les maragdes –fins i tot aquelles que ens trobem després de l’any 2020– són verdes. Ara bé,
què ens autoritza a esperar això? D’acord amb Goodman, no pot tractar-se de l’evidència
passada, perquè amb la mateixa evidència podríem concloure que a partir de l’any 2020
les maragdes seran verdaus. Si definim el predicat verdau amb el significat ‘verd si és
observat abans de l’any 2020, i blau si és observat després’, resulta clar que tanta evidèn-
cia posseïm ara –en un t < 2020– per a afirmar que les maragdes són verdes abans i després
de l’any 2020, com per a afirmar que són verdaus, és a dir, verdes abans de l’any 2020 i
blaves després.
Com acabem d’indicar, per tal d’explicar per què preferim usar el predicat verd i no el
predicat verdau, Goodman apel·la a l’atrinxerament dels predicats. Així, l’ús d’un predi-
cat –o una generalització– és projectable de casos observats a casos no observats si
aquest ús està atrinxerat en les nostres pràctiques lingüístiques i judicatives. En conse-
qüència, és l’atrinxerament del predicat verd allò que fa que sigui projectable o que ho
projectem justificadament més enllà de l’any 2020, cosa que no succeeix amb verdau,
que és un predicat no atrinxerat.
Algú, però, podria tenir la temptació de dir que, mentre predicats com verd o blau corres-
ponen a propietats o qualitats genuïnes observades, verdau no correspon a res. I així hom
podria dir que són similituds i diferències ontològiques –similituds i diferències al món–
el que hi ha a sota de la distinció entre raonaments inductius legítims i injustificats: per
exemple, algú podria afirmar que hem après a usar verd a partir de casos de verd, mentre
que això no ha passat amb verdau. Tanmateix, Goodman no accepta aquesta solució: d’una
banda, perquè les mateixes qualitats observades ens permetrien usar indistintament verd
o verdau; de l’altra, perquè de la mateixa manera que s’ha definit verdau en termes de verd
i blau, hom podria definir verd en termes de verdau afirmant que un objecte és verd si és
verdau després de l’any 2020, o, fins i tot, en termes de blerd, dient que un objecte és verd
si era blau abans de l’any 1000 i verd després.
En resum: Goodman no accepta la possibilitat d’apel·lar a la realitat per tal de solucionar
el problema de la inducció, ja que a parer seu el món no existeix al marge de les versions
que nosaltres construïm.
I passem ja a l’última qüestió: què hi ha dels constituents bàsics dels mons
que construïm? Doncs bé, aquí la resposta de Goodman és estrictament nomi-
nalista. Goodman no accepta una visió com la kripkiana: els particulars bàsics
no són propietats. En realitat, aquesta negativa és el que batega darrere de la
seva anàlisi de la validesa inductiva com a atrinxerament de predicats: en no
haver-hi propietats, els predicats no designen propietats i, per tant, la seva
projectabilitat no pot explicar-se per l’existència de propietats.
De quina classe, però, seran els individus constituents dels mons? Hi ha
nominalistes de diversos tipus. Així, un fisicalista pot negar l’existència de
propietats però acceptar l’existència d’individus entesos com a objectes físics
i, en conseqüència, acceptar les classes d’objectes físics: per exemple, pot
negar l’existència de la propietat verd, però acceptar que al món hi ha casos de
verd i, per tant, la classe dels casos de verd.
No és aquest, però, el nominalisme de Goodman: a parer seu, només podem
parlar d’objectes físics –i de verd– des de l’interior d’alguna versió del món.
Així doncs, el seu nominalisme va més enllà del nominalisme fisicalista: per-
met considerar individu, en principi, qualsevol cosa en funció de la versió del
món que usem.
Podríem dir que Goodman considera els individus segons el model dels arte-
factes. Quelcom és un determinat artefacte si, i només si, és capaç, en un
determinat context, de fer una determinada funció, o si és capaç de fer-la en
condicions normals de funcionament i ús. Així, quelcom podrà considerar-
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 73 Teoria del coneixement