nades, i això amb la intenció de mostrar que el vocabulari amb què solen
expressar-se les teories de la percepció no sols és bastant inadequat, sinó que ja
pressuposa de manera implícita una teoria sobre la percepció. Com hem vist,
és usual parlar de la percepció com una aprehensió, és a dir, com una activitat,
una operació, un procés o un estat mental. Ara bé, si observem l’ús quotidià de
les paraules, les coses semblen diferents. Així, mentre que escoltar o observar
fan referència a activitats, veure i oir –percebre– no hi fan referència. És més,
estat i procés es refereixen a episodis temporals, mentre que veure i oir –percebre–
no tenen per què tenir duració temporal, sinó que poden ser quelcom instan-
tani. Igualment, procés i activitat suggereixen quelcom susceptible d’observa-
ció pública, cosa que no succeeix amb percebre: és possible observar algú
mirant o escoltant alguna cosa, però no seria possible observar com veu o oeix
aquest objecte. En resum: la percepció, si ens atenim als usos quotidians de les
paraules, no seria ni una activitat, ni una operació, ni un procés, ni un estat; ni
quelcom que duri temps o que sigui intersubjectivament observable.
Ara bé, en aquest punt, semblarien possibles dos moviments:
• En primer lloc, algú podria afirmar que justament per això la percepció
haurà de ser quelcom (acte, procés o estat) mental.
Per al realisme doxàstic, però, allò mental no serà allò determinant en l’ex-
plicació de la percepció.
• En segon lloc, podríem afirmar que la percepció consisteix a tenir una
experiència, una representació: la pura consciència de quelcom que se’ns
presenta d’una manera muda, i que podria ser signe d’alguna altra cosa.
Això, però, aniria en contra del caràcter instantani i cognitiu de la percepció.
Efectivament, el caràcter instantani de la percepció faria que aquesta no fos cap
mena d’inferència, i ja hem vist que tant el representacionista com el fenome-
nista afirmen que la percepció inclou processos inferencials (bé de l’objecte
extern que és la causa de les representacions, bé d’altres futures dades sensorials).
Igualment, afirmar que percebre és tenir una representació o una dada sensorial
ocultaria el caràcter actiu de reconeixement i d’identificació d’objectes i de pro-
pietats que està incorporat en la percepció: mai no percebem quelcom, sinó que
sempre percebem quelcom com a quelcom. Posem-ne un exemple: algú ens
mostra una fotografia d’un familiar nostre i, de sobte –és a dir, instantània-
ment–, no sols percebem la cara d’una persona, sinó que, a més a més, desco-
brim les semblances que hi ha entre la persona fotografiada i altres familiars. És a
dir, instantàniament hem percebut quelcom com a quelcom.
Doncs bé, en aquest sentit podríem dir que percebre és un verb que indi-
ca l’assoliment instantani i inobservable d’un resultat, a saber, el reco-
neixement i la identificació instantània (no inferencial) de quelcom
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 97 Teoria del coneixement
… que en veure una
fotografia d’un individu veu
determinades semblances
amb altres té una percepció
diferent que una persona que
no les veu, tot i que la font
de percepció sigui la mateixa.
El que veuen és el mateix
però com ho veuen és
diferent, i aquest ‘veure com’
és inseparable del percebre.
Una persona…