Heus aquí una paraula que ens ennuega, que se’ns entrebanca a la gola i no acaba d’anar avall. ‘Ambdós’ és un mot propi d’algú que s’escolta molt atent i que enraona historiat. Un d’aquells sapientíssims que a la mínima t’engega el discurs d’entrada a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, en el moment més inesperat. En una piscina municipal, en una tauleta de les Granges La Catalana, en un topless de la Garrotxa.
Mossèn Alcover, a l’entrada ‘ambdós’ del Diccionari català-valencià-balear (en direm Diccionari Alcover, com defensa Coromines), hi anota: «Actualment no s’usa més que literàriament». Això el 1930, que és la data d’edició del primer tom. Aquesta nota, com veurem en moltes altres ocasions, es repeteix de manera més o menys semblant en moltes entrades del Diccionari Alcover, però curiosament, la realitat actual ho desmenteix de ple. Ara ‘ambdós’ no és ben bé literària (tot i que la consideraria ortopèdica). Ara cada dia se sent més. Quan algú s’engola, acostuma a deixar caure uns quants ‘ambdós’ seguits:
—Al viatge de nuvis hi van anar ambdós.
Durant els segles medievals, ‘ambdós’ o ‘abdós’ (s’ha de pronunciar ‘ambdós’, encara que la m gràfica estigui desapareguda) es va convertir en una paraula corrent. Però va caure en desús a partir del segle XVI. Ja en deuen estar assabentats, la cort es desplaça a Castella i els nobles catalans es compren el manual El castellano es fácil. Comença la dita Decadència (ara una horda d’erudits defensen que la Decadència no és tal, tot i que a mi no me’n convencen).
A partir d’aquest moment decadent, o figa tova, els catalans comencen a fer servir ‘tots dos’ o ‘els dos’. Fins al dia d’avui. Tots? No, uns irreductibles catalans dels segles XIX i XX recuperen ‘ambdós’, aquest adjectiu vetust, i el tornen a posar en circulació amb entusiasme. Primer només en escrits, encara que els més intrèpids s’animen a pronunciar-lo en públic, esperonats per la coincidència amb el castellà ambos. El castellà és com el desodorant, que no t’abandona.
Ambos, en castellà, és molt més estès que ‘ambdós’. Gràcies a l’exercici del poder durant segles, sovint el castellà es revesteix d’un aire notarial, culte i solemne, que ho envaeix tot. A la plaça Reial de Barcelona hi ha (o hi havia) una cerveseria dita Ambos Mundos. Conec una perruqueria unisex (n’hauríem de dir bisex) anomenada Ambos Pelos.
Com més va, menys diem els catalans ‘tots dos’ o ‘els dos’, i ‘ambdós’ guanya posicions. Sobretot, en part, gràcies a aquells grans traductors de teletips que són els periodistes, que es troben ambos en l’original en castellà i el tradueixen així, ‘ambdós’. «Ambdós mandataris van compartir unes gambes arrebossades» és un titular insuls, tot i que molt probable en els diaris traduïts del país. Catalunya és una nació, però la seva premsa és una traducció.
És en cartells i avisos de comerços on ‘ambdós’ s’ha imposat amb decisió:
Aquesta botiga romandrà tancada de l’1 al 31 d’agost, ambdós inclosos.
Aquest cartell te’l trobes sovint col·locat a la porta o a l’aparador de l’establiment, amb opcions com ‘ambdós dies’ o ‘ambdues setmanes’. Contra això, només hi ha una solució eficaç: la kale borroka.