 12.30 horas, siete aviones de G.B. (Gran Bombardeig) enemigos bombardean Tremp.
A las 17.00 horas, 3 aviones enemigos bombardean las proximidades de Tremp.
A las 12 horas, aviones enemigos de Gran Bombardeo bombardean el pueblo de Sort.
A las 16.16, aviones enemigos sin determinar número ni tipo bombardean las proximidades de Sort.
Del bombardeig sobre Tremp, el «Diario de Operaciones» de la 150 Divisió precisa que «la aviación enemiga bombardea Tremp causando 16 bajas al Tabor de Tetuán». (165)
Al peu de Sant Corneli, les posicions de Pessonada-Vilanoveta ocupades per la 69 Companyia dels Requetés del 140 de Sant Marcial de la 63 Divisió foren reforçades amb una companyia del Tercio de Ortiz de Zárate de la 63 Divisió que estava de reserva a la Pobla en assabentar-se el Comandament de la Divisió «por declaraciones de pasados y prisioneros que el enemigo trata de atacar las posiciones de Pessonada». (166) Una companyia del Batallón de Arapiles de la 63 Divisió quedà de reserva a la Pobla en marxar el Tercio de Ortíz de Zárate.
Al sector de Llania-Hortoneda, unitats republicanes posicionades al serrat de Fosols i de l’Obaga de Senllí atacaren la posició de Llania i intentaren infiltrar-se pel barranc de la Creu fins prop de les posicions franquistes de Llania:
«Al llegar a las proximidades de Ortoneda se encontraron con posiciones fortificadas, desde las que les hicieron fuego (les posicions eren les de Llania i l’Esglesieta, a sobre mateix del barranc de Llabro) deshaciendo a una Compañía, en vista de lo cual desistieron de la operación». (167)
El 10.º Batallón de América ho descriu de la següent manera:
«A las 2 y media de este día ataca el enemigo con mucho aparato y lujo de fuerzas las posiciones de Llania y principio de la de Ortoneda, pero nuestras fuerzas de ambas posiciones hacen fuego de frente i cruzado y en un momento dado utiliza el dispositivo (de defensa) estudiado de antemano empleando las bombas de mano, cuando el enemigo está próximo, consiguiendo hacer huir al enemigo hacia el barranco de donde había partido el ataque.
Vista general del barranc del Llabro des de les posicions franquistes de la cota 1.119 de la roca del Pubill, a Baiarri (X 339130 - Y 4682216). Foto: M. Gimeno.
La tropa, poseída de un gran espíritu, pide a sus Oficiales hacer una salida que estos niegan por las malas condiciones del terreno y por la importancia numérica del enemigo concentrado en aquellas inmediaciones. Después de cuarenta y cinco minutos de ataque, el enemigo (es) rechazado con grandes pérdidas a juzgar por los lamentos de los heridos. Noticias estas confirmadas posteriormente por dos pasados a nuestras filas por estas posiciones.
Durante todo el resto del día, fuertes tiroteos que son acallados por nuestros morteros que hacen bajas vistas al enemigo, al que por no haberse podido retirarse a causa de la luz permanece todavía en las vaguadas delante de nuestras posiciones.
A las 16 horas de este día bombardea la aviación enemiga las posiciones al Sur de Ortoneda (posicions franquistes dels Montiells) lanzando unas treinta bombas que por fortuna caen algo desviadas y no ocasionan bajas, incendiando una casa del pueblo de Ortoneda». (168)
A causa de l’arribada de noves forces, els subministraments augmentaren a 21.113 racions.
La Companyia de Muntanya Agregada traslladà a l’ermita de Sant Corneli 35 càrregues amb munició, 10 amb material de fortificació i 16 amb queviures. A la cota 1.119 es van dur 17 de material de fortificació.
La Secció Divisionària també efectuà un comboi amb material de fortificació a la posició de Sant Corneli «dada la necesidad de cargas a lomo (és a dir, la falta d’animals per poder fer comboi) se procede a la requisa de 20 entre los paisanos de los alrededores de Tremp que efectúan varios convoyes de munición y granadas de mano a las mismas posiciones atacadas». (169)
Com hem dit, amb l’arribada de la 152 Divisió el comandament franquista redistribuí els sectors de les divisions per poder cobrir millor la línia de front, tal com ho descriu l’informe de l’Estat Major del Cos d’Exèrcit de Navarra del dia 25, on analitza la situació general:
«El enemigo ha sido duramente castigado en los ataques realizados contra los sectores de Tremp y Sort; es de presumir sin embargo que realice nuevas tentativas por tenerse noticias de la afluencia de reservas» i assenyala a la vegada la missió del Cos d’Exèrcit: «Defender a todo trance la línea actual y reaccionar inmediatamente para batir al enemigo y recuperar las posiciones perdidas.
Per portar-ho a terme i «para cumplimentar lo dispuesto por el General del Ejército del Norte (general Fidel Dávila Arrondo) entrarán en línea las Divisiones 150 y 152 distribuyéndose los sectores en la forma siguiente:
152 División. Desde el límite Sur (serra del Montsec) del C. de E. (en contacto con el C. de E. de Aragón) hasta el Vértice Mont de Conques, inclusive, con 6 Batallones en línea y 6 en reserva.
En el espolón que une las cotas 701 (mont de Conques) y cota 581 (granja del General, a Figuerola) se establecerá un destacamento de enlace (la cota 701 pertenece a la 152 División) compuesto de 2 compañías de fusiles y una sección de ametralladoras por División, al mando del oficial más antiguo. El Cuartel General de la División en Vilamitjana.
150 División. Desde el Vértice Mont de Conques (excluido) hasta las posiciones del Vértice de San Cornelio, incluidas, con 5 Batallones en línea y 7 en reserva.
Entre la Divisiones 150 y 63 se establecerá en la Vertiente Norte de San Corneli hacia Vilanoveta un destacamento de enlace compuesto de una compañía de fusiles y una sección de ametralladoras por División, al mando del oficial más antiguo.
La División 150 tendrá afectos los Batallones; Escuadrones de Numancia, Tercio Virgen Blanca y Batallón de San Marcial n.º 22, pertenecientes a la
61 División hasta que sea posible la sustitución de estas unidades por las tres que de la 150 División se encuentran actualmente en la zona de la 62 División El Cuartel General de la División en Tremp.
63 División. Desde las posiciones del Vértice San Cornelio (excluidas), hasta las de la Montaña de Bahen, incluidas, con 5 Batallones en línea y el resto en reserva.
Entre la Divisiones 63 y 62 se establecerá en el Crestón que de la cota 1.872 (Montaña de Bahen) desciende al km 104 de la carretera (dos quilòmetres després de Baro en direcció a Sort), un destacamento de enlace compuesto de una compañía de fusiles y una sección de ametralladoras por División, al mando del oficial más antiguo. El Cuartel General de la División en Pobla de Segur».
(El Creston es refereix al llom de la muntanya que baixant de la cota 1.872, indret conegut com les Pantalles, sobre el poble de Tornafort, arriba fins al riu Noguera per sobre del barranc del Bedollar a uns dos quilòmetres més amunt del poble de Baro, en direcció a Sort. Aquest llom s’anomena serra Roia i els destacaments militars referits ocuparen posicions als turons de la serra anomenats el Parany, cota 1.363, i a la Creueta, cota 1.043, des d’on controlaven el barranc i la mateixa carretera de Sort.)
«61 División. (Una Brigada). Quedará en cuanto sea posible como reserva del C. de E.
El Cuartel General de la División en Salàs de Pallars.
62 División. Desde las posiciones de las Montañas de Bahen (excluidas), hasta el límite Norte del C. de E., con los Batallones que tiene actualmente, excepto los que han de ser relevados por la División 63. El Cuartel General de la División en Sort.»
Els serveis d’intendència i dipòsit de municionament d’artilleria quedaren instal·lats a la Pobla i a Tremp per abastir les divisions. Els equips quirúrgics continuaren igualment a Tremp, Pobla i Sort. (170)
Es produí «el relevo de la 63 División en el frente de San Cornelio-sierra del Cucuc, por la 150 División al Norte y la 152 División al Sur. Por su parte, esta División (la 63 Divisió) relevará a la 62 División en el frente Tossal de San Mauri (i serrat Bovet) - Cota 1.119, con lo que el frente total que ha de defender se extiende desde aquel punto (tossal de Sant Mauri) hasta el río Carreu inclusive». (171)
A la zona del Pallars Sobirà, s’anaren produint durant els dies de l’ofensiva diversos bombardejos republicans sobre les concentracions de tropes que hi havia a l’altre costat del riu Noguera Pallaresa, davant mateix de les cases del poble de Sort i al llarg de la carretera de Sort a Llavorsí.
La breu nota emesa per l’Estat Major de l’Aire franquista fa referència al fet que «a las 12 horas aviones de Gran Bombardeo enemigos bombardean el pueblo de Sort» i que «a las 16 h 7 m aviones enemigos sin determinar ni tipo ni número bombardean las proximidades de Sort». (172)
De l’abast dels bombardejos, el Diario de Operaciones de la 62 Divisió, molt més explicit, informa que «la aviación roja bombardeó dos veces a lo largo de la carretera en la margen izquierda del río frente a Sort, ocasionando dos heridos leves, 4 bajas en el ganado e inutilizó un cestón de botiquín de la 6.ª Bandera de F.E.T. de Castilla (150 Divisió) que a la sazón vivaqueaba en aquel lugar». (173)
De nou a boca foscant, les forces republicanes intentaren ocupar la posició franquista d’El Mogote. De la importància de dita posició de Pedres d’Auló, el general en cap de la 62 Divisió franquista, Antonio Sagardia, diu: «El Mogote de Aolo está formado por una loma con pendiente rapidísima, excepto por el Oeste, en que por un pequeño collado de unos cuarenta metros de anchura se une a la posición Serrat de Aolo, de donde parten los ataques, posición que domina algo el Mogote. No se puede perder la cumbre («el Mogote»), clave de toda la posición; de ahí que, perdida la cresta del Mogote es imposible sostenerse, por estar batidos todos los accesos, y hasta la carretera no hay escalón que permita la defensa de ésta». (174)
Vista d’El Mogote i serrat d’Auló des de les posicions republicanes de la font de la Seu (X 350140 - Y 4699574). Foto: M. Gimeno.
Realment, la distància entre posicions d’un bàndol i altre, és a dir, la distància entre el serrat i «el Mogote», separada per una petita collada, és tan curta que uns i altres es devien veure perfectament, motiu pel qual els atacs gairebé sempre foren de nit:
«El enemigo ha continuado sus ataques a nuestras líneas, preferentemente sobre Piedras de Aolo y Collado de Serelles (roc Roi, sobre Llavorsí), actuando con gran intensidad su artillería (des de Sant Joan de l’Erm) y siendo rechazados todos ellos.
Sobre las 22.30 y 23 horas, el enemigo atacó violentamente con bombas de mano las mismas posiciones, siendo nuevamente rechazado y ocasionándole un considerable número de bajas que hubo de abandonar en las inmediaciones de las alambradas». (175)
Bateria a la zona de Sant Josep d’Olp. S’hi aprecia el perfil de Pedres d’Auló, cota 1.560, pui d’Urdosa i collada de Serelles, escenaris tots ells de forts enfrontaments.
Foto: del llibre Estampas de la Guerra.
Per a una millor defensa de la posició de Pedres d’Auló, una secció de la 9a Bateria que era als voltants de Rialp es traslladà al poble d’Olp:
«Por la mañana, una sección se traslada a Olp y entra en Batería en las proximidades de la ermita de San Josep. El observatorio se instala en uno de los altos del serrat dels Planers, cota 1.319 m (sobre el poble d’Olp).
Se dispara contra las Piedras de Aolo, conteniendo los contraataques enemigos.
Se corrige el tiro a Plana Cambell (pla de Caubet, sota el pic d’Orri).
La 2.ª sección se traslada a Olp (des de Rialp) por la tarde con todo lo restante de la batería. Se han efectuado 240 disparos con granadas rompedoras amarillas». (176)
A la zona de Pedres d’Auló i roc Roi, aquella mateixa nit foren traslladades, des de Gerri, dues companyies del Batallón de Cazadores de Melilla de la 62 Divisió, que quedaren posicionades a Beraní i Llavorsí com a reforç. A Gerri s’hi traslladaren tres companyies de la 27. Bandera de Navarra de la 61 Divisió, com a reserva.
Alguns dels components del Batallón de Montaña Pirenaico o Batalló Pirinenc, tal com els agradava als seus components que s’anomenés el seu batalló, ens han deixat el seu testimoni de com varen viure aquells virulents atacs a les posicions franquistes de Pedres d’Auló.
Cosme Pujades i Oliveras en el seu diari de guerra, escriu: «Al segon dia presenciem uns atacs i de seguida ens adonem que la guerra en aquest front és equiparable a un escorxador. Durant l’atac baixa a cavall el comandant de la brigada per tal de dirigir-lo, i al cap d’una estona el veiem tornar ferit conjuntament amb una processó de lliteres. Sentim passar les bales i els obusos xiulant per sobre els arbres, les branques trencades ens cauen al damunt, i tot això sense deixar de banda els temibles morters. Comencem a perdre els pocs ànims que teníem». (177)
Altres testimonis recollits al llibre El Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya, de Jaume de Ramon i Vidal, expliquen que «les tropes enemigues resistien darrere les filferrades amb foc encreuat de metralladores que controlaven el terreny erm de la terra de ningú; juntament amb l’acció artillera, que castigava tot intent d’avanç des de les muntanyes de Llavorsí, fins i tot de nit, feia gairebé impossible sorprendre’ls.
Les primeres posicions republicanes se situaren a la depressió (els combatents l’anomenaven «la Plaza de toros»), que era com una mena de cràter a partir del qual s’aixecava una enlairada cresta a ambdós vessants (de fet, la cresta de roca d’un dels costats és molt més alta que la de l’altre), i seguint-la s’enllaçava amb les posicions enemigues. El Batalló ocupava les línies que anaven des de prop de l’Orri (rasos de l’Orri) fins a sota Pedres d’Auló (a la font de la Seu)».
La 3a companyia estava al flanc esquerre de les pedres d’Auló, i una mica per sobre, la 4a estava situada al flanc dret de la posició principal.
Durant el dia l’activitat bèl·lica era reduïda, però al vespre s’iniciaven les atacs, perdent i recuperant posicions amb el soroll eixordador de les explosions dels morters i bombes de mà i els espetecs de metralladores i fusells.
Tot s’iniciava amb un espetec d’explosions seguit del soroll de les metralladores amb durades de deu minuts a una hora i després el silenci, que durava molt poc, per retornar a emprendre els combats. Les nits eren un contrast entre la llum momentània i continuada de les explosions i la foscor, ja que no podien fer foc per no assenyalar la posició a l’enemic.
Atacs i contraatacs, amb topades cos a cos en una orografia difícil, així com les bombes de mà llençades amb facilitat per la proximitat de les dues línies separades una cinquantena de metres, comportaven molts morts i ferits, l’evacuació dels quals es feia complicada i havien de portar-los amb lliteres fins a Sant Joan de l’Erm.
Indret que anomenaven «Plaza de toros», a les Pedres d’Auló (X 351107 - Y 4700138). Foto: M. Gimeno.
Molts nois de la Quinta del Biberó no pogueren aguantar la tensió i es passaren als franquistes». (178)
Com a suport als atacs de la 19 i 62 BM republicana, la 3a i 4a Companyia del grup guerriller d’Ignacio Zubizarreta rebé l’ordre d’infiltrar-se durant la nit pel riu de Romadriu des del sector de Pedres d’Auló i volar el pont de la carretera a l’indret de la moleta de Roní. No ho pogueren portar a terme a causa de l’ extrema vigilància del sector franquista. Més al sud, a la zona de Baro, s’infiltraren forces de la 1a i 2a Companyia per efectuar també accions de sabotatge.
A l’edició del dia 26, el diari La Vanguardia es féu ressò de l’ocupació, el dia anterior, de l’ermita de les Esplugues en el mont de Conques: «En la zona de Tremp nuestras tropas han ocupado la ermita de las Esplugas y algunas alturas del monte de Conques, donde se han cogido varios prisioneros. Se han pasado a nuestras filas un cabo con su escuadra, armamento y municiones. En las operaciones de ayer en la misma zona fueron capturados 720 prisioneros, entre ellos bastantes oficiales y sargentos». (179)
El diari El Diluvio publicà aquell dia el refús d’un contraatac a Sant Corneli i el fet que havien conquerit els pobles de Sant Romà d’Abella i Basturs. (180)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«En la zona de Sort fueron rechazados dos fuertes contraataques facciosos contra Piedras d’Aolo, sufriendo el enemigo muchas bajas. Nuestras fuerzas conquistaron en la zona de Tremp varias posiciones al sur de San Cornelio y las cotas 701 (ermita de les Esplugues) y 581, situadas en las inmediaciones de Figuerola d’Orcau». (181)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de Navarra«Con unidades de refresco ha realizado hoy el enemigo nuevos e intensos ataques en los sectores de la cabeza de puente de Balaguer y Tremp, empleando mucho material y cantidad de tanques, lo que no ha impedido que nuestras magníficas tropas hayan rechazado siempre al enemigo que no ha logrado adelantar un solo paso y ha sufrido una nueva y terrible derrota». (182)
Com a suport als atacs, les forces republicanes disposaven d’un seguit de bateries d’artilleria que en el cas de la zona de la Conca, el servei d’informació franquista havia identificat i localitzat: «En los alrededores de Biscarri se encuentran 3 baterías de 7´62, dos de ellas en las inmediaciones de una casa. 3 baterías de 7´50 en los alrededores de Llordà. Una batería de 15´5 en la sierra de la Conca (roc de Benavent). Cerca de Boixols hay una batería de 15´5 y otras de calibre mas pequeño. En los llanos de Isona dos piezas antitanques». (183)
Sobre el del mont de Conques, la Collada i cota 1.003 persistiren els atacs: «El enemigo bombardea con nutrido fuego de Artillería el Sector de Figuerola de Orcau y Meseta de Conques, y ataca utilizando gran cantidad de armas automáticas». (184)
Finalitzat el bombardeig de l’artilleria, «el enemigo atacó a las 4 horas La Collada y la cota 1.003, siendo rechazado su ataque. A las 12.00 atacó nuevamente la cota 593 (l’Espluga), La Collada y Mont de Conques con efectivos que se calcula una Brigada y con intensa preparación de Artillería, siendo igualmente rechazado su ataque, haciéndoles 40 muertos y 27 prisioneros. La aviación enemiga bombardeó el sector de la División (150 D). El total de bajas (pròpies) tenido en el día es de 100». (185)
Vista de la nova línia de front franquista des de la carretera de Basturs, amb les posicions principals entre Figuerola d’Orcau i Orcau (X 335019 - Y 4667414). Foto: M. Gimeno.
Com a suport a la guarnició de la posició de la Collada s’hi traslladen unitats del 3r Batalló de Sant Marcial de la 61 Divisió, que estava situat a la Serreta, prop de Figuerola.
A tots aquells l’indrets del mont de Conques, la Collada, els Segalasos, les Plandiranes, Santbartomeus i fins i tot a les Fontbarones, a tocar de Figuerola, s’hi produïren violents combats on les forces de la 26 Divisió republicana s’hi estavellaren una vegada i una altra sense aconseguir avançar. El nombre de baixes republicanes fou considerable, principalment entre els soldats acabats d’incorporar i sense experiència, atès que els veterans de la divisió, foguejats en diversos fronts, tenien més recursos i sabien molt bé el que representava un atac a camp obert amb un enemic ben parapetat.
Aquell mateix dia, les forces de la 150 Divisió que encara eren al front de Serós foren traslladades cap al sector de Tremp un cop rellevades per forces de la 40 Divisió. «El 9.º Tabor de Melilla y la 13.ª Bandera de la Legión embarcan para la zona de Tremp, así como todo el Grupo de Artillería de 105 con su ganado y la sección antigás. A las 2 de la madrugada embarca (tot el Grupo de Artillería de 105) en camiones, personal, material y ganado en dirección a Tremp, llegando a las 15 horas, y prosigue a Vilamitjana, desembarcando el material y continuando a lomo a Montesquiu». (186)
Amb la resta de la 150 Divisió arribà la 3a, 5a i 7a Bateria de l’Agrupación de Artillería de Montaña de Melilla del 105, que estava de servei de vigilància a la zona de Massalcoreig. La 3a i 5a quedaren posicionades a Montesquiu, i la 7a Bateria a Vilamitjana.
Foto de l’informe de l’Aviazione Legionaria.- Bombardeig al mont de Conques Aviazione Legionaria - Orden d’Operacions 23/29 maig 1938.
Foto: Arxius Militars Italians-Roma.
La 13a Batería Transportada de Cañones Legionarios del 75 de la Agrupación de Artillería de Melilla de la 150 Divisió que havia arribat el dia abans a Suterranya, davant del poble —instal·lant l’observatori de la bateria a la cota 958 de la torreta de Suterranya— cooperà en la defensa de la zona consumint 827 projectils.
Aturada, com hem dit, l’ofensiva republicana a l’indret entre mont de Conques i Orcau, les forces franquistes incrementaren l’acció de l’artilleria i l’aviació sobre les concentracions de tropes republicanes d’aquell sector que detectaven els observatoris de la zona. De nou, l’aviació alemanya i italiana bombardejaren la zona de Conques-Isona:
Legión Condor
«1.er Servicio.- Heinkel-He45. Una escuadrilla (d’avions Heinkel 45) efectúa un servicio de bombardeo de concentraciones enemigas al N.W. de Isona.
«2.ª Servicio.- Heinkel He70. Un avión Heinkel - He-70 reconoce la zona de Isona-Bóixols-Coll de Nargó observando 80 camiones al E. de Bóixols y tráfico escaso en la carretera de Isona-Benavent». (187)
Aviació Italiana: Aviacione Legionaria
L’actuació de l’aviació italiana d’aquell dia es centrà sobre les concentracions de tropes republicanes a Isona.
Fou la 230 Squadrilla B.T l’encarregada de «bombardare i concentramenti di truppa nell’abitato de Isona». L’esquadrilla estava formada per cinc avions Fiat BR-20 que partiren del camp d’aviació de Tudela a les 11.40 h carregats amb 1.500 litres de combustible per aparell (els donava unes tres hores d’autonomia) i una càrrega de 48 bombes de 100 quilos entre tota l’esquadrilla.
A les 12. 30 h, i des d’una alçada de 4.500 metres, bombardejaren la zona oest d’Isona.
Aterraven de nou a Tudela a les 13.25 h. (188)
La posició de Sant Corneli fou de nou atacada per les forces republicanes.
Vista aèria de les posicions franquistes de la cota 1.110 de Sant Corneli (X 334413 - Y 4672339).
Foto: Teresa Reyes.
Segons un informe de la 1a Mitja Brigada de la 63 Divisió, els fets succeïren de la següent manera: «Durante el día de hoy el enemigo ha intentado nuevos ataques en este sector, apoyados con aviación y fuego de artillería, siendo todos ellos rechazados. A las 22.15, aprovechando la obscuridad de la noche, lograron llegar (les unitats republicanes de la 31 Divisió) hasta cerca de las alambradas de la posición, originándose un durísimo combate con bombas de mano, teniéndose que retirar el enemigo, no sin antes haber dejado muchos cadáveres abandonados».
Un altre informe de la 4a Mitja Brigada, també de la 63 Divisió, precisà que els soldats republicans passats al bàndol franquista informaren de la preparació d’un nou atac a Sant Corneli i al roc de Pessonada: «El ataque enemigo fue rechazado enérgicamente por el Batallón de San Marcial (a la zona de roc de Pessonada), obligándoles a retirarse y causándoles numerosas bajas».
Las fuerzas del Tercio de Ortiz de Zárate, destacado en la cota 1.110 de Sant Cornelio, rechazaron conjuntamente con las demás fuerzas que guarnecen dicho monte un fuerte ataque enemigo, el cual se ve obligado a retirarse a sus posiciones». (189)
Des del sector de la 61 Divisió informaren que «hacia las 22.30 horas el enemigo atacó con gran contingente las posiciones de Sant Corneli, siendo detenido en las alambradas con gran número de bajas y haciéndosele 90 prisioneros». (190)
Des de les posicions de Llania, el 10º Batallón de América notificà que «desaparece el enemigo de nuestra vista, tirotean con una intensidad enorme todas nuestras posiciones desde las suyas. Fuera de esto, transcurre el día sin novedad». (191)
Seguint l’ordre del Quarter General del dia 25, el P.C. de la 63 Divisió es trasllada des de Tremp fins a la Pobla, a l’edifici de l’Estació de Maniobra (Poste) on també s’instal·la el general Tella amb la seva muller i filla.
Fortificació franquista de primera línia a Sant Corneli (X 335088 - Y 4672278). Foto: M. Gimeno.
El Grup de Sapadors continuava fortificant les posicions de primera línia tot i els combats.«Se continúa la fortificación de la cota 1.003 por la Compañía de Tenerife.
Continuando los trabajos de perfeccionamiento de las fortificaciones atacó el enemigo dedicándose (els sapadors) al municionamiento y la evacuación de heridos.
Al mismo tiempo, la 4.ª de Pamplona seguía sus trabajos en Ortoneda y San Cornelio. La Compañía de Trabajadores se dedicó por el día a fortificación en San Cornelio y por la noche se dedicaron a dar sepultura a los muertos del enemigo que estaban fuera de nuestras alambradas, siendo sorprendidos por el enemigo en esta piadosa misión, teniendo que replegarse a la posición». (192)
Se subministraren 20.578 racions.
La Secció Divisionària que efectuava un comboi amb 31 càrregues de material de fortificació per a les posicions de Sant Corneli fou sorpresa per l’artilleria republicana, ferint quatre soldats i matant cinc animals.
La Companyia de Muntanya Agregada efectuà dos combois de 30 càrregues: una a l’ermita de Sant Corneli, portant municions, i l’altra a la cota 1.003 amb material de fortificació. A les posicions de Montesquiu se n’hi portaren 7 de munició.
Forces del Batallón «C» de Melilla de la 150 Divisió foren traslladades des de les posicions d’Esplà fins a Beraní, on rellevaren dues companyies del Tercio de Oriamendi de la 61 Divisió.
A Esplà hi quedaren tres companyies amb metralladores i morters del mateix Batallón «C» de Melilla.
Les companyies rellevades de Beraní passaren a la cota 1.500 de Pedres d’Auló a rellevar dues companyies del 5.º Batallón de América de la 61 Divisió, que es traslladaren a Rialp com a reserva.
Una companyia i una secció de metralladores de la 27.Bandera de F.E.T. de Navarra de la 61 Divisió es traslladà a les posicions d’Esplà i d’Espluga de Cuberes.
En l’informe del dia, el comandament franquista fa notar la tenacitat de les forces republicanes en trencar la línia de front en el sector de Pedres d’Auló: «El enemigo parece que se propone a todo trance buscar un punto débil en el frente de la División, con propósito de cortar la carretera; a este fin, viene atacando, primero Collado de Serells - Valadredo - Cota 1.119 y Vértice Esplá. Después el Mogote de Piedras de Aolo y cota 1.560, y este día vuelven (els atacs) sobre el Mogote (Pedres d’Auló) y prueban en Las Colladas (les Collades, a l’Orri).
Estos ataques se caracterizan por su violencia, sobre todo los nocturnos, en los que hacen (les forces republicanes) derroche de bombas de mano sin resultado, dejando en todos ellos el campo sembrado de cadáveres. En el ataque que llevó a cabo el enemigo esta noche al Mogote de Piedras de Aolo y Colladas, se vio sorprendido por un fuego rápido de nuestras baterías que a la sazón habían quedado apuntadas por prever sus propósitos, siendo duramente castigados». (193)
Efectivament, la 9a Bateria, que estava posicionada a Sant Josep d’Olp, «entra de vigilancia al amanecer. Se hace fuego de hostilización contra el pinar que desde nuestra posición de Horadé baja a la enemiga de serrat d’Aolo.
Vista de la posició republicana de Pedres d’Auló des de les posicions franquistes d’el Mogote. Al fons, el pic d’Orri, posició republicana, i les posicions franquistes de les Collades, serrat de la Cunilla i roca Pleta (X 350966 - Y 4700490). Foto: M. Gimeno.
A las 7 de la tarde se efectúa una concentración artillera en la que se bate por nuestra parte la zona derecha del citado pinar. A las 12 de la noche contraataca el enemigo el Pico de Horadé y la Batería hace tiro de zonas sobre sus proximidades. Disparos 107 granadas rompedoras y 4 de metralla». (194)
Josep Santmarí, fill de la Pobla, i aleshores soldat de la 19 BM, explica les seves vivències a les Pedres d’Auló:
«Al xicots que érem de la 19 BM de la 24 Divisió ens portaren a Pedres d’Auló. La meva companyia estava formada principalment per nois de la Manxa. Eren molt valents, es posaven drets sobre la trinxera i vinga tirar bombes de mà i cridar els feixistes que els teníem allí mateix, no crec que més lluny de 50 metres. Eren molt valents, aquells manxecs, per això en moriren molts!
Acabats d’arribar em varen posar a primera línia a fer guàrdia. Estant a la trinxera un d’ells, que era al meu costat, em va dir: «Vamos a mirar qué hacen los fascistas», i en treure el cap per sobre de la trinxera un tret li encertà al front. Va caure amb un fort crit de «Ay, madre». Vaig quedar astorat. Fou un dels fets que més em van impactar de la meva estada a Pedres d’Auló, potser perquè acabava d’arribar.
Ben aviat vaig aprendre a moure’m per aquelles trinxeres sense treure el cap i a esquivar els trets, sobretot quan, en ser un dels més joves, em feien anar a buscar aigua a una font batuda pels «facistes». Els companys em deien que corria més que les bales i per això sortia viu d’aquella font.
També vaig aprendre que quan emplenàvem la cantimplora de conyac volia dir que ben aviat sortiríem de les trinxeres per anar a fer un atac. A aquell licor els veterans l’anomenaven «saltaparapetos», i segons deien era una barreja de conyac amb pólvora per donar ànims, i tant si era veritat com si no el cert és que ens el bevíem tot abans de sortir de les trinxeres.
En entrar en combat, gairebé sempre de nit, de dia no podíem ni treure el cap, el soroll de les explosions de les bombes de mà, els trets i la por no et deixaven saber ben bé el que feies, el que sí recordo és que una de les coses que em preocupava en aquells boscos de l’Orri era no separar-me dels meus, ja que era fàcil desorientar-se i anar a parar a les línies feixistes, i es deien que els moros no feien presoners.
En un d’aquells combats, un tros de metralla em va ferir al cap i em varen portar, un cop fetes les primeres cures, cap a Sant Joan de l’Erm, i des d’allí a un hospital de la Seu d’Urgell. Al novembre érem a la zona de Serós, on em van agafar presoner i després d’una curta estada al cap de concentració vaig ser incorporat a l’exèrcit franquista, a la Divisió Italiana de Flechas Verdes. Jo vaig fer la guerra completa, en un bàndol i l’altre». (195)
Sortint de la zona de Baladredo, un grup de guerrillers guiats per Joan Català, fill de Llavorsí, s’infiltrà pel barranc de Riu fins a arribar a la carretera de Sort a Esterri, prop de Llavorsí.
«Fuimos a la carretera y a un quilómetro justo de Llavorsí llenamos aquella de explosivos y tuvimos el tiempo justo para regresar. Equivocadamente fuimos a parar a las posiciones enemigas de la Castelleta (Crestelleta, a Biuse) llegando justo al amanecer. La guardia nos pidió la contraseña, y creyendo que eran los nuestros le dije la contraseña. Al no ser la correcta, el guardia nos dijo que entráramos en la posición haciendo palmas, creyendo que estábamos en nuestras líneas. Le dije que se dejara de tonterías, que éramos el grupo que había salido antes.
Por suerte, en aquel momento me di cuenta de que estábamos en la posición enemiga, porque vi que los piquetes de las alambradas eran de hierro, y los nuestros eran de madera.
Mientras intentábamos ponernos de acuerdo con el centinela se oyeron unas fuertes explosiones lejanas, que a buen seguro serían los explosivos que habíamos colocado.
Pegamos una rápida estampida para dentro del bosque para evitar que pudieran hacer blanco fácilmente con sus armas, que empezaron a entrar en acción con un nutridísimo fuego.
Para esta clase de trabajos no bastaba tener muchos conocimientos militares ni tener toda la voluntad, lo principal era juventud, buena vista y saber andar por las montañas, sobre todo de noche, que era cuando se realizaban aquellos ingratos trabajos». (196)
Aquell mateix dia sortia un altre grup des del poble de Montenartró per efectuar també destruccions a la carretera, prop del pont de Gulleri.
El mateix dia, la 1a i 2a Companyia del Grup Guerriller rebé l’ordre de traslladar-se a planes del Fener Gran, sobre Sant Sebastià, al sector de Baén, on quedà bivaquejant.
Brigada Aérea Hispana:
2.º Servicio:
«Un Grupo bombardea eficazmente un campamento al E. de la Ermita de San Juan de L’Herm. Se efectúa el reconocimiento, localizando el campamento enemigo por fuegos producidos en él, batiéndose dicho campamento en dos pasadas con eficacia». (197)
El diari El Diluvio publicà que «en la zona de Tremp nuestras tropas han ocupado la ermita de Esplugas y algunas alturas del monte de Conques, donde han cogido varios prisioneros». (198)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«El enemigo ha atacado con gran lujo de medios durante la noche de ayer y el día de hoy nuestras posiciones de la Sierra del Montsec, Badaull, cabeza de puente de Balaguer y sector de Tremp. Fue rechazado con enormes pérdidas, dejando frente a nuestras posiciones montones de muertos». (199)
Un dia més, les forces republicanes intentaren ocupar les posicions franquistes del mont de Conques ocupades per la 152 Divisió:
«La artillería enemiga vuelve a tirar a nuestras posiciones, el bombardeo dura una hora aproximadamente, en que nuestras baterías con certeros disparos hace enmudecer. Concluido el bombardeo, el enemigo ataca nuestras posiciones de Mont de Conques, siendo rechazado y haciéndosele numerosas bajas y apoderándonos de considerable armamento». (200)
En el sector defensat per la 150 Divisió, «en las últimas horas de la noche pasada el enemigo atacó con gran insistencia las posiciones, siendo rechazado. De madrugada volvió a atacar con menor intensidad la cota 581 (a Figuerola d’Orcau), siendo igualmente rechazado». (201)
Durant els atacs republicans, l’artilleria franquista de la 13a Bateria de Melilla col·laborà activament en la defensa del sector: «El enemigo repite los ataques del día anterior, siendo enérgicamente rechazado y consumiendo la Batería 645 disparos». (202)
Simultàniament a l’atac nocturn sobre el sector d’Orcau-Figuerola es produí també l’atac a les posicions franquistes de roc de Pessonada i cota 757 de Vilanoveta.
Tot i que els informes de la 63 Divisió fan constar l’atac de les forces republicanes durant la nit a la zona de Carreu, recollim la descripció feta per l’aleshores tinent del 140 Batallón de San Marcial:
«Atacan también a la cota 757 de Aramunt (Vilanoveta) y en nuestra Sierra de Pessonada. Lo nuestro (posicions del roc de Pessonada) es solo una verbena de tiros más o menos. Apenas les contestan más que las ametralladoras y morteros, ya que es una buena ocasión de inquietarles cuando están en sus puestos y sus aspilleras.
En la cota 757 las pasan negras, aunque solo sea por la lluvia de plomo y metralla que se les viene encima, de frente, de flanco y casi de revés.
«Camino cubierto» de la posició franquista de la cota 757 de Vilanoveta (X 336677- Y 4673588). Foto: M. Gimeno.
Por el valle de Carreu también crepita el fuego del combate, timbaleado a intervalos por el repique de las bombas de mano». (203)
Actualment, a la cota 757 de Vilanoveta encara hi queden un nombre prou important de fortificacions, més o menys malmeses pel temps, és clar, però que permeten apreciar la importància de l’indret, i sobretot la dificultat en poder ocupar-lo, tot i que, tal com descriu el Tinent del 140 de San Marcial, la posició era batuda de front i des de les alçades de Costa Gran. La cota 757 de Vilanoveta és un dels indrets més ben conservats del que fou la primera línia del front del Pallars.
Per a un millor control de la zona entre el roc de Pessonada i roc de Santa, la 2a Companyia del Tercio de Ortiz de Zárate de la 63 Divisió, que era de reserva al poble de Claverol, relleva la 3a Companyia del 10.º de América, que era a roc de Santa, perquè aquesta passés a cobrir el barranc de la coma de l’Olla:
«A las 16 horas sale lo que queda de la 3.ª Compañía (una sección, un pelotón de otra y la escuadra del mortero del 50) y se instala detrás de la cota 1.288 (propera al planell de Soriguera), batiendo con sus fuegos y protegiendo de esta forma el barranco que va entre esta cota y la de 1.435 (parte de Sierra de Pesonada) de una posible infiltración del enemigo». (204)
La Companyia de Sapadors de Tenerife es traslladà a la Pobla per passar posteriorment a fortificar la línia del serrat Bovet, sobre Arcalís, que amb la nova reestructuració de sectors quedà sota el control de la 63 Divisió en desplaçar-se la 62 Divisió més al nord.
La 4a Companyia de Sapadors de Pamplona i la Companyia de Treballadors continuà fortificant el sector d’Hortoneda, els Montiells, roc de Pessonada, i Sant Corneli.
Se subministraren 17.420 racions.
Calmats els atacs republicans, les dues seccions de la Companyia de Muntanya que abastien les posicions de Sant Corneli es traslladaren a la Pobla de Segur, alhora que la Companyia de Muntanya Agregada efectuava tres combois de munició a Sant Corneli, amb un total de 76 càrregues.
A boca foscant sortiren noves forces de la 1a i 2a Companyies de Guerrillers, fraccionades en diferents grups, per efectuar destruccions a la carretera entre Baro i Montardit. La impossibilitat de creuar el riu Noguera a causa del fort corrent de l’aigua i de l’elevat cabal d’aigua féu retornar l’escamot al punt de sortida, si bé abans de retornar efectuaren sabotatges a les línies de comunicació i telefòniques de les posicions franquistes, alhora que minaven diversos camins.
De nou, l’aviació republicana bombardejà les concentracions de tropes properes a Sort i al llarg de la carretera de Sort a Llavorsí: «A las 12 h 30 m, nueve «Natachas» bombardean las proximidades de Sort». (205)
A les tres de la matinada, forces de la 19 BM republicana intentaren de nou conquerir les posicions franquistes del sector de Pedres d’Auló-les Collades sense resultat.
Per la seva part, la 9a Bateria, des del sector d’Olp, continuà batent la zona republicana del sector de Pedres d’Auló. «Contra la zona de vigilancia, Pinar entre Horadé (Clot Orader) y serrat d’Aoló se hacen dos concentraciones de tiros; la primera al mediodía y la segunda a media noche. Se hace un total de 92 disparos con granadas rompedoras». (206)
Soldats republicans de la 19 BM passats aquell dia al bàndol franquista confirmaren que des de l’inici de l’ofensiva el dia 22, la 19 BM havia patit un 50% de baixes.
A la vall d’Àreu, les forces republicanes de la 143 Brigada Mixta de la 24 Divisió republicana seguien amb la tasca de vigilància de la rereguarda:
Bordes de Costuix sobre Àreu (X 361378 - Y 4716704). Foto: M. Gimeno.
«El 27 abandonarem les Bordes d’Abúr (bordes de Costuix ?), que era el lloc on ens trobàvem instal·lats, per anar a acampar a posicions anomenades Tudela (al coll de Tudela). Es tractava d’unes bordes situades a una de les vessants de la vall Ferrera. Durant els dies que vaig restar en aquelles bordes fins a la partida de la vall Ferrera, res de nou es produí, com no fos les acostumades matances de polls que tant ens mortificaven». (207)
El cap del Cos d’Exèrcit de Navarra informà el Quarter General de l’Exèrcit del nord del que havia succeït aquell dia: «El enemigo, durante la noche pasada, ha realizado violentos ataques contra las posiciones de San Corneli, Mont de Conques, Pessonada, Collada y Piedras de Aolo, llegando hasta las proximidades de las alambradas, con intenso fuego de granadas de mano. Estos ataques se repitieron de madrugada contra San Corneli, siendo en todo momento rechazados. Durante el día, la actuación enemiga se ha limitado a fuertes acciones de Artillería en todo el frente, especialmente en la sierra de San Corneli, en la que se han observado numerosos enemigos». (208)
En l’edició del dia 27, el diari La Vanguardia donà la notícia de forts combats en el sector de Pedres d’Auló i l’ocupació de noves cotes en el mont de Conques. «En la zona de Sort fueron rechazados dos fuertes contraataques facciosos contra Piedras de Aolo, sufriendo el enemigo muchas bajas. Nuestras fuerzas conquistaron en el sector de Tremp varias posiciones al sur de San Cornelio y las cotas 701 (al mont de Conques) y 581 (on actualment hi ha la granja del General,) situadas en las inmediaciones de Figuerola d’Orcau». (209)
També el diari El Diluvio, en l’edició del mateix dia, donà les mateixes notícies d’una manera molt semblant. Amb gairebé les mateixes paraules ho feia també el diari anomenat Lucha, del Ejército de Maniobra del Ejército Popular de la República.
«En la zona de Sort fueron rechazados dos fuertes contraataques facciosos contra Piedras de Aolo, sufriendo el enemigo muchas bajas. Nuestras fuerzas conquistaron, en la zona de Tremp, varias posiciones al Sur de San Cornelio y las cotas 701 (ermita de les Esplugues) y 581, situadas en las inmediaciones de Figuerola d’Orcau». (210)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«En los montes de Conques y San Cornelio, del sector de Tremp, se ha combatido hoy con resultados favorables». (211)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de Navarra«Durante la noche pasada y el día de hoy el enemigo atacó repetidas veces varias posiciones de los sectores de Tremp y Sort y siguió estrellándose ante nuestras líneas, pues todos los ataques fueron brillantemente rechazados, sin que consiguieran adelantar un solo paso». (212)
Un dia més es repetiren els combats a la línia de front mont de Conques-Figuerola-cota 1.003 del serrat del Llarg, sobre Orcau:
Al mont de Conques, «después de una intensa preparación artillera y protegida por tanques, la infantería enemiga vuelve a atacar. Localizados los tanques por nuestra Artillería, se retiran desordenadamente. El enemigo, que en oleadas sucesivas y con fuerzas de refresco había intentado asaltar nuestras posiciones, es rechazado violentamente». (213)
A la resta de la línia de front, sector de la 150 Divisió, «a las 5,30 horas atacó intensamente la cota 1.003 y La Collada, siendo enérgicamente rechazado. Por la tarde se observan concentraciones enemigas en el N.O. de Figuerola de Orcau (els Segalassos), que fueron batidos eficazmente por la Artillería y morteros, haciéndoles huir precipitadamente y produciéndoles numerosas bajas vistas».
Al sector de Sant Corneli, ocupat per la 150 Divisió, «en una descubierta en el sector se han hecho 48 prisioneros». (214)
En ser localitzada per part dels observatoris d’artilleria una concentració republicana, la intervenció de les Bateries de l’Agrupación de Artillería de Melilla posicionades a Montesquiu fou immediata: «Bate concentraciones de Infantería enemiga que se divisaban en una barrancada. A las 23 horas, como se observase gran fuego de fusilería y bombas de mano en la posición observatorio (es refereix a l’observatori que les mateixes forces franquistes tenien a la costa del Llarg, prop de la cota 1.003, la qual, per la seva banda oest, dona sobre el barranc de Montesquiu), se rompió fuego con asombrosa rapidez, ya que previsoramente se había tenido a los sirvientes al pie de las piezas. Poco después, renacida la calma, se puso en claro que todo ello fue una falsa alarma provocada por el servicio de escuchas». (215)
Emplaçament de l’artilleria de Melilla al costat del poble de Montesquiu i sobre el barranc de la Podega o de Montesquiu (X 332210 - Y 4672149). Foto: M. Gimeno.
Les aviacions alemanya i italiana efectuaren un nou bombardeig sobre les posicions republicanes de la Conca.
Brigada Aérea Hispana
«1.er Servicio
Una escuadrilla de Heinkel-He 45 bombardea fuerzas enemigas en la zona de Tremp.
Un avión Heinkel H-70 reconoce las líneas y el tráfico de la zona enemiga al E. de Tremp, observando escasa actividad y un campamento enemigo al E. de Isona». (216)
Aviazione Legionaria
Les esquadrilles 280, 281, 285, 289 del XXX Gruppo foren les encarregades de l’acció aèria de «bombardare concentramenti in Boixols - Isona - Artesa».
El grup de bombardeig el formaven tres esquadrilles de cinc avions Savoia-79, que en arribar prop de la zona se separaren, dirigint-se cada grup al seu objectiu.
S’enlairaren de l’aeroport de Valenzuela (Saragossa) a les 15.35 h amb una càrrega de combustible de 1.700 litres i 12 bombes de 50 quilos cada avió.
A les 16.45 h arribaren sobre els objectius bombardejant des de 5.000 metres d’altitud. Aterraren al camp d’aviació de Valenzuela a les 17.45 h. (217)
Seguint ordres del Quarter General del Cos d’Exèrcit, la 63 Divisió reorganitzà el seu sector, rellevant els batallons de la 62 Divisió de la nova zona assignada.
A les posicions d’Orcau i ermita de Sant Corneli foren rellevades les unitats del Batallón de las Navas de la 63 Divisió per forces de la 150 Divisió. Els rellevats es traslladaren al poble de Sant Joan de Vinyafrescal per a reorganitzar-se:
«Las posiciones de Llania y Ortoneda que las guarnecía el 10.º de América (63 Divisió) han sido relevadas por fuerzas de la 1ª Brigada.
«La situación de la línea en el día de hoy es la siguiente: Cota 1.100 (a un nivell més baix de la capella de Sant Corneli), cota 727 (Canarill, prop del Poble Vell d’Aramunt), cota 757 (Vilanoveta) y otras tres, más al N. de esta última (entre Vilanoveta i poble de Pessonada), que constituye el Centro de Resistencia A. y que está guarnecido por el Tercio Ortiz de Zárate (63 Divisió).
Vista general de la situació del front a l’entrada de la vall de Carreu, amb les posicions republicanes de Montagut, Costa Gran, serrat de les Comelletes i serrat del Qüell (X 339084 - Y 4672715). Foto: M. Gimeno.
El Centro de Resistencia B. está formado por las cotas 1.435 y 1.483 (roc de Pessonada), 1.288 y 1.289 (planell de Soriguera) guarnecidas por el 10.º Batallón de América (63 Divisió)». (218)
Després de subministrar 12.560 racions, el Centro de Entrega de la 63 Divisió es traslladà a la Pobla. La Companyia d’Intendència de Muntanya Agregada efectua combois de municionament a les mateixes posicions que ho féu el dia anterior.
La Primera Secció de la Companyia de Sapadors de Tenerife sortí de la Pobla cap a Gerri a fortificar la cota 1.612 del serrat Bovet, sobre Arcalís.
El 10 i 12 Batallón de la 94 BM republicana, que estaven concentrats a Taús, «intentaron atacar en la mañana de ayer nuestras posiciones del Tossal de San Mauri, llegando a situar una compañía entre dichas posiciones i cota 1612 (del serrat Bovet), quedando el resto en la caseta forestal (casa forestal del Soi). El plan era apoderarse de nuestras posiciones del sector de Bahent (el Pui, el Tossalet d’Useu, serrat de Corrotes sobre Bresca...) y proseguir el avance hasta cortar la carretera de Gerri». (219)
D’una manera similar ho explica l’informe de la 62 Divisió que encara cobria el sector, en no haver finalitzat del tot el relleu amb les forces de la 63 Divisió.
«A las 7 horas, el enemigo que no ceja en su empeño de atacar y cada día con unidades nuevas de refresco lo hace a esta hora sobre la posición del Tossal de Sant Mauri, siendo rechazados y pasando a nuestras filas durante el ataque 1 sargento y 3 milicianos. Los atacantes fueron dos batallones de Marineros de la 94 Brigada Mixta». (220)
Casa forestal anomenada el Soi (X 345379 - Y 4688012). Foto: M. Gimeno.
Tot i el fracàs del dia anterior d’intentar creuar el riu, a mitja tarda sortí un nou grup amb les mateixes ordres. Forces de la 3a i 4a Companyia s’infiltraren arribant al costat del poble de Llavorsí. L’informe del comandant Ignacio Zubizarreta informà els seus superiors «que durante la madrugada de hoy un grupo de soldados a mis órdenes realizó incursiones en territorio enemigo realizando el trabajo siguiente: en el km 123 (actualment el 142, més o menys) inmediato a Llavorsí (600 metros), se han colocado seis aparatos (explosius) en la entrada y salida del puente, y en el centro un aparato con abundante carga de dinamita y trilita. Puente sobre la carretera de Balaguer inmediato a las cotas 869 y 974 (la Colomina o Cal monjo»).
A mitja tarda sortiren «trece hombres de la 3.ª Cia al mando de su capitán Sol, con dirección al km 114 y 116 (entre Baro i Montardit aproximadament) y con el guía de la Sección de Información y Exploración, Clemente Gracia, con suministro para hacer las destrucciones ordenadas. El resto de las fuerzas quedan guardando línea en las posiciones inmediatas de Montenartró, apoyando las posiciones guarnecidas por el Batallón Alpino».
Per part de la 2a companyia del Batalló de Guerrillers, a mitja tarda sortiren dos grups que, infiltrant-se per diferents barrancs, «se han aproximado a la distancia de 100 m del enemigo, pudiendo observar con todo detalle sus movimientos: una Compañía enemiga se distribuía de la siguiente manera: la mitad de la misma se situaba en el Barranco de la Bocha Sera (barranc de Foscaps, al costat d’Arcalís); el resto fue a reforzar las cotas 1.053 y 1.051 (zona del tossal de Sant Mauri) y al mismo tiempo viose gran movimiento de camiones en la carretera dirección a Tremp». (221)
«Sobre las 17 horas, y después de una intensa preparación artillera, fue atacada una vez más la posición Mogote de Piedras de Aolo, si bien con una intensidad mucho mayor que las anteriores y con idéntico resultado, habiéndose de retirar maltrecho y derrotado dejando el campo cubierto de cadáveres. En este ataque intervinieron la 68 Brigada roja y otras unidades nuevas llegadas recientemente a este sector».
Gairebé simultàniament, les unitats republicanes també llançaren un atac sobre les posicions del serrat de la Conilla i de roca Pleta, al sud del poble de Beraní:
«A los 30 minutos, y por haber llegado un Bon. de refuerzo enemigo en apoyo de los atacantes, desencadenó un nuevo y violento ataque, corriendo la suerte de los anteriores y aumentando el ya incalculable número de bajas. No obstante el resultado adverso para el enemigo, que solo consigue hacer mayor su descalabro, insiste en un tercero y cuarto ataque, siendo en todos ellos rechazado con enormes pérdidas.
Visto que el enemigo está decidido a toda costa a perforar el frente, y como parece dedicar atención preferente al sector que comprende la cota 1.560, Mogote de Piedras de Aoló y posiciones al sud de Beraní (serrat de la Conilla i de roca Pleta) el mando acuerda reforzar dichos puntos, y envía fuerzas de la 6.ª Bandera de Falange de Castilla (de la 150 Divisió)». (222)
Constatant la insistència dels atacs republicans pel sector de Pedres d’Auló-Beraní, el comandament franquista hi envia com a primer reforç la 6.ª Bandera de Castilla de la 150 Divisió, que estava de reserva a Sort, quedant en el seu lloc la unitat del Tercio de Santa Gadea de la 62 Divisió, que havia arribat a Sort després de ser rellevat de les posicions del serrat Bovet per forces de la 63 Divisió.
També arribaren a la zona el 8º Batallón de Mérida de la 63 Divisió, que marxà a Rialp com a reserva, i el 3er Batallón de San Marcial de la 61 Divisió, que es quedà a Sort.
L’acció de l’artilleria franquista de la 9a Bateria des de la posició de l’ermita de Sant Josep d’Olp contribuí un cop més al fracàs dels atacs republicans:
«Durante el día se abre fuego contra la Fuente de la Seo. De noche los rojos contraatacan la posición nuestra de la Loma Redonda de las Piedras de Aolo. Fuego de concentración. Se consumen granadas rompedoras amarillas y 6 de metralla». (223)
«A las 12 horas, ocho aparatos rojos, después de bombardear las inmediaciones de Sort sin resultado, pasaron por la posición de San Andreu y bombardearon una caseta (podria ser a la Glorieta de Montesclado, atès que hi ha el record d’un bombardeig en aquell indret) en la que se hallaba el mando rojo de este sector, saliendo precipitadamente unos 40 hombres que se ocultaron en un sembrado inmediato». (224)
Com era habitual, aprofitant la calma del sector, les forces d’ambdós bàndols, de tant en tant, feien una «descubierta» o exploració més enllà de llurs trinxeres, entrant a terra de ningú per avaluar la situació que tenien davant i si s’esqueia fer presoners:
«En Collada de Serelles se efectúa una descubierta, y cuando ya se habían contado 83 cadáveres enemigos y dado tierra a 30 de ellos, fue hostilizada la fuerza que prestaba dicho servicio, no pudiendo continuar la exploración; esto comprueba el castigo sufrido por el enemigo en su empresa suicida de atacar posiciones bien defendidas». (225)
En l’edició de l’endemà, el diari La Vanguardia repetia gairebé textualment el «Parte» del dia: «En los montes de Conques y San Corneli, del sector de Tremp, se ha combatido hoy con resultados favorables para nuestras armas». (226)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«Durante la noche pasada y el día de hoy, el enemigo ha seguido destrozándose en varios desesperados e infructuosos ataques contra algunas de nuestras posiciones del sector de Tremp». (227)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de NavarraContinuaren els atacs republicans a la posició intermèdia del mont de Conques. Dita posició era a l’indret dels Fornons, i allí la 150 i 152 Divisions hi tenien dues companyies cadascuna: «En el sector de Figuerola de Orcau, a la 1.30 de hoy inició el enemigo un ataque contra nuestras posiciones de unión con la División 150, el cual fue violentamente rechazado. En el sector de San Salvador de Toló, tiroteos y cañoneo». (228)
El Diario de Operaciones de la 3a Bateria de Muntanya del 105 de l’Agrupación de Artilleria de Melilla fa notar que «el enemigo, que durante los dos días anteriores había cañoneado la posición observatorio con un batería antitanque y cuyos impactos habían sido largos, acortó repetidamente el alza y en fuego rápido colocó en el interior de las posiciones numerosos impactos que produjeron mas del 50% de bajas, a continuación se hizo fuego de represalia y se notifico a las baterías de largo alcance la zona de las baterías enemigas, que poco después era batida por nuestras baterías». (229)
Amb tota la 150 Divisió al Pallars, llurs unitats de la 6.ª Bandera de Falange, el 253 Batallón, la 15 Bandera de la Legión i el 9º Tabor de Regulares es traslladaren al sector de Sort. La resta de la divisió quedà cobrint la línia de front des de Sant Corneli fins al mont de Conques, on el seu Batallón 251 enllaçava, com hem dit, amb forces de la 152 Divisió; a Sant Corneli, la 17. Bandera de la Legión de la 150 Divisió enllaçava amb les forces de la 63 Divisió.
El comandament dels serveis d’intendència es traslladà a Pobla, alhora que la Companyia d’Intendència de Muntanya Agregada traslladava la base a Pont de Claverol.
A les 12.30, nou avions republicans Natacha bombardejaren les proximitats de Sort produint danys en alguns edificis i línies telefòniques.
Posteriorment fou l’aviació franquista qui bombardejà posicions republicanes al sector de l’Orri.
Brigada Aérea Hispana:
«Un Grupo (d’avions Savoia-79) bombardea zona enemiga al E. de Sort.
Un avión de reconocimiento (Heinkel-70) reconoce la zona enemiga del sector de Sort, no observando las concentraciones enemigas de que dan cuenta las informaciones».
Aviazione Legionaria:
L’objectiu aquest cop fou «bombardeare le posizioni sulla cota 2.435 (torreta de l’Orri) sulla pendice Nord del monte Llorri. Il XXXV Gruppo bombarderá con 5 aparecchi BR-20 le posizioni».
Les esquadrilles d’avions varen sortir del camp d’aviació de Tudela a les 16.10 h carregats amb 1.500 litres de combustible, que els permetien una autonomia de vol de tres hores, i amb 50 bombes de 100 kilos. El bombardeig es va fer a les 17.12 h des d’una alçada de 4.600 metres, aterrant de nou a Tudela a les 18.05 h. (230)
Durant bona part del dia, des de les posicions franquistes observaren moviments darrere les línies republicanes, posant en sobrealerta les posicions d’«el Mogote» de Pedres d’Auló, i les del sector de Beraní.
«Durante la noche del 29 al 30 fueron atacadas las posiciones de costumbre, Mogote, cota 1.500 y alturas al Este de Beraní hasta 9 veces, y el enemigo tuvo que retirarse perseguido por el fuego de las posiciones». Prèviament, les posicions franquistes havien estat reforçades, en observar dits moviments de tropes, amb dues companyies del 5.º Batallón de América que estaven de reserva a Rialp.
A la posició de l’artilleria a Sant Josep d’Olp, els artillers de la 9.a Batería, «por turnos de secciones, se oye Misa en el pueblo (d’Olp). En homenaje a la confraternización Hispano-Italiana, a las 11 de la mañana se disparan 21 cañonazos. Después del mediodía la batería rompe fuego contra su zona de vigilancia.
Nuevo contraataque nocturno rojo a nuestra posición de Piedras de Aolo. Con fuego rápido se baten la Fuente de la Seo, las Piedras (la part republicana de les Pedres d’Auló) y la barrancada que del Pico Horadé va a terminar al pie del pueblo de Beraní, para batir algunos grupos rojos que se infiltraron por allí. El ataque dura gran parte de la noche. Se disparan 450 disparos con granadas rompedoras». (231)
Soldats de la 9 Bateria sortint de missa a l’església d’Olp. Foto: Vicente Zorrilla.
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«En el sector de Sort, nuestras fuerzas ocuparon la masía situada al suroeste de Roni y posiciones al oeste del Serrat de la Cunilla y en las inmediaciones de Rocapleta. Los contraataques facciosos en dirección a Berani y Roca Prieta (Roca Pleta, sobre Beraní) fueron rotundamente rechazados». (232)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de Navarra«En el sector de Sort, durante la noche pasada y el día de hoy han vuelto a ser atacadas algunas posiciones nuestras, como asimismo en el de Tremp, siendo brillantemente rechazados todos los ataques e intentos del enemigo». (233)
A Figuerola d’Orcau, immediata rereguarda del mont de Conques, s’hi traslladà l’emissora RR4 (Radio Requeté 4), d’ona curta, filial de Radio España.
Dita emissora, que abans de la guerra era Radio Navarra EAJ-6, fou controlada des dels primers dies del cop militar pels sollevats, i a partir de l’any 1937 l’emissora passà a anomenar-se Radio Requeté. Amb aquest nom, els requetés tenien estacions emissores en diferents fronts amb la finalitat de mantenir contacte, via Estació Central Radio España, amb els familiars dels que lluitaven en els terços originaris de la Rioja/Navarra: Tercio de Valvanera, de Alcázar, de Cristo Rey, de Montejurra, etc.
Mitjançant Radio Requeté, les famílies dels combatents s’assabentaven de les baixes hagudes, del llocs on eren traslladats els ferits i, arribat el cas, com i on podien recuperar les despulles dels que perdien la vida per tal de donar-los sepultura a les tombes familiars.
Josep Vinyet Estebanell, cap de l’emissora, explica l’arribada a Figuerola d’Orcau:
«Arribats a Tremp, seguim cap a Figuerola d’Orcau, on hi ha el Terç de Crist Rei de la 152 Divisió. Un camió ens hi apropa. Fem a peu, caminant, els darrers 4 quilòmetres. És un poble rústec i petit. La carretera és batuda pel foc enemic de les metralladora. Les trinxeres, a 500 m de distància, són configurades en forma d’una gran ferradura. Parlem amb el comandat. L’aparell emissor que hem d’instal·lar sembla que el tenen guardat a la delegació de la unitat a Calatayud i cuidaran a portar-lo. A Tremp hem deixat l’aparell receptor. Contemplem les primeres cures a dos ferits que acaben d’evacuar en un mul de la línia de combat. Un d’ells està greu». (234)
Un cop més, les forces republicanes intentaren ocupar la posició de la cota 1.003 defensada per les forces de la 150 Divisió:
«En las primeras horas de la madrugada, el enemigo intentó atacar nuestras posiciones de la cota 1.003, habiéndosele hecho al enemigo en un golpe de mano en las proximidades de esta posición 4 muertos y 1 herido». (235)
La 13a Bateria de la 150 Divisió, des de la posició de Suterranya, col·laborà a frustrar l’atac republicà a la cota 1.003: «Se rechaza un ataque del enemigo, al cual se le causan bajas vistas, consumiendo la batería 400 proyectiles». (236)
«Un avión (Heinkel-70) efectúa un reconocimiento fotográfico en la zona enemiga al Este de Tremp». (237)
L’observatori d’artilleria de la 150 Divisió, que com hem dit era a la torreta de Suterranya, posà amb sobre avís la 3a i 5a Bateria del 105 quan «al anochecer se observa gran cantidad de enemigos en las proximidades de «Monte del Diente (es refereix al l’indret on hi havia estat el poble de Vilavella, prop de Basturs), sin duda con ánimo de atacar a la cota 1.003, por lo que se rompió el fuego acto seguido, logrando hacer fracasar al enemigo». (238)
Des de les posicions republicanes del serrat de les Comelletes, davant de les posicions franquistes de Vilanoveta, el soldat Xavier García de la 134 BM explica que «cada dia, bé que amb menys intensitat, es desenrotllaven atacs, tots ells sense resultats i a costa de moltes baixes. Ensems que nosaltres, la 26 Divisió crec que atacava amb èxit pel sector de Tremp, a la nostra esquerra. Per tal que tingués un bon acabament, calia que nosaltres, per la nostra part, acabéssim de fer la tenalla i saltéssim el llac de la Pobla de Segur que teníem al davant. Però no fou així. Aquest llac, del qual jo veia un bon tros des de la meva posició, em feia pensar en coses passades, a la dreta veiem Salàs amb tot de llumenetes a la nit». (239)
En fer-se càrrec de la defensa del sector de Gerri, la 63 Divisió, amb motiu de la reorganització dels sectors franquistes, la Companyia d’Intendència de Muntanya es traslladà a Gerri de la Sal per subministrar les posicions del sector.
Vista de Montesquiu amb l’indret de l’emplaçament de l’artilleria franquista. Al fons, posicions republicanes de Vilavella (X 322050 - Y 4671042). Foto: M. Gimeno.
«A las 12 h, ocho aviones bombardean La Bastida y Gorci (Gerri), al N. de Sort». (240) És evident l’error de l’informe en situar Gerri al nord de Sort, quan realment és el poble de la Bastida el que està situat al nord de Sort.
Tot i el desgast sofert per les forces republicanes de la 19 i 62 BM durant els combats a Pedres d’Auló des del dia 22, informes facilitats per soldats republicans, presoners o evadits, confirmaren al comandament franquista la intenció de les forces republicanes de seguir amb els atacs. Com a mesura preventiva, la 9a Bateria continuà amb el seu bombardeig diari sobre el camp republicà. «A las 9 de la tarde concentración artillera. Se efectúan varios tiros rápidos. Se repiten los contraataques nocturnos a la Loma Redonda (és el nom que li donaren els artillers a la posició d’«El Mogote» a causa del fet que, vista des de Sant Josep d’Olp, causa aquesta visió). Se corrige el tiro a la Barrancada existente entre nuestras posiciones cota 1.560 y pueblo de Beraní. Se consumen 30 disparos con granadas amarillas». (241)
Per adaptar-se a la nova reorganitzacio dels sectors, el comandament franquista realitzà tot un seguit de relleus:
A «el Mogote» de Pedres d’Auló, la 15.Bandera de la Legión de la 150 Divisió fou rellevada pel 8º Batallón de San Marcial de la 62 Divisió, passant a descansar en la clotada que hi ha entre la cota 1.560 de la serra de Llus i la Masia, a sobre mateix del poble de Roní.
Aquest, el 8.º Batallón de San Marcial, era a la cota 1.119 de Baiarri, on havia estat rellevat per forces de la 63 Divisió.
A la cota 1.560, la 1.ª Compañía de la 5.ª Bandera de F.E.T. de la 62 Divisió fou rellevada per la 6.ª Bandera de Castilla de la 150 Divisió que marxà a roca Pleta, al sud de Beraní, com a reserva de la línia que tancava el barranc que desemboca al Noguera, prop del pont de Rialp.
El 5.º Batallón de América de la 61 Divisió que també era a la cota 1.560 es trasllada a Beraní com a reserva, un cop rellevat pel Tercio de Requetés de Oriamendi de la 61 Divisió, el qual quedà com a reserva de la cota 1.560, vigilant el sortint nord.
A les Collades-Clot Orader, unitats de la 7.ª Bandera de F.E.T. de Burgos de la 62 Divisió foren rellevades pels requetés del Tercio de Santa Gadea de la mateixa divisió.
Aquestes posicions eren a bosc de Costa Negra, a sobre de Sort, a la muntanya de l’Orri.
A Vilamur i barranc de Santa Anna, les forces de la 7.ª Bandera de F.E.T. de Burgos de la 62 Divisió foren rellevades pel 3.er Batallón de San Marcial de la 61 Divisió.
Com a reforç de la 62 Divisió s’incorporaren els Tabors de Regulars de la 150 i 152, com ja hem dit, i el Batallón «D» de San Fernando de la 63 Divisió.
Amb l’arribada de noves unitats, el sector de la 62 Divisió fou fragmentat en diferents subsectors: Llavorsí, Roní, Beraní, Vilamur i Tornafort, amb el comandament corresponent a cada lloc.
El Batallón Remiro va rebre l’ordre del cap de la 24 Divisió «con el fin de efectuar infiltraciones sucesivas en el campo enemigo para llevar a cabo destrucciones a su retaguardia, así como fijar posiciones y suministrar informes acerca del sistema defensivo que tiene establecido el enemigo». Retornada d’una incursió, la 3a Companyia del Capità Sol informà el cap de la 24 Divisió republicana, Antonio Ortiz, que les seves forces «estuvieron entre el km 110 y 114 de la carretera, entre Rialp y Sort, sin poder llegar a la misma, pues se sucedían fortísimos combates iniciados por nosotros en las inmediaciones de piedras de Aolo, además de encontrarse con el obstáculo del río que baja muy caudaloso, y por tal causa difícil de vadear. Que observaron no hay movimiento en la carretera, no circulando ni de día ni de noche. Que necesitamos al guía adscrito a este Cuartel General para hacer incursión preparada, a la altura de Llavorsí 124-125 (km), y hay que pasar el río, que por dicho lado es menos caudaloso. Que las restantes fuerzas están preparadas a todo evento para un posible avance de las fuerzas operantes y, cuando sea posible, forzar el paso por el km 120» (a la Moleta de Roní, a l’indret de l’aiguabarreig del riu de Romadriu i el Noguera Pallaresa). (242)
En el Resumen Decenal de Información s’hi identifiquen els indrets on les forces republicanes hi tenien l’artilleria i el calibre de cada una d’elles durant els dies de l’ofensiva, resaltant que «la actividad artillera ha sido muy intensa en relación con el número de baterías de que disponen».
Segons aquest document, la distribució de l’artilleria republicana durant l’ofensiva de maig fou la següent:
A la zona del Pallars Jussà
Bateria del 11,40.- Sector d’Isona, al Sorbans
Coordenades X-338435 Y-4665312.
Bateria del 75.- Sector d’Isona, a l’indret dels Matils
Coordenades X-340331 Y-4664515.
Bateria del 75.- Sector d’Isona, costat del camí de Llordà, a l’indret de Cofraries
Coordenades X-341191 Y-4663948.
Bateria del 70.- Sector d’Isona, indret de la font dels Vivers
Coordenades X-340227 Y-4665125.
Bateria del 75.- Sector Benavent, prop de Ca l’Arnau, a la carretera d’Isona a Benavent
Coordenades X-34155 Y-4662767.
Bateria del 155.- Sector Comiols, al Boixegà, a Comiols, a l’indret de l’antiga gasolinera
Coordenades X-341902 Y-4657473.
Bateria del 11,43.- Sector d’Isona, a l’indret de les Escomelles, entre Isona i Sant Romà
Coordenades X-339301 Y-4666801.
Bateria del 75.- Sector d’Isona, a l’indret de la Vinya, carretera de Boixols
Coordenades X-340775 Y-4666388.
Bateria del 75.- Sector d’Isona, a l’obaga Alta a la carretera de Boixols
Coordenades X-344517 Y-4668109.
Bateria Antiaèria del 75.- Sector roc de Benavent en direcció al grau de Moles, al serrat del Pel
Coordenades X-344113 Y-4661070.
Bateria del 6.5 antitanc.- Sector Montagut, indret portell Gassó de la serra de Montagut
Coordenades X-339285 Y-4672521.
A la zona del Pallars Sobirà
Sector de Sant Joan de l’Erm.- una bateria al planell del Roi, sobre Montenartró
Coordenades X-353687 Y-4700916.
Bateria de muntanya al pletiu del Roure, entre els barrancs de la Ramiosa i el de Port-Ainé
Coordenades X-352122 Y-4700132.
Sis peces del 15,5 a l’ermita de Sant Joan de l’Erm. Sector de Baén.- una bateria del 10,5 prop de Sant Sebastià (243)
De fet, el llistat de l’artilleria i els indrets on era posicionada és pràcticament el mateix que el seu servei d’informació ja havia localitzat el dia 20, dos dies abans de l’inici de l’ofensiva.
El comandament del Cos d’Exèrcit de Navarra informà el general en cap de l’Exèrcit del nord: «Durante la noche pasada el enemigo atacó seis veces con inusitada violencia las posiciones de Piedras de Aolo - cota 1.560 y alturas al Este de Berani, todas del sector de Sort. En los ataques llevados a fondo con gran masa de gente llegaron hasta las alambradas, pero fueron brillantemente rechazados por las guarniciones, que con estas han sufrido treinta y cinco embestidas del enemigo. Asimismo, de la una treinta a las cinco de la mañana fueron atacadas las posiciones cotas 1.003 (Orcau) - 581 (Figuerola) y puesto de enlace entre divisiones del sector de Tremp, siendo asimismo violentamente rechazados los ataques. Durante el día ha realizado el enemigo nuevas tentativas de ataques precedidas de intenso fuego de artillería, sin resultado, y nuestras fuerzas han realizado un golpe de mano por San Corneli recogiendo muertos y prisioneros. La aviación roja bombardeó los alrededores de Sort y Rialp». (244)
A l’edició del dia 31, el diari La Vanguardia donà la notícia en primera plana que «los contraataques en el frente del Este han sido violentamente rechazados. Hemos ocupado nuevas posiciones cerca de Sort».
El titular anava acompanyat d’unes notes on puntualitzaven que «en el sector de Sort nuestras fuerzas ocuparon la Masia situada al S.O. de Roní y posiciones al O. del serrat de la Cunilla y en las inmediaciones de Roca Penyada (possiblement roca Penjada, prop del poble de Beraní). Los contraataques facciosos en dirección a Beraní i Roca Pleta fueron rotundamente rechazados».
Cal fer notar que aquesta última informació és totalment errònia, ja que el poble de Beraní, roca Penjada i roca Pleta, indrets propers als pobles, eren posicions franquistes, no republicanes. (245)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de l’Est«El enemigo insistió en sus contraataques a nuestras posiciones de Piedras d’Aolo y San Cornelio, en la zona de Sort, siendo rechazado rotundamente después de sufrir un durísimo castigo». (246)
Parte oficial de guerra del Cos d’Exèrcit de Navarra«Nuevamente, durante la noche pasada atacó el enemigo algunas posiciones de los sectores de Sort, Tremp y Serós, siendo brillantemente rechazados y causándole muchas bajas». (247)
A mesura que anaren decreixent els atacs republicans anava creixent l’activitat de l’artilleria per part d’ambdós bàndols, uns amb intenció de batre les posicions franquistes i els altres com a contrabateria o com a fustigació.
Sobre les posicions de la 152 Divisió al mont de Conques, «el enemigo ha desarrollado fuerte presión artillera en el Sector Norte, sobre las posiciones ocupadas por el 10.º Tabor de Regulares de Melilla. Sale para Sort el 9.º Tabor de Regulares de Ceuta, por orden del Cuerpo de Ejército de Navarra». (248)
En Josep Vinyet, cap de l’emissora de Radio Requeté a Figuerola, descriu la vida diària al poble: «Aquest matí ens rentem la cara a la font de la plaça. Un soldat assegut sobre una llosa al costat de l’abeurador d’animals, foragita els polls del seu cos. En aquest indret, ahir a la tarda un grup d’homes del poble (parlaven català i devien pensar que no els enteníem) criticaven l’ordre que havien rebut d’anar a enterrar uns morts retirats del camp de batalla del sector de Basturs. Una vintena de cadàvers. He volgut veure com els sepultaven al cementiri de Figuerola després que un sacerdot mussités una oració. Han posat una creu de fusta davant la fosa comú». (249)
Amb l’ofensiva republicana pràcticament acabada, la 29 Bateria del 12.ª Regimiento de Artillería Ligera fou retirada de la primera línia: «Estuvimos en el llano (finca dels Escablons) hasta el día 30, cuando nos trasladamos a otra posición situada a 1 km a retaguardia, a orillas del río Abella. Al siguiente día se emplazó y se cortaron ramas para camuflar». (250)
El 257. Batallón de la 150 Divisió que ocupava posicions a la Collada, prop del poble d’Orcau, desbaratà un nou intent de les forces republicanes d’ocupar la posició: «En la madrugada de hoy el enemigo ha atacado las posiciones de San Cornelio y las ocupadas por el Batallón 257, habiendo sido rechazados los dos ataques». (251)
Col·laboraren en la defensa de les posicions les tres bateries del 105, la 3a, 5a i 7a de l’Agrupación de Artillería de Melilla, posicionades a Montesquiu, des d’on vigilaven el sector: «Persiste el enemigo en batir la cota 1.003, por lo que rompe el fuego acto seguido logrando hacer fracasar al enemigo». (252)
La 134 BM de la 31 Divisió republicana fou retirada de la zona de Sant Corneli per reorganitzar-se després de les baixes que patiren en els combats.
No és del tot clar la unitat que els rellevà, però sembla que foren les forces de la 135 BM vingudes de la zona de Serós: «Arribà la nit del 31 de maig i juntament amb la gent de la Brigada (la 134 BM) abandonàrem el terreny de foc. Feia un dia que m’havien donat unes sabates i com que per allà per on caminàvem era roca viva, a cada moment queia, amb perill de treure un ull al veí, puix que anàvem amb baioneta calada. Dos dies després érem a Organyà». (253)
En finalitzar l’ofensiva republicana a cada unitat franquista se li demanà un informe referent al nombre de baixes que tingueren, del consum de munició, d’armament capturat a l’enemic, del nombre de presoners, etc. El 10º Batallón de América posicionat a Llania, a tocar d’Hortoneda, notificà que durant l’ofensiva varen tenir un mort i quatre ferits i el consum de material de guerra consumit aquells dies fou de:
23.500 cartutxos del 7,92
9.000 cartutxos del 6,05
76 granades de mà del model Lafitte
340 granades de morter Valero de 81 m/m
60 granades de morter Valero de 51 m/m
80 granades de morter «Brixia» de 45m/m
L’informe també ressalta que a causa de la difícil orografia del terreny de la posició de Llania no pogueren sortir a recollir cap material de guerra de l’enemic, ni capturar presoners ni comptabilitzar el nombre de baixes de l’enemic: «Como la naturaleza del terreno no permitía hacer fácilmente descubierta, no se han recogido muertos ni se han hecho prisioneros, pero datos aportados por prisioneros y pasados de otros sectores y Batallones hacen llegar la cifra de las bajas causadas al enemigo a unas 400». (254)
Les poques baixes del 10º Batallón de América es poden explicar per la situació geogràfica de la posició de Llania, que situada entre el barranc del Llabro per un costat i el barranc de la Molina per l’altre permetia una bona defensa però alhora dificultava sortir de les posicions amb certa seguretat, ja que podien ser batuts des de les posicions republicanes de Senlli, serrat de Fosols o des de l’indret de lo Solanell.
En finalitzar el mes de maig, el Grup de Sapadors la 63 Divisió havien fortificat i millorat posicions a Sant Salvador de Toló, serra del Cucuc, mont de Conques, Purredó, Carreró, Orcau, Sant Corneli, Vilanoveta, roc de Pessonada, Hortoneda i Llania:
«Del día 23 al 28 de mayo tomó parte con su Grupo de la defensa de las posiciones del sector de Tremp, atacadas por el enemigo fuertemente. Con fuerzas de su Grupo se tendió una pasarela para personal y ganado sobre el río Noguera Pallaresa en las proximidades de Gerri de la Sal, para comunicar con las posiciones de Useu, Esplà y cota 1.119, también se construyeron 2 abrigos de hormigón armado para depósito de municiones en la carretera de Pobla de Segur a Sort». (255)
El grup de guerrillers, format per uns trenta homes, comandat per Remiro, sortí del poble de Sant Sebastià per infiltrar-se pel barranc de riu Major, creuar el riu Noguera i sabotejar la carretera de Pobla-Sort.
Malgrat que el grup havia estat informat que el pas pel barranc estava controlat per forces franquistes amb posicions de doble filferrada i nius de metralladores en cotes més altes a banda i banda del barranc de Riu Major, que tancava el barranc, decidiren anar-hi.
Prop del poble d’Useu, a la primera línia del front franquista, esperaren el moment que varen creure propici per baixar pel barranc. En apropar-se a un edifici que hi havia al barranc (possiblement l’edifici fos la mola de Romaior) foren descoberts i atacats amb bombes de mà. No podent prosseguir, retornaren a Sant Sebastià.
El grup de guerrillers comandats per Ignacio Zubizarreta que devia infiltrar-se més al nord rebé ordres d’aturar les incursions en terreny enemic, i se l’envià a descansar al poble de Montenartró.
Finalitzada la reorganització dels nous sectors al camp franquista, la 63 Divisió es féu càrrec de la zona del front que anava des de la cota 1.100 de Sant Corneli, sobre el poble vell d’Aramunt, fins al serrat Bovet de la muntanya de Baén.
«Terminó el establecimiento de la División en la línea asignada a la misma para su defensa». (256)
Els atacs sobre la posició franquista d’«el Mogote» devien ser, durant aquells dies, quelcom tan quotidià que fins i tot en el Diari d’Operacions de la 62 Divisió, quan fa referència a nous atacs, utilitza l’expressió de «como de costumbre»:
«En la noche del 30 al 31 atacó el enemigo, como de costumbre, al Mogote de las Piedras de Aolo hasta 4 veces, si bien con menos intensidad, siendo rechazados con grandes bajas en todos ellos». (257)
Així mateix, com «de costumbre», l’artilleria de l’ermita de Sant Josep d’Olp continuà amb el bombardeig diari sobre les posicions republicanes de la zona de Pedres d’Auló i rasos de l’Orri: «A las 9 tiro rápido a Las Colladas. Al terminar éste, contraataca según costumbre el enemigo el objetivo de días anteriores. La batería hace fuego de contención, disparando 52 granadas rompedoras». (258)
Part de les forces de la 61 Divisió que fins aleshores havien actuat com a força de suport a les Divisions 62 i 63, conforme a la nova redistribució, s’anaren desplaçant cap al nord del Pallars, a cobrir la zona de Llavorsí fins a Campirme, on hi havia forces de la 62 Divisió: «A las 13 h empieza el relevo del Bon. 5.ª de América (de la 61 Divisió) reuniéndose en Beraní a las 19.30 horas y quedando acampado. El Tercio Oriamendi (de la 61 Divisió), a excepción de la Cía. de la secc. de A.A. (antiaeris), que guarnecían parte de la cota 1.500, es relevada, quedando en reserva en los alrededores de Roní. A las 10 h se incorporan en Sort la 27.ª Bandera las Cías. de dicha Unidad que estaban en Gerri». (259)
«Un avión (Heinkel-70) reconoce la zona enemiga de la ermita de San Juan y tráfico de Isona a Coll de Nargó y Artesa de Segre, observando escasa actividad». (260)
El dia 31 «sale un grupo de exploración con siete soldados, al mando del Capitán Sol de la 3.a Compañía, para informarse del sector Falgás - Llavorsí (?), haciendo una extensa información de la zona del frente indicado desde el km 123 hasta el 136 (de Llavorsí a la cruïlla de la carretera d’Espot)». (261)
No sabem si fou aquest grup guerriller o un altre el que «en el kilómetro 138 de la carretera (prop de la Guingueta) colocó el enemigo varios artefactos, los que denunciados por la Guardia Civil fueron retirados por personal especializado». (262)
A l’informe enviat al Cuartel General del Ejército del Norte es comunicaren els fets del dia:
«Nuevamente durante la noche pasada ha realizado el enemigo violentos ataques contra las posiciones de Piedras de Aolo y alturas de Berani del Sector de Sort y contra las comprendidas entre San Corneli y Conques en el Sector de Tremp, reiterados cuatro veces los ataques contra las primeras en todo, llegando hasta las alambradas con gran derroche de granadas de mano. Nuestras fuerzas, con admirable espíritu, han rechazado brillantemente todos los ataques eficazmente apoyados por la Artillería y ocasionando muchas bajas al enemigo. Durante el día la actividad se ha limitado a desarrollar intenso fuego de ametralladoras y artillería contra nuestras posiciones, contestado por nuestras baterías». (263)
En finalitzar els atacs republicans iniciats el dia 22, el servei d’informació franquista féu una valoració de les forces republicanes que intervingueren en l’ofensiva i els propòsits de la mateixa:
«Las unidades de nuestro frente son muy variables; tienen fama entre ellos las unidades buenas y de buena moral, las Brigadas 19 y 68 y la División 26, en cambio son tenidas por flojas la 94 y la 133 y como muy mala la 218; por esto sin duda han dejado cubriendo línea estas unidades medianas y han atacado las mejores.
Indudablemente habían conseguido en general levantar la moral de las tropas tan quebrantada hace mes y medio por el avance Nacional desde Huesca, como lo demuestra la persistencia de sus ataques a nuestras posiciones (a pesar del elevadísimo número de bajas). En las Piedras de Aolo se han aguantado 42 asaltos, llegando en todos ellos a utilizar las granadas de mano. Sin embargo, en estos, los últimos días todos los ataques han sido nocturnos, pues según declaran los evadidos están convencidos de que de día no consiguen nada. Estas unidades han sufrido grandes pérdidas, especialmente las Brigadas 19 (a Pedres d’Auló), la 134, 104 (de la 31 Divisió), la 119 y 121, que puede decirse tienen solamente la mitad de sus efectivos; la Brigada 104 y 134 perdieron 800 hombres entre muertos y prisioneros de los que fueron cercados en San Cornelio y el pantano. La Brigada 121 perdió en un solo día, según declaración de varios evadidos, unos 600 hombres al intentar envolver la Meseta de Conques. En resumen, según los datos parciales puede estimarse en 6.000 las bajas que ha sufrido el enemigo en todo este frente, aparte de los prisioneros, que son cerca de 900.
Es evidente que la moral se está quebrando y el enemigo está consumiendo no solo sus fuerzas en línea, sino también las reservas que tenía disponibles en un esfuerzo estéril, por lo que cabe asegurar que al terminar en sus esfuerzos quedará el Ejército de Cataluña en análogas condiciones como quedaron las fuerzas rojas después de la batalla de Teruel. (264)
Esta ofensiva roja en los sectores de Sort y Tremp ha pretendido apoderarse de ambos pueblos y continuar el avance por el Norte hasta establecer su línea en el Flamisell y una cabeza de puente sobre La Pobla de Segur y Tremp, lo cual les permitiría disponer del Grupo de Saltos del Flamisell y Noguera y la central de Transformación de Pobla de Segur, con lo cual, además de resolver la situación difícil en que se encuentra toda la industria catalana y especialmente la de guerra por falta de energía, conseguirían dar luz a Barcelona con el consiguiente efecto moral y político. Además, con dicha operación conseguirían aislar casi por completo el Valle de Arán del resto del territorio liberado». (265)
Anys després d’acabada la guerra, el capità d’infanteria Luis Serena, en un article a la revista Ejército, féu una anàlisi de l’objectiu de l’ofensiva republicana, com es desenvolupà, la causa del seu fracàs i el cost humà de la mateixa.
fa notar que «fracasados los primeros momentos, por excesiva diseminación de medios, se concentraron estos sobre los puntos decisivos, pero la afluencia de reservas (franquistes) y la dureza del terreno —que, una vez perdida la sorpresa, resultó favorable al defensor— equilibraron la situación. Hubo gran desgaste en su infantería, lanzada al asalto con escasa preparación y apoyo de artillería y aviación, lo que se tradujo en temor a explotar los primeros éxitos, conseguidos sobre un enemigo insuficientemente castigado. El empeño brutal, especialmente en el alto Noguera (sector de Pedres d’Auló), no condujo más que al desgaste y a la debilidad total; así, los errores estratégico y táctico se pagaron con la derrota y el sacrificio.
El mando nacional aceptó la batalla impuesta por los rojos sobre el propio terreno; mantuvo una defensa estática, sin idea de repliegue, ni aun para ocupar mejores posiciones; su acción se limitó a rechazarlos y contraatacar en los puntos donde logró (l’Exèrcit republicà) poner pie. Pero no lanzó a su vez la contraofensiva, porque esto equivaldría a servir los propósitos del enemigo, retirando fuerzas que estaban concentradas en otros puntos, orientadas en otras direcciones y preparadas para otras operaciones».
Quant al cost humà que representà per als dos exèrcits, explica que «el fracaso de la contraofensiva Tremp-Balaguer fue uno de los golpes más rudos infligidos al Ejército rojo durante la campaña. Fue asimismo una dura prueba para las fuerzas nacionales. Se emplearon 8 Divisiones nuestras y 15 o 16 rojas (la totalidad de las fuerzas disponibles en Catalunya). Se calcula en 30.000 las bajas que sufrieron. Por nuestra parte, tuvimos 2.000 bajas en el Cuerpo de Ejército de Navarra y 250 muertos y 1.500 heridos en Balaguer». (266)
Un dels paràmetres per saber la duresa dels combats és la comptabilització del nombre de baixes de cada bàndol. Pel fet de tenir només informació d’un d’ells no es pot valorar completament el cost humà del que representà l’ofensiva republicana en global, però fent cas als cànons militars, en què segons les paràmetres comparatius sembla que les víctimes de l’Exèrcit perdedor es podrien triplicar per tres respecte al vencedor, sí que ajuda a fer-se una idea de com varen anar les coses a la línia del front de les nostres muntanyes.
De nou hem de consultar els Diaris d’Operacions, si bé en aquest cas no ho podem fer amb el de la 152 Divisió, ja que allí les baixes que tingueren no estan comptabilitzades.
Sigui com sigui, el fet és que segons aquests documents la 61 Divisió, durant l’ofensiva, va tenir 248 baixes entre morts, ferits i desapareguts, especificant que un oficial i 12 de tropa resultaren morts, a dos se’ls compta com a desapareguts i 233 com a «bajas o heridos de tropa».
La 62 Divisió ho anota de manera diferent, i en un quadre annex especifica que el nombre total de baixes de la divisió fou el de 917: cinc oficials morts i 38 de ferits, cinc suboficials morts i 61 de ferits, 57 de tropa morts i 761 de ferits.
La 63 Divisió, per la seva part, dona un total d’aproximadament 854 baixes, de les quals 345 foren ferits i els 509 restants desapareguts.
La 150 Divisió fa constar unes 521 baixes sense especificar nombre de ferits o morts.
Aquest és el cost humà que consta en la documentació franquista dels Diarios de Operaciones, tot i que no hem trobat cap més document per constatar-ho. Del costat republicà, intentar quantificar el cost humà, com hem dit, és pura especulació.
Els combats i la defensa de Sant Corneli esdevingueren entre els soldats franquistes que ho varen viure com una mena d’epopeia o gesta heroica, en ser una de les poques posicions del sector que varen aguantar la dura ofensiva republicana.
Els soldats franquistes del Batallón de la Navas que participaren en la batalla van compondre una cançó, amb la música de la cançó «Carrascal», explicant el que va pasar a llurs unitats aquells dies.
La cançó, pel seu to fàcil i enganxós, ben aviat es féu popular entre els soldats que, rellevats de primera línia, venien a la Pobla. La cantaven als cafès i com era habitual en sortir-ne per places i carrers, tot cofois de la gesta de les unitats a les quals pertanyien.
Com és natural, moltes noies joves l’aprengueren i també la cantaren. Les germanes Rosita, Maria i Neus d’Hortoneda encara la recordaven (vegeu la cançó a la pàgina següent).
El día 22 de Mayo
del cinco del treinta y ocho
en el pueblo de San Román
nos atacaron los rojos
20 tanques y 5 aviones
vinieron a bombardear
a aquel pobre batallón
que allí no se pudo estar
Las Navas que se encontraban
descansando en un pueblito
al ver lo que pasaba
pronto salieron marchando
Conforme iban llegando
a reforzar al Zamora
pues ya hacía retirada
el batallón de Ceriñola
Las Navas dieron la vuelta
caminando con empeño
y vinieron a parar
a la ermita de San Cornelio
Al momento de llegar
atacan los desgraciados
y al otro día siguiente
vimos que estábamos copados
Al ver que estábamos copados
y no nos socorre nadie
pues mil gracias le damos
al Tabor de Regulares
El Tabor de Regulares
se dispone y pone pecho
y por el otro sector
iba una Bandera del Tercio
El Tercio les atacaba
rechazando sus calibres
y les decía «cabrones
dejad a la Navas libres»
En esta del 25 el Batallón ya descansaba
para recuperar la gente que le faltaba
pues 45 días estuvimos descansando
hasta que por fin llegaron
los que estábamos esperando
Mapa elaborat a partir dels mapes del llibre La Batalla del Ebro de José Manuel Martínez Bande. Nota de l’autor: tot i que aquesta imatge no té molta qualitat, considerem oportuna la seva publicació.
Mapa del llibre Mil días de fuego, de José M.ª Gárate. Nota de l’autor: tot i que aquesta imatge no té molta qualitat, considerem oportuna la seva publicació.
Arxiu Militar d’Àvila. AGMAV,M.1885,6. Nota de l’autor: tot i que aquesta imatge no té molta qualitat, considerem oportuna la seva publicació.
