Era l’octubre de 1995 i poc em podia imaginar que, després de la classe d’aquella tarda, començaria la batalla contra les idees errònies a la qual havia de dedicar tota la meva vida.

«¿Quin és l’índex de mortalitat infantil a l’Aràbia Saudita? No aixequeu la mà. Digueu-m’ho directament en veu alta.» Els havia repartit les taules 1 i 5 de l’anuari de l’Unicef. Els fullets tenien una pinta molt avorrida, però jo estava emocionadíssim.

Els alumnes van cridar tots a l’uníson: «Trenta-cinc.»

«Exacte. Trenta-cinc. Correcte. Això vol dir que, per cada mil criatures que neixen vives, n’hi ha trenta-cinc que moren abans de fer els cinc anys. Digueu-me la xifra de Malàisia.»

«Catorze», respon el cor.

A mesura que m’anaven cantant les xifres, jo les anava apuntant amb un retolador verd al film de plàstic del projector.

«Catorze», vaig repetir. «Menys que a l’Aràbia Saudita!»

La meva dislèxia em va fer una mala passada i vaig escriure «Maliàsia». Els estudiants es van posar a riure.

«¿El Brasil?»

«Cinquanta-cinc.»

«¿Tanzània?»

«Cent setanta-un.»

Vaig deixar el retolador i vaig dir:

«¿Sabeu per què estic tan obsessionat amb la xifra de mortalitat infantil? No és només perquè em preocupi pels nens. És una xifra que va molt bé per mesurar la temperatura de tota la societat. Una mena de termòmetre gegant. Perquè les criatures són molt vulnerables. Hi ha moltes coses que les poden matar. Que a Malàisia morin només 14 nens de cada 1.000 vol dir que n’hi ha 986 que sobreviuen. Que els seus pares i la seva societat han trobat la manera de protegir-los de la infinitat de perills que els podrien haver matat: els gèrmens, la fam, la violència, etc. Per tant, aquest 14 ens indica que a Malàisia la majoria de famílies tenen prou menjar, que el seu sistema d’aigües residuals no contamina l’aigua potable, que tenen accés a una atenció primària correcta i que les mares saben llegir i escriure. No és una mesura només de la salut dels nens. És una mesura de la qualitat de tota la societat sencera.

»El més interessant no són les xifres, sinó el que aquestes xifres ens expliquen sobre la vida que hi ha al darrere», vaig continuar. «Mireu quines diferències: 14, 35, 55 i 171. Segur que la vida en aquests quatre països deu ser molt diferent.»

Vaig tornar a agafar el retolador:

«Ara digueu-me com era la vida a l’Aràbia Saudita fa trenta-cinc anys. ¿Quants nens van morir el 1960? Feu un cop d’ull a la segona columna.»

«Dos-cents... quaranta-dos.»

El volum de veu dels meus alumnes havia anat baixant a mesura que pronunciaven aquella xifra terrible.

«Sí. Correcte. La societat de l’Aràbia Saudita ha fet un gran pas endavant, ¿oi? La xifra de morts infantils ha baixat de 242 a 35 per cada 1.000 en només trenta-tres anys. És un descens molt més ràpid que a Suècia. A nosaltres ens va costar setanta-set anys aconseguir aquesta millora.

«¿I què me’n dieu, de Malàisia? Actualment catorze. ¿I què passava, l’any 1960?»

«Noranta-tres», van respondre en un murmuri. Tots els alumnes havien començat a repassar les taules, perplexos i atordits. El curs anterior havia repartit els mateixos exemples però sense les taules perquè ho poguessin comprovar ells mateixos, i s’havien negat a creure el que els deia sobre les millores que s’havien produït arreu del món. Ara, amb les proves al davant, els estudiants d’aquell any repassaven les columnes de dalt a baix amb els ulls per assegurar-se que no havia triat les excepcions per intentar enganyar-los. No es podien creure la fotografia que veien en aquelles dades. No tenia res a veure amb la fotografia del món que ells tenien al cap.

«Només per a la vostra informació», vaig dir, «sapigueu que no trobareu cap país on la mortalitat infantil hagi augmentat. Perquè en termes generals el món està millorant. Va, fem una pausa.»