ció de la dada sensorial i la consciència de la percepció d’un objecte, ni la
consciència de cap trànsit de la primera a la segona.
• En segon lloc, com ja hem vist, perquè aquesta distinció obliga a la intro-
ducció d’entitats intermèdies, cosa a la qual el realista directe, si és cohe-
rent, no pot comprometre’s.
Ara bé, per al realista directe, les al·lucinacions cal considerar-les quelcom dife-
rent de la percepció –per exemple, la daga que veia Macbeth podria ser un pro-
ducte de la seva imaginació–, mentre que les altres il·lusions serien casos de
veure com, és a dir, que hom percep l’objecte físic com si fos un altre objecte o
una propietat com si en fos una altra –per exemple, un branquilló com si fos
una daga o la rodonesa del plat com una el·lipse–. El problema, però, és que el
realista directe no ho té fàcil per a explicar aquest percebre com o què són els
productes de la imaginació si no introdueix continguts d’estats de percepció i,
així, entitats intermèdies. ¿És possible explicar els treballs de la imaginació
sense apel·lar a continguts mentals?; és a dir: quin tipus d’entitat veu Macbeth
quan, al·lucinant, veu una daga?, què és allò que percep algú quan pren un
branquilló per una daga si no és una daga?
En conseqüència: el realisme directe, tal com l’hem presentat fins ara, és una
posició inestable que tendeix a convertir-se en un realisme representacionista,
i a concebre la percepció com una aprehensió indirecta dels objectes físics.
De fet, abans hem arribat a una conclusió semblant en presentar el realisme
directe sofisticat. Doncs bé, per aquests motius, si el realisme directe vol ser
una posició defensable, s’haurà de reformular; d’això, però, ens n’ocuparem
més endavant.
3) I, què hi ha de la versió ingènua del realisme indirecte o representacionis-
ta? D’entrada, la primera dificultat és el seu caràcter fortament antiintuïtiu:
accepta en els objectes físics l’existència de colors, sabors, formes, mides, etc. no
percebuts ni perceptibles per cap subjecte perceptor, ja que nosaltres només per-
cebem les seves rèpliques mentals. En segon lloc, l’escèptic, és clar, podria pre-
guntar com és que el realista sap això. O millor dit: atès que el realista indirecte
ingenu ho sap de la mateixa manera que el realista indirecte, en general, sap que
les qualitats primàries percebudes estan causades per les qualitats primàries no
percebudes que pertanyen a l’objecte, però el realista indirecte ingenu no sap
res. Com hem vist abans, en el cas del realista indirecte sofisticat tot són entitats
inferides des d’un procés causal també inferit; i ara veiem que el realisme indi-
recte ingenu també necessita postular entitats no percebudes.
Així les coses, si el realista directe s’esmuny cap al realisme indirecte, i el
realisme indirecte no té dret a postular allò no perceptible, per què no
podem quedar-nos amb allò directament perceptible, és a dir, els contin-
guts dels estats perceptius –les dades sensorials–? En altres paraules: per què
no es pot abraçar el fenomenisme?
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 93 Teoria del coneixement
Vegeu el subapartat 1.2.3
d’aquest mòdul didàctic.
!