podríem tastar una cirera i, a partir de la dada sensorial del sabor de cirera,
podríem esperar l’aparició de la dada sensorial del color de cirera, expectativa
que s’acompliria si obríssim els ulls.
Doncs bé, atès que la ment humana té expectatives d’aquesta mena, Mill pen-
sa que som capaços de construir un món d’objectes els elements bàsics del
qual són les dades sensorials de què som conscients en un moment determi-
nat. Per exemple: ara només sóc conscient d’aquelles dades sensorials que con-
figuren els objectes de l’habitació on sóc; no obstant això, no tinc cap dubte de
l’existència del món més enllà de les meves dades sensorials actuals. En resum:
així com un objecte físic és una possibilitat permanent de sensació, el món
extern seria definible com a cúmul de sensacions possibles que se succeeixen
conforme a lleis associatives.
Tot això, però, té l’estranya conseqüència d’obligar-nos a afirmar que les dades
sensorials i els objectes entesos com a conjuncions constants de dades senso-
rials existeixen amb independència de qualsevol subjecte perceptor. I això
sembla incoherent, ja que el fenomenista ha de definir les dades sensorials
com a continguts d’estats mentals perceptius d’algun subjecte. En aquest sen-
tit, si el fenomenista no vol acceptar la solució de Berkeley d’apel·lar a Déu
com a subjecte de totes les possibles dades sensorials –Berkeley en deia idees–,
llavors sembla que haurà d’acceptar que el realista representacionista o indi-
recte es troba en una situació millor quan afirma que el món extern és al darre-
re del contingut dels estats perceptius, i explica la possibilitat de la percepció i
la continuïtat entre percepcions discontínues d’un mateix objecte.
Dèiem abans que podíem considerar el fenomenisme un intent de respondre a
l’escepticisme derivat dels arguments de la il·lusió i de l’interval temporal: l’eli-
minació del món més enllà de les dades sensorials era una manera procustiana*
de posar fi al problema d’un possible desajustament constant entre percepció i
realitat, és a dir, d’eliminar el perill d’un error perceptiu permanent i incontrola-
ble. El fenomenista, com a bon verificacionista, no accepta entitats inobserva-
bles, ni que la percepció sigui una mena d’aprehensió inferencial des d’allò
observable –les dades sensorials– fins a allò inobservable –els objectes externs.
Doncs bé, aquí ja trobem una primera resposta a l’escèptic: si ens movem en el
pla de les dades sensorials –dirà el fenomenista–, l’error no és possible perquè
les dades sensorials, en tant que donades a la consciència, són immediates,
incorregibles i indubtables. Ara bé, això no farà callar l’escèptic, perquè el
fenomenista encara haurà d’explicar els errors perceptius. I aquí el fenome-
nista només pot afirmar que l’error es produeix quan les dades sensorials que
percebem en un moment determinat ens en fan tenir una expectativa equivo-
cada, és a dir, ens fan esperar que les dades sensorials posteriors tindran carac-
terístiques que, de fet, no tenen.
Com veiem, per al fenomenista, l’error perceptiu no es troba en l’aprehensió
de les dades sensorials, sinó en l’expectativa d’aparició de futures dades senso-
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 95 Teoria del coneixement
Per a ampliar el
coneixement de la tesi
fenomenista de Mill, podeu
consultar l’obra següent:
J.S. Mill (1979). An
Examination of Sir William
Hamilton’s Philosophy.
Toronto: University Press.
Lectura
complementària
* Procust és un personatge de la
mitologia grega que es va
comprar un llit i, com que el llit
era petit i no hi cabia, es va tallar
les cames per poder-s’hi ficar.