CAPÍTOL 3
Acalorat, suat i amb els cabells enganxats al front, en Bob va entrar a casa com un esperitat.
La mare el va saludar des de la cuina.
—Que no dius ni hola, jovenet?
La dona tenia el costum de saludar amb una pregunta.
En Bob va entrar a la cuina. La mare estava asseguda bevent te fred. Feia un somriure de múrria. El pare estava pelant pastanagues. Una olla que bullia al foc desprenia una olor estranya.
—Hola, pare, què és això? —va dir ell, arrufant el nas.
—Un estofat, què vols que sigui?
—N’estàs segur?
—Vaig prometre a ta mare que aprendria a cuinar i penso complir la meva promesa. A partir d’ara menjarem coses sanes en aquesta casa.
El pare era escriptor i treballava a casa. La mare, en canvi, treballava en una oficina. Així doncs, era ell el que s’encarregava de la feina de la casa. Tots dos s’havien proposat seriosament això de «menjar sa»; en Bob sospitava que era perquè volien aprimar-se. El problema és que el pare no acabava de sortir-se’n en això del menjar sa, i sovint acabaven menjant una pasterada difícil de pair.
—Tens un paquet damunt la taula —va dir-li la mare.
Havia arribat, ja era hora. Havia tallat la gespa de la senyora Higgins durant mesos per poder comprar-se aquell llibre: Secrets de màgia amb cartes i monedes. Nivell mitjà.
Vet aquí per què l’anomenaven Màgic Bob. A en Bob li encantaven els trucs de màgia. N’era un apassionat. Es passava tot el sant dia, sempre que tenia una estona lliure, practicant canvis, desaparicions, transposicions i martingales. Mai havien vist que fes un truc davant de ningú perquè era massa tímid, però a l’hora de l’esbarjo jugava amb les cartes sempre que podia. Però allò de Màgic Bob era més aviat un malnom per burlar-se’n. Tot i això, dominava les tècniques de «nivell bàsic» i havia arribat el moment d’avançar. Algun dia seria un gran mag.
Va agafar el paquet i va pujar a l’habitació corrents.
Va obrir l’embalatge plastificat de correus i va arribar al cartró. La capsa era massa petita, però en aquell moment, excitat com estava, no se’n va adonar. La va estripar de qualsevol manera i llavors... per fi...
Allà dins no hi havia cap llibre!
Hi havia una bola. Una esfera de cristall polida. Era negra i brillant. La va agafar. Amb prou feines l’abastava amb la mà, i pesava força. Si la desil·lusió no li hagués ennuvolat l’enteniment, en el mateix moment que va tocar la bola, s’hauria adonat d’una lleugera sacsejada, com una vibració. Però en Bob estava massa abatut per notar res. S’havia endut un bon desengany amb el paquet.
Es va dutxar i va deixar la bola damunt del llit, sense fer-ne gaire cas.
La bola no era negra del tot. Si t’hi fixaves bé, notaves que alguna cosa es movia a dins. Durant un instant, van aparèixer dues petites flames, com dos ulls que estudiaven l’habitació. I també hi havia una cosa que semblava un somriure de dents esmolades. Després, quan en Bob va sortir del lavabo, la bola va tornar a enfosquir-se.
Aquella nit van anar a la pizzeria Supermario’s. L’estofat del seu pare s’havia socarrimat.
Allò li va servir una mica de consol.
Una mica més tard, en la foscor de la seva habitació, en Bob va regirar-se al llit.
—Germà bessó —va murmurar entre somnis—. Un germà bessó.
La bola fosca va parpellejar i en el seu interior es va formar un remolí en miniatura. La bola es va sacsejar. I llavors, lentament, en van sortir dos dits negres. I després una mà. I una segona mà. Es van agafar a la bola i van sortir cap enfora. I un cap d’ulls llampants va aparèixer. Els braços es van allargar fins al terra i es van aferrar a la catifa. Un cos elàstic es va arrossegar fora de la bola de cristall. L’ombra es va incorporar i es va inclinar damunt del llit d’en Bob. El noi tremolava en somnis.
Una rialleta malvada va surar en l’aire, sense que ningú la sentís.
Era estrident, com una forquilla que frega un plat.
Quan en Bob es va despertar, va decidir que volia practicar un truc que mai no li sortia. Aleshores va recordar que el truc estava explicat al llibre que no havia rebut i es va desinflar. Va esmorzar amb els pares, es va rentar les dents i es va dutxar. Allò que solia fer els matins dels dissabtes. Ni tan sols es va adonar que la bola ja no era negra. Ara era transparent!
Es va vestir i es va mirar al mirall. Fes el que fes, sempre semblava un mitja cerilla. La dessuadora era nova i feia patxoca; no, el problema no era de la roba. O almenys això és el que creia en Bob. La seva imatge era decebedora, com sempre.
I va ser en aquell mateix moment, a través del mirall, que va veure com la porta de l’armari, darrere seu, s’obria a poc a poc i després es tancava. Va girar-se, una mica neguitós, i va sospirar alleujat en notar un corrent d’aire que entrava per la finestra oberta. Devia ser allò. La va tancar.
Va intentar pentinar-se, però els seus cabells refusaven tota pinta o raspall i tampoc no era amic de la gomina. La seva cabellera era de l’estil «m’acabo d’aixecar de la migdiada». Potser valdria la pena tenyir-se’ls de blau, com els seus amics? No, encara seria pitjor!
La porta de l’armari va tornar a entreobrir-se uns centímetres. Aquest cop sí que ho havia vist! Fins i tot havia sentit el grinyol de les frontisses!
Es va girar, amb l’ai al cor i una gota de suor que li baixava pel front. Es va acostar a l’armari. El cor li anava a cent per hora: bum, bum, bum... No va passar res. Uf, encara sort. Estava massa nerviós.
La porta es va obrir uns quants centímetres, lentament.
En Bob va sentir un calfred que li va recórrer tot el cos. A poc a poquet, uns dits van aparèixer per l’escletxa de l’armari i van subjectar la porta.
En Bob es va posar a cridar, aterrit. La porta s’obria...
El pare va entrar a l’habitació.
—Què et passa, col·lega? Estàs bé? —va preguntar.
De vegades el pare li deia «col·lega», per fer-se el jove enrotllat.
—Hi ha algú allà dins! —va cridar en Bob, assenyalant-lo—. Dins de l’armari!
—No diguis ximpleries. Vols dir que no és un dels teus truquets?
—Que no, pare! Hi ha algú dins de l’armari! L’he vist!
Al pare li va canviar la cara, de la sospita a la preocupació. Perquè en Bob estava mort de por. L’home es va plantar davant de l’armari. Va inspirar i... va obrir la porta de cop!
L’armari estava buit. Buit no, és clar, hi havia roba, però res més.
—Et juro que...
—Sí, sí, sí. Em volies enredar, oi?
El va deixar sol, amb l’armari obert de bat a bat.
En Bob no parava de tremolar. S’ho devia haver imaginat. Potser la pizza d’ahir a la nit no li havia fet profit. Es va acostar a l’armari i va tancar la porta. Es va quedar allà, titubejant.
Va obrir l’armari una altra vegada.
Una mica més i el cor li surt per la boca. Hi havia algú a dins!
En Bob va recular, va ensopegar i va caure de cul. Va provar de cridar, però el crit li va quedar a mitja gola.
El que sí que va sortir va ser l’intrús.
—Hola, Bob —va dir—. Soc en Bob.
I era veritat. Davant d’ell hi havia un nano que era idèntic a ell mateix.