El següent que recordo és que em vaig despertar amb la sensació d’haver tingut un malson espantós i que vaig veure al meu davant una terrible claror vermella que travessaven unes barres negres molt gruixudes. Sentia veus que parlaven en un to apagat, com si les esmorteís una ràfega de vent o d’aigua: l’agitació, la incertesa i el sentiment de terror que em dominava, em confonien els sentits. Al cap de poca estona em vaig adonar que m’incorporaven i m’asseien, amb més delicadesa que no m’havien aixecat o subjectat mai. Vaig reposar el cap en un coixí, o potser era un braç, i em vaig sentir segura.
Al cap de cinc minuts, el núvol d’atordiment ja s’havia dissolt: vaig comprendre que era al meu llit i que la claror vermella era la llar de foc de l’habitació dels nens. Era de nit i una espelma cremava a la tauleta de nit. La Bessie era al peu del llit amb una palangana a la mà i un senyor que estava assegut en una cadira que hi havia al costat del meu coixí s’inclinava sobre mi.
Vaig sentir un inexplicable benestar, una alleujadora sensació de protecció i seguretat quan em vaig adonar que hi havia un foraster a l’habitació, una persona que no vivia a Gateshead ni tenia cap relació amb la senyora Reed. Vaig apartar la vista de la Bessie (tot i que la seva presència no era ni de bon tros tan desagradable com hauria estat la de l’Abbot, posem per cas) i vaig observar la cara d’aquell senyor: era el senyor Lloyd, l’apotecari; de vegades el cridava la senyora Reed quan es posava malalt un criat, perquè, per a ella i per als seus fills, feia venir un metge.
—Qui sóc, jo? —em va preguntar.
Vaig pronunciar el seu nom i li vaig allargar la mà. La va agafar tot somrient i em va dir «de seguida es posarà bona». Després em va fer estirar i va encarregar a la Bessie que sobretot procurés que no em destorbés ningú durant la nit. Després de donar-li unes quantes instruccions més, va dir que tornaria l’endemà i se’n va anar, cosa que em va posar molt trista perquè m’havia sentit protegida i emparada mentre ell havia estat assegut a la cadira del costat del meu coixí.
Mentre ell tancava la porta darrere seu, l’habitació es va enfosquir i el meu cor es va tornar a enfonsar: l’oprimia una tristesa inefable.
—Que li sembla que podrà dormir, senyoreta Jane? —em va demanar la Bessie, amb molta delicadesa.
Gairebé no m’atrevia a contestar-li, em feia por dir-li alguna inconveniència.
—Ho provaré.
—Que vol beure o menjar res?
—No, gràcies, Bessie.
—Doncs me n’aniré a dormir, perquè són les dotze tocades, però cridi’m si necessita res durant la nit.
Quanta amabilitat! Em va donar coratge per fer-li una pregunta.
—Què em passa, Bessie? Que estic malalta?
—Suposo que, de tant plorar, es devia marejar a l’habitació vermella, però es posarà bé de seguida, ja ho veurà.
La Bessie va anar a l’habitació de la minyona, que era al costat. Vaig sentir-li dir:
—Vine a dormir amb mi a l’habitació dels nens, Sarah; no m’atreveixo a quedar-m’hi sola amb aquella pobra criatura, es podria morir durant la nit. És tan estrany que s’hagi desmaiat. Vés a saber si ha vist res de debò. La senyora ha estat massa dura.
La Sarah va venir amb ella i totes dues es van ficar al llit. Van xiuxiuejar mitja hora abans no es van adormir. Jo sentia fragments de la conversa i l’únic de què vaig treure l’aigua clara és que jo n’era el tema principal.
—Li ha passat pel costat un ser vestit de blanc i després ha desaparegut... Un gos negre molt gros el seguia... Tres pics a la porta de l’habitació... Una llum a la capella, damunt la tomba del senyor... Etcètera, etcètera.
A la fi es van adormir totes dues, el foc i l’espelma es van apagar. Aquella nit tan llarga, la vaig passar en vetlla: les orelles, els ulls i el pensament, els dominava aquella por tan horrorosa que només pot sentir la canalla.
L’incident a l’habitació vermella no em va provocar cap malaltia greu, només un xoc nerviós, que encara em dura avui dia. Sí, senyora Reed, li dec uns sofriments morals terribles. Però l’haig de perdonar perquè no sabia què s’empescava. Vostè em destrossava el cor, però es pensava que així em corregia les males inclinacions.
L’endemà al migdia, llevada i vestida, embolcallada en un xal, estava asseguda al costat de la llar de foc de l’habitació dels nens. Em sentia dèbil i aixafada, però el pitjor de tot era que estava terriblement desmoralitzada, tan desmoralitzada que no parava de plorar en silenci. Encara no havia eixugat una llàgrima, que una altra goteta salada em regalimava galta avall. Tot i això, hauria d’haver estat contenta perquè els Reed no hi eren, els germans i la seva mare havien anat de passeig amb carruatge, l’Abbot cosia en una altra habitació i la Bessie anava i venia, desava joguines, endreçava calaixos i, de tant en tant, em dirigia la paraula amb una amabilitat insòlita. Aquesta situació de pau i tranquil·litat m’hauria d’haver fet sentir al paradís, avesada com estava a les renyines constants i a haver de fer feines desagradables, però els meus pobres nervis estaven tan fets malbé, que ni la calma no els podia alleujar, ni cap plaer no els podia fer reaccionar favorablement.
La Bessie havia baixat a la cuina i m’havia pujat un pastisset en aquell plat de porcellana xinesa que sempre m’havia entusiasmat i despertat l’admiració, perquè hi havia unes aus del paradís que niaven en unes garlandes de corretjola i poncelles de roses. Tot sovint havia demanat que em permetessin portar-lo jo, per poder veure’l més bé, però sempre m’havien considerat indigna d’aquest privilegi. Ara tenia als genolls aquell plat tan preciós i m’havien convidat amablement a menjar el deliciós pastisset que hi havia a sobre. A bona hora! Aquesta delicadesa, com tantes altres que havia desitjat durant molt de temps, arribava massa tard. No em venia de gust el pastís, i les plomes de les aus i la tinta de les flors semblaven estranyament esmorteïdes. Vaig apartar totes dues coses, plat i pastisset. La Bessie em va preguntar si volia un llibre; la paraula «llibre» va actuar com a estímul passatger, i li vaig demanar que m’anés a buscar Els viatges de Gulliver a la biblioteca. Aquest llibre, l’havia llegit i rellegit moltes vegades i amb molt de gust. Em feia l’efecte que era molt real i el trobava molt més interessant que els contes de fades; com que havia buscat en va elfs sota les fulles de didalera i campanetes, sota bolets i entremig de les heures que cobrien parets velles, a la fi havia arribat a la trista conclusió que havien abandonat Anglaterra, que se n’havien anat a un país que tingués boscos més salvatges i atapeïts i que no estigués tan poblat. Per a mi, Lil·liput i Brobdingang eren uns països reals, que existien a la Terra, i algun dia faria un viatge molt llarg i els aniria a visitar i veuria amb els meus ulls hortets, casetes i arbrets, gent petitona, vaquetes, ovelletes i ocellets d’un reialme, i els camps de blat de moro de la mida d’un bosc, mastins ferotges, gats monstruosos i els habitants que semblaven torres humanes de l’altre. Tot i amb això, quan vaig tenir a les mans el llibre que m’estimava tant, quan en vaig passar els fulls i vaig buscar en aquells dibuixos tan bonics l’encant que fins aleshores hi havia trobat, em va semblar tètric i esfereïdor: els gegants eren follets sinistres; els pigmeus, uns dimoniets malintencionats i terrorífics, i Gulliver, un rodamón desemparat, perdut en un país perillós i terrible. Vaig tancar el llibre, que ja no gosava fullejar, i el vaig posar sobre la taula, al costat del pastisset que no havia tocat.
La Bessie ja havia acabat de treure la pols i endreçar l’habitació. Després de rentar-se les mans, va obrir un calaixet ple de retalls de seda i setí i va començar a fer una còfia nova per a la nina de la Georgiana. Mentrestant, cantava una balada.
Fa molt de temps,
quan rodàvem pel món.
L’havia sentit moltes vegades, aquesta cançó, i m’agradava molt, perquè la Bessie tenia una veu molt dolça —si més no, m’ho semblava—. Però ara, tot i que la veu era tan dolça com sempre, la melodia em produïa una tristesa indescriptible. De vegades, preocupada per la feina, cantava la tornada molt fluixet, molt a poc a poc.
Fa molt de temps.
Sonava com una marxa fúnebre. Després va cantar una altra balada, aquella sí que era depriment.
Tinc els peus adolorits i les cames baldades.
El camí és llarg i les muntanyes feréstegues.
Aviat un capvespre trist i sense lluna
caurà sobre el camí de l’orfenet.
Per què m’han enviat tant lluny i tot sol,
allà on s’escampen els erms i les roques grises
s’amunteguen?
Els homes tenen el cor dur, només els àngels
vetllen pel camí de l’orfenet.
En la llunyania, bufa suaument la brisa nocturna.
No hi ha núvols i brillen estrelles clares.
Déu, en la seva pietat,
dóna protecció i esperança al pobre orfenet.
Encara que caigui pel pont trencat,
o em perdi pels aiguamolls, seguint els focs follets,
el Pare acollirà a la seva falda el pobre orfenet.
Hi ha un pensament que em dóna forces per continuar:
encara que no tingui família ni recer,
al Cel, que és una llar, no em faltarà res.
Déu estima els pobres orfenets.
—No plori, senyoreta Jane —va dir la Bessie, en acabar.
De la mateixa manera podria haver dit al foc «No cremis». Com podia comprendre ella el sofriment morbós de què jo era víctima?
Durant el matí, va tornar el senyor Lloyd.
—Vaja! Ja està llevada? —va dir quan va entrar a l’habitació dels nens—. I doncs, mainadera, com està la malaltona?
La Bessie va contestar que estava la mar de bé.
—Doncs hauria de fer més bona cara. Vingui, senyoreta Jane, perquè es diu Jane, oi?
—Sí, senyor, Jane Eyre.
—Vostè ha plorat, senyoreta Jane Eyre, em vol explicar per què? Que li fa mal res?
—No, senyor.
—Deu haver plorat perquè no ha sortit a passejar amb el cotxe de la senyora.
—És clar que no! És massa gran per plorar per una ximpleria com aquesta.
Jo hi estava d’acord i, com que m’havien ferit l’amor propi amb una acusació falsa, vaig respondre vivament:
—No he plorat per una cosa així mai de la vida; a més, no m’agrada gens sortir a passejar amb cotxe. Ploro perquè sóc molt desgraciada.
—I ara, senyoreta! —va dir la Bessie.
El bon apotecari es va quedar tot parat. Jo estava dreta davant seu: em va clavar la mirada, tenia els ulls petits i grisos, no gaire brillants, però aleshores em van semblar d’allò més astuts. Després d’haver-me estudiat conscienciosament, em va preguntar:
—Com és que es va trobar malament, ahir?
—Perquè va caure. —La Bessie hi va tornar a ficar cullerada.
—I per una caiguda va plorar com una nena petita? Que no sap caminar, tan gran? Ja deu tenir vuit o nou anys, oi?
—Em van fer caure! —va ser la meva violenta explicació, que va sorgir d’una altra agressió al meu mortificat amor propi—, però allò no em va fer posar malalta —vaig afegir.
El senyor Lloyd va ensumar un altre polset de rapè.
Quan tornava a desar la capseta en una butxaca de l’armilla, va tocar la campana del dinar dels criats. Ell ja sabia què significava.
—La criden a dinar, oi? —va dir—. Ja pot baixar; jo tindré una assentada amb la senyoreta Jane fins que vostè no torni.
La Bessie s’hauria estimat més quedar-s’hi, però se’n va haver d’anar perquè la puntualitat a l’hora dels àpats s’observava rígidament a Gateshead Hall.
—Si no es va fer mal amb la caiguda, com és que es va posar tan malalta? —em va preguntar el senyor Lloyd quan la Bessie ja era fora.
—Em van tancar en una habitació on hi ha un fantasma fins molt tard.
Vaig veure com el senyor Lloyd somreia i arrufava les celles alhora.
—Un fantasma! Sí que és una criatura, vostè! O sigui que li fan por els fantasmes, oi?
—Els del senyor Reed, sí. Va morir en aquella habitació i hi va estar exposat de cos present. No hi va ningú, de nits, ni la Bessie, si ho poden evitar; va ser molt cruel tancar-m’hi tota sola, sense una espelma, tan cruel que no sé si ho podré oblidar mai.
—Quina ximpleria! I per això se sent tan desgraciada? Li faria por anar-hi ara, a ple dia?
—No, però aviat es farà de nit i, a més, sóc desgraciada, molt desgraciada, per unes altres coses.
—Quines altres coses? Me’n vol explicar unes quantes?
Desitjava tant poder contestar clarament la pregunta! Però em costava molt expressar-me. Els nens senten, però no són capaços d’analitzar els seus sentiments, i si fan l’anàlisi de pensament, és molt difícil que arribin a expressar amb paraules el resultat del procés. Tot i amb això, com que em feia por perdre la primera, l’única oportunitat d’alleujar la meva pena compartint-la, després d’una pausa neguitosa, vaig aconseguir donar-li una resposta, no gaire brillant, però molt sincera.
—Perquè no tinc pares ni germans.
—Però té una tieta que l’estima i cosinets.
Vaig fer una altra pausa i després vaig afegir barroerament:
—En John Reed em va fer caure i la tia em va tancar a l’habitació vermella!
El senyor Lloyd va tornar a treure la capsa de rapè.
—No troba que Gateshead Hall és una casa molt bonica? —em va preguntar—. No està contenta de viure en un lloc tan agradable?
—No és casa meva, senyor, i l’Abbot diu que tinc menys dret de viure aquí que els criats.
—I ara! No deu ser pas tan beneita, de voler abandonar una mansió tan esplèndida, oi?
—Si tingués cap lloc on anar, m’alegraria molt poder-me’n anar, però no em podré escapar de Gateshead Hall fins que no sigui gran.
—Potser sí. Qui sap. Té més família, a part de la senyora Reed?
—Em sembla que no, senyor.
—No té ningú, per part de pare?
—No ho sé. Li ho vaig preguntar a la tia Reed una vegada i em va dir que potser sí que tenia uns parents pobres i de baixa estofa per la banda dels Eyre, però que no els coneixia de res.
—Si això fos veritat, que li agradaria anar-hi a viure?
Vaig reflexionar. Si la pobresa ja els sembla prou desagradable als adults, encara ho sembla més als nens: ells no saben res de la pobresa industriosa, treballadora i respectable, ells només relacionen la paraula amb els parracs, àpats minsos, llars de foc sense llenya, males maneres i vicis envilidors. Per a mi, la pobresa era sinònim de degradació.
—No, no m’agradaria viure amb gent pobra —li vaig contestar.
—Encara que fossin amables amb vostè?
Vaig negar amb el cap. No me’n sabia avenir, que els pobres poguessin ser amables amb ningú. Ni a haver d’aprendre a parlar com ells, comportar-me com ells, ser mal educada i criar-me com les dones pobres que de vegades veia com cuidaven la seva canalla o rentaven la roba a l’entrada de casa seva, al poblat de Gateshead. No, jo no era prou heroica per comprar la llibertat al preu de baixar de categoria.
—Tan pobres són, els seus parents? Són treballadors?
—No ho sé, la tia Reed diu que, si en tinc, deuen ser una colla d’arreplegats. A mi no m’agradaria gens haver de captar.
—Li agradaria anar a una escola?
Vaig tornar a reflexionar. No sabia ben bé què era una escola; la Bessie de vegades en parlava, deia que era un lloc on les noies seien en bancs, duien fustes per mantenir l’esquena recta i havien de ser extraordinàriament educades i puntuals; en John Reed odiava la seva escola i n’insultava el director, però les opinions d’en John Reed no m’interessaven gaire i, encara que la Bessie explicava que la disciplina de les escoles (ho havia sentit dir a les senyoretes de les famílies per qui havia treballat) era més aviat terrorífica, els detalls que en donava dels mèrits que hi havien aconseguit aquelles senyoretes em semblaven prou interessants. Ens parlava amb entusiasme dels preciosos paisatges i les flors que pintaven, de les cançons que cantaven, de les peces que tocaven, de les bosses que teixien, dels llibres francesos que sabien traduir... Mentre l’escoltava, em venien moltes ganes d’imitar-les. A més, l’escola seria un canvi total; implicava un viatge llarg, una separació completa de Gateshead Hall, començar una vida nova.
—I tant que m’agradaria anar a una escola —va ser la conclusió audible dels meus pensaments.
—Entesos, entesos. Potser ho podrem solucionar —va dir el senyor Lloyd quan s’aixecava—. Aquesta nena ha de canviar d’aires —va afegir parlant per a ell mateix—. Té els nervis fets malbé.
Llavors va tornar la Bessie. Al mateix temps es van sentir les rodes del carruatge pel camí de grava.
—Que és la seva senyora, mainadera? —va preguntar el senyor Lloyd—. M’agradaria parlar-hi un moment abans d’anar-me’n.
La Bessie li va dir que l’acompanyés al menjador. Per les coses que van passar després, m’imagino que, durant l’entrevista que va tenir amb la senyora Reed, l’apotecari es va atrevir a recomanar-li que m’enviés a una escola i la proposta va ser molt ben rebuda i ràpidament portada a terme, perquè, tal com va dir l’Abbot parlant del tema amb la Bessie, mentre cosien a l’habitació dels nens una nit quan jo ja era al llit i es pensaven que dormia:
—La senyora estarà encantada de desempallegar-se d’una criatura tan avorrida i desagradable, que sempre et mira com si et perdonés la vida i planegés conxorxes. —Es veu que l’Abbot em tenia per una mena de Guy Fawkes infantil.
Gràcies a la conversa de la senyoreta Abbot amb la Bessie, aquella nit vaig saber per primera vegada que el pare havia estat un sacerdot pobre; que la mare s’hi havia casat en contra de la voluntat dels seus amics, que consideraven que feia un casament per sota de les seves possibilitats; que l’avi Reed es va enrabiar tant per la seva desobediència que la va desheretar, i que, quan feia un any que eren casats, el pare va agafar el tifus mentre visitava els pobres de la gran ciutat industrial on hi havia la seva parròquia, on aquesta malaltia era molt corrent, el va encomanar a la mare i tots dos van morir amb un mes de diferència.
Quan la Bessie va sentir aquestes explicacions, va sospirar i va dir:
—Pobreta Jane, ja és ben digna de pena. No trobes, Abbot?
—Sí —va respondre l’Abbot—, si fos una nena agradable i bonica, tothom la planyeria per la seva desgràcia, però un capgròs com ella no desperta compassió a ningú.
—Ja ho pots ben dir —la Bessie hi estava d’acord-: sens dubte, en les mateixes condicions, una bellesa com la senyoreta Georgiana seria més commovedora.
—I tant! Jo l’adoro, la senyoreta Georgiana —va exclamar amb passió l’Abbot—. És tan bufona! Amb aquells rissos llargs i els ulls blaus i aquelles galtones rosades, sembla una pintura... Bessie, em vindria de gust menjar llebre per sopar.
—A mi també, amb un sofregit de ceba. Apa, baixem a la cuina.
Se’n van anar.