3

 

 

 

Aquesta era la seva història inexplicada, el seu explosiu planeta Kriptó: un drama, com són sovint les coses que es mantenen en secret.

A tothom li encantava l’esplèndid hotel que hi havia a tocar del port, fins i tot als que eren massa pobres per entrar-hi. Tothom havia vist com era per dins a les pel·lícules, a les revistes de cine i en somnis: la famosa escala, la piscina envoltada de belleses desvagades en banyador, els passadissos rutilants de botigues, incloent-hi sastreries a mida on, un cop triat el teixit d’estam o gavardina que t’agradava més, en una sola tarda imitaven el teu vestit preferit. Tothom havia sentit parlar del personal fabulosament capaç, infinitament hospitalari i profundament abnegat, que considerava l’hotel la seva família, el tractava amb el respecte que es mereix un patriarca i feia sentir com reis i reines tots els que hi entraven. Era un lloc per donar la benvinguda als estrangers, sí, esclar, des de les finestres la gent contemplava el port, la preciosa badia que havia donat nom a la ciutat innominable, i es meravellava davant l’ampli assortiment de vaixells que flotaven davant seu, llanxes, velers i creuers de totes les mides, formes i colors. Tothom coneixia la història del naixement de la ciutat, de com els britànics l’havien volgut precisament a causa d’aquest port preciós, de com havien negociat amb els portuguesos per casar la princesa Caterina amb el rei Carles II, i com que la pobra Caterina no era cap bellesa, el dot va haver de ser bastant generós, sobretot perquè Carles II tenia debilitat per les noies boniques, de manera que la ciutat va formar part del dot, i Carles es va casar amb Caterina i després la va ignorar la resta de la seva vida, però els britànics van disposar l’armada al port i van idear un gran pla per aconseguir terres i annexionar-se les Set Illes i van construir-hi una fortalesa i després una ciutat i llavors va arribar l’Imperi britànic. Era una ciutat construïda per estrangers, o sigui que era lògic que els estrangers fossin benvinguts en aquell hotel esplèndid com un palau amb vistes al port, que era l’única raó de ser de la ciutat. Però no només era per a estrangers, era un edifici massa romàntic, amb aquella cúpula vermella, emmurallat, encantat, amb llums d’aranya belgues i, a les parets i als terres, obres d’art, catifes i mobles d’arreu d’aquell país gegant, el país que no es podia anomenar, o sigui que, si eres un jove amb ganes d’impressionar la teva estimada, trobaves d’alguna manera els diners per portar-la a la sala amb vistes al mar i mentre la brisa us acariciava la cara bevíeu te o suc de llima i menjàveu sandvitxos de cogombre i pastís i ella t’estimava perquè l’havies portat al cor màgic de la ciutat. I potser la segona vegada que tinguéssiu una cita l’hi tornaries a portar per assaborir el menjar xinès del pis de baix i després d’això ja te l’hauries ficat a la butxaca.

El més granat de la ciutat, i del país, i del món van fer seu el vell i esplèndid hotel quan els britànics ja havien marxat —‌prínceps, polítics, estrelles de cinema, líders religiosos, les cares més famoses i més boniques de la ciutat, del país i del món s’afanyaven a agafar posicions als seus passadissos—, i es va convertir en un gran símbol de la ciutat que no es podia anomenar, igual que la torre Eiffel o el Colosseu o l’estàtua del port de Nova York que es deia «La Llibertat Il·lumina el Món».

Hi havia un mite sobre l’origen del vell i esplèndid hotel que a la ciutat que no es podia anomenar es creia gairebé tothom, tot i que no era veritat: un mite sobre la llibertat, sobre com van expulsar els imperialistes britànics, tal com havien fet els americans. Segons aquesta història, una vegada, a principis del segle XX, un vell i esplèndid senyor cofat amb un fes, i que resulta que era l’home més ric del país que no es podia anomenar, va intentar visitar un altre hotel esplèndid, més vell, situat al mateix barri, però li van negar l’entrada per culpa de la seva raça. El vell i esplèndid senyor va assentir, va girar cua, va comprar un terreny considerable al final del carrer i hi va fer construir l’hotel més esplèndid i magnífic que s’havia vist mai a la ciutat que no es podia anomenar i al país que no es podia revelar, i, poc temps després, això va provocar la fallida de l’hotel que li havia negat l’entrada. Així, en l’imaginari col·lectiu, l’hotel es va convertir en un símbol de rebel·lió, de la victòria sobre els colonitzadors en el seu propi terreny, de com els havien fet fora, mar enllà, i fins i tot quan s’havia conclòs de manera rotunda que en realitat no havia passat res de tot allò, no va canviar res, perquè un símbol de llibertat i victòria és més poderós que els fets.

Van passar cent cinc anys. Llavors, el 23 de novembre del 2008, deu homes armats amb fusells automàtics i granades de mà van salpar de l’hostil país veí en direcció a l’oest del país que no es podia anomenar. A les motxilles hi portaven munició i narcòtics potents: cocaïna, esteroides, LSD i xeringues. Durant el trajecte cap a la ciutat que no es podia anomenar van segrestar un vaixell de pesca, van abandonar la seva embarcació, van pujar dos bots a bord del vaixell de pesca i van dir al capità cap on s’havia de dirigir. Quan van ser a prop de la costa, van matar el capità i van pujar als bots. Després molta gent es va preguntar per què els guardacostes no els havien vist ni havien intentat interceptar-los. Se suposava que la costa estava ben vigilada, però aquella nit havia fallat alguna cosa. Quan els bots van arribar a terra, el 26 de novembre, els homes armats es van dividir en petits grups i es van encaminar cap als seus objectius: una estació de tren, un hospital, una sala de cinema, un centre jueu, un cafè molt concorregut i dos hotels de cinc estrelles, un dels quals era l’hotel descrit més amunt.

L’atac a l’estació de tren va començar a les 21.21 i va durar una hora i mitja. Els dos assaltants van disparar de manera indiscriminada i van assassinar cinquanta-vuit persones. Van sortir de l’estació i al final els van acorralar a prop d’una platja de la ciutat, on en van matar un i van capturar l’altre. Mentrestant, a les 21.30, un altre equip d’assassins va fer explotar una gasolinera i després va començar a disparar a la gent que havia tret el cap per les finestres del centre jueu. A continuació, van atacar el centre en si i van matar set persones. Al cafè en van morir deu. Durant les quaranta-vuit hores següents potser trenta persones van morir a l’altre hotel.

Cap a les 21.45 els assaltants van atacar l’hotel que s’estimava tothom. Primer van disparar als clients de la zona de la piscina i després van anar cap als restaurants. Una noia que treballava a la sala amb vistes al mar on els joves portaven les nòvies per impressionar-les va ajudar molts clients a escapar-se per la porta de servei, però quan els assaltants van irrompre a la sala també la van matar. Van fer esclatar les granades i, durant un setge que es va allargar tres dies, hi va haver una matança. A fora hi havia equips de televisió i una munió de gent i algú va cridar: «L’hotel s’ha incendiat!». Les flames saltaven des de les finestres del pis de dalt de tot i també s’havia calat foc a la famosa escala. Entre els que van quedar atrapats per les flames i van morir cremats hi havia la dona i els fills del director de l’hotel. Els assaltants tenien còpies dels plànols de la planta baixa de l’hotel, més detallats que els que tenien les forces de seguretat. Van fer servir les drogues per mantenir-se desperts i l’LSD, que no és un psicoestimulant, combinat amb les altres drogues (que sí que ho eren), va crear en els assassins un deliri al·lucinogen desbocat, i reien sorollosament mentre mataven. A fora, els equips de televisió van informar dels clients de l’hotel que havien aconseguit escapar-se i els assassins van mirar la tele per descobrir per on s’havien escapat. Al final del setge, havien mort més de trenta persones, moltes de les quals eren membres del personal de l’hotel.

 

 

Els Golden, amb el nom original que després abandonarien, vivien en una comunitat tancada, al barri més exclusiu de la ciutat, al capdamunt del turó més exclusiu, en una casa gran i moderna amb vistes a les mansions art déco que vorejaven la badia de ponent, on cada vespre es capbussava el sol vermell. Ens els podem imaginar allà, el vell —‌no tan vell llavors— i els fills —‌també més joves—: el primogènit, un sapastre gros, brillant i agorafòbic; el mitjà, amb les seves escapades nocturnes i els seus retrats de societat, i el petit, ple de foscor i desconcert. Pel que sembla, durant molts anys el vell els havia animat a jugar a posar-se noms clàssics, igual que els havia ensenyat des del principi que no eren persones normals i corrents, sinó cèsars, déus. Els emperadors romans, i després els monarques bizantins, eren coneguts pels àrabs i els perses com a Qaisar-e-Rúm, cèsars de Roma. I si Roma era Rúm, ells, els reis d’aquella Roma oriental, eren rumi. Això els va portar a estudiar el savi i místic Rumi, també conegut com a Jalal-ad-Din Balkhi, i el pare i els fills es dedicaven a llançar-se les seves cites com si fossin pilotes de tenis: «el que busques et busca a tu», «ets l’univers en moviment extàtic», «crea’t mala fama», «desplega el teu propi mite», «ven-te l’astúcia i compra’t perplexitat», «cala foc a la teva vida», «busca els que atiïn les teves flames» i «si et vols curar, deixa’t caure malalt», fins que es van cansar de les prescripcions del savi i van començar a inventar-se les seves per fer-se riure entre ells: «si vols ser ric, fes-te pobre», «si algú et busca, ets tu qui el busques a ell», «si et vols posar dret, fes la vertical».

Després d’això van deixar de ser rumi i es van convertir en els Julii llatins, els fills del cèsar, que eren —‌o serien— cèsars per dret propi. Eren d’una família antiga que afirmava que els seus avantpassats es remuntaven a Alexandre el Gran —‌que segons Plutarc era fill del mateix Zeus—, o sigui que almenys eren comparables a la dinastia julioclàudia, que es considerava descendent de Iulus, el fill del pietós Enees, príncep de Troia, i per tant de la mare d’Enees, la deessa Venus. Pel que fa a la paraula cèsar, tenia com a mínim quatre orígens possibles. ¿Potser el primer cèsar havia matat un caesai, «elefant» en àrab? ¿Potser tenia els cabells molt espessos, caesaries? ¿Potser tenia els ulls grisos, oculis caeslis? ¿O potser el seu nom venia del verb caedere, tallar, perquè va néixer per cesària?

—Jo no tinc els ulls grisos i la meva mare em va parir com sempre s’ha fet —‌va dir el vell—. I els cabells, tot i que encara me’n queden, se m’han esclarissat; tampoc he matat cap elefant. A fer punyetes el primer cèsar. He decidit dir-me com Neró, l’últim.

—¿I llavors qui som, nosaltres? —‌va preguntar-li el fill mitjà.

—Sou els meus fills —‌va dir el patriarca arronsant-se d’espatlles—. Trieu el nom que vulgueu.

Després, quan va arribar el moment de marxar, van descobrir que el seu pare ja havia preparat els documents necessaris per viatjar amb els nous noms, i no se’n van sorprendre. Era un home que anava per feina.

I vet aquí, com si fos en una fotografia antiga, la dona del vell, una dona menuda i trista, amb els cabells grisosos recollits en un monyo descuidat i el record del mal autoinfligit als ulls. La dona del cèsar, que havia d’estar lliure de tota sospita, sí, però que també havia d’assumir la pitjor feina del món.

El 26 de novembre al vespre, alguna cosa va passar en aquella gran casa, una discussió d’alguna mena entre el cèsar i la seva dona, i ella va enviar a buscar el Mercedes i el xòfer i va sortir de casa trasbalsada a la recerca del consol de les amigues, i és per això que estava asseguda a la sala amb vistes al mar de l’hotel que s’estimava tothom, menjant sandvitxos de cogombre i bevent suc de llima ben endolcit, quan els assaltants al·lucinats van irrompre-hi rient eufòricament, les pupil·les girant en espiral i ocells imaginaris i psicodèlics voleiant per sobre dels seus caps, i van començar a disparar a matar.

I sí, el país era l’Índia, esclar, la ciutat era Bombai, esclar, la casa formava part de la luxosa colònia de Walkeshwar, al capdamunt del turó de Malabar, i sí, esclar, aquells eren els atacs del terrorisme musulmà llançats des del Pakistan per Lashkar-e-Taiba, l’Exèrcit dels Purs, primer sobre l’estació de tren abans coneguda com a Victoria Terminus o VT i actualment, com tot a Bombai/Mumbai, rebatejada amb el nom de Shivaji, en honor al príncep heroi dels maratha, i després sobre el cafè Leopold de Colaba, l’hotel Oberoi Trident, el cinema Metro, l’hospital Cama and Albless, la casa jueva Chabad i l’hotel Taj Mahal Palace and Tower. I sí, al final dels setges i els combats de tres dies, va resultar que la mare dels dos germans Golden més grans (sobre la mare del més petit hi haurà coses a dir més endavant) va formar part de les víctimes.

Quan el vell va saber que la seva dona estava atrapada dins del Taj, els genolls li van fer figa i hauria caigut pels graons de marbre de la casa de marbre, des de la sala d’estar de marbre fins a la terrassa de marbre de més avall, si no hi hagués hagut un criat prou a prop per agafar-lo, i és que sempre n’hi havia algun, de criat. El vell va quedar de genolls i es va tapar la cara amb les mans i el cos li va trontollar amb uns sanglots tan forts i convulsius que era com si hi hagués una criatura amagada a les profunditats del seu interior intentant-se escapar. Durant tot el temps que van durar els atacs, es va estar en aquella posició de pregària, al capdamunt de les escales de marbre, negant-se a menjar o dormir, donant-se cops de puny al pit com un ploramorts professional i atribuint-se la culpa del que havia passat. Jo no sabia que hi anava, es planyia, ho hauria d’haver sabut, ¿per què la vaig deixar marxar? Durant aquells dies l’aire de la ciutat era d’un to fosc com la sang, fins i tot al pic del migdia, fosc com un mirall, i el vell s’hi va veure reflectit i el que va veure no li va agradar; i la força de la seva visió va ser tan gran que els seus fills també la van veure, i quan els va arribar la mala notícia, la notícia que posava fi a la vida que havien portat fins a aquell moment, els passejos dels caps de setmana per l’hipòdrom amb membres de les famílies més antigues i importants de Bombai i també amb els nou-rics, l’esquaix i el bridge i els banys a la piscina i el bàdminton al Willingdon Club, les estrelles de cinema, el hot jazz, tot desaparegut per sempre, enfonsat sota un mar de mort, van acceptar el que el seu pare els va dir que volia ara, que era deixar aquella casa de marbre per sempre, i la ciutat trencada i bel·licosa on s’alçava, i també tot aquell país vulnerable, corrupte, brut, tot el que ara de sobte, o potser no tan de sobte, el seu pare detestava, es van avenir a esborrar tots i cadascun dels detalls del que havia significat per a ells aquella vida i del que ells havien sigut i del que havien perdut: aquella dona que, esbroncada pel seu marit, s’havia vist empesa cap al seu destí funest, una dona que tenia dos fills que l’estimaven i que una vegada s’havia sentit tan terriblement humiliada pel seu fillastre que havia intentat suïcidar-se. Farien taula rasa, adoptarien una nova identitat, creuarien el món i serien unes altres persones. S’escaparien de l’àmbit històric per endinsar-se en el personal, i en el Nou Món només es mourien en aquest àmbit i no esperarien altra cosa: estar deslligats individualment, sols, arribar cadascun d’ells a un acord amb el dia a dia, fora de la història, fora del temps, en privat. A cap d’ells se’ls va acudir que la seva decisió naixia d’una presumpció colossal, aquesta idea que podien escapolir-se de l’ahir i començar l’endemà com si no formés part de la mateixa setmana, anar més enllà dels records, de les arrels, de l’idioma i de la raça a la terra del jo fet a si mateix, que és una altra manera de dir Amèrica.

Que injustos vam ser amb ella, amb la dona morta, quan en el nostre afany de xafarderia vam atribuir la seva absència de Nova York a la infidelitat. Era la seva absència mateixa, la seva tragèdia, el que explicava la presència de la seva família entre nosaltres. Ella era el significat d’aquesta història.

L’emperador Neró, quan va morir la seva dona, Popea Sabina, va cremar les reserves de deu anys d’encens aràbic al funeral. En el cas del Nero Golden, però, finalment tot l’encens del món no va poder dissimular la pudor.

 

 

El terme jurídic benami sembla gairebé francès, ben-ami, i fa creure a l’incaut que podria voler dir «bon amic», bon ami, o «benvolgut», bien-aimé, o una cosa així. Però de fet la paraula és d’origen persa i la seva arrel no és ben-ami sinó bé-námi. Bé és un prefix que vol dir «sense» i nám vol dir «nom»; per tant, benami és sense nom, o anònim. A l’Índia, les transaccions benami són adquisicions de propietat en què el presumpte comprador —‌el titular de la propietat adquirida— és només un testaferro, utilitzat per amagar el propietari real. En argot americà antic, del benami se’n diria «home de palla».

El 1988 el govern de l’Índia va aprovar la Llei de transaccions benami (prohibicions), que il·legalitzava aquestes compres i possibilitava que l’estat recuperés propietats adquirides d’aquesta manera. Van quedar, però, molts buits legals. Una de les maneres amb què les autoritats han intentat cobrir aquests buits és creant el sistema Aadhaar. L’Aadhaar és un número d’identificació de la seguretat social de dotze dígits assignat a cada ciutadà indi per a tota la vida i que s’ha de fer servir obligatòriament en totes les transaccions financeres i immobiliàries, cosa que permet detectar electrònicament la implicació del ciutadà en aquestes transaccions. No obstant, l’home que coneixem com a Nero Golden, ciutadà americà durant més de vint anys i pare de ciutadans americans, ja s’havia avançat clarament a la jugada. Quan va passar el que va passar i tot va sortir a la llum, vam saber que, sobre el paper, la casa Golden era propietat d’una senyora d’una certa edat, la més veterana de les dues lleials confidents del Nero, i no hi havia cap document legal que demostrés el contrari. Però va passar el que va passar, i després d’això fins i tot els murs que el Nero havia erigit tan a consciència es van esfondrar, i va quedar davant nostre tot l’abast esgarrifós dels seus crims, despullats enmig de la llum diàfana de la veritat. Això va ser en el futur. De moment, ell era simplement el N. J. Golden, el nostre ric i —‌tal com descobriríem— vulgar veí.