Aquest capítol està dedicat al primer dels nostres deu instints dramàtics, l’instint de la bretxa. Em refereixo a la irresistible temptació que tenim tots de dividir totes les coses en dos grups diferents i sovint oposats, amb una bretxa imaginària –un immens abisme d’injustícia– entremig. Va sobre com l’instint de la bretxa fa que la gent tingui al cap la imatge d’un món dividit en dues menes de països o dues menes de persones: els rics contra els pobres.

No és fàcil, detectar els equívocs. Aquella tarda d’octubre del 1995 va ser el primer cop que vaig veure la bèstia cara a cara. Va ser just després de la pausa, i l’experiència va ser tan emocionant que des d’aleshores no he parat d’intentar pescar megaequívocs.

Jo els anomeno així perquè tenen un impacte enorme en la imatge distorsionada del món que té la gent. Aquest primer és el pitjor. El fet de dividir el món en dos apartats enganyosos –els rics i els pobres– distorsiona absolutament les proporcions globals que té la gent al cap.