Quan vaig reprendre la classe vaig explicar que l’índex més alt de mortalitat infantil es trobava a les societats tribals de la selva pluvial i entre els agricultors tradicionals d’àrees rurals remotes d’arreu del món. «La gent que veieu als documentals exòtics de la tele. Aquests pares són els que tenen més dificultats per fer que les seves famílies sobrevisquin, i encara ara perden gairebé la meitat dels fills. Per sort, cada cop hi ha menys gent que es vegi obligada a viure en aquestes condicions tan espantoses.»

Un jove de la primera fila va aixecar la mà. Va decantar el cap i va dir: «Ells no podran viure mai com nosaltres.» La resta de la sala va assentir amb el cap.

Segurament es pensava que amb aquella afirmació em deixaria atònit. En absolut. D’afirmacions sobre una «bretxa» com la que ell acabava de fer n’havia sentit moltes. No em va sorprendre. Em va encantar. Era el que estava esperant. El diàleg que vam tenir a continuació va anar més o menys així:

jo: Perdona, quan dius ells, ¿a qui et refereixes?

ell: A la gent que viu als altres països.

jo: ¿Als països que no són Suècia?

ell: No. Em refereixo... als països no occidentals. No poden viure com nosaltres. No funcionaria.

jo: Ahà! (Com si acabés de veure la llum.) ¿Vols dir com el Japó?

ell: No, com el Japó no. Al Japó tenen un estil de vida occidental.

jo: ¿I Malàisia? A Malàisia no tenen un «estil de vida occidental», ¿oi que no?

ell: No. Malàisia no és occidental. Hi ha països que no han adoptat encara l’estil de vida occidental. I val més així. Ja m’entens, que vull dir.

jo: No, no entenc què vols dir. Explica-m’ho, sisplau. Tu m’estàs parlant d’Occident i de la resta, ¿oi?

ell: Sí, exacte.

jo: Mèxic és... ¿Occident?

Se’m va quedar mirant sense saber què dir.

No em volia acarnissar amb ell, però estava tan emocionat que vaig insistir per veure fins a on ens portava aquella conversa. ¿Mèxic era «Occident»? ¿Els mexicans podien viure com nosaltres? ¿O potser eren «els altres» i no podien? «No ho acabo d’entendre», vaig dir. «Primer has començat parlant d’ells i nosaltres i després has canviat a Occident i la resta. Tinc molt d’interès a saber a què et refereixes. He sentit fer servir aquestes etiquetes una pila de vegades, però, francament, no les he entès mai.»

Una noia de la tercera fila va sortir al seu rescat, entomant el repte que jo acabava de llançar. I ho va fer d’una manera que em va deixar de pedra. Va assenyalar amb el dit el paper que tenia al davant i va dir: «Potser ho podríem definir així: Nosaltres, a Occident, tenim pocs fills, i d’aquests n’hi ha molt pocs que morin, mentre que els altres, a la resta del món, tenen molts fills i molts d’aquests fills moren.» Estava intentant resoldre el conflicte entre la mentalitat del seu company i les meves dades –de manera molt creativa, les coses com siguin– proposant una definició que permetia partir el món en dos. Jo estava exultant. Perquè aquella noia estava absolutament equivocada –com ella mateixa comprovaria de seguida–, i a més es tractava d’un tipus d’equivocació concreta que jo podia contrastar.

«Perfecte. Fantàstic. Fantàstic.» Vaig agafar el retolador i em vaig arremangar. «Anem a veure si podem separar els països en dos grups basant-nos en quants fills té la gent i quants nens moren.»

Les cares d’escepticisme dels meus alumnes es van convertir en cares de curiositat, mentre intentaven entendre per què carai estava tan content.

El que m’agradava de la definició que havia fet aquella noia és que era molt clara. Que es podia contrastar amb xifres. Si vols convèncer algú que està sent víctima d’un equívoc, va molt bé poder contrastar la seva opinió amb les dades. I això és el que vaig fer jo aquell dia.

I el que he estat fent durant la resta de la meva vida laboral. L’enorme fotocopiadora grisa que havia fet servir per fotocopiar aquelles taules plenes de dades va ser la meva primera aliada en la meva lluita contra les concepcions errònies. El 1998 vaig trobar una nova aliada: una fotocopiadora en color que em va permetre compartir amb els meus alumnes un gràfic de bombolles de coloraines. Més endavant vaig trobar els meus primers aliats humans, i això sí que va ser un gran canvi. L’Anna i l’Ola estaven tan engrescats amb aquests gràfics i amb la meva idea de pescar equívocs que es van unir a la meva causa i, sense voler-ho, van inventar un mètode revolucionari de mostrar centenars de tendències de dades en uns gràfics de bombolles animades. Els gràfics de bombolles es van convertir en la nostra arma predilecta en la lluita per desmuntar la convicció errònia que «el món està dividit en dos».