3.54 am
Són gairebé les quatre, fa la fresca
que toca, en un matí d’una tardor
de l’hemisferi nord i latitud
trenta-nou. Hi ha una moto que s’atura
just davant una porta perquè en Wilson
es tregui del sarró l’últim diari
que ha hagut de repartir entre els subscriptors.
Avui dona un potatge reescalfat
de polítics de mans empastifades,
docents amb camisetes verd cogombre,
futbolistes amb mal als abductors
i famosos que es casen i es descasen.
«No sé qui pot llegir aquesta gasòfia»,
mormola a cada porta, a cada reixa,
a cada persiana. Quan arribi
a casa, i els vivents encara dormin,
se n’anirà amb el morts. Amb un botó
se l’endurà la llum d’una pantalla.
Escriu una novel·la espaterrant
de zombis que envaeixen la ciutat.
Al capítol d’avui, els morts vivents
han ocupat els bancs de tots els parcs
i amaguen blaus i pústules fent veure
que llegeixen diaris carregats
de polítics de mans empastifades
i de tota la resta. Quan arriba
la claror ho deixa córrer. Fa un tassó
de llet amb colacao, fa un badall
i se’n va cap al llit a dormir sol.