Aquella mateixa tarda, la Rylin Myers es va inclinar endavant per atansar-se a l’escàner de fitxar, alhora que encetava el compte enrere dels minuts que li faltaven per acabar el torn de treball a ArrowKid. Sabia que era una sort, tenir aquella feina —el sou era més alt que el d’abans, al monocarril, i l’horari era millor—, però cada moment que hi passava era una autèntica tortura, per a ella.
ArrowKid era una immensa botiga de roba infantil situada al mig d’un centre comercial, el Manhattan Mall, a la planta 500. Fins feia poc, la Rylin no havia trepitjat mai una botiga com aquella. Arrow era el típic lloc on els pares de la Zona Central de la Torre afluïen en grans bandades: anaven amb malles i xandalls de colors vius i arrossegaven criatures petites del braç, mentre els cotxets flotaven en l’aire al seu costat, estirats per corretges magnètiques invisibles.
La Rylin va donar una ullada a la botiga, que era un calidoscopi vertiginós de sons i colors. Als altaveus sonava una música pop irritant a tot volum. Tot el local feia una olor forta i embafadora dels bolquers de tela autonetejables d’ArrowKid. I a cada aparador hi havia amuntegats des de pijames per a nadons de colors pastel fins a vestits de nena de la talla catorze, i tot farcit de les fletxes que donaven nom a la botiga: texans infantils amb fletxes cosides, samarretes amb fletxes impreses i, fins i tot, flassades petites cobertes de diminutes fletxes que s’il·luminaven. A la Rylin li feien mal els ulls només de mirar-ho.
—Ei, Ry, pots ajudar la clienta de l’emprovador dotze? Jo em poso una estona a la caixa.
La cap de la Rylin, una noia de vint-i-tants anys que es deia Aliah, va passar sense pressa tot movent els cabells foscos tallats curts. Duia una fletxa lila lluent a la brusa, que girava a poc a poc com les agulles d’un rellotge. La Rylin n’havia d’apartar els ulls per no marejar-se.
—I tant —va dir ella mirant de no molestar-se perquè l’Aliah havia començat a dir-li pel sobrenom que reservava als amics més propers. Sabia que l’Aliah només volia ficar el cap sota el taulell i trucar a la seva nova nòvia quan es pensava que els empleats no la veien.
Va trucar a la porta de l’emprovador número dotze.
—Venia a veure si tot va bé per aquí —va dir fort—. Vol que li porti cap altra talla?
La porta es va obrir, deixant a la vista una mare d’aspecte cansat asseguda a la vora d’un tamboret, amb els ulls vidriosos mentre segurament comprovava alguna cosa a les lents de contacte. Hi havia una nena de galtes rosades i molt pigades davant del mirall, que es girava endavant i endarrere tot estudiant-se el reflex amb una intensitat crítica. Duia un vestit blanc on deia «sigues brillant», que estava cobert de fletxes petitones de vidre. Tenia els peus enfundats en unes botes amb fletxes impreses. Eren seves; si les hagués adquirit avui, la Rylin hauria vist un subtil cercle hologràfic que les assenyalaria com una nova compra, i li recordaria que les havia de passar per caixa. Va pensar en les vegades que ella i la seva millor amiga, la Lux, anaven a pispar a les plantes de més avall —res de gros, només un parell de tubs de perfum i barres de maquillatge, i una vegada, una capsa de bunyols de xocolata—. Aquí dalt no et podries escapar, amb això.
—Què et sembla, aquest? —li va preguntar la nena, girantse-li de cara perquè la mirés.
La Rylin li va fer un somriure tímid. Va girar els ulls ràpidament cap a la mare —al cap i a la fi, era ella, la que hauria de pagar—, però la dona semblava que es conformava a no ficar-se en els hàbits de compra de la seva filla.
—Et queda genial —li va respondre la Rylin, fluix.
—Tu te’l posaries? —li va demanar la nena, arrufant el nas d’una manera encantadora.
Per algun motiu, l’únic que li va venir al cap a la Rylin va ser la roba que ella i la Chrissa solien portar, part de la qual els l’havien donat els Anderton, la família de la Zona Alta per a la qual la Rylin havia fet de minyona. El seu conjunt preferit als sis anys era un vestit de pirata de capa i espasa, acompanyat d’una gorra amb una ploma i una espasa amb l’empunyadura daurada. Va tenir un sobresalt en caure en el fet que, segurament, abans era d’en Cord. O d’en Brice. Li hauria de fer vergonya, saber-ho, però l’únic que tenia era una estranya sensació de pèrdua. Feia un mes que no havia enraonat amb en Cord, i segurament no el tornaria a veure mai més.
«Val més així», es va dir, com feia sempre quan hi pensava. Però no li acabava de funcionar.
—És evident que no —va dir la nena tota ofesa, i es va treure el vestit per sobre del cap—. Ja te’n pots anar —li va etzibar sense embuts.
Quan ja era massa tard, la Rylin es va adonar que havia comès un error. Va intentar esmenar-lo de seguida, ansiosament.
—Em sap greu, és que m’he distret un moment...
—Deixa-ho córrer —va dir la nena amb una sola alenada, i li va tancar la porta de cop als nassos.
Al cap d’uns moments, ella i la mare van sortir de la botiga deixant una pila de peces de vestir descartades a l’emprovador on estaven.
—Ry —l’Aliah va fer un cloqueig de decepció mentre se li atansava—, aquesta nena era una venda fàcil. Què ha passat?
«No em Rynyis», va pensar la Rylin, de sobte enfurismada, però sabia que no li convenia dir res. La raó per la qual tenia aquella feina era l’Aliah. Quan demanava feina de cambrera a la cafeteria del costat, havia vist l’aparador amb la fletxa volant on deia «es necessita dependenta» a la finestra hologràfica i, seguint un impuls, hi havia entrat. A l’Aliah no li havia importat gens que no tingués experiència com a dependenta. Li havia donat un cop d’ull i havia deixat anar un crit d’emoció. «T’aniran bé les nostres talles juvenils. Tens els malucs molt, molt estrets. I tens els peus prou petits fins i tot per a algunes de les sandàlies!».
Així que aquí era la Rylin, vestida amb les peces menys ofensives que trobava a la botiga —una samarreta de tirants i uns texans seus, sense ni una fletxa a la vista—, intentant vendre roba sense gaire entusiasme a la mainada de la Zona Central de la Torre. No era estrany que fos un desastre.
—Em sap greu, la pròxima vegada ho faré millor —va prometre.
—Això espero. Ja fa gairebé un mes que ets aquí, i només has arribat al mínim de vendes una sola setmana. No paro de donar excuses per tu, dic que és la corba de l’aprenentatge, però si la cosa no canvia aviat...
La Rylin va reprimir un sospir. No es podia permetre que la despatxessin, una altra vegada no.
—Entesos.
L’Aliha va parpellejar quan va fer una llambregada a l’hora en un racó del seu camp de visió. A la Rylin l’havia sorprès que la majoria de les noies que treballaven allà es poguessin permetre portar lents de contacte, encara que fossin del tipus més barat. Ara bé, per a la majoria allò era una feina de després de l’institut; no havien de mantenir germanes petites ni tenien una pila de factures inacabable per pagar.
—Per què no te’n vas a casa a descansar una mica? —li va suggerir l’Aliah amablement—. Ja tanco jo. Així demà començaràs ben desperta, d’acord?
La Rylin estava massa esgotada per discutir-l’hi.
—Seria fantàstic —va dir simplement.
—Ah, Ry, per què no te n’endús una d’aquestes —l’Aliah va fer un gest cap a un aparador de prop de l’entrada, amb samarretes d’un groc llimona viu cobertes de fletxes de color porpra— i te la poses demà? Potser t’ajudarà a sentir-te una mica més... entusiasta.
—Aquestes són per a nens de deu anys —no va poder evitar assenyalar la Rylin, mirant les samarretes espantada.
—És una sort que siguis superprima —va replicar l’Aliah.
La Rylin va aguantar la respiració mentre agafava la samarreta de dalt de la pila.
—Gràcies —va dir, ensenyant el somriure més ample que va poder fer, però l’altra noia tenia una trucada, i s’havia posat una mà sobre l’orella mentre xiuxiuejava alguna cosa i reia. Quan la Rylin va moure l’anell d’identificació per damunt del sensor tàctil de la porta i va entrar, li van pujar al nas unes olors reconfortants de massa d’arrebossar i de xocolata calenta. A l’instant va tenir un fort sentiment de culpabilitat perquè altra vegada la Chrissa havia arribat a casa abans que ella. D’ençà que havia començat a treballar les tardes, i no al torn de matinada que tenia al monocarril, la Chrissa s’havia d’ocupar més sovint de cuinar i d’anar a comprar. La Rylin se sentia culpable; allò sempre havia estat feina seva. Volia ser ella, qui tingués cura de la seva germana de catorze anys, i no a l’inrevés.
—Com ha anat la feina? —li va preguntar la Chrissa alegrement. Va abaixar els ulls cap a la samarreta nova de la Rylin i va prémer els llavis, reprimint un somriure.
—No t’atreveixis a dir res, o el regal d’aniversari d’aquest any serà justament una enorme bossa de roba interior estampada amb fletxes.
La Chrissa va inclinar el cap com si hi rumiés.
—De quantes fletxes per parell parlem, exactament?
La Rylin va fer una riallada, i tot seguit va callar.
—Francament, al pas que vaig, molt abans que arribi el teu aniversari ja m’hauran despatxat. Pel que es veu, no soc la millor venedora del món. —Es va acostar a la germana, que era davant de la placa de cocció fent unes creps de plàtan que a totes dues els encantaven.
—Un esmorzar per sopar? Què celebrem? —va preguntar, alhora que ficava la mà dins la bossa de làmines de xocolata per agafar-ne un grapat.
La Chrissa li va donar un copet a la mà de broma, i llavors va abocar la resta de làmines de xocolata dins la barreja i va deixar que la cullera d’inframotor remenés la barreja. Va mirar la seva germana directament als ulls, fent cara d’estar emocionada, i amb un moviment de la barbeta va assenyalar un sobre que hi havia damunt la taula.
—T’han arribat notícies.
—Què és? —Ningú no enviava sobres de paper, ja. L’últim que havia rebut la Rylin era una factura del metge, que li enviaven a banda de les finestres emergents setmanals de recordatori amb so, i només perquè s’havia retardat un any a fer el pagament.
—Per què no l’obres i ho mires? —va dir la Chrissa misteriosament.
El primer que va pensar la Rylin és que el sobre pesava força, és a dir, que era una cosa transcendent, però no sabia si il·lusionar-se o tenir por. Al darrere hi havia un escut blau en relleu que li sonava. «institut berkeley, des del 2031», hi deia en lletres daurades a dalt de tot. Era la universitat d’en Cord, va recordar la Rylin, a la zona dels 900. Per què li devien escriure a ella?
Va ficar una ungla per sota de la vora impecable del sobre i en va treure el contingut, mig conscient que la Chrissa s’havia situat al seu costat, però estava massa concentrada a llegir aquella carta estranya i inesperada per dir-li res.
Benvolguda senyoreta Myers,
Ens complau informar-la que ha estat seleccionada com la primera beneficiària del Premi Commemoratiu Eris Miranda Dodd-Radson de l’Acadèmia Berkeley. Aquesta beca s’ha fundat en memòria de l’Eris per recompensar el potencial individual no reconegut entre estudiants desafavorits. El valor de la beca es detalla a la pàgina següent. Inclou el preu total de la matrícula, a banda d’un estipendi per a materials acadèmics i altres despeses de manutenció...
La Rylin va mirar la Chrissa amb els ulls esbatanats.
—Què caram és això? —li va preguntar parlant a poc a poc.
La Chrissa va xisclar, alhora que alçava els braços cap a ella per abraçar-la ben fort.
—Esperava que fos una carta amb un «sí», però no n’estava segura! I no l’he volgut obrir sense ser-hi tu, Rylin! —va fer un pas enrere per mirar bé la seva germana, radiant de felicitat—. T’han concedit una beca per anar a Berkeley! És el millor institut privat de Nova York... o potser de tot el país.
—Però si no l’he demanada —va apuntar la Rylin, i la Chrissa va esclafir a riure.
—Te la vaig demanar jo, és clar. No t’enfades, oi? —va afegir, com si se li acabés d’acudir.
—Però... —Dins del cap, li van sorgir un milió de preguntes. En va atrapar una, a l’atzar—. I com ho vas saber, tu, que hi havia aquesta beca?
La Rylin ho sabia, naturalment: l’esmentaven al vídeo necrològic de l’Eris, que havia mirat una pila de vegades des d’aquella nit fatídica. La nit en què tota la seva vida se’n va anar en orris, quan va anar a una festa a la Zona Alta de la Torre, molt amunt, a la planta mil, i hi va trobar el noi que estimava amb una altra noia. Llavors aquella noia s’havia mort davant dels seus propis ulls, empesa daltabaix de la Torre per una de les seves amigues, que anava drogada, la qual després li va fer xantatge perquè guardés silenci sobre el que havia passat realment.
—Vaig veure el vídeo necrològic que tenies a la tauleta. El vas mirar moltes vegades —va dir la Chrissa ara amb veu fluixa i cercant amb la mirada els ulls de la Rylin—. Vas conèixer l’Eris quan estaves amb en Cord, oi? Era amiga teva?
—Si fa no fa —va respondre, perquè no sabia com explicar-li la veritat: que l’Eris era una noia que amb prou feines coneixia, sols que l’havia vist morir.
—Em sap greu, el que li va passar.
El temporitzador va sonar, i la Chrissa va treure les creps, les va repartir en dues piles amples i va donar els plats a la Rylin.
—Però... —La Rylin continuava sense entendre-ho—. Com és que no la vas demanar per a tu, la beca?
De totes dues, la Chrissa era la que realment prometia: havia tret A en totes les assignatures més difícils i importants, i segurament jugaria a voleibol a la universitat. Era ella, la que mereixia una beca per anar a un institut selecte, i no la Rylin, que els darrers anys ni tan sols havia anat a l’institut.
—Perquè jo no la necessito tant com tu —va dir la Chrissa amb convicció.
La Rylin la va seguir cap a taula, portant els plats amb les piles de creps. Una de les potes de la taula s’havia trencat, i la taula va ballar quan ella hi va posar els plats.
—Entre les notes i el voleibol, estic a punt d’aconseguir una beca per anar a la universitat igualment. En canvi, tu la necessites —va insistir la Chrissa—. Que no ho veus? Ara no hauràs de ser la noia que va haver de deixar l’institut per agafar una feina sense futur per mi.
La Rylin va callar en advertir una nota de culpabilitat en l’explicació de la seva germana. De fet, no s’havia plantejat mai què n’havia pensat la Chrissa, quan ella va deixar l’institut per treballar a jornada completa, quan se’ls va morir la mare. No s’havia imaginat mai que la Chrissa es pogués culpar a si mateixa de la seva decisió.
—Chrissa, saps que no és culpa teva, que jo agafés aquella feina. —La Rylin sabia que ho tornaria a fer sense rumiar-ho, per donar a la seva germana l’oportunitat que mereixia. Llavors li va venir al cap un altre obstacle—: De tota manera, no puc deixar la feina ara. Necessitem els diners.
La Chrissa feia un somriure encomanadís.
—Que no has vist el que hi diu, sobre un estipendi per a la manutenció? En tenim prou per anar tirant, i si mai tenim dificultats, ja se’ns acudirà alguna cosa.
La Rylin ho va tornar a mirar, i va veure que la Chrissa tenia raó.
—Però com és que m’han escollit a mi? Ni tan sols vaig a l’institut, ara. Hi devia haver moltes sol·licituds. —Va mirar la Chrissa entretancant els ulls mentre analitzava les possibilitats—. Ara que hi penso, què hi vas posar, a la sol·licitud?
La seva germana va somriure amb un aire burleta.
—Vaig trobar un treball teu sobre participar en un campament d’estiu, i hi vaig fer quatre retocs.
Dos anys abans que morís la seva mare, la Rylin havia sollicitat ser monitora en un campament d’estiu força car. Era lluny, a Maine —un indret amb un llac, o potser un riu, un d’aquells llocs on els nens rics hi anaven a aprendre coses inútils, com ara piragüisme, tir amb arc i teixir braçalets de l’amistat—. Per algun motiu, potser perquè havia vist massa hologrames sobre campaments, la Rylin sempre havia desitjat en secret anar a un. No cal dir que no s’haurien pogut permetre res de semblant. Però la Rylin esperava que potser si hi treballava com a monitora almenys tindria una visió d’aquella experiència.
Havia aconseguit la feina. Tanmateix, aviat va deixar de tenir importància, perquè la seva mare s’havia posat malalta aquell any, i a partir d’aleshores li va ser tot igual.
—No em puc creure que el trobessis —va dir, sacsejant el cap amb incredulitat, però contenta. L’enginy de la Chrissa no deixava de sorprendre-la mai—, però encara no entenc com és que m’han escollit a mi.
—Que no has vist la descripció? —va dir la Chrissa arronsant les espatlles—. És una beca estranya, no de les tradicionals, per a «noies creatives que sense la beca quedarien relegades».
—Jo no soc el que es diu creativa —va objectar la Rylin.
La Chrissa va brandar el cap tan enèrgicament que la cua de cavall se li va gronxar endavant i endarrere, com una ombra fosca darrere del cap.
—I tant que ho ets! Para de subestimar-te o no sobreviuràs, en aquell institut.
La Rylin no hi va dir res, a això. Encara dubtava si acceptar la beca o no.
—No m’estranya que fossis amiga de l’Eris —va dir la Chrissa al cap d’un moment, fent un sospir—. Pel que es diu de la beca, era una noia molt maca. Vull dir que és evident que no era com la majoria dels altejats, si la seva família l’honra d’aquesta manera.
De cop i volta, a la Rylin li van venir records d’aquella nit: de trencar amb en Cord, després intentar recuperar-lo, i tot seguit trobar-lo amb l’Eris; de veure l’Eris a la teulada, escridassant l’altra noia, la Leda, i llavors contemplar esgarrifada com l’Eris queia daltabaix de la Torre en el fred aire de la nit. Es va posar a tremolar.
—Hi aniràs, eh? —li va preguntar la Chrissa, amb un to esperançat.
La Rylin va pensar com seria, estar en un institut car altejat amb un grapat de desconeguts que no li donarien ni l’hora. Per no parlar d’en Cord. S’havia promès que no se li atansaria. I també hi havia l’institut en si: com s’hi trobaria, altra vegada a classe, aprenent, estudiant i fent exàmens, envoltada d’un munt d’estudiants que segurament eren molt més llestos que ella?
—Ja saps que la mare hauria volgut que hi anessis —va afegir la Chrissa, i tot d’un plegat la Rylin va tenir clara la resposta.
Va alçar els ulls cap als de la seva germana i va somriure.
—Sí, hi aniré. —Potser per fi en trauria alguna cosa bona, d’aquella nit. S’ho devia a si mateixa, a la Chrissa i a la mare, i fins i tot a l’Eris. Què coi, ho havia d’intentar.