1.2.2. El fenomenisme
Allò característic del fenomenisme és la negació de l’existència d’un món
darrere de les dades sensorials que podem tenir en la percepció. En conseqüèn-
cia, per als fenomenistes, l’única cosa que existeix i l’única cosa que pot ser un
objecte d’aprehensió sensorial són les dades sensorials o, en tot cas, comple-
xos de dades sensorials.
Així doncs, el fenomenista coincideix amb el realista directe a afirmar
que els objectes de la percepció són directes, i que no hi ha intermedia-
ris perceptuals, tot i que té una concepció diferent de quins són aquests
objectes directes. Igualment, el fenomenisme coincideix amb el realis-
me indirecte en tant que, a parer seu, els objectes de percepció no són
objectes físics o materials, almenys en el sentit que el realista dóna a
aquests termes.
Això no obstant, el fenomenista podrà tenir la seva definició d’objecte físic: el
que usualment anomenem objectes físics –ens dirà– són conjunts, conglome-
rats, col·leccions o construccions de dades sensorials. Per exemple, una cirera
no serà altra cosa que una conjunció constant o una classe de determinades
dades sensorials de sabor, color, olor, textura, forma, etc., la qual és present en
els subjectes perceptors. Ara bé, aquí el problema fonamental serà l’explicació
de l’existència d’allò no percebut en un moment determinat, ja que, en fer seu
el principi que esse est percipi, el fenomenista haurà d’explicar com les dades
sensorials –i els objectes físics, entesos com ell els entén– poden existir quan
ningú no les percep.
La solució és afirmar que les dades sensorials i els objectes, entesos
com a conjuncions constants de dades sensorials que en un moment
determinat no són percebuts per cap subjecte, no obstant això,
podrien ser percebuts per algun subjecte. En altres paraules: el feno-
menista haurà de distingir dades sensorials reals de possibles; i, així,
com va fer J.S. Mill, podrà definir els objectes físics com a possibili-
tats permanents de sensació.
Segons Mill, que segueix de prop Hume, la ment humana pot formar-se la
idea –o tenir expectatives– de dades sensorials possibles –ell en deia sensa-
cions– de les quals encara no ha tingut consciència, però que en podria tenir si
les circumstàncies fossin favorables. La ment funciona d’una manera associa-
tiva, i, si dues dades sensorials s’han presentat sempre juntes, la ment tendeix
a considerar que aniran regularment juntes. I aquí la justificació, evident-
ment, serà inductiva: conjuncions passades fan que la ment esperi conjun-
cions futures d’una manera justificada. Per exemple, amb els ulls closos
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 94 Teoria del coneixement
Han defensat tesis
fenomenistes els autors
següents:
G. Berkeley (1980).
Principios del conocimiento
humano. Buenos Aires:
Aquilar.
G. Berkeley (1983). Tres
diàlegs. Barcelona: Laia.
D. Hume (1981). Tratado
de la naturaleza humana.
Madrid: Nacional.
B. Russell (1973). “Nuestro
conocimiento del mundo
externo”. Obras completas
(vol. II). Madrid: Aguilar.
B. Russell (1969). Misticisme
i lògica. Barcelona: Edicions
62.
G.E. Moore (1972). Defensa
del sentido común y otros
ensayos. Madrid: Taurus.
R. Carnap (1988). La
construcción lógica del
mundo. Mèxic: UNAM.
A.J. Ayer (1979). Los
problemas centrales de la
filosofía. Madrid: Alianza.
Lectures
complementàries
John Stuart Mill (1806-1873).