com a quelcom. En resum: percebre no seria una activitat, ni un procés, ni
un estat ni una operació, físics o mentals; tampoc l’estadi final o l’efecte
d’algun procés que anés de l’objecte percebut al subjecte; i, per tant,
percebre no seria el reconeixement mental –l’aprehensió– d’aquest esta-
di final a través de la forma de continguts mentals privats.
Evidentment, una crítica fàcil a aquest plantejament seria afirmar que tot
assoliment d’un resultat inclou alguna mena de procés causal. És més, hom hi
podria afegir que els esdeveniments instantanis solen ser el resultat o l’estadi
final de processos causals que tenen una duració en el temps. Així, res no
podrà impedir que els continguts dels estats perceptius puguin ser el resultat o
l’estadi final d’aquests processos. Ara bé, el realisme doxàstic no té per què
negar l’existència de processos causals; simplement considera que no tenen la
rellevància que el realista indirecte els atorga: per exemple, fer-ne ús per a
explicar els errors perceptius com un desajustament. En aquest cas, però, la
pregunta és com explicarà els errors perceptius el realisme doxàstic i si, en fer-
ho, no tindrà les mateixes dificultats que el realisme directe, ja que el realisme
doxàstic també és un realisme directe.
Com hem vist abans, el problema del realisme directe –problema que el feia
anar cap a un realisme indirecte– era explicar l’error que produeixen les
il·lusions i l’interval temporal. I aquí el realista directe, en no postular entitats
intermèdies –és a dir, en no invocar processos causals que tenen com a ele-
ment final representacions mentals–, ho tenia malament: si només existeix un
objecte de percepció –l’objecte extern– i no podem parlar, a diferència del rea-
lista indirecte, d’un desajustament entre objecte extern i entitat intermèdia
interna, com podrem explicar l’error?
Tanmateix, la situació no té per què ser tan dramàtica per a un realista di-
recte:
a) D’entrada, pot abandonar, com ara sembla factible, la idea que la percepció
sigui una aprehensió (visió mental) de quelcom.
b) En segon lloc, pot apostar per la idea que la percepció és una forma de cre-
ença: una aprehensió de quelcom com quelcom –heus aquí per què aquest rea-
lisme mereix el qualificatiu de doxàstic*.
c) Per acabar, el realista no té per què abandonar la idea que els processos cau-
sals i els continguts dels estats perceptius són rellevants, sinó que pot intentar
combinar-los amb el caràcter cognitiu de la percepció, és a dir, amb el fet que
es tracta d’un tipus de creença o d’un guany cognitiu.
Ara bé, una vegada arribats aquí, evidentment, apareixeran nous interrogants.
En concret: com estan combinats i en quin sentit són separables el contingut
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 98 Teoria del coneixement
* El mot grec dokhesis significava
‘opinió, creença; sospita,
figuració’.