hem atribuït a la percepció: que és una aprehensió fiable i que es tracta d’una
aprehensió directa del món extern. I això pot derivar en diverses posicions
filosòfiques que no tenen per què anar unides, però que solen mantenir rela-
cions estretes:
1) D’una banda, la tesi escèptica que, a partir de la possibilitat d’un error sis-
temàtic, afirmaria que no podem conèixer el món a través de la percepció.
2) D’altra banda, la negació que la percepció sigui una aprehensió directa
del món extern, negació que al seu torn es pot interpretar de dues maneres
diferents:
a) Hom pot negar, com fa el fenomenisme, que hi hagi un món extern més
enllà dels continguts dels estats perceptius, i afirmar que els únics objectes que
hi ha són aquells de què som conscients de manera directa en la percepció –les
dades sensorials.
b) En segon lloc, és possible defensar un realisme indirecte i afirmar que la
percepció és una aprehensió indirecta del món que té lloc a través d’entitats
intermèdies –dades sensorials–, les quals sí que serien apreheses directament
pels subjectes.
La renúncia a la idea que la percepció és una aprehensió directa de la realitat es
pot considerar també una reacció a l’escepticisme: tant la negació del món
extern que fa el fenomenista com la introducció d’entitats intermèdies que
proposa el realista indirecte pretendrien fer-se càrrec del dubte que l’escèptic
basteix a partir de les il·lusions perceptives i de l’interval temporal. En aquests
casos sembla que hi ha un desajustament entre el que percep el subjecte i el
suposat objecte extern. Doncs bé, si eliminem l’objecte extern, com fa el feno-
menista, s’haurà acabat el problema del desajustament. Igualment, si introduïm
entitats intermèdies, com fa el realista indirecte, aleshores els problemes sem-
bla que tindran una solució fàcil que aparentment no posarà en perill la possi-
bilitat del coneixement del món extern: la responsabilitat del desajustament
caurà del costat de les entitats intermèdies, les quals per un motiu o un altre
–motius sempre excepcionals i explicables– no es corresponen amb el que hi
ha al món extern.
Tanmateix, l’escepticisme pot prendre també la seva força justament de les
conseqüències que té aquesta renúncia del fenomenista i el realista indirecte.
La mateixa introducció dels continguts dels estats perceptius com a entitats
intermèdies que proposa el realista indirecte obre una altra porta a l’escepticis-
me. Ara l’escèptic podria afirmar que, atès que és possible una identitat quali-
tativa entre continguts d’estats perceptius exitosos i anòmals, no tenim mane-
ra de saber si els estats perceptius aparentment exitosos ho són de debò, o si
tots són anòmals. En definitiva: l’existència d’entitats intermèdies podria ser
una raó més per a dubtar que puguem conèixer el món extern, ja que tant la
seva existència com la seva inexistència comptarien amb les mateixes evidèn-
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 88 Teoria del coneixement