PRÒLEG

JESÚS REVELLES ESQUIROL

Quan no es té pressa —i aquest és el meu cas— i es vol simplement viure en els països que es van passant i no es volen veure gaires coses, just les precises per a veure-les bé, hi ha una manera de viatjar que supera totes les altres: és el vaixell. Van de port en port. A la nit, naveguen. De dies descarreguen i carreguen. En el moment d’atracar, el passatger queda lliure de fer el que li dona la gana. A les reixes dels ports —a la policia i la duana— dient simplement: «Passatger!», us deixen passar. L’única cosa que us cal saber és l’hora de salpar.

Josep Pla, Cabotatge mediterrani

L’any 1948, després de la mort del seu pare el 1944, Josep Pla s’establí al Mas Pla de Llofriu. L’escriptor, lluny de tancar-se en una mena de torre d’ivori, esclata en múltiples facetes: el Pla pagès, el Pla viatger, el Pla periodista, i ho fa de manera excessiva. Durant la dècada dels anys cinquanta viatja per tot el món: Cuba, Estats Units, Israel, Golf Pèrsic, Brasil, Argentina, Xile, Anglaterra... i escriu sense parar, fins al punt que podem trobar anys en què publica mitja dotzena de llibres. De fet, Miquel Pairolí considera els anys 1947-1972/73 (entre la postguerra i la decadència artística i vital de l’escriptor) el període fonamental de l’obra planiana: «El Pla veritablement important i decisiu és el Pla dels anys 50 i 60 no pas el dels anys 20 i 30. Si Pla no hagués escrit més després de 1936 avui dia parlaríem d’un periodista brillant i viatger (...) No tindríem El quadern gris, sinó l’esbós que n’és Coses vistes, ni Girona, ni Barcelona, ni els Homenots, ni Els pagesos, ni Pa i Raïm, ni El carrer Estret, ni els altres dietaris ni la seva literatura marinera o gastronòmica, etc.».¹

A partir de 1949, sense abandonar mai la relació periodística amb el setmanari Destino de Josep Vergés, inicia una nova relació professional, en aquest cas amb Josep M. Cruzet i l’editorial Selecta, amb la qual Pla pretén assolir un objectiu doble: poder dur a terme les seves obres completes i, alhora, reestructurar, ampliar, reescriure i refer molts dels seus llibres de joventut, publicats abans de l’esclat de la Guerra Civil. L’arrencada de les Obres Completes de Selecta s’inicià l’any 1956 amb Primers escrits. Aquell mateix any podem trobar publicats Aigua salada i Mar de mestral. Aquest fet evidencia la insistència de Pla per mostrar-se com un escriptor mariner. A la introducció de Mar de mestral (1956) reconeixia que sobre el mar es movia la imatgeria de la seva adolescència i primera joventut.

L’any 1956 Pla també va emprendre un viatge pel Mediterrani amb l’encàrrec de dur a terme una sèrie de reportatges per a la revista Destino titulada «Cartas del Mediterráneo». Aquests articles abasten el període que va del 24 de març al 14 de juliol d’aquell any.² El material del trajecte mediterrani no es publicarà fins quinze anys més tard, el 1971, traduït, reescrit, literaturitzat i sota el títol Cabotatge mediterrani (1956). Aquest llibre, però, s’inclourà a En mar, el divuitè volum de l’Obra Completa de l’editorial Destino, que té el viatge marítim com a comú denominador i que es compon de cinc «llibres» que reporten cinc viatges realitzats durant el període 1956/1967 —Cabotatge mediterrani (1956); Viatge a l’Amèrica del Sud, 1957;³ Un llarg viatge entre Kuwait, al Golf Pèrsic, i Valparaíso, a Xile (1959-1960); De Buenos Aires a Rotterdam (gener-febrer de 1967) i Intermezzo fluvial. Viatge al Rin: de Rotterdam a Basilea (Primavera del 1966). Inserit en aquest volum de l’Obra Completa de Destino, no sempre ha estat fàcil per als lectors accedir a Cabotatge mediterrani (1956) com a títol independent i el llibre no ha obtingut, potser, prou visibilitat.⁴

D’aquell trajecte mediterrani, en queden quatre testimonis diferents. D’una banda, les «notes per a un diari» dels mesos de viatge de 1956 que es corresponen amb el quadern de bord inserides al volum titulat La vida lenta i editat per Xavier Pla.⁵ Aquestes notes telegràfiques seran l’embrió a partir del qual Pla extraurà el segon dels textos: els articles de Destino (alguns enviats ja durant el mateix trajecte i d’altres, refets, corregits i perfilats al Mas Pla una vegada retornat del viatge). El tercer són els manuscrits de les Notes disperses (Obra Completa 12), dels quals Francesc Montero ha editat (sota el títol Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses)⁶ els textos que havien quedat inèdits i que s’havien projectat per formar part d’aquest corpus de notes. Aquests manuscrits també contenen reflexions que Pla finalment abocarà en un quart text i definitiu: Cabotatge Mediterrani (1956), el llibre que teniu a les mans.

Cabotatge mediterrani (1956) descriu el pas del Pla periodista i dietarista pel Mediterrani utilitzant la navegació de cabotatge durant la travessia iniciada al port de Barcelona a bord del Città di Messina. Tal com explica Pla, el Città di Messina va ser utilitzat per transportar tropes italianes a la guerra de Trípoli i és l’encarregat en aquesta ocasió de dur a terme el primer tram del viatge, de Barcelona fins a Bari. Pla reconeix en el Città di Messina l’antic vaixell Rossini, en el qual l’escriptor ja havia navegat l’any 1938 en un creuer per l’Adriàtic. Després de passar per Tarragona i València, es dirigirà cap a Marsella, Gènova, Liorna, Nàpols, Palerm, Messina, Catània, Bari, Bríndisi, Corfú, Port-Watty (Ítaca), Patres, Atenes i Eleusis. El fet que Pla se serveixi de la navegació de cabotatge no és gratuït perquè li permet «cohesionar» el Mediterrani.⁷ El cabotatge entès com a navegació comercial entre ports propers a partir de la visió de la costa li aporta, d’una banda, calma i lentitud i, de l’altra, li permet escriure en la solitud nocturna de la seva cambra. En un sentit estricte, el cabotatge s’ha de dur a terme entre ports d’un mateix país i, per aquest motiu, el fet que l’escriptor l’empri en una travessa pel Mediterrani li confereix una cohesió a la manera planiana. Ens ve a dir que el seu país és el Mediterrani.

També sembla obvi que Pla vol compartir geografia sentimental amb lectures dels seus admirats Goethe (Italienische Reise), Chateaubriand (Voyage en Italie) i Stendhal (Promenades dans Rome). De fet, Pla sempre s’adhereix al patró de Stendhal: «El viatger ideal serà sempre, per a mi, Stendhal. A Stendhal, li interessà sobretot el que passà successivament per davant dels seus ulls, absolutament tot: la gent, la conversació, la manera de viure, la política, els costums, l’arqueologia —i l’art, naturalment».⁸ El Mediterrani és un mar del qual l’home ha extret quelcom pràctic i això a Pla sempre li interessa. És per aquest motiu que els personatges dels seus llibres més mariners no evoquen mai grans animals ultramarins, ni llegendes, ni titans, ni deus grecs, sinó aquelles persones que usen aquesta mar com a via de comunicació o com a mitjà de sustentació vital com pescadors, coralers o contrabandistes...

En aquestes primeres jornades de viatge, ja podem observar l’ús sempre admirable que fa Pla de la triple adjectivació i de les comparacions. Vegem-ho en un passatge que descriu el passeig que fa per la primera ciutat on fa parada el vaixell, la de Tarragona: «Pujo a un punt alt de la ciutat. Sobre les muntanyes de Prades es veu una tallada de lluna en creixent, que fa una claror lívida, verdosa, vítria. El vent s’emporta les grans nuvolades cap al sud, a empentes i rodolons. De vegades el cel de ponent s’aclareix una mica i apareix un color rosat molt prim —un color glacial com un maquillatge de mort» (p. 36).⁹ En aquestes baixades a les ciutats on el vaixell resta durant unes hores, el narrador planià no es pot estar de fer judicis de valor. Així, a València, la segona parada del trajecte, discuteix sobre allò nou i allò vell, en aquest cas a favor d’una idea pagesa: «València és una ciutat que creix molt —i encara creixerà més. Hi ha cada dia més gent. A mi m’agradava aquella vella, adorable València agrària i pagesa de fa tan pocs decennis. Ha passat a la història i s’està diluint en la impersonalitat d’un gran nucli comercial que comença —molt lentament, però— a industrialitzar-se» (p. 37). El cabotatge, però, no permet que Pla resti molt de temps en una mateixa ubicació. Així, aprofitarà per escriure en el trajecte entre ciutat i ciutat. Les hores de navegació entre València i Marsella, per exemple, són una excusa perfecta per a la retòrica paisatgística envers el Mediterrani: «Al cap de Tossa constato, una vegada més, el canvi de color de l’aigua de mar. L’aigua, que en el golf de Barcelona sol tenir un color verdós —grisenc— tèrbol, es torna, en aquest litoral, progressivament blau, un blau que es va tornant dens i fosc a mesura que la navegació prossegueix, i arriba, potser, a la màxima intensitat davant el litoral de Begur (...) El mar, que sempre sembla igual, és sempre diferent» (pp. 41-42).

Pla devia conèixer bé Marsella ja que formà part, juntament amb la seva parella Adi Enberg, en el període 19361937, del Servicio de Información del Nordeste de España (SIFNE).¹⁰ L’escriptor hi desenvolupa una mena de teoria de l’enderrocament a la qual remetrà en diverses ocasions durant el periple mediterrani. Pla considera positiva la destrucció d’alguns barris tradicionals i ravalers durant les conteses militars, en tant que l’entén com un mal menor, com una oportunitat de progrés. Això afecta de ple la ciutat de Marsella, i en concret un dels seus barris més emblemàtics, que va ser destruït per l’exèrcit alemany durant l’ocupació: «És molt trist haver-ho de dir, però les ciutats d’Europa que sofriren més dels bombardeigs de la darrera guerra són les que posseeixen un habitacle més agradable i de confort més positiu. Si no hagués estat la destrucció del barri, Marsella, que sortí, en general, indemne de les bombes, no s’hauria pogut transformar i seria una ciutat arcaica i en gran part infecta, com tantes ciutats de França, incloent-hi París» (p. 47). Una vegada salpat de Marsella, Pla arriba a Gènova, a la seva estimadíssima Itàlia: «Tracto de dormir: impossible. L’emoció, potser. La primera nit que passo a Itàlia em passa sempre el mateix. Els cinc anys de la meva vida que hi he viscut m’emplenen el cap de records, de figures més o menys vagues, de coses vistes, de meravelles...» (p. 55). Per parlar d’Itàlia, l’escriptor se serveix dels records de les seves estades de joventut en aquell país durant els anys vint, quan hi va fer de jove corresponsal. Itàlia remet Pla a la seva joventut: «Pensava en aquestes coses tot pujant —per les estretes salite— fins al centre de Gènova. Tot passejant arribo fins a la Via Maragliano. Quants records, Déu meu! Quina deliciosa ciutat! En un petit bar de la via XX Settembre, demano un cafè exprés i un pezzo di panetone. El bar és pleníssim. És l’hora de prendre el cafè de la tarda —lúcid i impel·lent cafè. És com si em traguessin trenta anys de sobre —exactament trenta-sis» (pp. 54-55). I, d’entre aquests records, n’hi ha un per sobre el qual Pla passa de puntetes. Es tracta de la seva antiga parella italiana, una noia genovesa anomenada Rosetta Lagomarsino, a la qual pràcticament només esmenta en algun passatge com el que segueix i sense atorgar-li cap rellevància: «Des de la porta de l’església miro els teulats de Portoria. Recordo que, cap aquell indret, hi vivia Nadina; una mica més enllà, Rosetta; prop d’aquell campanaret, Irma. Irma tenia un parell de cames de les més ben fetes que jo mai hagi vist. Li vaig regalar més de trenta parells de mitges de seda beix en el curs de tres mesos... Era l’única manera que tenia de demostrar-li la meva admiració amorosa, perquè l’italià sentimental em feia enrojolar. Però quines cames, santa Caterina de Siena!» (p. 56). De fet, sobta que Pla no incideixi en el record de Rosetta i que, en canvi, contínuament faci referència a les dones italianes, i concretament a la sensualitat i carnalitat que els atribueix. Potser si acudim a les notes per a un diari d’aquell moment podem trobar la resposta: «Gènova. Em llevo a les onze, dino a bord i després vaig, a peu, al centre de la ciutat. Canvio— em sembla bé. Pujo fins a Carignano. El quiosc de Rosetta està igual. A dins, veig el seu germà que, si no recordo malament, es diu Armando. El quiosc està modernitzat. Però no sento res. Tot està oblidat. Potser m’hauria d’haver acostat a Armando. Però, ¿per què fer-lo recordar?».¹¹

Després de l’estada genovesa i dels records que aquesta ciutat desperta en l’escriptor, visita Liorna i Nàpols. Durant tot el viatge, la mar esdevé en Pla el lloc on sentir-se solitari, apartat de les masses que retrobarà el dia següent en desembarcar al port. A partir d’aquí, el Pla reclòs es desplega en una panòplia constant. D’una banda, opina sobre tot, passeja, recorda, menja, escolta, llegeix i torna a escoltar. De l’altra, maldiu haver-se de trobar enmig del bullici i cerca la soledat. Vol ser i dir-se flâneur. Pla mai no és un escriptor de saló, no és un estaquirot que espera assegut. Ja durant l’atracament dels vaixells als ports i als molls inicia el passeig atzarós per les ciutats. Aleshores, bada i passeja. Per això la lentitud, badar per les ciutats i també per dins els vaixells, forma part d’aquest viatge mediterrani. Com diu Eduard Cairol, Pla deixa córrer la vista sense objectius ni plans determinats.¹²

El camarot del vaixell li servirà justament com a espai d’intimitat i de soledat. És el moment per reflexionar i fer la valoració del dia atrafegat durant el qual ha transitat per la ciutat. Ens podem imaginar Pla rememorant els successos del dia que clou amb una certa desgana i falta d’optimisme. Llegim en aquest cas les notes diàries a mode de dietari de bord de Pla datat el 25 de març: «Mala travessia, nit horrible. Em faig portar l’esmorzar al llit. Llegeixo. La soledat del camarot és lo millor que puc tenir en aquest moment».¹³

Pla aposta pel passeig com a forma d’aproximació al paisatge urbà. Aspira a una síntesi entre una literatura «geogràfica» i una literatura «narrativa». Dit d’una altra manera, pretén aplegar reflexions paisatgístiques amb trames breus i fer-ho amb el sedàs del record i de referents històrics i culturals.

S’ha dit moltes vegades que la recepta de l’èxit planià era la suma de retrats humans i descripcions paisatgístiques. A aquesta característica, s’hi podria afegir el concepte de curiositat. El crític Joan Fuster definí Pla com a escriptor curiós: «La seva curiositat —curiositat d’escriptor— es passeja pel món amb les antenes alerta, i els paisatges i les gents, per més estranys als seus que siguin, tenen, per a ell, la infal·lible seducció de la vida, d’una forma qualsevol de vida. I no els passa per alt. Tot li és tema, repeteixo».¹⁴ D’Itàlia, Pla en lloa el desenvolupament que ha tingut una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial. L’escriptor, que en moltes ocasions fuig de la modernitat, en aquest cas creu que aquesta ha comportat un gran ordre al país llatí: «Els qui creuen que els italians són exaltats, efervescents, renouers i d’una ardorositat estèril podran creure que les aparatositats propagandístiques i el bluf feixista constituïssin la seva fórmula adequada. Jo no crec, però, que els italians siguin així (...) Els italians són calculadors i freds, dibuixants i geòmetres» (pp. 52-53). Aquesta idea es concreta en algunes descripcions de ciutats italianes, com és el cas de Nàpols: «La ciutat, modernitzada, és una excel·lent novetat. Els napolitans afectats pel patriotisme local diuen que les cançons s’han acabat» (p. 68). La dicotomia antic/modern esdevé recurrent en les pàgines del llibre, i es fa especialment evident en l’obsessió de Pla durant el trajecte italià per la qüestió de la reforma agrària: «En aquest sistema agrari basat en el cultiu extensiu de cereals, quan apareix un tractor, és a dir, la mecanització dels nostres dies, es produeix un finimondo, perquè la màquina suprimeix molts de braços. El sentimentalisme és fortíssim. Contra aquesta vall de llàgrimes la solució podria ser convertir, fins on fos possible, el cultiu extensiu en intensiu, arrelant unitats familiars a la terra, creant el minifundi més gros o més petit, segons la qualitat de les terres» (p. 89).

Al llarg de l’estada italiana s’evidencia també el grau de literaturització a què Pla sotmet alguns passatges. Fixem-nos sinó en aquest fragment sec, succint i descriptiu del dietari que fa de quadern de bord:

El barco atraca a Palerm a les deu del matí. Vaig a donar un tomb per la Via Roma —que és elegant— fins a l’hora de dinar. El dia és gris i encapotat i marca pluja. Havent dinat, llarg passeig per la ciutat, fins al consolat d’Espanya, que trobo tancat, naturalment. El cap de Pirandello, en marbre, a l’entrada del Jardí Anglès. No trobo res, a les llibreries, sobre la reforma agrària.

La vida lenta (20 març)

Aquest passatge serà recreat per Pla a l’article enviat a Destino. Vegem com hi és ampliat el motiu principal:

En esta ciudad tengo una debilidad: el llamado Jardín Inglés, que es un jardín de fin de novela de fin de siglo, un jardín un poco cursi y sentimental. En él hay unos bustos de mármol blanco que representan los grandes hombres insulares.

«Sicilia ha empezado a moverse», 28/4/1956 Destino

Finalment, vegem la versió del llibre de 1971 i admirem com el bocí inicial s’ha transformat de manera notable. Ara l’esment del Jardí Anglès del dietari passa a ser, en el llibre, tota una explicació del recorregut que hi fa, juntament amb l’aparició fugaç d’alguns personatges anònims que afegeixen vivor i elements cromàtics a la prosa final. El resultat és plenament sensorial:

A Palerm tinc una debilitat: l’anomenat Jardí Anglès. És la primera cosa que visito. És un jardí típic de final de segle, gairebé diria típic d’una novel·la finisecular, amb una avinguda d’arbres, parterres al costat, amb boixos retallats, caminets i floretes. És fabulosament burgès, cursi, simètric i geomètric. S’hi veu passar una nena vestida de color de rosa, jugant amb la rotllana, i una senyoreta pàl·lida, lànguida, faldilla fins als peus, cintura de vespa, mànigues de pernil; un senyor de barret de copa i levita, amb una barbeta rossa, d’aspecte preocupat i dubitatiu. No s’hi veu, ni s’hi sent cap ocell. A Itàlia no hi ha cap ocell. Se’ls han menjats tots. Són tanta gent! En els racons del jardí —els més recòndits—, s’hi troben columnes de marbre amb, a sobre, un bust humà, admirablement esculpit. Representen els grans homes insulars. No hi són pas tots. Si hi fossin tots els que Sicília ha produït, a penes hi cabrien.

Cabotatge mediterrani (1956)

Aquest transvasament d’informació fa que alguns reportatges publicats a Destino no s’incloguin a Cabotatge mediterrani (1956), i a la inversa. O, per exemple, que l’esment de l’escriptor Ignasi Agustí que apareix a La vida lenta desaparegui a Cabotatge mediterrani (1956). O que alguns textos sí que apareguin a totes les versions però sempre amb alguns canvis. Vegem, per exemple, com evoluciona l’arribada de Pla a Atenes en els diferents casos:

L’Angelika arriba al Pireu a les deu del matí després d’una travessia bona, feta però amb molt poca visibilitat fins al punt que els que ens hem llevat per veure el canal de Corint, l’hem pogut veure a penes.

La vida lenta

El Angelika enfila en la madrugada el canal de Corinto (que sospecho que tendrá que ser pronto ampliado) y en las primeras horas de la mañana avistamos El Pireo, desde las aguas de Salamina y Egina. La juventud busca con los ojos el destello de la Acrópolis, pero el día está un poco encapotado. Luego, desembarcamos en El Pireo, en medio de una baraúnda popular, y entramos en el sistema de la circulación de la vida griega, que es prodigiosamente animada y de una simpatía incoparable.

«Cartas del Mediterráneo. Hacia Grecia», 2/6/1956 Destino

El piroscafo arribà al Pireu a les 10 del matí després d’una bona travessia i amb la manca de visibilitat, ja senyalada anteriorment. Quan una persona una mica cultivada arriba al Pireu i veu a ponent sobre un lleuger pla inclinat, la ciutat d’Atenes sent una emoció certa. Entre els passatgers de l’Angelica la visió d’Atenes produeix un moviment de curiositat, una necessitat d’abocar-se sobre l’orla i de retenir amb els ulls tot el que es pugui —de vegades, aquesta curiositat produeix escenes de desordre una mica violents— que jo no crec haver vist mai, a l’arribada de qualsevol altra població l’interès que suscita Atenes.

«Notes disperses I» (manuscrit inèdit, Fundació Josep Pla)

L’Angelica entra al port del Pireu a quarts d’onze del matí —hora de l’Europa central— després d’una bona travessia i amb una manca de visibilitat que la llum del matí no ha arribat a rompre. L’arribada, entre la boira blanca, una mica a les palpentes, no suscita pas la fraseologia literària. De tota manera, quan una persona una mica cultivada es troba a les envistes del Pireu i sap que a ponent i a sobre (sobre un lleuger pla inclinat) hi ha la ciutat d’Atenes, sent una emoció certa. Entre els viatgers nòrdics del vaixell, la visió —avui hipotètica— d’Atenes ha produït un gran moviment de curiositat, una necessitat d’abocar-se sobre l’orla, de retenir amb els ulls —o amb la màquina de fotografiar— tot el que es pugui. De vegades, aquesta curiositat produeix un cert desordre —una apetència indominable de donar un cop de colze o una trompada al veí. Sempre que un vaixell de viatgers arriba en un port es produeix el mateix fenomen, però mai no recordo haver-lo vist tan fort i tan intens com a l’arribada al Pireu. És l’interès que suscita Atenes.

Cabotatge mediterrani (1956)

Per la correspondència entre Pla i Vergés, sabem com envià l’escriptor els articles de «Cartas del Mediterráneo» durant la travessia. En tenim constància gràcies a una carta datada a Bríndisi el 28 de març de 1956¹⁵ en què Pla fa arribar a Vergés el vuitè article de la sèrie, i li comunica que li enviarà la majoria dels articles principalment per avió, exceptuant «els específics», que va haver de deixar al vaixell, perquè a la duana de Bari li demanaven molts diners. Pla escriu dos tipus de reportatges per a la revista Destino. Uns, de tipus més personal i subjectiu, que són els més reconeguts pels lectors, i uns altres de tipus més informatiu i tècnic. Potser Pla, en parlar d’articles específics es refereix a aquests darrers. En el cas que ens ocupa, Pla se centrà molt en la Democràcia Cristiana i en la reforma agrària italiana. Pla encarrega a Vergés que estigui atent a la tornada del Città di Messina, aproximadament el 19 d’abril a Barcelona, i els reculli. L’endemà de la redacció d’aquesta missiva, el 29 de març, i encara a Bríndisi, Pla deixa el Città di Messina i s’embarca al segon vaixell del seu periple mediterrani, l’Angelica, un vapor «construït fa molts anys a Anglaterra, que després fou austrohongarès i ara és grec» (p. 102) i que l’ha de dur fins a Corfú i el Pireu.

Totes les valoracions que Pla fa de Grècia són molt favorables. Ara bé, si durant els trajectes francès i italià el motor narratiu del relat són les experiències autobiogràfiques de joventut, ara el motor serà el present. A França i a Itàlia, el factor humà no condiciona el viatge ni les visites a les ciutats, i ateny principalment el passat de l’escriptor, són sobretot espais i éssers que habiten els seus records. En canvi, al trajecte a Grècia dins l’Angelica, l’escriptor topa amb algun català, concretament amb Ricard Boadella, un reconegut violoncel·lista que durant dues setmanes serà el seu acompanyant.¹⁶ No només gaudiran junts del trajecte cultural (viatjaran a Eleusis en autobús, visitaran museus, el Pireu...) sinó que Boadella li presentarà representants del món cultural i musical d’Atenes. Amb aquestes persones Pla hi estableix una relació en el present del viatge alhora que la interacció amb elles fa modificar d’alguna manera els seus plans —el conviden a sopar, algun li fa de guia... Per tant, ja no som al davant d’experiències del passat, sinó de múltiples opcions del present.

Un aspecte tòpic d’Atenes sobre el qual reflexiona Pla són les ruïnes: «L’estat d’esperit suscitat per aquesta classe de ruïnes és impressionant, aclaparador. Hi ha ruïnes que són l’obra pura i simple del pas del temps, de la destrucció natural del temps. En altres, la col·laboració de la voluntat de l’home en l’enderrocament és establerta i manifesta» (p. 127). Pla entén que l’home en multitud es dilueix, i així ho manifesta durant els seus passejos per Atenes: «Passejo pels carrers. La gentada i el soroll m’aclaparen. No es pot estar còmodament ni a les terrasses dels cafès. Sempre hi ha algú que espera que marxeu per asseure’s. L’ambient em produeix un cert pessimisme. La fatiga de la multitud m’abalteix. Em sento més aviat incòmode» (p. 69). El narrador fuig del turisme perquè fuig de les masses, de les obligacions i de les presses. L’ús del terme masses en Pla és pejoratiu. Així ho veiem, per exemple, quan durant el trajecte marsellès parla de la construcció de Le Corbusier «La Cité Radieuse»: «És una arquitectura per a les masses i, per tant, té un doble inconvenient: d’un cantó és d’una aclaparadora monotonia; de l’altre, està fatalment destinada a l’envelliment» (p. 48).

El tercer vaixell en el qual s’embarca Pla en aquest Cabotatge mediterrani és el Samsoun. Hi farà tot el trajecte de tornada. En la travessia d’Atenes a Nàpols, Pla comparteix viatge amb passatgers turcs. Fixem-nos com els descriu: «Hi ha els dos tipus estereotipats: el turc gras, olivaci, brillant i camacurt i el turc de gran nas, de crani estret, d’ulls groguencs i pàl·lid. Senyores sumptuoses i abundants, d’aspecte displicent, d’una estabilització molt consolidada, i joves persones d’ulls negres i grossos, d’una presència més escatimada» (pp. 143-144). Cada vegada la vida al vaixell li sembla més monòtona. No hi troba al·licients. El trajecte de tornada des de Grècia serà via Nàpols i després Marsella, on Pla passarà la duana i agafarà un tren directe a Narbona-Portbou. Després, via Flaçà, Pla agafa un taxi a Palafrugell.

Pla reflexiona aleshores sobre el viatge que està a punt de cloure i sobre el fet de si el que és marítim esdevé perdurable o no. Potser pretén autoconvèncer-se que el futur imminent que l’espera al Mas Pla no serà del tot dolent: «Vistes les coses des del mar, a la terra tot és grotesc —posem lleugerament grotesc (...) La part exterior de la vida no acaba de dominar-me. És la pura fatxenderia marítima sense consistència. Existeix, però no és res. És una altra manera de morir, simplement. Torno a la realitat de la terra ferma —a la mediocritat permanent. És el meu element» (p. 150). El seu «aterratge» al Mas Pla no serà plenament optimista: «He trobat el país immòbil, ensopit i deprimit. Tot sembla caure a sobre, però no acaba de caure res. Tornaria a marxar de seguida. Com que no pot ésser, decideixo anar-me’n al llit (...) La pau del mas, el silenci profund, l’atonia absoluta de les coses, que la immobilitat fa com si es veiessin sobre un mirall, produeix una lenta invasió» (pp. 151-152).

Llegir aquest Cabotatge mediterrani (1956) esdevé una aproximació a una metodologia narrativa recurrent de l’escriptor empordanès: refer les experiències viscudes anys enrere servint-se de les notes preses al seu dietari privat per després vehicular-les en forma d’articles periodístics de ràpida publicació o, més tard, en forma de llibre. De fet, Pla titula Cartes alguns dels seus textos per reforçar la idea que no són ni ficció ni novel·les i que mantenen un caràcter privat i autobiogràfic substancial. A Cabotatge mediterrani (1956), cada fragment i localització del viatge apareix datat amb el format prototípic del gènere dietarístic.¹⁷ Pla demostra que té una visió arquitectònica de la literatura (i conseqüentment de la vida literària), allò que molts dirien estil i que fa que bona part de lectors puguin reconèixer fragments planians a primera vista. Ja ho detectà Josep M. Espinàs l’any 1969 quan edità i traduí Contraban. Al pròleg, hi reflexionava sobre el garbuix de textos planians refets i aquesta dinàmica de trencar amb les obres úniques: «Podríamos decir que Pla publica libros, pero no escribe obras. Obras independientes, desligadas unas de otras. No. Los libros constituyen el formato, la pieza, el “volumen” físico que el mecanismo editorial y comercial admite como viable y apto para llegar al público. Por ello Pla publica libros. Pero en realidad, desde su primer tomo al último, lo que está haciendo es comunicar-nos una sola obra, una gran producción unitaria, lo que suele llamarse una “cosmovisión”».¹⁸ Aquesta cosmovisió que Pla pretén d’ell mateix és dietarística i, també, marítima. Per això, Pla inicià l’Obra Completa de Destino amb un dietari, El quadern gris, com a primer volum i amb un recull de textos marítims com a segon. El llibre que avui coneixem com a Contraban volia titular-lo primer Cabotatge,¹⁹ però sembla que Cruzet, malgrat que el considerava correcte, s’inclinava per Contraban sempre que al recull hi hagués alguna narració sobre el tema, com finalment succeí. A la crítica que es publicà a Destino sobre aquest llibre, Antoni Vilanova lloava l’estil de l’escriptor i el comparava ni més ni menys que amb Conrad i Stevenson, dos dels grans narradors marítims.²⁰ Vilanova considerava que Pla afegia al talent d’aquests escriptors canònics alguna novetat: «Junto a lo novelesco de la aventura, existe la experiencia de la realidad, frente a la poesía de la imaginación la fría lucidez del pensamiento, frente a la mentira de la fantasía el reflejo exacto de la realidad. En este sentido, Pla resulta mucho más serio y profundo, más lúcido y reflexivo que cualquiera de sus grandes modelos, ya se trate de Baroja o de Heine, pues hasta en los momentos de máximo realismo documental a lo Defoe, resulta siempre un Defoe que ha leído a Montaigne». De fet, alguns escriptors a qui Pla se sent proper, com Guy de Maupassant o Txèkhov, van escriure sobre un mar tranquil, però Vilanova observa que en la poètica planiana sempre s’ha de considerar que l’escriptor utilitza el realisme per a quelcom més. Així ho confirma Pla: «Jo sóc un escriptor realista, però sense oblidar que, en el realisme, s’hi ha de posar un punt d’adjectivació lírica —fins on m’ha estat possible (...) La literatura d’imaginació dura poc, cau de les mans de seguida. La literatura d’observació dura una mica més i és molt més divertida».²¹ Els viatges marítims de l’escriptor estan ben lluny de les balenes de Melville, de les novel·les d’aventures o dels viatges romàntics entesos aquests com a recerca del jo. Tot el viatge planià de Cabotatge mediterrani (1956) és un viatge farcit de records, ja que Pla transita per espais viscuts, en aquest cas pels records que té de dos països civilitzadors, segurament els referents culturals i temàtics de més gran profunditat del món planià: Itàlia i França. I justament per això en la major part del gruix de l’obra planiana s’utilitzen tipologies textuals properes a les narracions autobiogràfiques i memorialístiques. Una manera d’escriure que moltes vegades es va veure potenciada per elements extraliteraris, com en el cas que ens ocupa, ja que Cabotatge mediterrani (1956) es va publicar quinze anys més tard de la seva primera redacció i aquesta distància temporal accentua potser la flaire memorialística del llibre.

L’escriptor mescla magistralment elements que objectivitzen el discurs i el doten d’aspectes periodístics (com poden ser les nombroses dades tècniques, la incorporació de converses amb els nadius de cada lloc, els testimonis dels treballadors dels vaixells, etc.) i altres elements que el subjectivitzen (l’ús de la primera persona, dels adjectius i dels superlatius i comparatius). Vegem-ho en aquest fragment escrit en mar, a la travessia de Catània a Bari: «El Città di Messina, vell, negre i cansat, va capejant, lentament, les aigües (...) A l’hora baixa, per l’ull de bou, veig aparèixer, molt lluny, el foc del cap de Santa Maria de Leuca. Una hora de navegació més i entrem a l’Adriàtic. Les últimes llums d’un crepuscle lívid sobre la baixa costa italiana— una faixa d’ombra sobre l’aigua. El mar es fa més verd i es torna, en l’escassa claror crepuscular, gairebé blanc (...) En l’aire hi ha una gran olor de mar xarbotat; però, com que avui és diumenge de Rams, es barregen, en la meva memòria olfactiva, aquesta olor àcida de marisc triturat amb l’olor de llorer que fa el meu país en tal dia com avui» (p. 91).

El mes d’agost de 1955 Pla indicava a l’editor Cruzet l’ordre en què havien d’estar disponibles els seus llibres per al Sant Jordi següent. En el llistat que li detallava, hi figuraven Vagabundatge i Vagabundatge. Les illes. Pla no podia haver previst aleshores que escriuria Cabotatge mediterrani (1956), però, en qualsevol cas, sembla que la idea de vincular periodisme i viatges marítims ja hi era present per sempre. El vagabundatge que segueix aquestes pàgines és un magnífic passeig pel Mediterrani viscut, desitjat, enyorat i alhora preferit per Pla, un Mediterrani ja amb turistes, amb passatgers perduts, amb gent que tal vegada fugia i amb un Pla que s’ha d’enfrontar als propis records i al seu dietari. Que tingueu un bon viatge.

Colònia de Sant Pere (Mallorca), agost de 2018.²²