Quan va arribar a casa, el primer que va fer l’Amat va ser estirar-se al llit i tancar els ulls, com si amb aquest senzill gest pogués fer tornar el passat i recuperar el seu món, que, en qüestió de només uns dies, semblava que s’ensorrés al seu voltant.
Els somnis del pescador estaven carregats de malsons en què es veia navegant en solitari per un mar desconegut enmig d’una terrible tempesta. La proa del vaixell que comandava estava decorada amb un mascaró que representava el rostre de la dona més bella que hagués vist mai, i mentre la nau tallava les onades com un ganivet acabat d’esmolar, a l’horitzó es feia cada vegada més visible la silueta d’una illa misteriosa envoltada de boira.
De sobte, l’Amat va tenir la sensació que tot s’accelerava. El vaixell, amb totes les seves veles desplegades al vent de través, avançava cap a uns esculls traïdors que, apareguts del no-res, l’amenaçaven de fer-lo estelles. I quan ja era pràcticament a tocar, i embarrancar semblava inevitable, es despertava xop en un mar de suor.
L’Amat va obrir els ulls molt lentament i de seguida va passejar la mirada per l’habitació amb la intenció de comprovar si el sac que havia desenterrat el dia abans de cala Morisca també formava part d’aquell malson carregat de malastrugança.
El costal estava recolzat al bagul que tenia als peus del llit i, en veure’l, es va esgarrifar perquè es va adonar que tot allò que vivia era ben real.
El repic de les campanes de l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla, que s’escolava per les finestres mig obertes, el va distreure una estona dels seus pensaments i li va fer recordar que aquell dia se celebrava al poble la festivitat de la Verge del Vinyet.
Tot i que la tarda estava ben avançada, si s’apressava, molt probablement encara podria arribar a la missa a l’ermita dedicada a la Verge que hi havia als afores de la vila.
El noi, tip d’aquella mala sort que el perseguia, no s’ho va pensar més. Necessitava distreure’s de tots aquells pensaments que l’obsedien, i va omplir el gibrell per rentar-se la cara abans de sortir de casa.
De seguida va agrair sentir la marinada al rostre i, una mica més serè, el pescador es va dirigir a la platja de la Fragata i des d’allà va córrer per la vora del mar fins anar a parar al camí vell de Vilanova. El sol del capvespre encenia amb foc els conreus d’aquell racó del Mediterrani, i quan l’astre rei tot just es ponia entre les vinyes, un parell de veus conegudes el van cridar. L’Amat, que encara esbufegava després de la correguda, de seguida va agrair trobar-se amb els seus amics, i abans que cap dels dos no obrís la boca, va abraçar amb totes les seves forces en Gaspar i la seva germana Vinyet.
—Avui no tinc gaire bon dia, amics. Aquesta nit no he pogut descansar gens per culpa d’uns malsons terribles —els va confessar mentre passejaven per la fira que cada any per aquelles dates s’instal·lava als voltants de l’església.
—Pensava que ja no tenies malsons —va respondre la jove pèl-roja mentre li clavava la seva mirada blava.
—Jo també m’ho pensava, Vinyet. Però estava equivocat. Tot era tan viu que, només de recordar-ho, em torna a faltar l’aire... —va dir el pescador mentre una suor freda li recorria l’espinada i el feia estremir.
—Has somiat en el teu oncle? —va voler saber en Gaspar.
—No, però l’oncle està molt relacionat amb el que em passa —va deixar anar l’Amat amb un deix carregat de misteri.
—Amat, no ens ho vols explicar? —va preguntar la Vinyet mentre s’agafava del bracet del seu amic i li feia un petó a la galta.
—La veritat és que no sabria per on començar...
—Amat, per favor, parla sense embuts. Què et passa? —va voler saber ella mentre el pescador sospirava, visiblement cansat.
—Fem una cosa... És millor que vingueu a casa i vegeu amb els vostres ulls el que he trobat...
L’Amat va sortir de la seva cambra amb el sac apedaçat a la mà i, després de respirar profundament, es va decidir a explicar tot el que havia passat el dia abans.
—Ahir a l’alba vaig tornar a cala Morisca. La veritat és que la mort de l’oncle m’ha deixat molt aixafat i no tenia ganes de sortir al mar, però havia de complir una promesa —va explicar mentre deixava el sac a la taula i hi acostava unes cadires.
—Una promesa? —van exclamar els germans mentre s’asseien sense apartar la vista del costal.
—Sí, vaig prometre a l’oncle que aniria a cala Morisca a buscar aquest sac —va dir abans de quedar-se una estona en silenci.
En Gaspar, visiblement nerviós, es va acostar a la lleixa de la cuina i va agafar una ampolla de vi i uns gots que s’havien quedat al damunt d’un drap per acabar d’eixugar-se. Després, va servir un parell de dits de beguda en cada un i els va donar a la Vinyet i a l’Amat, abans d’asseure’s per acabar d’escoltar les explicacions del seu amic.
—Jo mai vaig saber res d’aquest sac fins que no me’n va parlar l’oncle. De fet, per ser exactes, el que em va fer prometre va ser que aniria a cala Morisca a desenterrar una cosa. I això és el que m’hi vaig trobar.
—Llavors, el costal estava enterrat? —va voler saber la Vinyet, que semblava contagiar-se del nerviosisme del seu germà i feia glopets al got que tenia entre les mans—. I com el vas trobar?
—L’oncle em va dir que el trobaria a la vora de l’alzina, just sota una pedra gravada...
—Ara ja no entenc res! —va exclamar en Gaspar—. Una pedra gravada? Un sac enterrat? Vols dir que el teu oncle no tenia ganes de gastar-te una broma?
—Ja sé que això que us explico sona molt estrany. Però i si us digués que, a més, l’oncle va gravar la pedra sota la qual vaig trobar el sac amb la mateixa estrella de mar que hi ha pintada a la nostra barca?
Els germans, arribats en aquell punt, van pensar que el seu amic s’havia begut l’enteniment.
—Ens estàs prenent el pèl? —va voler saber de seguida en Gaspar.
—Jo sí que et vull creure, Amat, però digues, per què el teu oncle es va prendre tantes molèsties per un sac vell com aquest? No era més fàcil donar-te’l abans que es morís?
—Sí, però si ho va fer d’aquesta manera va ser perquè així l’hi van demanar... —va explicar el pescador amb la mirada clavada al got que aguantava entre les mans.
—De veritat? I podem saber qui li va demanar de fer-ho així? —va preguntar en Gaspar sense saber què pensar de tot allò.
—Va ser el meu pare. Ell va demanar a l’oncle que enterrés el sac en un lloc que només jo pogués trobar quan arribés el moment.
Els bessons es van mirar, i després d’uns segons, la Vinyet, amb un filet de veu, va preguntar l’única qüestió que quedava sense resposta.
—Amat, què hi ha en aquest sac?
El pescador va encendre unes llànties d’oli per il·luminar bé el menjador i, després, amb molt de compte, va buidar el costal sobre la taula.
—No sé què dir, Amat —va confessar la Vinyet, incapaç d’apartar la mirada del que el seu amic havia tret del sac.
—Jo tampoc sé què dir —va reiterar en Gaspar—. Però coneixent el teu oncle, si no te n’havia parlat abans, és perquè tenia un motiu prou important.
—Un motiu que mai sabrem —va donar per fet l’Amat mentre l’angoixa li oprimia el pit.
—Això només el temps ho dirà —va assegurar la Vinyet mentre abraçava el seu amic per consolar-lo.
—No penseu que aquesta història que ens acabes d’explicar no m’inquieta, però a mi m’agradaria que brindéssim per tots els que ja no són amb nosaltres, i també per aquest sac que, per algun motiu que se’ns escapa, ha arribat ara a les teves mans —va proposar en Gaspar mentre tornava a omplir els gots i els animava a enlairar-los al cel.
—Moltes gràcies, amics. No sé què faria sense vosaltres —va dir l’Amat després de beure’s el vi d’un glop.
Tot seguit, sense dir-se res, tots tres es van recolzar a la taula, i sota la llum de les llànties, es van quedar bocabadats observant les filigranes i els símbols que s’entreveien entre el rovell de la fulla de tres pams d’una espasa molt antiga que semblava convidar el seu nou propietari a viure noves i excitants aventures.