1) Un és el que ja hem fet servir de “la bondat que fan els fets”.
2) L’altre, aquell que diu que “l’essència s’expressa en la gramàtica”.
Doncs bé, que les essències s’expressin en la gramàtica indica que la
nostra praxi lingüística, assentada en la nostra praxi natural, és el límit
indepassable del nostre coneixement, i el lloc dels nostres compromisos
realistes –el món és allò que coneixem i allò de què parlem–. Ara bé, tot i
que indepassable, seria un límit dinàmic a partir de la pressió que hi
exerceix la realitat i l’evolució historicosocial humana.
Wittgenstein presenta aquesta circumstància a partir de la
metàfora d’una vella ciutat:
“Un laberint de carrerons i places, de cases velles i noves, i de cases
amb construccions afegides en diverses èpoques; i això, voltat de
molts ravals nous amb carrers rectes i regulars, i amb cases uniformes.”
Ludwig Wittgenstein (1997, 1a part, paràgraf 18).
Així, i en tant que la ciència demostra la seva eficàcia –o, si es
vol, en tant que la realitat, la que excedeix la nostra praxi i que
és coneguda a l’interior de la nostra praxi, així ho exigeix–, per
què no es pot acceptar l’existència de molècules com H2O
amb la mateixa tranquil·litat amb què acceptem l’existència
de l’aigua?
Com acabem de dir, per Wittgenstein, el realisme seria un compromís ontolò-
gic de la nostra praxi: heus aquí per què les nostres intuïcions ordinàries serien
realistes. Per contra, la interpretació que el realisme metafísic fa d’aquestes
intuïcions seria una interpretació filosòficament exagerada: es tracta d’una
il·lusió a la qual falta el joc de llenguatge on pugui aplicar-se: no hi ha, malgrat
els seus desitjos, cap helicòpter filosòfic que ens permeti anar més enllà de la
realitat que coneixem a l’interior de la nostra praxi i que, a la manera de l’ull
diví, ens doni l’ocasió d’esbrinar com és la realitat en si mateixa. No hi ha cap
helicòpter d’aquesta mena. Al contrari, la nostra situació és la d’aquells nave-
gants que a alta mar es veuen obligats a reparar la seva embarcació sense poder
recalar en cap dic sec. I això, perquè no hi ha cap realitat en si mateixa –cap dic
sec– on anar.
I encara que així ens ho sembli, ja que la realitat excedeix la nostra praxi –això
que en certa ocasió va dir Woody Allen de la realitat: que feia tant de soroll–, si
ho interpretem com la realitat en si mateixa, no passaria de ser el zum-zum del
realisme metafísic que produíem nosaltres mateixos a partir d’una errònia
interpretació de les nostres intuïcions de sentit comú. No hem de tractar,
doncs, aquest brunzit com un cant de sirenes que, al capdavall, ens convertiria
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 77 Teoria del coneixement
Nucli medieval i eixample de la Viena del
segle XIX. La relació entre la part antiga de
la ciutat i la part nova i planificada il·lustra
la metàfora de Wittgenstein.
Per a conèixer millor el
punt de vista de
Wittgenstein, vegeu:
L. Wittgenstein (1979).
Zettel (paràgrafs 331-338).
Mèxic: UNAM.
L. Wittgenstein (1983). De
la certesa (paràgrafs 474,
558, 615- 618). Barcelona:
Edicions 62.
L. Wittgenstein (1987).
Observaciones sobre los
fundamentos de la
matemática (VI, paràgraf
23). Madrid: Alianza
Editorial.
L. Wittgenstein (1997).
Investigacions filosòfiques
(paràgrafs 371 i seg.; 2a part,
cap. XII). Barcelona: Laia.
Lectures
complementàries