cies. Igualment, i respecte al fenomenista, l’escèptic encara podrà mantenir els
seus dubtes i afirmar que no hi ha manera de distingir les il·lusions del conei-
xement si tot, al capdavall, són dades sensorials.
Deixem de moment, però, el problema de l’escepticisme i caracteritzem amb
més detall el fenomenisme i les diverses opcions de realisme. De fet, per a
comprovar si aquestes teories poden oferir una rèplica convincent a l’escèptic,
en necessitem una comprensió millor.
1.2.1. Realisme directe i realisme representacionista o indirecte
La definició mínima del realisme és la següent: els objectes externs i llurs
propietats existeixen amb independència dels subjectes perceptors, és a
dir, fins i tot quan no són percebuts per ningú. Ara bé, aquesta afirmació
ontològica suporta encara dues concrecions epistemològiques:
1) Si afirmem que la percepció té lloc sense l’ajut d’intermediaris –és a
dir, que el subjecte copsa directament i immediatament els objectes i
llurs propietats–, aleshores som davant d’un realisme directe.
2) Per contra, si acceptem l’existència d’intermediaris i afirmem que és
amb el seu concurs que percebem els objectes externs i llurs propietats,
aleshores estarem defensant un realisme indirecte.
El realista indirecte es comprometrà així amb una teoria causal de la
percepció i una teoria representacionista de la ment, cosa a la qual el
realista directe no està obligat.
Tanmateix, allò que separa realistes directes i indirectes no és solament la
qüestió epistemològica de si percebem directament o no ho fem –és a dir, la qües-
tió de si concebem els sentits com una espècie de finestres des de les quals es
percep directament el món extern o si, al contrari, percebem el món a través
de la contemplació dels seus reflexos al mirall de la ment–, sinó que la diferèn-
cia també és ontològica. El realista indirecte afirma l’existència d’entitats que
el realista directe no afirma, a saber, entitats mentals intermèdies que són la
representació dels objectes i, alhora, l’efecte causal de l’impacte dels objectes
sobre els nostres òrgans sensorials.
Ara bé, dintre del realisme és possible discrepar també respecte a la quantitat
de propietats dels objectes que existirien independentment dels subjectes. Pel
que fa a aquesta qüestió, tant en el realisme directe com en l’indirecte, serà
possible distingir els realistes ingenus dels sofisticats. Així, per a un realista
directe ingenu, el món seria tal com el percebem, i nosaltres el percebem
directament; dit d’una altra manera: els objectes físics, encara que no siguin
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 89 Teoria del coneixement