en navegants embruixats i en nàufrags de la realitat en si mateixa. I no es trac-
ta de demanar a alguna Circe una mica de cera per a les nostres orelles, ni que
la veu melodiosa d’algun Orfeu silenciï el seu cant; tampoc no cal que arribem
a l’extrem de lligar-nos a cap pal del vaixell.
Per a resistir el soroll –el cant– que sembla que fa la suposada realitat en si
mateixa, és suficient desemmascarar la il·lusió conceptual que el provoca. Ara
bé, si això és correcte en el plantejament antirealista, caldria evitar la solució
convencionalista i ficcionalista de l’irrealisme: d’una banda, el compromís
realista de la praxi humana és irrenunciable; de l’altra, cal reconèixer el lligam
conceptual que hi ha entre la nostra praxi i la realitat; per acabar, s’ha d’emfa-
sitzar que és la realitat que excedeix la nostra praxi la que té l’última paraula
en la validació de les nostres pretensions cognoscitives.
Resum
En aquest mòdul didàctic s’ha analitzat el problema dels límits del coneixe-
ment a partir de la controvèrsia contemporània entre el realisme i l’antirealis-
me, tot tenint present diverses versions de cadascuna d’aquestes opcions. Així,
el problema dels límits del coneixement s’ha transformat en el problema de
l’objectivitat del coneixement empíric.
Doncs bé, les conclusions serien les següents: mentre que en la disputa entre el
realisme metafísic i l’antirealisme sortiria guanyant l’antirealisme, això
només seria en el cas que l’antirealisme adoptés una forma no irrealista, és a
dir, que fos un antirealisme que fes justícia a les intuïcions realistes de la praxi
lingüística i cognoscitiva humana.
En aquest sentit, en contra del realisme essencialista de Kripke i de l’irrealis-
me de Goodman, s’ha presentat el realisme sense empirisme de Wittgens-
tein com un exemple d’aquesta darrera possibilitat, que es pot anomenar rea-
lisme doxàstic per tal d’expressar la tesi que tota realitat de la qual hom pot
parlar significativament sempre és una realitat humanament coneguda. Es
tractaria d’un antirealisme realista en la mesura que no renuncia al concepte
de realitat, ni al fet que és la realitat la que, en última instància, valida les pre-
tensions cognoscitives dels éssers humans.
Activitats
1. Escriviu un comentari de l’acudit filosòfic següent tenint present la polèmica realisme-
antirealisme:
“Podem «conèixer» de fet l’univers? Déu meu, prou dur és manejar-se-les al Barri Xinès.
La qüestió, però, és aquesta: Hi ha alguna cosa allí fora? I per què han de fer tant de
soroll? Per últim, no pot haver-hi cap dubte que la principal característica de la «reali-
tat» és que va escassa d’essència. No que no tingui essència, sinó sols que n’està necessi-
tada [...].”
Woody Allen (1966, cap. IV, sec. I).
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 78 Teoria del coneixement
… que cal reparar en alta
mar és original d’Otto
Neurath (1882-1945).
La metàfora
de l’embarcació…