Passem ara a la valoració del plantejament de Goodman. Com hem vist,
aquest autor proposa que abandonem el concepte de realitat en favor única-
ment de la nostra activitat de fer mons. Tanmateix, és possible que allò que
Goodman ens proposa abandonar sigui més que allò de què, de fet, ens és
possible prescindir. Goodman no es limita a afirmar que no hi hagi una
manera de conèixer el món que no formi part ja d’alguna teoria; tampoc que
la pregunta sobre com és el món en si mateix estigui mancada de significació.
Al contrari, Goodman va més enllà i nega l’existència de la realitat. I això
resulta difícil d’acceptar perquè res no resulta més intuïtiu que afirmar que hi
ha alguna cosa més enllà del llenguatge i del coneixement que té incidència
sobre els nostres conceptes i les nostres creences. Si no és així, ¿com es pot
explicar que posseïm conceptes tan útils com els d’aigua i H2O?, o ¿com es
pot explicar que l’aigua sigui H2O abans i després de l’any 2020? Dit d’una
altra manera: si no acceptem que la realitat existeix més enllà de la nostra
praxi i que és eficaç sobre el nostre coneixement, no sembla que sigui possi-
ble explicar que una versió sigui més correcta que una altra. Ara bé, si això és
així, serà necessari apel·lar, com indicàvem al final del primer apartat, a “la
bondat dels fets”.
2.3. El realisme sense empirisme de Wittgenstein
com un realisme doxàstic
Apel·lar a “la bondat del fets”, però, obliga a construir un concepte de realitat
diferent del del realisme metafísic. A hores d’ara, que l’accés a la realitat estigui
sempre mediat pel propi coneixement humà no s’ha d’entendre a la manera de
Goodman, que acaba identificant realitat amb coneixement, sinó que cal tenir
present que el coneixement humà es troba íntimament unit –conceptualment
unit– a les reaccions naturals dels éssers humans. Hom podria dir que el conei-
xement humà creix a partir de la conducta natural humana, la qual és un límit
indepassable en el nostre coneixement del món. Així, tant la nostra identifi-
cació d’entitats –entitats massa, classes naturals, individus, fenòmens físics i
mentals, etc.– com les qüestions relatives a la seva identitat descansen en la
nostra manera de reaccionar. I no en el sentit que es tracti de reaccions a una
realitat que és “allí fora” ja estructurada independentment de nosaltres –no
són reaccions a quelcom que abans hom ja hagi considerat–, perquè, si fos
així, entraríem un altre cop en el realisme metafísic.
La situació és una altra: són les mateixes reaccions naturals dels éssers
humans les que configuren el “com” de la realitat. O si es vol: no podem
anar més enllà de les reaccions humanes, no podem separar el “com” de
la realitat de les nostres reaccions naturals.
Tornem a l’exemple de l’aigua: la nostra identificació de l’aigua no sols depèn
de la nostra capacitat de detectar i discriminar líquids, sinó que és la nostra
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 75 Teoria del coneixement