UN MUNT DE ROBA BRUTA

L’habitació estava exactament igual que com l’havia deixat aquell matí. No hi havia ningú, i tampoc cap mena de senyal que la Quiona hi hagués estat.

Decebut, va llançar la motxilla damunt del llit i va asseure’s en un costat del matalàs.

No li havia donat temps ni de sospirar quan va notar alguna cosa estranya en una pila de roba bruta a la seva habitació, just davant de l’armari. Els seus texans, samarretes i mitjons suraven en espiral a l’aire com si un minihuracà s’hagués format damunt seu.

Abans que en Niko pogués reaccionar, la Quiona va aparèixer al lloc on abans hi havia aquelles peces de roba per rentar.

Les seves precioses ales lluïen esteses; aquelles ales que havia rebut en doctorar-se com a fada, precisament gràcies a les proeses viscudes amb en Niko i l’Eldwen en el món quàntic.

—Ecs! —va protestar la fada arrufant el nas—. No em trauré de sobre aquesta pudor de mitjons bruts durant hores.

—Qqqq… Quiona?

En Niko estava perplex del tot. Era allà, tal com la recordava: amb la seva cara morena i els cabells negres que li queien damunt les espatlles. El vestit de seda seguia lluint la mateixa lletra grega a la sivella del cinturó.

El noi es va aixecar del llit d’una revolada amb la intenció d’abraçar-la, però una espurna de fredor als ulls foscos de la Quiona va fer que s’aturés a temps. En Niko va sentir com les galtes li bullien de vergonya.

—Hauràs de perdonar-me per haver aparegut així, de sobte, a la teva vida —va dir la Quiona fent un pas enrere amb un cert aire de retret—. Creu-me que no t’hauria molestat si no fos perquè ens cal desesperadament el teu ajut.

Desconcertat davant la fredor de la seva amiga, en Niko li va preguntar:

—li va respondre la fada—. Allà et posarem al dia del que temem que està passant.

En Niko va fer un salt d’alegria.

—Has dit «posarem». Això vol dir que veuré l’Eldwen també?

—Sí, és clar… —Ara era la Quiona que estava desconcertada, com si no hagués esperat el fet que en Niko acceptés tan fàcilment anar amb ella—. Bé, serà millor que hi anem de seguida. Estàs preparat? Hauré de teleportar-te; et marejaràs una mica.

Després de mirar al seu voltant, li va oferir una mà i va afegir:

—Deixarem un munt de roba bruta darrere nostre… Agafa’t fort al meu braç. Som-hi!

Malgrat l’advertència de la Quiona, la teleportació va agafar desprevingut en Niko. Primer, un pessigolleig agradable li va recórrer tot el cos, però de seguida va sentir com si li haguessin comprimit l’estómac en una bola minúscula i tot ell es trobés al melic.

Afortunadament, la teleportació és el mètode més ràpid que us podeu imaginar, així doncs, aquella desagradable sensació no va durar res més que un instant.

Quan en Niko va tornar a tocar el terra, no ho va fer amb els peus. Va obrir els ulls i va veure la Quiona dreta al seu costat. Ell havia «aterrat» de cul a terra.

Malgrat el desagradable telemareig que patia, un efecte secundari de la teleportació que ja coneixia, es va aixecar d’un salt. No volia quedar malament davant de la seva fada.

—Serà millor que et recolzis una estona a la paret i que descansis —li va recomanar la Quiona—. Estàs molt pàl·lid.

Tots dos havien aparegut en una habitació fosca, il·luminada tan sols per una llum blanca que irradiava de la vareta de la fada.

En Niko va fer el que la Quiona suggeria i va descansar recolzat a la paret freda. Ara que tornava a ser al món quàntic, va estar temptat de travessar-la, encara que fos per plaer. Després de provar-ho durant un any i fracassar cada vegada, li venia de gust tornar a experimentar-ho. Però s’ho va repensar en notar com el cap li giravoltava.

—Encara no m’he teleportat amb gaires acompanyants —va dir la fada una mica amoïnada—, per això els efectes secundaris són forts, però aniré millorant amb la pràctica.

En Niko la va observar amb curiositat. Era la primera vegada des del seu retrobament que la seva amiga no estava a la defensiva. Va pensar que no deixaria escapar l’oportunitat d’intentar trencar aquell fred glaç que s’havia creat entre tots dos.

—Com funciona amb tu? Jo vaig viatjar d’una màquina teleportadora a una altra màquina, però veig que tu pots aparèixer on vulguis. Això és atòmic!

La Quiona va somriure afalagada i li va explicar:

—No és tan senzill com sembla. Recordes com funcionava la màquina teleportadora?

—Sí, la Irina m’ho va explicar quan em vaig teleportar al CIQ. Serveix per desaparèixer d’un lloc i aparèixer en un altre sense passar per cap altre indret, i funciona gràcies a l’entrellaçament.

—Vaja, veig que a la Irina sí que li vas parar atenció —va interrompre la fada amb una mica de sorna.

En Niko va decidir continuar amb l’explicació, tot i que ara una mica més insegur.

—Per poder aparèixer a l’armari teleportador del CIQ, hi havia d’haver un còctel de partícules esperant-nos. Com que estava entrellaçat amb l’armari de casa de l’Eldwen, aquelles partícules es transformarien en mi. Per això no entenc com tu pots teleportar-te: has aparegut del no-res!

—En realitat no ha estat així —el va interrompre la Quiona—. He fet servir les partícules que formaven la muntanya de roba bruta de la teva habitació. Tu mateix ho has dit:

PERQUÈ FUNCIONI LA TELEPORTACIÓ HI HA D’HAVER UN MUNT DE PARTÍCULES AL LLOC ON VOLS ARRIBAR, JA QUE AQUEST MUNT DE PARTÍCULES S’HA DE TRANSFORMAR EN TU.

—Sí, això més o menys ho vaig copsar l’altra vegada —va dir en Niko, no del tot convençut d’entendre res.

—Recordes què significava tenir dos còctels de

particules entrellacades?

—Si no ho recordo malament, les partícules entrellaçades són com els bessons. Una vegada han estat junts, encara que els separis segueixen compartint una estranya connexió, de manera que el que li passa a un ho sentirà l’altre a l’instant.

—La diferència de la meva manera de viatjar respecte a les màquines teleportadores és que jo puc connectar amb grups de partícules en qualsevol lloc i entrellaçar-me amb elles per anar on vulgui. A casa teva ho he fet amb la pila de roba bruta —va dir la fada tot arrufant el nas—. Potser no recordes tan bé les meves paraules com les de la Irina…, però ja et vaig explicar que a l’origen de l’univers

—va concloure amb un somriure triomfal—, tot i que cal ser una fada quàntica per fer-ho.

En Niko va recordar que la Quiona li havia explicat allò just abans de fer-li un petó de papallona a la galta. Es va enrojolar en recordar-ho i, sense poder-ho evitar, li va deixar anar una floreta mentre la mirava als ulls.

Per primera vegada, la fada es va quedar sense saber què dir. Estaven l’un davant de l’altre, acompanyats per un silenci incòmode.

La fada va deixar caure la vareta i la llum va il·luminar alguna cosa a terra que va cridar l’atenció d’en Niko.

Era un paquet de regal lligat amb una cinta vermella que acabava en un bonic llaç. En un paper que penjava del llaç hi havia escrit:

Recordava perfectament el que havia passat la vegada anterior. Només feia falta obrir la caixa per desfermar un Big Bang. En un moment estarien presenciant la creació d’un univers i un apassionant partit entre la matèria i l’antimatèria.

Just quan estava a punt de desfer el llaç, la Quiona li va arrencar el regal de les mans i el va renyar.

—No tenim temps per anar creant universos, Niko.

De nou s’havia restablert la fredor entre tots dos, però abans que pogués replicar, en Niko va sentir que alguna cosa estranyament familiar es bellugava entre els seus peus. En mirar cap a baix va veure un parell d’ulls daurats i perspicaços que va reconèixer a l’instant:

—El gat de Schröndinger!

—va exclamar mentre l’animal fregava el llom contra la seva cama tot donant-li la benvinguda.

Quan en Niko es va ajupir per acaronar-lo, el gat va córrer cap a la negra paret que tenien al davant. No li va sorprendre que l’animal la travessés gràcilment.

—Serà millor que el seguim —va dir la Quiona—. Ens estan esperant.

I també ella va desaparèixer.

En Niko es va quedar a les fosques, però va somriure satisfet. Per fi podria tornar a tunelejar.