que alguns troben dolç i els altres, sec; els turons que a certa distància semblen
blaus, o les variacions del xiulet dels trens quan s’acosten o s’allunyen del lloc
on es troba el perceptor.
3) Respecte a les al·lucinacions, o il·lusions delusòries, en trobem igualment
una gran varietat de casos. Així, en les al·lucinacions en sentit pur un objecte
físic es percep allí on no n’hi ha cap de semblant present ni cap que en sigui la
causa: per exemple, els animals vistos pels alcohòlics o la daga que veia Mac-
beth. De vegades, però, les al·lucinacions poden estar provocades per altres
objectes: així, un munt de roba pot provocar-nos la visió d’una persona. Tam-
bé podria comptar com a al·lucinació l’anomenat fenomen del membre fan-
tasma, és a dir, el dolor o el formigueig que algú, després d’haver perdut el peu
o la cama per una amputació, pot sentir als dits que ja no posseeix.
Al seu torn, l’argument de l’interval temporal és una conseqüència del fet
de tenir en compte els processos causals involucrats en la percepció que van des de
l’objecte extern al cervell del subjecte: aquests processos duren temps –un inter-
val temporal entre l’inici i el final– i fan que la percepció no sigui un fenomen
instantani. Doncs bé, precisament a partir d’aquesta duració, i tenint present
que els subjectes són inconscients d’aquests processos causals, s’hi introdueix el
perill de l’error i de la il·lusió, ja que no hi ha manera d’assegurar que l’objecte
que inicia el procés es correspongui amb l’objecte percebut. Ara bé, no s’acaben
aquí els problemes: pot succeir fins i tot que l’objecte que n’és la causa ja no exis-
teixi en el moment de la percepció. Aquesta possibilitat, de fet, no és gens estran-
ya quan l’objecte físic és molt distant del subjecte, per exemple, una estrella.
Així, l’existència d’il·lusions perceptives i la possibilitat d’il·lusions que
permetrien els intervals temporals poden interpretar-se tenint en
compte dues conseqüències:
1) Que la percepció no pot ser absolutament ni certa ni fiable –les com-
provacions mai no poden ser definitives– i que, per tant, no pot oferir-
nos un coneixement ni vertader ni fiable del món.
2) Que les aparences de les quals som conscients en les il·lusions, i
quan l’objecte ja no existeix, no es poden considerar propietats del món
extern, sinó entitats que pertanyen sols als subjectes –els continguts
dels estats perceptius (imatges mentals o dades sensorials)–. La percep-
ció, per tant, no ens ofereix un coneixement directe d’un món extern.
1.2. Teories de la percepció
Com veiem, allò que els arguments de la il·lusió i de l’interval temporal poden
aconseguir és la impugnació de dues característiques que, al començament,
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 87 Teoria del coneixement
… en realitat, podrien
perfectament no existir. En
aquest cas, alguns aspectes
sota els quals se’ns presenta
el cosmos serien tan sols una
il·lusió.
La imatge correspon a un
mapa del cosmos tal com es
veu en el nostre temps des
de la Terra.
Algunes de les estrelles
que veiem,…