Cap al tard l’anciana es va quedar adormida a la seva butaca favorita de la sala, la de més a prop del gran finestral. Des d’allà albirava l’entrada de casa i el jardí del davant. Al fons, com si d’un escenari teatral es tractés, la silueta retallada dels Andes li oferia l’escena crepuscular de cada capvespre. Li va semblar tan sols un instant d’aclucar les parpelles i tot seguit tornar en si, però havia transcorregut bona part de la tarda i ara, en despertar i recuperar lentament la noció del temps, va adonar-se que devia mancar ben poc perquè la Valentina arribés. Es va posar les ulleres de veure-hi de lluny i va afinar la mirada a través de l’última llum del dia per distingir les seves flors al jardí. Les liles, el gessamí, els xuclamels i les malves banyades en els tons violacis i ataronjats del cel rogent. La Valentina ja no ho veuria fins l’endemà al matí, quan el dia tornés a despuntar per l’horitzó. Va somriure amb aquest nou pensament, i va tornar a tancar els ulls. Ho feia sovint, ara que s’apropava als noranta anys: aclucava els ulls i pensava, com si reservés les energies per a les grans ocasions. Es va dedicar aleshores a repassar la conversa telefònica que dies enrere havia tingut amb la seva néta escriptora, la qual li havia confessat a desgrat que patia un terrible bloqueig. «Em cal trobar una història, abuelita», li havia dit, «I crec que a l’Estancia Mitchell ho puc aconseguir». No era nou, va pensar l’àvia Berta des d’un primer moment. Cada vegada que la Valentina havia de començar o bé d’enllestir una de les seves novel·les que es venien prou a Buenos Aires, buscava refugi a la casa familiar. I li va preguntar quan hi aniria, i la Valentina li va dir que d’aquí a vuit dies, que ja havia comprat el bitllet d’avió. Li va avançar que s’hi estaria tant de temps com li fos necessari, que no tenia cap pressa per tornar a Buenos Aires ni res que la lligués allà, així que el cor de l’àvia, en imaginar la feliç perspectiva de dies sencers, setmanes amb la seva néta favorita, s’havia omplert de goig.
Un goig que l’endemà d’aquella trucada s’havia esvaït amb l’arribada d’una carta gens esperada. L’havien portat al matí, i la minyona l’havia dipositat a l’entrada juntament amb tota la correspondència: factures, propaganda, alguna carta adreçada a un dels seus quatre fills, i entremig de la pila un sobre dirigit a ella sense remitent, però amb la mateixa lletra mecanografiada de sempre. La Berta ho va intuir, i per això va trigar uns instants a obrir el sobre i extreure’n el contingut. Quan ho va fer, va trobar la confirmació d’allò que no tenia ganes de llegir: la Irina Alexandrovna Demianova havia mort recentment. L’hi comunicava en breus paraules el seu vidu, tal com ella va deixar expressat. A la Berta li va fer tanta impressió llegir altre cop aquell nom... Havien passat uns quants anys des de la darrera carta, el contacte entre totes dues dones s’havia anat perdent. Però els records eren vius i ara, que només quedava ella, se li feien encara més presents. El destí havia fet coincidir aquelles dues noies joves en un vaixell que travessava l’Atlàntic el 1918 cap al nou món. Una nova vida esperava a cadascuna d’elles i potser això les va unir des del primer moment. A la ment de l’anciana van acudir, com si d’una pel·lícula es tractés, les imatges seguides d’aquells dies a bord, les converses, les complicitats, tot allò que els va succeir i el secret que totes dues van haver de segellar en alta mar. Una vida sencera sense explicar-ho a ningú. I ara només quedava ella. El dia que van trepitjar terra argentina per primer cop, totes dues noies es van separar amb la dolorosa certesa que aquella seria l’última vegada que es veurien. La relació s’havia mantingut al llarg dels anys en forma d’unes poques lletres escrites, així es van tenir mútuament al corrent l’una de l’altra, però amb el pas del temps aquelles cartes s’havien anat dispersant com gotes de pluja que finalment s’assequen. I ara aquell missatge tan clar i despullat: l’Ira és morta.
Durant els dies que van seguir a aquesta trista notícia i abans que la Valentina arribés, l’àvia Berta va tenir temps de rumiar, de recordar, i finalment va decidir que ara que ja només quedo jo, que ja són tots morts i no puc perjudicar a ningú més que a mi mateixa, ho vull explicar. L’anciana va decidir compartir el seu secret amb algú, i qui millor que la seva néta escriptora, capaç per ofici i per tarannà propi de ficar-se en la pell de l’altre, de comprendre la naturalesa humana millor que ningú, capaç de perdonar o més aviat de no jutjar-la amb cap terrible i temuda severitat. Perquè l’àvia Berta ho desitjava, necessitava fer-ho, abans de deixar d’existir.
La Valentina conduïa per la carretera a pocs minuts d’arribar. Estava cansada de les hores d’avió i de les hores de cotxe, però finalment començava a aparèixer davant seu el paisatge estimat. El dia s’havia anat esllanguint a mesura que travessava l’estepa patagònica i ara només en quedava el darrer sospir de llum. Tanmateix, en superar l’últim revolt del camí encara va poder distingir el blau del llac, i les muntanyes immenses al fons. Era el moment favorit de cada cop que tornava a l’Estancia Mitchell, la casa on havia nascut i crescut. El temps s’aturava just en aquell punt del revolt i les imatges de la seva infància li acudien a cabassos a la ment mentre la teulada vermella de la casa gran es feia visible, seguida per la resta d’edificacions. Els seus llavis apuntaven un mig somriure alleujat, perquè allà tot seguia al seu lloc. Res de dolent semblava haver passat a l’Estancia Mitchell en tots aquells anys, malgrat els successius cops d’Estat que el país havia sofert, malgrat la dictadura que anys enrere havia sacsejat i tocat de mort a tantes persones. A Buenos Aires feia anys que la misèria es vivia a cada racó. La crisi econòmica, conseqüència de tots els mals governs sumats i acumulats, causava estralls en els seus habitants, tot i que abans d’això encara era pitjor perquè a més es vivia la por, i el terror, i el silenci més absolut. La democràcia havia tornat al país de la Valentina i el primer president escollit a les urnes, Raúl Alfonsín, havia fet jutjar i condemnar els alts comandaments de les juntes militars que havien inundat el país de crims i de les més terribles violacions dels drets humans, però també va ser ell qui no feia gaire havia desencisat i encès el poble argentí atorgant impunitat als càrrecs mitjans de l’exèrcit que igualment havien col·laborat en el terrorisme d’Estat. I tot plegat en nom de l’obediència deguda dels militars als seus superiors, es va repetir la Valentina amb sarcasme, mentre avançava pel camí pedregós. Les seves mans van prémer amb força el volant només de pensar en la situació econòmica, social i ideològica que vivien. Les converses amb els seus amics i col·legues s’encenien cada vespre a la llum tènue dels cafès de Buenos Aires i no hi havia porteño que no tingués un familiar, un amic, algun conegut que ja hagués decidit marxar del país, si és que no ho havia fet anys enrere, fugint del terror. Però la Valentina tenia el seu refugi, el seu paradís particular que l’aïllava de tots els mals.
Havia dit a l’àvia per telèfon que s’hi estaria unes setmanes, però la noia estava rumiant seriosament si quedar-se a viure al camp. La idea havia anat adquirint força en la seva ment des que el tío Javier —el germà gran del pare i el que actualment administrava la finca dels avis—, havia reunit la família amb motiu d’un asado i els havia fet la proposta d’habilitar una part de l’Estancia Mitchell per donar servei al turisme creixent. «És una bona sortida», els havia dit a tots els seus germans amb el beneplàcit de l’àvia Berta, «Moltes estancias de la província de Santa Cruz s’ho estan plantejant, algunes famílies que coneixem. També en altres zones... És el futur». El tío Javier havia fet estudis, portava papers per mostrar, i la família en conjunt, aquell dia de l’asado, havia convingut que ho tirés endavant. Començarien per unes quantes reformes per convertir els antics habitatges dels peons en habitacions d’hostes, i la cuina i el menjador on en temps de l’avi Julio hi menjaven totes aquelles desenes de treballadors que ja se n’havien anat s’habilitarien fàcilment per oferir els serveis propis d’un bon hotel rural. La casa gran quedaria intacta, és clar, per a la família i ja està. Ell mateix s’oferia per gestionar el nou negoci turístic, i convidava a unir-s’hi a tot aquell membre de la família que volgués fer-ho. I aquí és on la Valentina va veure la llum, perquè la idea, a més a més de ser excel·lent, li oferia la possibilitat de traslladar-se a l’Estancia i combinar l’escriptura amb el negoci familiar. Potser alguns dels seus cosins també ho farien i aleshores tot tornaria a ser una mica com abans, com quan eren petits i l’Estancia Mitchell encara era aquell bullidor de gent i d’activitat constant. La Valentina ja ho veia: treball a la finca, escriptura i presència constant de l’àvia Berta, que li feia tant de bé.
Aquell dia de l’asado en família, el tío Javier havia convençut fàcilment a tothom, perquè la situació demanava imperiosament la iniciativa d’algú: feia anys que el preu de la llana baixava i l’Estancia Mitchell, com totes les altres estancias ovelleres del país, havia anat reduint els peons i l’activitat ramadera a mesura que els beneficis també havien minvat. La mateixa àvia Berta solia parlar dels vells temps en què l’estancia era gairebé com un petit poble, amb tots els annexos a la casa gran i els treballadors en constant moviment. Eren els temps d’abans i després de la Segona Guerra Mundial, en què la demanda de llana va viure moments daurats. Llana de la Patagònia per a un mercat mundial que necessitava vestir-se, escalfar-se i abrigar els seus soldats. L’or blanc, en deien, i l’avi Julio ho va saber aprofitar. Però això era en temps de l’avi, la situació havia anat canviant. I si bé els quatre fills de la Berta i en Julio Mitchell havien sabut mantenir el negoci de la llana i la carn de boví malgrat tot, també era cert que calia inventar nous beneficis per poder mantenir aquella immensa estancia familiar i lliurar-la d’una venda en vida de l’àvia, fet que ella mai podria assumir. Perquè la Berta havia arribat allà de joveneta i ja no se n’havia mogut. Eren escasses les ocasions en què fills i néts l’havien vist fora del seu hàbitat natural, l’Estancia Mitchell, que mai es cansava d’afirmar que havia estat i era el seu lloc en el món.
La Valentina pensava en tot això quan es va trobar aturant el motor davant la porta principal de la casa. En sortir del cotxe va veure la figura una mica encorbada de l’àvia, però de rostre il·luminat, que en acostar-s’hi va obrir els braços per acollir-la amb una càlida abraçada:
—Abuelita... —La Valentina va sospirar.
Només hi va haver temps per a un sopar breu amb sopa i pernil de guanac, i àvia i néta es van retirar a dormir, tan cansades com es trobava l’una pel llarg viatge i l’altra per tot el seguit d’emocions.
L’àvia Berta va dormir tan profundament que, l’endemà, en despertar-se i baixar a esmorzar, va trobar que la Valentina ja ho havia fet.
—Ha sortit a cavall una estona, senyora —va comunicar-li la minyona al menjador.
Així que l’àvia va prendre’s el seu cafè amb llet i tot seguit va sortir a saludar el dia magnífic d’estiu. Era dimarts, i fins divendres no arribaria cap fill ni nét, tots eren a ciutat. Va passejar pel jardí, aquell reducte tan seu on creixien les flors a recer dels forts vents patagònics gràcies a la filera estreta d’àlbers i d’algun salze antic que el mateix Julio va fer plantar. El seu home va preparar en el seu dia aquell jardí tan poc corrent a la Patagònia —on el temps inclement i sobretot el vent s’ho emportaven tot— per obsequiar la seva futura esposa amb la més càlida de les benvingudes. I veritablement ho va aconseguir. La Berta va seure en un dels bancs a esperar la Valentina, i mentre ensumava les olors que inundaven el jardí d’estiu va rememorar aquella primera vegada: el dia que va arribar.
La Berta jove i tot just casada va arribar un dia d’estiu de finals de desembre de Buenos Aires al Puerto de San Julián. En aquella zona costanera, un carro de rodes immenses esperava marit i muller per traslladar-los a l’Estancia Mitchell, centenars de milles a l’oest. En el camí cap a casa, en Julio li va explicar que calia travessar l’altiplà en direcció a la serralada andina, a través d’un camí tan sols marcat per les rodes dels carros que hi havien passat amb anterioritat. Les hores s’allargassaven en el trajecte monòton i inacabable de dies sencers, i els buits entre la parella eren omplerts amb silencis i molta observació del paisatge. La Berta es va anar familiaritzant lentament amb la immensitat de l’estepa patagònica, un paisatge infinit que li suggeria la idea d’un mar sec. De tant en tant, una manada de guanacs apareixia a prop del camí, i de lluny s’albiraven les siluetes immòbils de les restes d’algun cavall, o vaca o ovella devorada per una au rapinyaire. «Còndors», li va indicar en Julio en un moment determinat del camí mentre assenyalava cap a un punt distant del cel, d’un blau esclatant, on es distingia el vol d’aquestes aus gegantines que li van arribar a ser tan habituals.
A mesura que avançaven, en Julio va anar omplint els silencis amb tot un seguit d’explicacions. Es va referir a les grans estancias d’aquella zona, les quals eren administrades per gent arribada de tot Europa i també d’altres llocs i, tal com la Berta va descobrir aviat, es trobaven situades a força distància les unes de les altres, enmig de la immensitat. Els sotracs del camí la feien tocar sovint el seu espòs, un cos ferm, robust, al qual lentament es va anar acostumant. Només uns dies transcorreguts a Buenos Aires i ja eren de camí cap a casa, una terra aparentment inhòspita i ben allunyada de la ciutat. Però a la Berta, lluny d’atemorir-la, la visió d’aquell paisatge la captivava cada cop més. En Julio tornava a casa impacient, ja que l’època de l’esquila de les ovelles havia arribat, i era precisament aleshores quan s’enllestia el treball de tot l’any. La Berta el mirava a llambregades mentre parlava i li descobria aspectes nous a cada moment. L’amor ja vindrà, es repetia a si mateixa aquells primers dies de novetats constants, i una força que no sabia d’on procedia la impulsava a deixar enrere totes les incerteses, les pors, les angúnies de dies abans, i li feia creure fermament en la seva decisió final. La gran aventura de la meva vida, es repetia. Sumida en els seus pensaments, de sobte es girava i descobria l’atenta mirada d’en Julio. Què devia pensar d’ella, el seu recent espòs? Anys més tard ell li confessaria que observava la seva esposa i no creia possible la sort que havia tingut. «Tan bella, tan dulce... y al mismo tiempo esa mirada fuerte, sin miedo a nada. La inmensa estepa jamás te asustó», li havia dit molts cops. En Julio Mitchell li va arribar a admetre, al cap dels anys, el fet de no recordar més que una nena molt jove i de bones maneres quan va demanar la seva mà. Però l’atzar i la gosadia de voler una europea per esposa li havien enviat la dona que, sens dubte, havia somiat. I l’hi confessava amb aquells ulls d’un verd tan clar —herència del pare escocès que va anar fins a la Patagònia des de les Malvines—, uns ulls plens de bondat que van acompanyar la Berta tota una vida plegats. Però l’amor no va arribar aquells primers dies, sinó al cap del temps: va ser en descobrir-lo en el seu entorn, en veure’l cavalcar cada dia a trenc d’alba per allunyar-se camp enllà; va ser en conèixer-lo entre la seva gent, en impregnar-se del seu tarannà únic, el propi dels pioners, fet d’una barreja de tendresa i d’una matèria tan dura i tan resistent com la terra aspra i els forts vents patagònics. Va ser aleshores quan el va començar a estimar.
La Berta va tornar al dia de finals del 1918 en el qual, després d’un llarg trajecte, va veure el llac i les muntanyes per primer cop. El paisatge àrid que havien contemplat des que havien sortit de San Julián, de sobte es va transformar: la presència del llac i els boscos espessos que omplien de verd les faldes de la serralada andina el van tornar més amable, un lloc més habitable al cap i a la fi. L’Estancia Mitchell se li va aparèixer com un miratge després de les milles recorregudes en carro: la teulada vermella de la casa gran, i després un seguit de casetes blanques que en Julio li va assenyalar com els espais on habitaven els peons, on menjaven, on dormien, així com el magatzem d’aliments, les cavallerisses, els corrals i un munt d’instal·lacions més que ella no va arribar a copsar. Perquè aleshores va veure el jardí, aquell que esdevindria el seu oasi particular i on ara, gairebé set decennis després, es trobava asseguda en un banc, esperant que la Valentina arribés de muntar a cavall. Instintivament, la mà se n’hi va anar cap a la butxaca on guardava la carta rebuda. La va palpar amb uns copets lleus, com si comprovés que encara hi era a pesar que ho sabia prou bé: la duia a sobre des que l’havia rebut, ja que esperava el moment adequat durant aquells dies a soles amb la seva néta per omplir-se de tot el coratge que li faria falta i confiar-li finalment el seu secret.
El que ella no sabia és que això succeiria aquell mateix dia, tan bon punt haurien dinat. La Berta va demanar a la minyona que servís el te a la sala d’estar, i àvia i néta s’hi van instal·lar. L’anciana va esperar pacient mentre la noia deixava la safata a la taula i, després de seguir els seus moviments fins que va desaparèixer a la cuina, es va dirigir a la Valentina per preguntar-li:
—Com va aquest nou llibre que vols escriure?
—No va, abuelita. Encara no hi ha llibre.
La Valentina va sacsejar totes dues mans a l’aire, en un gest d’impotència, mentre s’exclamava—: Detesto admetre-ho, però el full segueix en blanc! Em ronden algunes històries al cap, apunts en llibretes que guardo per a moments com aquest... Però cap idea sòlida, abuelita, res on agafar-me de debò per a un projecte nou i emocionant...
—Ja vindrà —va fer l’àvia, amb senzillesa.
La Valentina es va desesperar:
—Tu sempre ho tens tot tan clar...
—No sempre ha estat així, estimada —la va corregir l’àvia—. Jo també he estat jove i he tingut el cap ple d’angúnies... Però ara posseeixo la saviesa dels vells. I sé que te’n sortiràs, com sempre fas.
Va allargar la mà fins a agafar la de la seva néta i la va prémer amb tendresa. Va ser aleshores quan es va decidir: va agafar la carta que duia a la butxaca i l’hi va mostrar.
—De qui és, abuelita? —va preguntar ella.
—Això no hi fa res —va contestar l’àvia. Tot d’un plegat s’havia posat molt seriosa. Amb un gest li va demanar a la néta que la llegís, tot remarcant-li—: L’important és el que hi diu.
La Valentina, intrigada, en va llegir les poques línies on notificaven a l’àvia la mort d’algú. Va alçar aleshores les celles per preguntar-li:
—Qui era la Irina Alexandrovna Demianova?
La Berta va agafar aire i va contestar:
—Una dona a qui vaig conèixer al vaixell que em va portar a Amèrica.
La Valentina va obrir els ulls amb sorpresa, mai no li havia sentit mencionar aquell nom. És clar que allò no era cap cosa estranya, perquè tothom sabia que l’àvia Berta era molt reservada amb la seva vida d’abans. El pare li havia explicat que li feia mal recordar aquella part del seu passat: primer havia mort la seva mare mentre vivien a França, després el pare va contraure matrimoni amb una noia tan jove com ella amb qui la Berta no s’havia fet mai, i a continuació s’havien traslladat a viure a Barcelona. Tot just acabada la Primera Guerra Mundial havia decidit acceptar la proposta de matrimoni de l’avi Julio, a qui només havia vist una vegada de molt joveneta, probablement impulsada per la idea de fugir del nou marc familiar que el pare anava formant i en el qual ella no hi veia el seu lloc. Agafar un vaixell i creuar tota sola l’oceà per casar-se amb un home encara desconegut no devia resultar-li gens fàcil, ni tan sols comprensible, des de la perspectiva del món d’avui. Però això és el que l’àvia Berta havia fet als seus vint anys. El pare de la Valentina li havia explicat que al cap de poc de trepitjar l’Argentina els va arribar la trista notícia de la mort del seu pare, i d’aquella manera la Berta quedava deslligada per sempre del seu vell continent. La Valentina provava d’imaginar-se la noia que devia haver estat la seva àvia, i com es devia haver sentit davant d’aquella situació: tota sola, lluny de casa, acabada de casar amb un desconegut i sense cap més familiar al món. La Valentina escrivia històries, però no n’hi havia cap de tan extraordinària com la que la seva àvia devia haver viscut. Tot i que ella mai en volia parlar, la seva néta tenia l’esperança que algun dia li fes confiança. Frisava per conèixer més detalls d’aquell prometatge dels avis per carta, de la travessia per mar en un d’aquells vaixells transatlàntics antics; volia saber tot el que una noia de l’any divuit podia pensar i sentir en una situació com aquella, que semblava extreta d’un altre univers. Però l’àvia només responia amb evasives quan algú li feia preguntes sobre el tema, per acabar insistint una vegada i una altra que la seva vida havia començat un cop allà, el dia que va conèixer l’avi Julio, amb qui va poder construir la meravellosa família que tenia.
La Valentina va prendre consciència de la importància del moment que estava a punt de viure amb la seva àvia quan, a continuació, l’anciana li va dir:
—Vull explicar-te la història de dues dones. Una d’elles sóc jo, l’altra és la Irina Alexandrovna Demianova. Et vull parlar del meu viatge a l’Argentina per mar, i de tot el que va succeir.
I la néta va contenir la respiració, conscient que sí, que finalment havia arribat el moment en què l’àvia volia fer-la partícip de la seva història d’abans, per molt trist que fos recordar-la, per més que sempre l’hagués defugit. Anava a dir-li tot això, però l’àvia la va mirar amb un posat greu i la va advertir:
—Ets escriptora, Valen. Per tant, saps posar-te a la pell dels altres. Seràs capaç, doncs, d’escoltar tota la història abans de jutjar res?
La Valentina, una mica desconcertada, es va preguntar què devia amagar aquella història i per què ella n’hauria de jutjar res. Tot i així, amb el temor que l’àvia es fes enrere si la veia dubtar, es va afanyar a respondre-li:
—Abuelita, em pots explicar el que vulguis.
L’anciana encara es va demorar un instant. Seguia mirant fixament la seva néta tot i que les paraules li no acabaven de sortir. La Valentina va percebre el neguit d’aquells ulls estimats, bondadosos i ferms des que en tenia consciència, i aleshores va sentir que el cor se li omplia d’amor per aquell rostre de dona gran que amagava la noia que un dia va ser, una noia que, fins avui, la Valentina només podia intuir. Va allargar totes dues mans fins a agafar les de l’àvia i les hi va prémer amb delicadesa. Hi va insistir:
—Abuelita, pots confiar en mi.
L’àvia Berta va semblar que es despertava. Va plegar la carta amb molta cura i la va tornar a desar a la butxaca. Aleshores es va aixecar, i se’n va anar directa a la calaixera que hi havia en un racó de la sala. Un moble sòlid, d’un gust clàssic, com tots els d’abans. Tota la casa estava moblada en aquell estil que havia traspassat modes i generacions. La Berta va obrir-ne un calaix i del seu interior en va treure un quadern d’aspecte antic que la Valentina no havia vist mai. L’anciana se’l va acostar al pit i es va tombar cap a la néta. Abans de dir res, va passejar la mirada per tots els retrats que penjaven de les parets d’aquella sala estimada: els quatre fills, en Julio i ella en totes les etapes d’una vida feliç, els néts, la vida allà. Després es va acostar amb aquell quadern a la Valentina fins a dipositar-lo a les seves mans. Va proposar-li:
—Llegirem plegades el diari de bord. Aquí hi és tot.