Els meus alumnes parlaven d’ells i nosaltres. D’altres parlen de països desenvolupats i països en vies de desenvolupament. Probablement tu també fas sevir aquestes etiquetes. ¿I quin problema hi ha? Els periodistes, els polítics, els activistes, els docents i els investigadors les fan servir contínuament.

Quan la gent diu «en vies de desenvolupament» i «desenvolupats» el que estan pensant, probablement, és «països pobres» i «països rics». També sento parlar sovint d’«Occident/la resta», «nord/sud» i «renda baixa/renda alta». Tant és una cosa com l’altra. Tant li fa, quines paraules faci servir la gent per descriure el món, mentre aquestes paraules creïn les imatges pertinents a dins del seu cap i vulguin dir alguna cosa que tingui una base real. ¿Però quines imatges tenen al cap quan fan servir aquests dos termes tan senzills? ¿I quina semblança tenen aquestes imatges amb la realitat?

Tornem a fer un cop d’ull a les dades. La il·lustració de la pàgina següent mostra el nombre de fills per cada dona i l’índex de supervivència infantil a tots els països.

Cada bombolla representa un país. La mida de la bombolla és proporcional a la població de cada país. Les més grans són les de l’Índia i la Xina. A l’esquerra del gràfic hi ha els països on les dones tenen molts fills. Com més amunt està un país en el gràfic, més alt és l’índex de supervivència infantil. Aquest gràfic és ni més ni menys el que la meva alumna de la tercera fila proposava per definir els dos grups: «nosaltres i ells», o «Occident i la resta». En aquest cas els he etiquetat com a «països desenvolupats» i «països en vies de desenvolupament.

Fixa’t que els països del món queden perfectament repartits en dues caselles: en vies de desenvolupament i desenvolupats. Entre una casella i l’altra hi ha un buit claríssim amb només 15 petits països (on s’inclouen Cuba, Irlanda i Singapur) que suposen tan sols el 2% de la població mundial. A la casella que hi ha sota l’etiqueta d’«en vies de desenvolupament» hi ha 125 bombolles que inclouen la Xina i l’Índia. En tots aquests països les dones tenen més de cinc fills de mitjana, i les morts entre els infants són freqüents: no sobreviu ni el 95% de la canalla; això vol dir que més del 5% dels nens moren abans de fer els cinc anys. A la casella «desenvolupats» hi ha quaranta-quatre bombolles on s’inclouen els Estats Units i la majoria dels països d’Europa. En tots aquests països les dones tenen menys de 3,5 fills de mitjana i la supervivència infantil supera el 90%.

El món es pot ficar en dues caselles. I són exactament les dues caselles que la meva alumna de la tercera fila tenia al cap. Aquesta imatge mostra clarament un món dividit en dos grups amb una bretxa al mig. Que bonic! Quin món tan fàcil d’entendre! ¿Quin problema hi ha, doncs? ¿Per què és tan greu etiquetar els països en «desenvolupats» i «en vies de desenvolupament»? ¿Per què havia fet passar aquella mala estona a l’alumne que havia parlat de «nosaltres i ells»?

Perquè aquesta imatge mostra com era el món l’any 1965! Quan jo era jove! Aquest és el problema. ¿Faries servir un mapa de 1965 per navegar pel teu país? ¿T’agradaria que el teu metge fes servir un treball punter d’investigació de 1965 per decidir el teu diagnòstic i proposar-te un tractament? El gràfic de la página següent mostra com és el món avui.

El món ha canviat completament. Avui dia les famílies són petites i a la majoria de països –inclosos els més grans, l’Índia i la Xina– les morts infantils són poc freqüents. Mira l’angle inferior esquerre. La casella és gairebé buida. La tendència és que tots els països vagin cap a la casella petita, amb més nens i un alt índex de supervivència. La majoria de països ja hi són. El 85% de la humanitat ja és a dins de la casella que antigament anomenàvem «món desenvolupat». El 15% restant es troba majoritàriament entre les dues caselles. A la casella d’«en vies de desenvolupament» només hi ha 13 països, que representen el 6% de la població mundial. Però, malgrat que el món ha canviat, la visió del món s’ha quedat igual, almenys en la mentalitat «occidental». La majoria de nosaltres ens hem quedat encallats en una idea absolutament obsoleta de com és la resta del món.

I aquesta transformació radical del món que acabo de mostrar no afecta només la mida de les famílies i l’índex de supervivència infantil. Gairebé tots els altres aspectes de la vida humana han patit un canvi molt similar. Els gràfics sobre el nivell de renda, o el turisme, o la democràcia, o l’accés a l’educació, a la sanitat o a l’electricitat expliquen més o menys la mateixa història: que abans el món estava dividit en dos, però ara ja no. Avui dia la majoria de la població és al mig. No hi ha cap bretxa entre Occident i la resta, entre països en vies de desenvolupament i països desenvolupats, entre rics i pobres. I tots plegats hauríem de deixar de fer servir aquestes divisions binàries que suggereixen que sí que hi és.

Els meus alumnes eren joves compromesos i conscienciats que volien fer del món un lloc millor. Jo no me’n sabia avenir de la seva absoluta ignorància sobre els fets més bàsics del món. No me’n sabia avenir que realment es pensessin que estàvem dividits en dos grups: «ells» i «nosaltres». No me’n sabia avenir que diguessin que «ells» no podien viure com «nosaltres». ¿Com era possible que anessin pel món amb una mentalitat de feia trenta anys?

Aquella tarda d’octubre de 1995, mentre pedalava sota la pluja cap a casa amb els dits entumits pel fred, em sentia eufòric. El meu pla havia funcionat. El fet de portar les dades a l’aula m’havia permès demostrar als meus alumnes que el món no estava dividit en dos. Per fi havia aconseguit pescar el seu error. Llavors vaig sentir la necessitat d’anar una mica més enllà en la meva lluita. Em vaig adonar que havia de trobar la manera de fer que les dades fossin més clares. Així podria demostrar a més gent, i de manera més convincent, que la seva opinió es basava només en un seguit d’intuïcions sense corroborar. Així aconseguiria destruir la seva il·lusió que sabien coses, quan en realitat només tenien intuïcions.

Vint anys després, estic assegut en un elegant estudi de televisió a Copenhaguen, Dinamarca. La visió «dividida» del món té vint anys més; està vint anys més obsoleta. Estem en directe. El periodista decanta el cap i em diu: «Encara veiem una immensa diferència entre una petita part, la dels països rics, la majoria a Occident, i una altra part, molt més gran.»

«Està molt equivocat», responc.

I una vegada més torno a explicar que els «països pobres en vies de desenvolupament» ja no existeixen com a grup diferenciat. Que no hi ha bretxa. Avui la majoria de la població, el 75%, viu en països de renda mitjana. Ni pobres ni rics, sinó en algun punt intermedi on la vida comença a ser acceptable. En un dels extrems de l’escala hi ha encara països on una majoria viu en una pobresa extrema inacceptable; a l’altre extrem hi ha el món ric (Amèrica del Nord, Europa i alguns altres com el Japó, Corea del Sud i Singapur). Però la gran majoria ja són al mig.

«¿I en què basa es basa, per fer aquesta afirmació?», va preguntar el periodista, en un intent ostensible de provocar-me. I se’n va sortir. No vaig poder dissimular la meva irritació. Em van trair la veu i les paraules: «Em baso en estadístiques normals recollides pel Banc Mundial i les Nacions Unides. No hi ha discussió possible. Són fets que no es poden posar en qüestió. Jo tinc raó i vostè està equivocat.»