dels estats perceptius i el seu caràcter conceptual o cognitiu?, quin tipus de cre-
ença seria la percepció?, és el contingut de l’estat perceptiu el que causa una
determinada creença o hi ha alguna altra mena de lligam?
Per tal d’ocupar-nos d’aquests problemes, tornem a l’explicació de l’error
perceptiu. Si hom accepta el caràcter cognitiu de la percepció –és a dir, que per-
cebre, en part, és una forma de creença–, aleshores la cosa sembla més fàcil: ja
no cal seguir l’estratègia del realista indirecte i, primer, postular entitats
intermèdies i, després, explicar l’error com una manca d’ajustament entre el
contingut de l’estat perceptiu i l’objecte extern. No, l’error perceptiu seria sim-
plement un desajustament entre una creença i el món. Tanmateix, aquesta
solució no sembla que pugui retre comptes fàcilment ni de les il·lusions ni de
l’argument de l’interval temporal. Al contrari, sembla que per a aquests casos
necessitarem la noció de contingut d’estats perceptius. Aquesta noció, però, ja
formarà part del nou concepte de percepció de què pot fer ús el realista. El que
necessitem, per tant, és determinar què hem d’entendre ara per contingut
d’un estat perceptiu.
Després de les darreres observacions, sembla clar que el realista no està obligat
a entendre el contingut d’estats perceptius com una entitat que es presenta
davant de la consciència, una cosa que es posa davant de l’ull de la ment.
Aquí, per contingut d’estats perceptius podem entendre simplement la
manera de percebre del subjecte. Posem-ne un exemple: quan diem “veig el
vermell de la cirera”, tendim a refiar-nos de l’aparença lingüística i considerar
–com fan el realista directe, l’indirecte i el fenomenista– que hi ha una entitat
que és el vermell de la cirera davant de la consciència.
Podem interpretar, però, la situació d’una altra manera, i entendre que perce-
bre el vermell de la cirera és només “percebre vermell” la cirera o, si es vol,
“percebre en vermell” o “percebre vermellament” la cirera. Aquí el vermell ja
no és una entitat separable –una qualitat que té la cirera tan separable com la
pell o el pinyol, o una entitat mental intermèdia i separable entre la cirera real
i la nostra consciència–, sinó una qualitat de la nostra manera de percebre, una
qualitat de la nostra manera de reaccionar. En aquest sentit, el vermell tindria
un estatus semblant al del dolor quan diem “tinc dolor”, a saber, que no estem
dient que tenim alguna cosa, com tenim mans, sinó que ens sentim dolorosa-
ment. (I una cosa semblant seria vàlida respecte a la percepció d’objectes: per-
cebre una cirera no seria estar en possessió d’una imatge mental de cirera, sinó
que, en part, seria reaccionar d’una determinada manera davant d’un segment
de realitat.)
Doncs bé, aquesta nova comprensió del que pugui ser el contingut dels
estats perceptius –de fet, no serien ja continguts, sinó maneres o modes de
percebre– permet al realista explicar els errors perceptius. Si ens atenim
sols a la manera de percebre, hom podria dir que l’error sorgeix quan la
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 99 Teoria del coneixement