se un determinat artefacte si satisfà les definicions operacionals correspo-
nents. En conseqüència: no són propietats essencials les que defineixen els
individus, sinó propietats relacionals. Per exemple: quelcom és un ganivet
no per satisfer la propietat de ser ganivet, sinó per acomplir amb la funció
que tenen els ganivets: tallar un cert tipus d’objectes en determinats contex-
tos. És clar que un ganivet pot estar esmussat i no tallar; en aquest cas, però,
diríem que ho és, malgrat no estar en condicions normals d’ús. És més, un
ganivet pot estar esmussat en determinats contextos o mons, mentre que
pot no estar-ho en altres. I això tampoc no afectaria la definició operacional
de ganivet, ja que ‘estar esmussat’ no és un predicat que designi una propie-
tat essencial, sinó que té també una definició operacional i, per tant, contex-
tual. Així, mentre que un full de paper, en determinats contextos, podria ser
categoritzat com un ganivet –els fulls de paper poden tallar la nostra pell–,
un ganivet de cuina podria no tallar un conjunt de fulls de paper. Tornant a
l’exemple de l’aigua, Goodman podria dir que un líquid serà aigua no per-
què posseeix la suposada propietat essencial de ser H2O, sinó perquè insta
determinades propietats relacionals, és a dir, perquè satisfà les definicions
operacionals que una versió específica institueix respecte al terme aigua.
Les constel·lacions i les estrelles
Un dels exemples recurrents de Goodman és el de les constel·lacions i les estrelles. A
parer seu, les constel·lacions no sols són creacions humanes a partir dels nostres esque-
mes conceptuals, sinó que també ho serien les estrelles. Això, sens dubte, sona estrany:
podríem acceptar que les constel·lacions són un tipus d’objectes artificials –artefactes–,
ja que depenen de les convencions més o menys arbitràries –és a dir, de les propietats
relacionals– que usem per a agrupar estrelles; tanmateix, això no sembla aplicable al cas
de les estrelles, les quals, per contra, semblen independents de les convencions huma-
nes –les estrelles sembla que són allí fora per si mateixes–. Hom podria dir així que els
gèneres naturals –i estrella en seria un exemple– posseeixen límits ben precisos.
Tanmateix, les coses no són tan fàcils: també els gèneres naturals tindrien diversos
graus d’arbitrarietat. Pensem, per exemple, que l’aigua real mai no és sols H2O, o que
els éssers humans al llarg de la cadena de l’evolució tenen trets genètics que esdeve-
nen borrosos, o, per acabar, que, tot i que una estrella és un núvol de gas brillant a
causa de les reaccions termonuclears que es produeixen al seu si, hi hauria casos inde-
cidibles respecte a si un núvol de gas brillant és una estrella o no ho és. Així, hem de
reconèixer, amb Goodman, que fins i tot la categorització estrella té alguna càrrega
d’arbitrarietat. Igualment, però, hem d’emfasitzar que la conclusió de Goodman és
exagerada. Del fet que predicats com aigua, estrella o ésser humà tinguin una càrrega
convencional no se segueix que l’aigua, les estrelles i els éssers humans siguin cons-
truccions convencionals.
No és difícil d’entendre que la concepció del coneixement que té Good-
man és radicalment distinta de la de Kripke. Ara el coneixement no té com
a objectiu el descobriment de les propietats essencials del món, ja que que
no té sentit preguntar-se pel món en si mateix. En opinió de Goodman,
tota pregunta sobre el que hi ha és interna a les versions que construïm i,
per això, sols l’agudesa de la nostra intuïció creadora i un augment de la
nostra comprensió serien els ressorts sobre els quals pivotaria el coneixe-
ment. Es tractaria, però, d’una creació i una comprensió dirigides no a la
veritat, sinó a la invenció de tota mena d’ajustaments, és a dir, a la creació
de versions correctes de mons.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 74 Teoria del coneixement