Igualment, en tant que dues persones que perceben el mateix objecte físic
podrien posseir diferents continguts en els seus estats perceptius –o una matei-
xa persona en diferents circumstàncies–, no hi hauria cap problema per a
explicar la relativitat de la percepció: aquesta estaria en funció de diferències
en els continguts dels estats perceptius.
I en aquesta mateixa línia seria possible explicar l’interval temporal: no hi ha
cap problema en el fet que sempre hi hagi un interval temporal entre el
moment en què un objecte té una determinada propietat –existeixi encara
l’objecte o hagi deixat d’existir– i el moment en què percebem aquesta propie-
tat, ja que allò que hom percep no és l’objecte, sinó el contingut de l’estat per-
ceptiu que, d’una banda, és simultani a la percepció i, de l’altra, es troba cau-
salment connectat amb l’objecte.
Ara bé, com hem indicat adés, no és difícil veure que la introducció dels con-
tinguts d’estats perceptius avivarà els reptes de l’escepticisme, i això que, en
part, es van introduir amb l’esperança d’eliminar-los:
a) Efectivament, d’una banda, tenim el revers de l’argument que pretendria
neutralitzar l’argument de l’error: si percepcions exitoses i anòmales poden
tenir com a entitat intermèdia continguts qualitativament indistingibles, ales-
hores, ¿no podria ser anòmala tota percepció i, per tant, un altre cop hauríem
de concloure que la percepció no és una forma fiable de coneixement?
b) I, en segon lloc, si l’objecte indirecte de percepció no es percep directa-
ment, sinó que s’infereix causalment des dels continguts dels estats percep-
tius, i si a més tampoc no podem percebre directament els processos causals
que van de l’objecte a la representació, sinó sols l’estadi final –la mateixa
representació–, quina garantia tenim de l’existència i de les qualitats primàries
de l’objecte físic? Sembla que cap, diria l’escèptic. I aquí no valdria dir que la
postulació del món extern és la millor explicació que tenim per a retre comp-
tes dels continguts dels estats perceptius.
Atès que tot queda en una postulació d’entitats inobservables, l’escèptic no
necessitarà gaires arguments per a arruïnar aquesta estratègia: la hipòtesi
d’un error perceptiu sistemàtic o la hipòtesi cartesiana del somni serien su-
ficients.
2) Al seu torn, la distinció entre la pura consciència perceptual d’un contingut
d’estat perceptiu i la presència –o l’absència– d’un objecte en els sentits moles-
tarà els defensors del realisme directe ingenu, per les raons següents:
• D’entrada, perquè en la mateixa introspecció no hi ha res que s’assembli al
fet de dividir la consciència perceptiva en el reconeixement d’alguna dada
sensorial privada, i a l’acte d’interpretar o inferir aquesta dada sensorial com
a representació d’un objecte o d’una propietat d’un objecte. Al contrari, en
l’experiència tot sembla ser immediat: no hi ha cap distinció entre una intuï-
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 92 Teoria del coneixement
“MACBETH. [...] ¿És un
punyal això que tinc al meu
davant amb el mànec cridant
la meva mà? Doncs deixa’m
agafar-te. No et tinc, i
tanmateix et veig. Ah, visió
fatal, ¿no ets perceptible tant
als ulls com al tacte? ¿O ets
potser un punyal de la ment,
una delusió que ha nascut
d’un cervell oprimit per la
febre? Encara et veig i amb
una forma ben palpable com
la d’aquest que ara trec de la
beina. Ets tu que em guies
pels camins que ja havia triat,
i ets també l’instrument del
qual m’havia d’ajudar.”
W. Shakespeare (1988, pàg.
44-45)
Macbeth i la daga