Ens enamorem de qui tenim a prop. Jo, molt a prop meu, a classe, tenia el Pol. A prop de la Tània hi seia el Marc. El Gerard estava a punt de conèixer la seva enamorada. I el Merlí? Es pot enamorar una persona que sembla que no necessiti ningú? Sí, Mina. Si et parlo tant de l’institut és perquè allà van passar moltes coses importants per a la nostra vida, i una va ser que el papa va conèixer la teva mare, la Gina, i se’n va enamorar. Era guapíssima i simpàtica, i estava molt entregada a l’AMPA.
Eren al despatx del papa perquè ella s’hi havia presentat per sorpresa, i li va dir el que menys s’esperava:
—La filosofia no és tan important com les mates o la literatura.
El Merlí es va quedar desconcertat, però de seguida la Gina el va felicitar per com feia les classes. El Gerard se sentia molt motivat, sobretot ara que ella i el seu ex s’acabaven de separar. Sí, Mina, el teu germà Gerard, a part de ser un tio de puta mare, era una persona d’extrems: quan les coses li anaven malament deia que la vida era una merda, i quan alguna cosa l’animava, la vida es convertia en una experiència meravellosa. No tenia terme mitjà. I la presència del papa el va catapultar cap als dies feliços. Al Merlí li va encantar que la Gina el felicités, i això li va donar gasolina per arribar a classe i advertir-nos, mentre endollava un aparell de música i tots sèiem, que ell no seguiria el temari, i que si li donava la gana citaria altres pensadors encara que no hi apareguessin. Nicolau Maquiavel (1469-1527) era un d’aquests filòsofs off temari. El Merlí va prémer el play i aquí va ser quan vaig començar a tremolar.
—Qui vol ballar un tango amb mi? —va preguntar, simpàtic.
Va començar a sonar el tango «Cambalache», cantat per Julio Sosa. Tothom es va mirar rient, i vam entendre que no era una broma, que el Merlí anava molt en sèrio. La Tània, amb la seva espontaneïtat genial, es va aixecar disposada a fer uns passos de ball amb el profe de filo. Tothom va aplaudir, i davant de la pissarra el Merlí i la Tània van improvisar un ball esplèndid. Cap dels dos sabia bé els passos, però això al Merlí li importava una merda. El que volia era que ens quedéssim amb la lletra de la cançó, que parlava de com de lladres i malvats podem arribar a ser els humans. Passaven entre nosaltres ballant, i tothom els animava. Quin altre professor començaria la classe ballant un tango amb una alumna? Vaig creuar una mirada amb el Pol, i per un moment em vaig imaginar ballant amb ell... Però de seguida vaig sospirar profundament, acceptant que allò era un impossible.
La cançó es va acabar i vam fer una ovació a la Tània i al Merlí. La Tània, encantada perquè el Vilaseca aplaudia més que ningú. Llavors va començar la classe oficialment. El Merlí ens va preguntar com arribaven els rics i poderosos a ser on eren.
—Són més intel·ligents? Més guapos? No. Són més malvats! —va cridar, enfurismat—. Si vols tenir èxit a la vida, trepitja els altres. Arribaràs a l’èxit de manera poc honrosa, però no passa res mentre arribis on vols arribar.
—O sigui que no importa qui governa, sinó com governa —va sentenciar el Pol.
Les intervencions del Pol a classe em posaven a mil, i em venien ganes de fer el que fos, a l’estil manipulador de Maquiavel, per aconseguir una nit amb ell. Mentre tenia aquest pensament al cap, va arribar el Toni i ens va presentar una alumna nova: la Mònica de Villamore. Era una noia guapa i elegant, i semblava més madura pel seu aspecte. Només veure-la, el Gerard es va quedar pillat: un altre motiu per sortir disparat cap a les altes esferes de la felicitat en majúscules.
La veritat és que era normal sentir-se feliç tenint la persona que t’agradava a prop. La Tània es va posar molt contenta quan el Marc se li va acostar a les taquilles, a donar-li conversa:
—Ei, has ballat superbé, eh!
—Gràcies... —va dir, posant-se vermella.
—Tia, ahir vaig veure la pel·li Titanic i ets clavada a la prota! No t’ho han dit mai? —va preguntar el Marc, esverat.
Aquell comentari la va fer posar encara més vermella, perquè havia sentit que la Kate Winslet era molt guapa.
—Sí... mmm... molt bé, sí... —va contestar, amagant la cara darrere la porta de la taquilla.
Va venir corrents a explicar-m’ho. Pensava que havia reaccionat com una tonta. El problema és que se li va remoure un record de quan era més petita i me’l va confessar: quan tenia tretze anys estava enamorada de l’Albert, un noi que feia piano amb ella. Es va passar tot l’hivern preparant la declaració d’amor que li faria a la sortida de fi de curs. S’ho imaginava a casa, estirada al llit, amb els ulls tancats, escoltant mil vegades «Can you feel the love tonight», del musical The Lion King. I per fi va arribar el dia de les colònies del grup de piano. Eren al costat de la piscina, ella s’hi va acostar i li va dir una frase de pel·lícula:
—Tu i jo estem predestinats a estimar-nos.
—Què dius, nena? —va contestar el noi amb cara de mal rotllo.
Després es va llançar de bomba a la piscina, esquitxant-la tota. La Tània es va quedar tan avergonyida que va deixar per sempre les classes de piano, i es va tornar més insegura del que era.
Quan va haver acabat la seva explicació, em va dir que patia per si a mi em passava el mateix que a ella amb aquell noi. No volia que em fes il·lusions amb el Pol, perquè a ell no li molaven els tios... I em vaig ratllar tant que la vaig engegar a la merda. Jo volia continuar vivint en la meva fantasia, però em vaig sentir fatal perquè l’últim que volia era enfadar-me amb la Tània.
Al pati, el Gerard, que no tenia gaire experiència amb noies, no sabia com acostar-se a la Monica de Villamore. El Pol i el Joan li van proposar que demanés ajuda al Merlí per lligar amb ella.
—Esteu bojos! No demanaré consell a un profe per lligar!
Cinc minuts més tard, el Gerard va picar a la porta del despatx del Merlí.
—Tens alguna tàctica per lligar?
—Ha! Us vaig dir que us ajudaria si teníeu dubtes de filosofia, no sobre com sucar el xurro!
—Merlí... m’he enamorat vuit vegades, i aquesta és la definitiva.
Com que al papa ja se li havia despertat l’interès per la Gina, va pensar que guanyar-se la complicitat del seu fill era una bona manera d’apropar-se a la mare. Es va comprometre a ajudar-lo, i de passada va aprofitar per preguntar-li on treballava la seva mare.
—Al CosmoCaixa —va respondre el Gery.
El Merlí va retenir la informació i, a canvi, va escriure en un full el que s’havia d’aprendre de memòria el Gerard perquè la Mònica li fes cas. Tot consistia a intervenir de manera brillant a classe davant de la noia madura. El Gerard es va passar la nit assajant, com si fos un actor d’una obra de teatre amateur, el text que li havia escrit el Merlí. I l’endemà, va arribar el moment a la classe de filo. El Merlí va dir les paraules que li servien de peu, al Gery:
—Maquiavel defensava el mal per defensar l’estat.
—Un moment, Merlí, hi ha una cosa que no em quadra —va dir el Gery, traient-se les ulleres i llepant la barnilla, fent-se l’interessant—. Per què, segons Maquiavel, és important salvar un estat que pot fer mal als ciutadans? Si el fi justifica els mitjans, llavors què justifica el fi?
Gràcies al Merlí, el Gerard va poder fer una pregunta interessant davant de la Mònica, que es va quedar impressionada amb la reflexió. Els altres, senzillament, ens vam quedar estranyats: d’on havia tret una pregunta tan intel·ligent? I el papa, el cervell d’aquell pensament crític tan elevat, va agafar un taxi just després de classe per anar cap al CosmoCaixa. No és que de sobte tingués interès en les aranyes peludes o els experiments de termodinàmica. Era només que se sentia envaït per un esperit adolescent, i va fer veure que es trobava de casualitat la Gina al costat del pèndol de Foucault.
—Ei! Treballes aquí?
—Sí... sóc coordinadora d’activitats educatives —va respondre la Gina.
—Ah, que bé... Jo hi vinc sovint.
Van xerrar una estona de temes banals de l’institut, i ella li va proposar fer un cafè. El papa va dir que no li anava bé, que potser un altre dia. Però abans de marxar li va dir el que pensava d’ella. El Merlí sempre defensava que quan t’agrada algú, l’hi has de fer entendre: si no, perds el temps. Això és el que va fer amb la Gina.
—Aquest museu està ple d’experiments curiosos. Ara et passarà una cosa curiosa, Gina. Et diré el que penso de tu: m’agrades. Hi ha moltes persones que s’agraden i no s’ho diuen mai. Jo t’ho dic. Oi que és curiós que un professor de filosofia sigui tan sincer amb la mare d’un alumne?
I se’n va anar content. La Gina es va quedar flipant, completament desorientada mentre veia com el Merlí marxava escales amunt... però amb un somriure que no amagava un punt de satisfacció.
Tant de bo hagués tingut jo la seva facilitat per lligar, o per aprovar exàmens... L’Eugeni Bosch em va donar les notes de l’últim parcial de català. M’havia suspès, i a sobre ens va posar un examen nou per a tres dies més tard. Jo sempre deia que l’Eugeni havia tingut una infància desgraciada en un hospital de les muntanyes de Lleida i era per això que odiava els nens. Però quedava clar que ara m’odiava per ser el petit Bergeron. Com que el papa i ell es tenien mania, l’Eugeni ho pagava amb mi. A la nit, quan sopàvem, vaig retreure al papa que per culpa d’ell l’Eugeni em tenia mania, i suspendria català si no resolien els seus conflictes.
—Acabaré marxant a Roma amb la mama —vaig amenaçar, i al papa no li va agradar gens, això.
La Calduch va entrar en la conversa per calmar els ànims, amb el seu to de diva teatral.
—Merlí, fes el que calgui perquè aprovi. Encara que el professor hagi de tenir un accident...
És evident que el papa no s’hauria plantejat mai una cosa tan extrema. Però l’endemà, quan va veure la Glòria amb les fotocòpies dels exàmens de català que li havia demanat l’Eugeni, va tenir una brillant idea. Es va esperar fins a quedar-se sol i va agafar una còpia de l’examen de damunt la taula. Ell volia que tot fos fàcil i ràpid: «No vull problemes, Bruno, vull solucions!». I la seva solució perquè jo estigués content va consistir a robar un examen.
Mentrestant, la Tània i jo continuàvem sense parlar, perquè jo li havia fotut un moc per dir-me la veritat: que el Pol no era gay, com jo. Sabia que no havia de fer-me il·lusions, però jo volia fer-me-les! Tenia el cap que m’explotava, i fins i tot se’m va acudir fer realitat la meva amenaça de fugir a Roma, per allunyar-me del Pol i de la meva vida caòtica. Tot se’m feia una muntanya: el papa a l’insti, la Tània podrint-me sobre els amors impossibles... Però el pitjor era el fet de no acceptar-me a mi mateix. Al papa no li va fer cap gràcia que volgués parlar amb la meva mare per anar a viure amb ella a Roma.
—Estàs ficat en una hormona gegant que no et deixa pensar!
—Marxaré a Roma per no veure’t!
—Doncs fot el camp i deixa de tocar-me els collons!
En aquella casa semblava que tots estiguéssim com una puta cabra, i ho vaig comprovar quan la iaia se’m va acostar al vespre amb l’examen de català a la mà.
—L’ha robat el teu pare. Per tu. Però estaves tan obsessionat per anar a Roma que al final no te l’ha donat.
El que em faltava: el papa robant un examen! No se suposa que això ho feien els alumnes? Estava cabrejat, però a la vegada tenia a les mans el somni de qualsevol estudiant del món: saber les preguntes! Era ètic fer servir aquell examen? Segons la iaia, sí.
—Tens un sentit de l’ètica molt elevat, Bruno... —em va dir la Calduch—. Això amb el temps es va perdent. Fes servir l’examen. I fes que flueixi l’amor... —i es va posar a recitar Shakespeare:
Nit que portes l’amor, estén els vels
perquè es cloguin els ulls cansats del dia
i Romeu en secret vingui a abraçar-me.
La iaia tenia raó: que flueixi l’amor, collons! Estirat al llit, vaig imaginar-me una versió gay de l’obra de Shakespeare: Romeu i Juli. Llavors em vaig decidir a parlar amb el Pol per whats: «Tinc les preguntes de l’examen de català. Vine demà a estudiar a casa. I et quedes a dormir».
No va trigar gaire la resposta: «S! Traurem un 10! Em kedo a dormir».
Era feliç. Ja era de nit, tot en silenci... i em vaig adormir imaginant el que m’agradaria que passés amb el Pol en aquella habitació: que sonés el tango que el papa havia posat a classe, i que el balléssim junts, ben agafats, mirant-nos als ulls amb passió argentina.
La Tània, al mateix moment, somiava que protagonitzava Titanic amb el Marc, tots dos congelats al mar, i ella veient com el noi s’enfonsava en la profunditat de l’oceà... El Gerard escrivia una vegada i una altra el nom de la Mònica al llibre de filosofia. L’Eugeni Bosch comptava a casa seva les còpies de l’examen de català... N’hi sortien vint-i-quatre. On era la còpia numero vint-i-cinc? I la Gina, en la penombra del menjador, llegia d’amagat els apunts de filo del Gerard: «“Els que enganyen troben sempre gent que es deixa enganyar”. Maquiavel».