Hi havia una tempesta de neu. Després d’una breu ratxa de bonança relativa, feia uns quants dies que la temperatura d’aquell gener havia baixat en picat. Jo no havia passat mai tan fred a Londres des del 1814, l’any dels acudits sobre Napoleó, l’escàndol financer i l’última Frost Fair, quan els mercaders venien els seus productes sobre el Tàmesi glaçat.
Com aleshores, sortir a la intempèrie volia dir quedar-se amb la cara gairebé paralitzada. Gairebé notaves que la sang se’t congelava. En el trajecte de tres quilòmetres fins a Blackfriars Road amb prou feines m’hi vaig veure: vaig haver-me de guiar pels fanals del carrer, aquells elegants llums de ferro forjat negre que en el seu moment havien semblat tan moderns. A Blackfriars Road hi havia l’hospital on aleshores treballava el doctor Hutchinson, l’Institut de Londres per al Tractament i la Cura de les Malalties No-infeccioses de la Pell. Un nom força fàcil de recordar, tenint en compte els patrons victorians.
Jo no patia cap malaltia cutània, esclar. No se m’encetava la pell ni tampoc m’hi sortien erupcions. A la meva pell no li passava res, excepte que tenia dos-cents setanta-nou anys i en canvi semblava segles més jove; de fet, tenia la sensació que el meu cos sencer era alguns segles més jove. Tant de bo també m’hagués semblat que tenia un cervell de trenta anys.
El que m’havia portat a posar-me en contacte amb el doctor Hutchinson eren els estudis que havia fet al voltant d’una afecció semblant, tot i que contrària, coneguda amb el nom de progèria.
La paraula deriva de les paraules gregues pro, que no només vol dir ‘abans’ sinó també ‘aviat’, i geras, que vol dir ‘vellesa’. Vellesa prematura: això és el que és, en essència. Neix una criatura i, quan encara és un nadó, comencen a sorgir símptomes estranys. A mesura que es fa gran, els símptomes són cada vegada més sorprenents. Inclouen els associats amb l’envelliment: caiguda dels cabells, arrugues a la pell, afebliment dels ossos, venes protuberants, articulacions encarcarades, insuficiència renal i sovint pèrdua de la visió. Els malalts moren de molt joves.
Aquests nens desgraciats sempre han existit. La malaltia, però, no l’havia reconeguda ningú mai fins que el doctor Hutchinson la va descriure per primera vegada en relació amb un nen de sis anys que perdia els cabells i tenia atròfia cutània.
Per tant, de camí cap a la visita em sentia relativament optimista. Si algú em podia ajudar era ell. ¿Sabeu?, la veritat era que en els últims temps l’havia ballat magra. Havia passat una bona part dels últims dos-cents anys voltant per Londres i la resta del país, buscant la Marion, pensant-me de tant en tant que havia vist algú igual que ella i fent el ridícul després. Recordo sobretot la pallissa que m’havia clavat un sabater borratxo als Shambles de York que es va pensar que feia proposicions deshonestes a la seva dona perquè li vaig preguntar quan havia nascut. Sempre que em pagaven per tocar en algun lloc, tocava, i, cada vegada que algú sospitava de mi, marxava a una altra banda i canviava d’identitat. Mai havia pogut acumular cap riquesa. Els diners que havia fet sempre s’havien escolat com un corrent d’aire, ja que me’ls gastava en cervesa i el lloguer de l’habitació.
Moltes vegades havia perdut tota esperança en la meva recerca. Una recerca no només d’una persona perduda, sinó també d’aquella altra cosa que no trobava: un sentit. Un objectiu. Se’m va acudir que els éssers humans no vivien més de cent anys perquè, senzillament, no ho podien aguantar. Psicològicament, vull dir. Quedaves consumit. No hi havia prou jo per continuar tirant endavant. Acabaves massa tip del teu propi cervell. De la repetició de la vida. Del fet que, al cap d’un temps, no hi hagués cap somriure o cap gest que no haguessis vist abans. No hi havia cap canvi en l’ordre còsmic que no recordés altres canvis de l’ordre còsmic. I les notícies deixaven de ser notícia. La mateixa paraula notícia es convertia en una broma. Tot plegat era com un cicle. Un lent moviment de rotació descendent. I la tolerància amb els altres éssers humans, i els errors que cometien una vegada i una altra, i una altra, i una altra, s’esvaïa a poc a poc. Era com quedar-se encallat en la mateixa cançó, amb una tornada que t’havia agradat, però que ara feia que et volguessis arrencar les orelles.
Efectivament, sovint era tan dur que m’agafaven ganes de suïcidar-me. A vegades em passava pel cap la idea de portar a la pràctica aquest desig. Durant molt anys després de la mort de la Rose, em vaig trobar sovint a ca l’apotecari, plantejant-me la compra d’arsènic. I últimament havia tornat a aquest estat. M’enfilava als ponts i somiava en la no-existència.
I, si no hagués sigut per les promeses que havia fet a la Rose i a la meva mare, probablement hauria consumat el fet.
Senzillament, no m’agradava la meva condició.
Em feia sentir sol. I quan dic sol, em refereixo a la mena de soledat que et recorre per dins com l’udol d’un vent del desert. No era només la pèrdua de les persones que havia conegut, sinó també la pèrdua de mi mateix. La pèrdua de qui havia sigut quan havia estat amb elles.
Mireu, hi havia hagut tres persones que havia estimat de debò: la meva mare, la Rose i la Marion. Dues estaven mortes i la tercera només vivia en forma de possibilitat. I sense l’àncora de l’amor, anava a la deriva. M’havia fet a la mar en dues travessies diferents, i m’havia ofegat en la beguda, empès només per la determinació de trobar la Marion i, de retruc, amb una mica de sort, a mi mateix.
Em vaig obrir camí enmig d’aquella tempesta. Estava ressacós. Em costava molt tenir ressaca, però comprava sempre tots els números per tenir-ne. La neu feia que la ciutat semblés mig esvaïda, com si caminés per alguna de les representacions borroses de Londres que Monet pintaria al cap de pocs anys. Al carrer no hi havia ningú, excepte davant de la Missió Cristiana, on alguns homes amb parracs i boina esperaven que els donessin una mica de menjar. Estaven totalment immòbils, silenciosos, enrigidits i abatuts pel fred.
Hi havia moltes possibilitats, em vaig adonar, que el meu viatge fos en va. Així i tot, ¿quin altre remei tenia? Estava desesperat per veure el doctor Hutchinson: si hi havia algú al món que em podia explicar alguna cosa sobre la meva condició, sens dubte era ell.
Amb el temps que feia, no tenia ni idea ni tan sols de si hi seria.
Tan bon punt vaig arribar, una infermera, la senyoreta Forster, em va assegurar que el doctor Hutchinson hi era sempre.
—No ha faltat ni un sol dia en tota la seva vida, m’atreviria a dir —em va informar, una afirmació que segurament ja havia fet a molts altres pacients. Se la veia tan impecable i blanca amb la còfia i el davantal immaculats que semblava sortida de la mateixa tempesta de neu.— Avui està de sort —va afegir—. Sembla que a Londres tothom vol explicar els seus mals al doctor Hutchinson. —Em va observar per intentar deduir exactament quina mena de problema de pell tenia.
Vaig pujar tres trams d’escala darrere la senyoreta Forster, que em va fer esperar en una habitació ben moblada amb cadires de respatller alt i seient de vellut vermell, un paper de paret de Damasc i un rellotge de peu majestuós.
—Encara està visitant —em va dir la infermera, amb la mena de murmuri reverencial que es fa servir dins d’una església—. Potser haurà d’esperar una bona estona, senyor Cribbs.
(Ara jo era l’Edward Cribbs, en honor a un antic company de borratxeres de Plymouth.)
—Esperar és la meva especialitat —vaig dir.
—Molt bé, senyor —va dir amb aire sever, i després em va deixar. Recordo que vaig seure en aquella habitació acompanyat de gent que tenia la cara colonitzada per unes terribles taques i erupcions cutànies.
—¿Quin temps més horrorós, oi? —vaig dir a una dona que tenia a la cara una erupció lilosa furibunda.
(Una de les coses que s’han mantingut constants al llarg de quatre segles ha sigut el desig dels britànics d’omplir el silenci parlant del temps, i sempre que he viscut allà jo no he sigut cap excepció a la regla.)
—Oh, sí, senyor —va dir la dona, que no es va esplaiar més.
Finalment, la porta al costat de la qual esperava es va obrir i en va sortir un pacient. Anava ben vestit, com un dandi, però tenia la cara plena de taques rugoses, prominents, com una serralada muntanyosa en miniatura.
—Bon dia —em va dir, fent-me un somriure tan ampli com l’hi va permetre la cara: sens dubte, havia experimentat algun miracle (o n’hi havien promès algun).
Hi va haver aquell silenci plàcid que només es produeix a les sales d’espera, trencat només pel tic-tac del rellotge, fins que va arribar el meu torn.
Vaig entrar a l’habitació i la primera cosa que vaig veure va ser el mateix doctor Hutchinson. El Jonathan Hutchinson era un home d’un aspecte imponent. Tot i que érem a l’era dels homes imponents per excel·lència, no deixava de ser un individu extraordinari. Era alt i elegant i lluïa una barba molt llarga. Aquesta barba despertava una admiració especial. No era la del filòsof grec ni la del nàufrag, sinó una cosa molt pensada i preparada que s’anava fent estreta i afuada a mesura que baixava fins a convertir-se en un filet blanc i prim, una cua que desapareixia imperceptiblement en el no-res. Potser va ser la naturalesa intensa d’aquell matí el que em va fer veure en aquella barba una metàfora de la nostra existència mortal.
—Gràcies per acceptar aquesta visita —vaig dir, i immediatament me’n vaig penedir. Semblava que estigués desesperat.
El doctor Hutchinson va mirar-se el rellotge de butxaca. Ho faria unes quantes vegades més durant la visita. Probablement no era que li importés de veritat saber l’hora. Semblava només un hàbit. Era bastant comú, d’altra banda, de la mateixa manera que avui en dia la gent no para de mirar-se el mòbil.
Em va clavar els ulls. Va agafar una carta de l’escriptori. Era la que li havia escrit jo. Me’n va llegir alguns fragments:
—«Benvolgut doctor Hutchinson» —tenia una veu intensa i seca, com el porto—, «soc un gran admirador de la seva feina, i resulta que vaig trobar un article seu sobre aquesta nova malaltia que va descobrir, per la qual el cos envelleix abans del compte [...] Pel que fa a mi, tinc una estranya condició, de naturalesa semblant, tot i que, en tot cas, és encara més incomprensible [...] Sembla que vostè és l’únic home de tota la cristiandat que me’n pot donar una explicació i per tant resoldre el misteri de tota una vida [...].
Va plegar la carta amb compte i la va deixar en un racó de la taula. Després em va observar amb atenció:
—La seva pell brilla de salut. És la pell d’un home sa.
—Estic sa. De cos. Més sa que la majoria de la gent.
—¿Quin problema té?
I llavors ho vaig dir.
—Soc vell —vaig dir senzillament.
—¿Què vol...
—Soc més vell del que tocaria.
Va trigar un moment, però llavors va semblar entendre-ho. Després la seva veu va canviar. Va perdre una mica de seguretat. Calia fer la pregunta, tot i que vaig veure que l’espantava fer-la.
—¿Com, de vell?
—Més vell del que és possible —vaig dir.
—La possibilitat és tot el que ha passat alguna vegada. L’objectiu de la ciència és descobrir fins on arriben els límits de la possibilitat. Quan hàgim aconseguit això, i ho aconseguirem, no hi haurà més màgia, ni més superstició: només hi haurà el que és i punt. Temps enrere era impossible pensar que el globus sobre el qual ens trobem no fos pla. A la ciència no li pertoca idealitzar les expectatives de la naturalesa, i a la medecina tampoc. Ben bé al contrari. —Em va mirar una bona estona. Després es va inclinar endavant i va murmurar una cosa:
—Peix podrit.
—Em sembla que no l’entenc.
Va tornar a tirar-se enrere i va tibar els llavis. Tenia un aire vagament melancòlic.
—Ningú veu la relació entre el peix podrit i la lepra, però n’hi ha. Si menges massa peix podrit desenvoluparàs la lepra.
—Oh —vaig dir—. No ho sabia.
(Evidentment, ara, des del segle XXI, puc dir amb seguretat que si menges peix podrit no tindràs la lepra, però he viscut prou temps per saber que d’aquí dos-cents anys més potser es demostrarà que menjar peix podrit sí que causa la lepra i que de fet el doctor Hutchinson tenia raó. Si vius prou temps, t’adones que tot fet demostrat queda desmentit més tard i després es torna a demostrar. Quan era petit, una persona normal i corrent que no formava part de la comunitat científica encara creia que la Terra era plana perquè caminava pel món i això era el que veia. Després, finalment, la gent va començar a fer-se a la idea que la Terra era esfèrica. Però resulta que l’altre dia, en un WHSmith, vaig estar fullejant un exemplar de la revista New Scientist. Tractava sobre una cosa anomenada «el principi hologràfic», relacionat amb la teoria de les cordes i la mecànica quàntica, i amb la idea que la gravetat es comporta com un holograma. La part al·lucinant del tema és que aquesta teoria indica que l’univers sencer és només una informació en dues dimensions sobre un horitzó cosmològic i que tot el que ens pensem que veiem en tres dimensions és una il·lusió, tal com una pel·lícula en tres dimensions, i que potser tot és una simulació. De manera que podria ser que al cap i a la fi el món —i tot— fos pla. I també podria ser que no.)
—Digui’m, doncs —va dir, i em va recordar la pregunta que havia quedat en suspens, una pregunta que sabia que li havia de contestar—. ¿Quants anys té?
O sigui que l’hi vaig dir.
—Vaig néixer el 3 de març del 1581. Tinc dos-cents setanta-un anys.
Esperava que rigués, però no ho va fer. Se’m va quedar mirant una estona llarguíssima, mentre els flocs de neu ballaven delerosament a l’altra banda de la finestra, com si reflectissin la meva ment trasbalsada. El metge va obrir els ulls i es va pinçar el llavi inferior amb els dits. I llavors va dir:
—Ja ho tenim, doncs. Les coses han quedat prou clares. Ara puc provar de fer-li un diagnòstic.
Vaig somriure. Això era bona cosa. El que volia era precisament un diagnòstic.
—Però, perquè el pugui ajudar com cal, haurà d’anar a Betlem.
Jo recordava haver-hi passat pel costat i haver sentit els crits sords que sortien d’allà dins.
—¿L’Hospital de Betlem? ¿El... manicomi?
—Això mateix.
—Però això és un lloc pels bojos.
—És un frenopàtic, sí. Hi trobarà l’ajuda que necessita. Ara, sisplau, tinc altres visites, avui.
Va moure el cap en direcció a la porta.
—Però...
—Sisplau, li recomano que vagi a Betlem. L’ajudaran a superar els seus... deliris.
El filòsof més famós d’aquella època era l’alemany Arthur Schopenhauer, que encara estava viu (per poc temps). Jo l’havia llegit molt, cosa probablement poc recomanable. Llegir Schopenhauer quan et senties melancòlic era com despullar-se quan tenies fred, però ara una frase seva em va tornar a la memòria.
«Tot home es pren els límits del seu camp de visió com els límits del món».
Jo em pensava que anant a visitar el doctor Hutchinson visitava l’home que tenia el camp de visió científic més ampli, el que era més susceptible d’entendre la meva condició, i veure com aquesta idea se m’esmunyia de les mans va ser molt dolorós. La mort de l’esperança mateixa. Em situava més enllà de qualsevol camp de visió. Ara jo era una mena d’home invisible.
Davant d’això, em vaig excitar bastant. Em vaig treure una moneda de la butxaca.
—Miri. Miri aquest penic. És isabelí. Miri. Miri. Me’l va donar la meva filla quan vaig haver de marxar.
—Això és una moneda antiga. Tinc un amic que té una moneda de plata de l’època del regnat d’Enric VIII. Un halfgroat, em sembla que se’n diu. I, l’hi asseguro, el meu amic no va néixer a l’època dels Tudor. I un halfgroat és més difícil de trobar que un penic.
—No és cap fantasia. L’hi prometo. Fa molt temps que estic viu. Quan els britànics van descobrir Tahití, ja vivia. Vaig conèixer el capità Cook. Vaig treballar per la companyia de Lord Chamberlain... Sisplau, doctor, m’ha de dir una cosa: ¿ha vingut a veure’l algú més? Una noia..., una noia..., que li parlés de la mateixa condició. Es diu Marion, però pot ser que li digués qualsevol altre nom. Pot ser que s’amagués darrere d’una altra identitat. Per sobreviure, sovint hem de...
Ara el doctor Hutchinson va fer cara de preocupació.
—Sisplau, marxi. Veig que s’està posant nerviós.
—Esclar que estic nerviós. Vostè és l’únic home que em pot ajudar. Necessito entendre’m a mi mateix. Necessito entendre per què soc així.
El vaig agafar pel canell i ell va enretirar la mà bruscament, com si la meva bogeria es pogués encomanar.
—Som a quatre passes de la comissaria de policia. Si no se’n va, demanaré ajuda i vindran a emportar-se’l.
Els ulls se m’havien negat de llàgrimes. Se’m va ennuvolar la vista i el doctor Hutchinson es va convertir en un fantasma. Sabia que havia de marxar. Sabia que havia d’abandonar les esperances, almenys durant un temps. O sigui que em vaig aixecar, em vaig acomiadar amb un moviment de cap i vaig marxar sense dir ni una paraula més, i durant trenta-un anys més em vaig mantenir en secret, i també vaig mantenir en secret la meva història.