Gneu Pompeu va consolidar la seva fama com a general prestigiós a Hispània, i la seva llarga estada a la Tarraconense li va permetre obtenir el control polític. També Cèsar aconseguí els primers èxits com a magistrat aquí. Posteriorment, els seus atacs a les bases d’Ilerda (49 aC) i Munda (45 aC), contra els fills de Pompeu, serien l’escenari inicial i final de dues maneres d’entendre el futur de Roma.
Gneu Pompeu Magne va entrar en contacte directe amb la península Ibèrica arran de la guerra de Sertori, l’etapa més sagnant de la llarga guerra civil romana que va enfrontar optimates i populares durant la República tardana, un conflicte que va afectar tots els territoris que a redós de la mar Mediterrània dominava Roma. Pompeu, el joveníssim imperator que havia aconseguit èxits militars notables a Itàlia, a Sicília i al nord d’Àfrica, fou enviat al capdavant d’un poderós exèrcit per intervenir a Hispània des del nord, amb la intenció d’atrapar les tropes rebels entre dos flancs, i així aturar i imposar-se a Sertori, home decidit, excel·lent organitzador i magnífic militar.
A finals de l’any 77 aC, després de pacificar i assegurar la fidelitat de la Gàl·lia transalpina, la província que termenejava per tramuntana amb la Hispània Citerior, Gneu Pomeu Magne traspassà els Pirineus, pel Portús o Panissars, i penetrà a l’Empordà, on va romandre durant l’hivern per preparar les actuacions que calia emprendre la primavera següent contra Sertori i els seus. Aquesta estada, que devia tenir lloc a la ciutat d’Empòrion, li serví al jove general per fer-se una idea del país i del territori, i també l’aprofità per començar a forjar un ampli teixit de relacions entre els habitants, amb pràctiques de clientelisme, que amb el temps van arribar a ser molt importants. Aquesta actitud li reportà un sòlid suport en el futur, durant el conflicte que l’enfrontaria a Juli Cèsar.
Entre el 76 i el 72 aC, Pompeu guerrejà en terres de la Hispània Citerior, majoritàriament al País Valencià i a la vall de l’Ebre, amb èxits notables i alguna derrota sonada davant de Sertori. Devia ser en els moments més avançats d’aquesta etapa quan hauria fundat la ciutat de Pompelo, l’actual Pamplona, amb una localització admirable, que li permetia controlar passos naturals de la serralada pirinenca, i Lugdunum Convenarum —Saint-Bertrand de Comminges—, a prop del riu Garona, en el camí que comunica amb l’actual vall d’Aran. Hi ha indicis suficients per pensar que aquesta manera d’actuar, tan pròpia dels magistrats romans, fundant ciutats per integrar per la via directa les comunitats autòctones, també hauria tingut lloc en terres de l’actual Catalunya. Durant la tercera dècada del segle I aC Roma funda un seguit de ciuitates a l’actual Principat que segueixen un patró similar al d’altres fundacions tardorepublicanes datades de manera més imprecisa. De tramuntana a migjorn, cal que esmentem els casos de Gerunda (Girona), Iluro (Mataró) i Baetulo (Badalona).
De Girona, les dades aconseguides aquests darrers anys permeten dibuixar i definir un procés que devia ser ben semblant en altres llocs. A uns cinc quilòmetres al nord de Girona, sobre la muntanya de Sant Julià de Ramis, que domina el congost obert pel riu Ter, s’alçava un oppidum, una mena de turó ben fortificat que ocupava una extensió d’unes quatre hectàrees i mitja. El seu origen l’hem de fixar a mitjan segle VI aC. Dos segles més tard, s’expandí, s’amplià i es van millorar les defenses, que va caldre refer diverses vegades. És interessant constatar que, fins on l’arqueologia pot observar, no es va veure afectat per la repressió que seguí la revolta dels ibers del 195 aC, esclafada pel cònsol M. Porci Cató, i que en canvi sí que va afectar altres grans enclavaments, com el puig de Sant Andreu a Ullastret. Roma devia triar la ubicació per assegurar-se el control absolut sobre l’únic pas adequat entre el nord i el sud. A l’últim terç del segle II aC, l’enclavament de Sant Julià de Ramis es dotà d’unes noves muralles, imponents i de forta influència hel·lenística, i d’un temple d’estil itàlic, bastit a la part central de la ciutat sobre una enorme plataforma aguantada per un mur de sosteniment d’una sofisticació notable. La voluntat de la classe dirigent d’esdevenir ciutadans de Roma s’anava manifestant amb tota claredat. Hi ha bones raons per pensar que el nom del lloc era Kerunta.
Durant la tercera dècada del segle I aC, les autoritats romanes —i molt probablement el mateix imperator Gneu Pompeu—, de cara a un control més eficient del camí i per accelerar la romanització dels indígenes, ja prou avançada, van decidir traslladar l’antic oppidum a un altre indret, que accentués el domini absolut de la zona a l’hora d’aconseguir més comoditats, aigua potable a l’abast i la proximitat a àrees de conreu exuberants i productives. Aquesta nova localització és el lloc que ocupa el nucli antic de la ciutat de Girona, fet que demostra un coneixement exhaustiu del territori. No n’hi ha cap altre de comparable a l’entorn del congost. La planta fundacional és perfectament regular, amb carrers paral·lels i perpendiculars que es tallen en angle recte, creant petites illes de cases, insulae, rectangulars que orienten l’eix major cap a orient. Les muralles, prou ben conservades, aprofitaven els desnivells naturals i les fondalades per treure partit de les possibilitats defensives d’un recinte que era la clau de la circulació de nord a sud i de llevant a ponent.
D’aquesta mateixa època són Iluro i Baetulo, disposades a la plana i ambdues sobre el camí romà del ramal mariner de la futura Via Augusta. Totes dues tenen com a punt de partida els antics oppida ibèrics d’Ilturo i de Baitolo i altres establiments que amb el temps van ser abandonats. Eren també nuclis urbans ortogonals, plenament regulars, dotats de sòlides muralles però amb un paper militar diferent, menys evident que a Gerunda. Era una manera nova i brillant d’iniciar un gran canvi polític que acabaria comportant que aquells territoris formessin part decidida de Roma amb certa rapidesa.
Abans de tornar a Roma com a vencedor, Pompeu, endut per l’eufòria i per la confiança que tenia en ell mateix i en el seu futur, decidí aixecar al coll de Panissars, un lloc privilegiat i ben visible des d’Hispània, damunt mateix del camí anomenat d’Hèracles, la futura Via Augusta, un monument triomfal per recordar els seus èxits sobre els populares i els seus aliats, tal com era costum després d’una victòria decisiva. El més comú, seguint una tradició hel·lenística, era bastir un trofeu senzill, obrat amb materials poc duradors. Pompeu, però, va determinar fer un pas endavant i va edificar un monument amb grans carreus de gres empordanès (dels Clots de Sant Julià i Forallac), amb ànima interna de formigó romà (opus caementicium), tot retallant els fonaments sobre el duríssim granit del subsòl. Tenia la forma d’una torre amb l’estàtua de l’imperator vencedor al cim, i se situava a la via Hèracles, just en el punt d’unió de la Via Domitia amb el camí que venia de Tàrraco. Ben ancorat a la roca, s’enlairava entre uns 35 i 60 metres d’altura, segons les hipòtesis, i la planta feia 35,70 per 29,74 metres, que correspon a 120 per 100 peus romans. Actualment es conserven dues imponents bases paral·lelepípedes, a un costat i altre del camí, d’uns 15 per 30 metres, amb alçades ben diferents. En part corresponen a la roca granítica retallada i en part a l’obra de pedruscall i morter, opus caementicium, que s’hi va dur a terme per regularitzar l’espai. Dins de cada una de les bases, s’hi observa una profunda rasa de fonamentació en forma de π que constituïa la base d’una plataforma d’uns 75 per 60 metres que actualment ha desaparegut i a damunt de la qual, probablement, es disposava una mena d’acabament en forma de piràmide esgraonada que coronaria l’estàtua de Pompeu. Segons Plini el Vell el trofeu lluïa una llarga inscripció que mencionava els 876 oppida vençuts per les seves armes durant la guerra de Sertori.
Gai Juli Cèsar també exercí magistratures amb èxit a Hispània, on començà a posar de manifest les seves extraordinàries condicions com a home d’Estat. Tanmateix, la seva petja fou més suau que la de Pompeu. Després d’haver format part amb Pompeu del primer triumvirat, conjuntament amb Cras, i d’haver tingut lligams familiars —la seva filla Júlia es va casar amb Pompeu—, les circumstàncies polítiques els van enfrontar quan, en retornar vencedor de la Gàl·lia (49 aC), Cèsar decidí no obeir les normes dictades pel senat i defensar els seus drets amb la força de les legions. Els senadors, amb Pompeu com a cap visible, van fugir de Roma cap a les províncies orientals, on tenien forces importants i nombroses, per emprendre la lluita amb bones perspectives. Abans d’iniciar la persecució, Cèsar atacà les bases hispanes administrades en nom de Pompeu pels seus legats. Fou una mesura intel·ligent i absolutament necessària. Tot es va resoldre amb rapidesa i efectivitat en l’anomenada batalla d’Ilerda (Lleida), que tingué lloc en les proximitats meridionals d’aquest nucli urbà. En aquesta contesa, Cèsar demostrà dues condicions excepcionals: la capacitat de guanyar sense un enfrontament sagnant i la de perdonar els vençuts, que, no ho oblidem, eren també ciutadans romans. D’aquests fets bèl·lics, i dels que tingueren lloc una vintena d’anys abans, s’han descobert nombrosos indicis arqueològics que permeten reconèixer, de manera tangible, la globalitat i la duresa de la guerra en aquells temps. Després de reorganitzar el territori a Tàrraco (Tarragona), ciutat a la qual concedí l’estatut de colònia, i en el camí de tornada cap a Itàlia, tot passant per davant de l’imponent trofeu alçat pel seu adversari, no li semblà oportú tocar-lo, sinó bastir a poca distància un altar per commemorar els seus èxits, construcció que contrastava amb les dimensions exagerades del monument pompeià.
Uns quants mesos després, a Farsàlia, a la Grècia continental, l’any 48 aC Cèsar esclafava Pompeu en una victòria sorprenent, fàcil i, fins a cert punt, inesperada. Fent servir les paraules del futur dictador, direm per concloure: Alea, iacta est.
JORDI CASTELLVÍ I JOSEP M. NOLLA
Referències:
Luis AMELA, Las clientelas de Cneo Pompeyo en Hispania, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2002.
Georges CASTELLVÍ, Josep M. NOLLA i Isabel RODÀ (directors), Le trophée de Pompée dans les Pyrenées (71 avant J.-C.) Col de Panissars Le Perthus, Pyrénées-Orientales (France), La Jonquera, Haut Empordan (Espagne), París, 58e supplément à Gallia, 2008.
Francesc Xavier HERNÀNDEZ, Història militar de Catalunya. Aproximació didàctica. Volum I. Dels ibers als carolingis, Barcelona, Rafael Dalmau, 2001.
Víctor REVILLA i Joan SANTACANA, Catalunya romana, Barcelona, Rafael Dalmau, 2015.