percebuda directament pel subjecte. Per exemple, tot i que l’olor i la forma
percebudes de la cirera són continguts de la ment del perceptor, també existei-
xen en la cirera.
Al seu torn, la versió sofisticada (o científica) del realisme indirecte, fent seva
la distinció entre qualitats primàries i secundàries, tendirà a afirmar que, mal-
grat que totes les propietats dels objectes es copsen a través de la seva represen-
tació en la ment del subjecte perceptor, només les qualitats primàries tenen
existència real en l’objecte físic –és a dir, l’objecte indirecte de la percepció–,
mentre que les secundàries només tenen existència com a continguts d’estats
perceptius. Per a aquestes darreres no hi ha res equivalent en l’objecte, si n’ex-
ceptuem les determinades configuracions de propietats primàries que en
serien la causa.
L’apel·lació a la ciència que fa el realisme sofisticat –directe o indirecte–, en distingir
qualitats primàries de secundàries, sembla que necessitarà alguna justificació: es tracta
de la utilització filosòfica d’un conjunt d’hipòtesis científiques, i aquesta utilització ja
inclou una interpretació filosòfica no explicitada. Així, algú amb tendències fenomenis-
tes podria preguntar: per què no considerem que totes les qualitats són secundàries o,
millor, que tant les primàries com les secundàries tenen un estatus semblant i que són
percebudes directament? De fet, sembla que tan directament percebem el color o el
sabor d’un objecte, com la seva forma o la seva mida. És més, per què hem considerat les
qualitats primàries propietats separables dels aspectes fenomenològics de la percepció,
quan de fet no resulta fàcilment imaginable la percepció d’un món sense colors, olors,
sabors, textures, calor i sons? Només des de la fe del realista científic, que considera que
la ciència ofereix o està en el camí d’oferir-nos la descripció de la realitat, tal com és la
realitat en si mateixa, és possible acceptar aquest argument basat en les investigacions
empíriques.
Ara bé, la sofisticació científica amb què pot formular-se el realisme no sols invocaria
aquesta distinció entre qualitats, sinó també que les investigacions empíriques hagin
fet palesos els processos causals de la percepció, i, atesa l’existència d’aquests proces-
sos, res no sembla tan normal com dir que no podem percebre directament els objec-
tes, ja que aquests processos comptarien com a elements intermedis. Podria semblar
que aquest argument tingui en contra el fet que els subjectes mai no són conscients
d’aquests processos causals; el realista indirecte, però, podria afirmar que això no és
necessari, i que és suficient el fet de ser conscients de l’estadi final, el qual seria el con-
tingut dels estats perceptius, és a dir, aquell objecte directe i intermedi de la percepció
que necessita la seva teoria.
Passem ara a la qüestió de com es fan càrrec aquests realismes del problema dels
errors perceptius, de les il·lusions i de l’argument de l’interval temporal:
1) Aparentment, el realista indirecte és el que sembla que està en millor posi-
ció, ja que serà capaç de distingir entre la pura consciència perceptual d’un
contingut d’estat perceptiu i la presència –o l’absència– d’un objecte. En esta-
blir una diferència ontològica entre els continguts dels estats perceptius i els
objectes externs, el representacionista pot afirmar que hi ha una semblança
qualitativa entre els continguts dels estats perceptius exitosos i anòmals –de
fet, podrien ser fenomenològicament indistingibles–, i explicar la diferència
entre percepció exitosa i percepció anòmala (il·lusions i al·lucinacions) en fun-
ció de la presència o l’absència en els sentits d’un objecte extern que causa
aquests continguts. Així, mentre que en un cas de percepció reeixida el contin-
gut de l’estat perceptiu és representació i efecte de l’objecte físic que represen-
ta, en els casos anòmals el contingut de l’estat perceptiu no és l’efecte de l’ob-
jecte físic que suposadament representa.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 91 Teoria del coneixement