Capítol 3

L’Emily va mirar al seu voltant, no gaire segura de si la sorprenia més aquell entusiasme tan sorollós o la fiblada de gelosia que li havia fet sentir el fet de compartir el senyor Griswold amb tanta gent.

—M’alegra dir-vos que m’estic recuperant bé —va dir el senyor Griswold.

El dia que l’Emily i la seva família s’havien traslladat a San Francisco l’octubre passat, el senyor Griswold havia estat atacat en una estació del BART i havia hagut d’estar hospitalitzat una temporada.

—Tanmateix, encara no estic prou bé per anar a una festa —va prosseguir—, o sigui que m’haureu de disculpar però m’he quedat a casa.

»És un gran plaer per a mi presentar-vos aquesta obra nova d’Edgar Allan Poe, una obra que segurament no tindríeu l’oportunitat de llegir sense l’enginy i la perseverança de tres nens.

Les fiblades de gelosia es van transformar en orgull, i l’Emily es va concentrar en les paraules del senyor Griswold. El públic mirava l’Emily, en James i el seu germà mentre el senyor Griswold explicava la història que hi havia rere la novel·la de Poe, però no els van demanar que parlessin ni res d’això i l’Emily es va treure un pes de sobre.

El senyor Griswold va aixecar un got d’aigua per brindar.

—Divertiu-vos amb la celebració! —va dir.

El vídeo es va apagar i la llibreria es va omplir de visques i aplaudiments. Es van encendre els llums i les converses es van animar.

—Anem a veure la taula dels enigmes —va proposar en James.

La idea de centrar-se en els enigmes en lloc dels desconeguts que la miraven contínuament va ser un gran alleujament per a l’Emily. S’havien començat a moure quan un dels Edgar Allan Poes els va aturar.

—Em signaríeu el llibre?

L’Emily i en James es van mirar.

—Nosaltres? —va preguntar l’Emily.

—És clar! —va dir l’home—. Sou uns caçadors de llibres famosos.

L’Emily va agafar el llibre i el bolígraf, i de sobte es va sentir com si no recordés com s’escrivia el seu nom. Els arcs de la «m» van lliscar i va sentir que s’esforçava molt per poder acabar la signatura amb bona lletra. Va passar el llibre a en James, que va escriure el seu nom amb la mateixa cura.

En James acabava de tornar el llibre quan una noia amb unes ulleres de muntura taronja i un pin dels Caçadors de Llibres se’ls va posar al davant.

—Jo també vaig a l’Escola Secundària Booker —va dir en veu baixa.

En James la va mirar atentament.

—No vas a la meva classe de ciències? Et dius Misha, oi?

—Nisha —va rectificar-lo la nena.

—Això mateix. Nisha. Perdona.

La Nisha els va oferir el seu llibre i el bolígraf, però quan l’Emily estava a punt d’escriure, la va aturar.

—Ho podríeu signar en codi?

—En codi? —va preguntar l’Emily.

La Nisha va assentir, i l’Emily va pensar un moment i va escriure XUAQB. En James va escriure NJUXY. Feien servir el codi que havien inventat junts i havien memoritzat fins que s’havia convertit en el seu llenguatge secret.

La Nisha va agafar el llibre amb un «gràcies» fluixet. L’Emily la va mirar mentre desapareixia entre la gent i es va preguntar quants jugadors més dels Caçadors de Llibres hi devia haver a la seva escola que no coneixia.

Se sentia repetir «Emily» i «James» enmig de l’enrenou de converses, i era evident que encara eren el centre d’atenció. Les veus pujaven de to i els caps es giraven cap a ells. L’Emily estava una mica atabalada.

—Haig d’anar al lavabo —va dir—. Torno de seguida.

Va sortir de l’entrada atapeïda de la llibreria i de seguida es va sentir reconfortada per les parets de llibres que folraven el camí a la rebotiga. Es va parar a mirar el Herb, un punt de llibre amb la silueta d’un famós escriptor de San Francisco anomenat Herb Caen. A l’Emily i en James els agradava amagar el Herb per la llibreria perquè els clients es trobessin per sorpresa els seus ulls observant-los des de darrere una fila de llibres. El Herb era on l’havien deixat, el nas i els ulls sortint per sobre d’una col·lecció de novel·les de la Nancy Drew de tapa dura. Tenia uns ulls bondadosos en forma de lluna. Se’l va imaginar dient: «Tranquils, nens. A mi també m’atabala la gent».

Era temptador estirar un dels llibres de misteri de la Nancy Drew del prestatge, anar a seure a la seva butaca preferida, en un racó d’una sala, i oblidar-se de la festa i llegir. Però no podia abandonar en James. Va continuar cap al lavabo, tot i que realment no en tenia ganes, però quan va entrar al passadís perpendicular, la va sorprendre veure que la seva butaca preferida estava ocupada.

Ocupada per una bossa de mà gegant estampada amb flors, però ocupada.

Hi havia un home a prop que li donava l’esquena. L’Emily es va amagar instintivament rere la prestatgeria, però llavors es va sentir ridícula de ser tan desconfiada. Va mirar dissimuladament i es va adonar que l’home li sonava.

—Oh —se li va escapar.

Era el seu professor de socials, el senyor Quisling. L’Emily sabia que el senyor Quisling jugava als Caçadors de Llibres, o sigui que no era estrany que fos a la festa de la llibreria, però sí que ho era veure un professor fora del seu entorn natural. I en un lloc on no hi havia ningú més. Potser al seu professor tampoc li agradaven les multituds?

Es va adonar que si el senyor Quisling la veia així, amagada rere una prestatgeria, es pensaria que l’espiava quan no era veritat. Havia de fer alguna cosa. Va caminar amb decisió, pensant que es faria la despistada si el senyor Quisling la veia, però quan l’Emily el va mirar va veure que girava el cap a dreta i esquerra, i després ficava la mà a la bossa.

Ara sí que espiava el seu professor, perquè no podia apartar la mirada d’aquell gest. Per què hauria de ficar la mà dins d’una bossa que era evident que no era seva?

El senyor Quisling va treure una cosa prima i petita... Eren diners? L’Emily no ho podia veure. El professor va mirar-ho un moment i se’n va anar pel passadís del costat, segurament amb la intenció de tornar a la festa.

Acabava de veure el seu professor robant?

L’Emily es va oblidar del tot dels nervis, com també de la idea d’anar al lavabo, i el va seguir a la festa amb la intenció de trobar en James. Era a la taula dels enigmes i quan el va veure li va agafar el braç.

—James —va dir.

—Un moment, estic a punt de resoldre aquest sudoku —va dir ell.

—És el senyor Quisling.

—És aquí?

—Allà —va dir l’Emily, veient el seu professor de socials dret i una mica apartat de la gent. Tenia els braços plegats i es mirava la llibreria amb expressió estoica, tal com feia quan els alumnes entraven a l’aula.

—Potser l’hauríem d’anar a saludar —va dir en James.

—Un moment. —L’Emily li va tornar a agafar el braç, retenint-lo—. He vist com robava una cosa.

En James va arrugar el nas.

—L’has vist fer què?

L’Emily va mirar a tots dos cantons per assegurar-se que ningú no escoltava d’amagat.

—Robar —va xiuxiuejar.

—El senyor Quisling? —Va brandar el cap—. No pot ser. És la persona més complidora de la llei en tota la història de l’univers.

Era veritat. Aquell professor era molt estricte i molt maniqueu amb el que es podia fer i el que no, no admetia matisos ni mitges tintes. Si l’Emily no l’hagués acabat de veure fent el que feia, tampoc s’ho hauria cregut mai.

—T’ho juro, allà baix hi ha una bossa de mà. Algú l’ha deixada sobre una butaca. I el senyor Quisling n’ha agafat una cosa de dins.

En James va arrufar el front. L’Emily veia que encara no se l’acabava de creure.

—Doncs anem a saludar-lo.

Van passar pel costat d’un home amb un jersei de coll alt i una dona amb una cua grisa que li arribava a la cintura, que discutien com havia mort Poe, i després un altre grup que intercanviava històries sobre missions de cerca que havien fet a través dels Caçadors de Llibres. Quan van arribar al punt on havien vist el professor, ja no hi era.

—On s’ha ficat? —va preguntar l’Emily.

Es van posar a observar la gent que omplia la sala.

—Mira’l —va dir, finalment, en James.

Algú va posar la mà a l’espatlla de l’Emily, que es va sobresaltar. Era la periodista que havia vist tot just entrar a la llibreria. La dona es va abocar com si fos una amiga explicant-li una xafarderia, però la seva mà tenia un toc possessiu.

—He estat xerrant amb el teu germà. Quin tip de riure!

L’home de la càmera de vídeo s’esperava darrere, amb cara d’avorriment.

En Matthew era a l’altra punta de la sala llançant grans de raïm enlaire i atrapant-los amb la boca enmig dels aplaudiments dels seus amics. Què devia haver dit el seu germà? A l’altre costat, el seu professor caminava entre la gent cap a la porta. L’Emily es va esforçar per veure què tenia a la mà.

—Us deu tenir ben entretinguts —va dir la periodista.

L’Emily no estava segura de si es referia al senyor Quisling o a en Matthew.

—El meu germà? —va dir finalment.

—Sí! Ha...

La seva veu va quedar ofegada per l’agut udol d’una sirena. D’entrada l’Emily es va pensar que algú havia trucat a la policia perquè havia trobat a faltar alguna cosa que el senyor Quisling havia agafat de la bossa de mà, però llavors va passar un camió de bombers i l’interior de la llibreria Hollister es va tenyir de vermell. El moviment i les veus dins la botiga van parar. Un cop es va allunyar la sirena, les converses van pujar encara més de to que abans.

La periodista va mirar un missatge al seu mòbil.

—Es veu que hi ha un incendi a Washington Square —va dir al càmera.

—Un incendi? —va repetir en James.

Es va posar a picar com una boja amb els dos dits grossos la pantalla del mòbil.

—No és res que ens hagi de preocupar. Segurament és poca cosa, però no se sap mai quan una cosa petita es pot tornar grossa. —Dirigint-se al càmera, va dir—: D’aquí ja tenim prou material. Som-hi.

La dona va anar cap a la porta, amb el càmera al darrere. Van passar per davant de l’aparador sota el parpelleig blanc dels llums penjats dels arbres davant de la llibreria Hollister. Les cantonades del vidre estaven entelades; semblava gebre, tot i que aquell vespre, malgrat ser finals de desembre, el temps no era precisament gèlid.

L’Emily i en James van seguir el camí del seu professor. No tenien gaires esperances d’atrapar-lo abans que arribés a la porta. Però llavors un home va interceptar el senyor Quisling. Eren a mig metre de distància i van poder sentir el que li deia.

—Brian Quisling?

No tenien el senyor Quisling de cara, o sigui que no li van poder veure l’expressió, però l’Emily el va sentir.

—Sí? —va dir el professor amb una veu tranquil·la i encuriosida. Va plegar les mans ràpidament a l’esquena i l’Emily li va veure un llampec blanc a la mà. Era el que havia pres de la bossa de mà? Semblava que el professor volgués guardar-se una targeta a la butxaca, però va calcular malament i, sense adonar-se’n, li va caure a terra, on es va quedar entre els peus de la gent que es movia per la llibreria.

—Brian —va dir l’home al professor—, soc jo, en Harry Sloan. Ens vam retrobar al laberint literari dels Caçadors de Llibres del setembre. Havíem fet classes junts fa molts anys.

L’Emily va picar el braç d’en James i li va assenyalar la targeta blanca a terra.

—Harry Sloan? El laberint literari? —va dir el senyor Quisling.

En James va estirar el peu, va clavar la punta de la sabata sobre el paper, i el va arrossegar cap a ells i lluny del senyor Quisling. S’estava ajupint per collir-lo quan l’home amb qui parlava el senyor Quisling —el senyor Sloan— es va decantar i va mirar l’Emily directament als ulls.

Oh, no, estaven a punt d’enxampar-los per robar una targeta al seu professor, que havia robat la targeta d’una bossa de mà? Aquesta vegada el vestit se li va encongir vint talles. Amb prou feines va poder respirar fins que el senyor Sloan va parlar.

—No em diguis que ets l’afortunat que fa classes a aquests nanos?

En James va agafar la targeta d’una revolada i se la va guardar a la butxaca abans que el senyor Quisling es girés del tot.

—Quina alegria veure’l, senyor Quisling! —va dir l’Emily gairebé cridant, amb una veu molt més forta i molt més animada de la que feia servir normalment.

A en James se li va escapar una rialleta.

—Sabíeu que aquest home va ser una celebritat la tardor passada? —va dir el senyor Sloan—. Igualment com vosaltres dos avui.

—Una celebritat? —va preguntar l’Emily. Estava agraïda a aquell desconegut. Gràcies a ell, una trobada amb el seu professor, que podia haver resultat estranya o incòmoda, es desenvolupava dins la normalitat.

El senyor Quisling va sospirar.

—Celebritat és exagerar una mica.

—Tan humil com sempre —va dir el senyor Sloan, donant-li un copet al braç.

El senyor Quisling va fer una ganyota i va mirar cap a la porta.

—Coneixeu l’acte del laberint literari? —els va preguntar el senyor Sloan—. En Garrison Griswold va construir un laberint amb parets fetes totalment de llibres. Havies d’entrar-hi, trobar i resoldre tres enigmes amagats al laberint, i sortir dins d’un marge de temps establert. —L’home va fer una petita sacsejada al braç del senyor Quisling—. El vostre professor ens va deixar a tots enrere en la categoria d’adults. Quant temps vas trigar? Catorze minuts i trenta-sis segons?

—Una cosa així —va dir el senyor Quisling.

—El temps següent més ràpid va ser de vint-i-cinc minuts. Jo no m’hi vaig ni acostar. —El senyor Sloan va ficar la mà a la butxaca i va treure una cartera—. T’ho vaig comentar quan ens vam veure al setembre, Brian, però torno a fer classes. De moment faig substitucions. —Li va oferir una targeta senzilla—. Segurament ja te’n vaig donar una, però sé que són molt fàcils de perdre.

Com que el senyor Quisling no agafava la targeta, el senyor Sloan l’hi va posar a la mà.

—Per si necessites un substitut. Em pots trucar.

—No em poso mai malalt —va contestar el senyor Quisling.

El senyor Sloan va xiular baixet.

—Ara sí que has begut oli. T’has maleït tu mateix! —Va picar la targeta que havia posat a la mà oberta del senyor Quisling—. No la perdis, amic meu. Puc ensenyar totes les assignatures. Matemàtiques, història, llengua... Fa poc vaig fer l’examen de capacitació i vaig treure una puntuació perfecta, t’ho pots creure?

—Em sap greu, però me n’hauria d’anar —va dir el senyor Quisling, agafant la targeta de visita. Va fer un cop de cap a l’Emily i en James—. L’enhorabona a tots dos. Ens veiem l’any que ve.

Mentre el professor anava cap a la sortida, el senyor Sloan es va inclinar cap a l’Emily i en James.

—És una impressió meva o no li agraden gaire les festes?

L’Emily i en James van somriure.

—No és una impressió seva —van contestar.

El senyor Sloan els va picar l’ullet i es va ficar entre el grup de convidats.

—I ara què? —va preguntar l’Emily, un cop van tornar a estar sols entre la marea de gent—. Què era aquell paper?

En James el va treure i el van examinar junts: una targeta plegada, amb un ocell dibuixat a la solapa, que s’aixecava, amb les ales esteses i una cua llarga de plomes. A dins hi havia una nota escrita a mà que deia:

—El Niantic? Què vol dir? —va preguntar en James.

—M’encurioseix més el codi —va dir l’Emily—. I per què el nostre professor ha robat això d’una bossa de mà.

—I què significa «deixa la solució amb el pròxim llibre»? —va afegir en James.

—Disculpeu.

Van aixecar els ulls i van veure un Edgar Allan Poe al costat. Va inclinar el cap, i el bigotet eruga li va sortir disparat del llavi a terra. El Poe va renegar, va collir el bigoti, i els va tornar a mirar. S’havia tornat a posar el bigoti, però tort.

—Disculpeu-me, nens. —El Poe els va allargar el seu llibre i va somriure, i el bigoti li va relliscar de sobre el llavi superior a la barbeta.

Van signar el llibre de Poe i van observar-lo marxar cap a la taula del pica-pica.

—Quina nit més rara —va dir en James.

—Ja ho pots ben dir —va contestar l’Emily.