Dos mesos abans
La Mariel Valconsuelo estava asseguda amb les cames encreuades damunt de la vànova encotonada que cobria el llit, a la seva petita habitació de la planta 103 de la Torre. Al voltant, en totes direccions, hi havia molta gent, de qui només la separaven escassos metres i una o dues parets d’acer: la mare a la cuina, la colla de nens que corrien pel passadís o els veïns del pis del costat, dels quals se sentien les veus fluixes però acalorades mentre es barallaven altra vegada. Però en aquell instant era com si la Mariel es trobés sola a Manhattan, perquè no estava per ells. Es va inclinar endavant, estrenyent fort el vell conill de peluix sobre el pit. La llum pàl·lida d’un holograma mal transmès li ballava a la cara, il·luminant-li aquell nas arromangat, la barra prominent i els ulls foscos, ara plens a vessar de llàgrimes. Davant seu titil·lava la imatge d’una noia de cabells de color panotxa daurat amb una mirada penetrant esquitxada de reflexos d’or. Als llavis li ballava una rialla, com si sabés un milió de secrets que ningú es podria imaginar mai de la vida, i probablement els sabia. En un cantó de la imatge hi havia un diminut logotip blanc que deia «international times. necrològiques».
—Avui lamentem la pèrdua de l’Eris Dodd-Radson —va començar a dir la veu en off de l’esquela, narrada per la jove actriu preferida de l’Eris. La Mariel es va preguntar quin disbarat de diners devia haver pagat el senyor Radson per això. L’actriu posava un to massa alegre per a l’ocasió; podria estar comentant perfectament la seva taula d’exercicis preferida—. L’Eris va perdre la vida en un tràgic accident. Només tenia disset anys.
«Un tràgic accident. És l’únic que tens a dir quan una noia cau d’una teulada en circumstàncies sospitoses?». Els pares de l’Eris segurament només volien que la gent sabés que l’Eris no s’havia tirat daltabaix. Com si a ningú que la conegués allò li pogués passar pel cap.
La Mariel havia mirat el vídeo esquela qui sap quantes vegades des que havia sortit feia un mes. Se’n sabia el text de memòria i tot. I continuava sense poder suportar-lo: era un vídeo massa perfecte, produït massa meticulosament, i li constava que bona part del que s’hi deia era mentida, però no tenia gran cosa més per recordar l’Eris. Així que la Mariel abraçava el vell peluix desmanegat sobre el pit i continuava torturant-se mirant el vídeo de la seva nòvia, que s’havia mort massa jove.
Ara l’holograma mostrava videoclips de l’Eris a diferents edats: de quan tot just caminava, ballant amb un tutú magnalèctric que s’il·luminava amb una llum de neó intensa; de petita, amb uns esquís de color groc viu, baixant per una muntanya; d’adolescent, de vacances amb els pares en una fabulosa platja assolellada.
A la Mariel ningú li havia regalat mai cap tutú. Les úniques vegades que havia anat a la neu era quan s’aventurava a anar als barris, o a les terrasses públiques dels pisos inferiors. La seva vida era radicalment diferent de la de l’Eris, però, quan estaven juntes, ni a l’una ni a l’altra no semblava que això els importés gens.
—L’Eris deixa els seus estimats pares, Caroline Dodd i Everett Radson, així com la seva tia Layne, l’oncle Ted Arnold, els cosins Matt i Sasha Arnold i l’àvia paterna, Peggy Radson. —Cap menció de la seva nòvia, la Mariel Valconsuelo. I la Mariel era l’única de totes aquelles persones afligides, a banda de la mare de l’Eris, que se l’havia estimat de debò.
»El funeral se celebrarà aquest dijous, 1 de novembre, a l’església episcopal de St. Martin, a la planta 947 —deia l’actriu de l’holograma, que al final va aconseguir posar un to una mica més trist.
La Mariel havia assistit al funeral. S’havia quedat a la part del darrere de l’església, amb un rosari a les mans, intentant que no se li escapés un bram en veure el taüt a prop de l’altar. Allò era inexorablement definitiu.
El vídeo va passar a una fotografia presa espontàniament de l’Eris en un banc de l’institut, amb les cames encreuades curosament sota la faldilla de quadres escocesos de l’uniforme i el cap tombat enrere, rient.
—Es poden fer aportacions en record de l’Eris al nou fons per a beques de l’Acadèmia Preparatòria de Berkeley, la Beca Memorial Eris Dodd-Radson per a alumnes desafavorits amb qualificacions especials.
«Qualificacions especials». La Mariel es preguntava si estar enamorada de l’homenatjada per la beca comptava com a qualificació especial. Ostres, estava mig decidida a sol·licitar la beca només per demostrar fins a quin punt estava podrida aquella gent per sota de la brillantor dels diners i els privilegis. A l’Eris, la beca li hauria semblat irrisòria, ja que ella no havia mostrat mai ni gota d’interès pels estudis. Una campanya de donació de vestits de festa quasi nous per al ball de graduació li hauria escaigut molt més, a ella. El que més li agradava al món era dur un vestit lluent i divertit, excepte unes sabates que hi fessin joc, potser.
La Mariel es va estirar endavant i va allargar una mà com si volgués tocar l’holograma. Els últims segons de la necrològica eren unes imatges de l’Eris rient amb els seus amics, aquella rossa que es deia Avery i unes quantes noies més que la Mariel no recordava com es deien. Li encantava aquesta part del vídeo, perquè es veia l’Eris molt contenta, tot i que també l’engelosia, ja que ella no hi sortia.
El logotip de la productora va passar ràpidament per sobre de la imatge final, i llavors l’holograma es va anar apagant.
Vet-ho aquí, la història oficial de la vida de l’Eris, certificada amb el maleït segell de conformitat d’International Times, i la Mariel no hi sortia per enlloc. L’havien esborrat del relat discretament, com si l’Eris i ella no s’haguessin conegut. En pensar-ho, una llàgrima li va lliscar per la galta.
A la Mariel l’aterria pensar que podia oblidar l’única noia que havia estimat mai. Ja s’havia despertat a mitja nit, presa del pànic per si ja no era capaç de visualitzar la manera exacta com a l’Eris se li corbava la boca quan somreia, o com feia espetegar els dits il·lusionada quan se li acudia una idea. És per això que la Mariel no parava de mirar aquell vídeo. No podia deixar perdre per sempre aquell últim vincle amb l’Eris.
Es va deixar anar altra vegada sobre els coixins i es va posar a resar una oració.
Normalment, resant la Mariel es calmava, li deixaven de venir imatges al cap sense parar. Però avui se sentia dispersa. Els pensaments li saltaven d’una banda a l’altra, llisquents i ràpids com aerotransportadors circulant per una autopista, i era incapaç de retenir-ne cap ni un.
Potser en lloc de resar llegiria la Bíblia. Va agafar la tauleta tàctil, va obrir el text i, en clicar sobre la rodeta blava que obria un verset a l’atzar, es va quedar de pedra en veure el passatge on havia anat a parar: el llibre del Deuteronomi.
«No tinguis compassió del culpable: vida per vida, ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu... perquè aquesta és la venjança del Senyor...».
Es va inclinar endavant, aferrant fort la tauleta tàctil entre les mans.
La mort de l’Eris no va ser un accident causat perquè anava beguda. Ho sabia amb una certesa visceral, primària. Aquella nit l’Eris no havia begut: havia dit a la Mariel que havia de fer una cosa «per ajudar una amiga», en paraules seves. I llavors, per alguna raó inexplicable, havia pujat a la teulada del pis de l’Avery Fuller.
I la Mariel no l’havia tornat a veure mai més.
Què havia passat en realitat en aquell ambient fred i rar, a aquella altura impossible? La Mariel sabia que suposadament hi havia testimonis, que corroboraven la versió oficial: que l’Eris estava beguda, havia relliscat i s’havia mort en caure daltabaix. Però, ben mirat, qui eren aquells testimonis? L’una era l’Avery, sens dubte, i quants més n’hi havia?
«Ull per ull i dent per dent». Aquella frase li ressonava constantment al cap com uns platerets.
«Caiguda per caiguda», hi afegia una veu interior.