rials. Dit d’una altra manera: és en la percepció d’objectes, entesos com a pos-

sibilitats permanents de sensació, on l’error es pot produir, ja que aquesta per-

cepció no és directa, sinó inferida. Ara bé, fixem-nos en què significa tot això.

Abans hem vist que el realista indirecte parlava dels objectes com a entitats

inferides causalment: els objectes eren la causa física no percebuda dels con-

tinguts dels estats perceptius. Ara, per contra, veiem que, per al fenomenista,

els objectes són també entitats inferides: conjuncions de dades sensorials no

percebudes però inferides inductivament.

Doncs bé, justament això farà que, respecte a l’escepticisme, el fenome-

nista no pugui trobar-se en millor situació que el realista indirecte. Efec-

tivament, si tota la justificació que pot plantejar el fenomenista és induc-

tiva, aleshores la justificació mai no serà concloent. De fet, la base de les

inferències del fenomenista serà sempre finita i, per tant, les expectatives

sempre podran ser falses: per exemple, res no impedeix que a partir d’ara

el sabor de cirera no acompanyi les restants dades sensorials de cirera. I

amb això l’escèptic en tindria prou, ja que seria lògicament possible,

acceptant un món de dades sensorials, que tot el coneixement perceptiu

d’objectes fos erroni.

1.2.3. El realisme directe i doxàstic

Malgrat les modificacions que els arguments de la il·lusió i de l’interval tempo-

ral poden obligar-nos a fer a la comprensió intuïtiva de la percepció, i que,

com hem vist, donaven lloc al realisme representacionista i al fenomenisme,

cal tenir present que aquesta comprensió encara roman viva. En concret, la

idea que la percepció consisteix en una aprehensió mental que, mitjançant els

sentits, un subjecte pot tenir de determinades entitats que li són externes i

independents. Tanmateix, aquesta caracterització no és innocent, i ens com-

promet amb dues tesis fins ara acceptades acríticament:

a) D’una banda, la distinció “exterior-interior” a la ment.

b) De l’altra, la idea que la percepció és únicament i essencialment una apre-

hensió sensorial –una espècie de visió– d’un objecte que, per al realista represen-

tacionista, és una representació del món extern i, per al fenomenista, una

dada sensorial.

Doncs bé, està legitimada la distinció “exterior-interior”?, és la percepció

únicament i essencialment una aprehensió sensorial –una espècie de visió–

d’una entitat?

Una manera d’intentar negar aquestes pressuposicions és a partir de l’anàlisi

de l’ús quotidià del terme percepció i d’altres expressions que hi estan relacio-

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 96 Teoria del coneixement

... d’errors perceptius: si

només estàvem equivocats

respecte a algunes dades

sensorials, com en el cas del

plat rodó que sembla

el·líptic, hauríem sofert una

il·lusió; si, per contra,

estàvem equivocats respecte

a totes les possibles dades

sensorials, com Macbeth

amb la daga, seríem davant

d’una al·lucinació.

Alguns exemples...