capacitat de detectar i discriminar líquids la que ens permet de dir que existei-
xen líquids i que existeix l’aigua. És més, la nostra identificació de l’aigua com
a H2O també depèn de la nostra capacitat d’establir diferències, per exemple,
entre H2O i H2O2, o, millor dit, de la nostra capacitat de reaccionar de mane-
res diverses que els químics han categoritzat i explicat en funció d’elements
químics, molècules, etc. En suma: no té sentit parlar d’entitats, d’identitats i
de diferències independentment de la nostra capacitat de detectar-les i discri-
minar-les, perquè justament la nostra capacitat de detectar-les i discriminar-
les és el que dóna peu a parlar-ne.
I ara podem entendre la distància que hi ha entre el realista doxàstic i el realis-
me de Kripke i l’irrealisme de Goodman. La nostra praxi lingüística i epistèmi-
ca està tan íntimament lligada a la nostra manera natural de reaccionar que no
té sentit parlar del món, com voldria Kripke, com allò que queda més enllà i
que és d’alguna manera fotografiable, si més no per la ciència. Alhora, però,
tampoc no seria possible afirmar, com Goodman, que sols existeix la nostra
praxi. En aquest sentit, hom podria dir que la humanitat ha anat creant els
seus conceptes –per exemple, aigua o H2O– en part convencionalment i en
part com a resposta a una realitat de la qual la mateixa praxi humana també
forma part.
Ara bé, no sols és d’aquesta manera que els fets “farien bondat” als nostres
conceptes i a les nostres creences. Com dèiem anteriorment, la realitat exce-
deix les nostres pràctiques epistèmiques. I això, pel que fa al valor de veritat
dels nostres enunciats, té com a conseqüència que no sigui possible equiparar
aquests valors de veritat amb les evidències que en un moment determinat
tinguem en favor dels enunciats.
Dit amb altres paraules: el realista doxàstic no té per què ser un verifica-
cionista, ja que és la realitat, en tant que excedeix la nostra pràctica, la
que ens fa acceptar un enunciat com a vertader o fals. En conseqüència,
el realista doxàstic acceptarà la vigència del principi de bivalència: el
valor de veritat d’un enunciat no equival a les evidències de què podem
disposar en un moment determinat, i no perquè aquestes evidències
apuntin a la realitat en si mateixa, sinó en tant que pot haver-hi evidèn-
cies futures, ja que la realitat, entesa com a ‘tot allò que succeeix’, exce-
deix el que en un moment determinat, i dintre de la nostra praxi, consi-
derem una evidència.
Doncs bé, un autor que va veure així les coses va ser el Wittgenstein madur,
que, en certa ocasió, va anomenar el seu plantejament realisme sense empi-
risme volent donar a entendre que ni renunciava al realisme ni acceptava que
el coneixement reproduís una realitat en si mateixa. És possible explicar
aquest tipus de realisme antirealista –o d’antirealisme realista– fent servir els
seus dos dictums següents:
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 76 Teoria del coneixement