Una vegada arribats aquí, hi ha tres qüestions que Goodman afronta per fer
plausible el seu irrealisme:
1) Explicar quina és la diferència entre món i versió.
2) Explicar què significa que una versió és correcta i que un món està ben
construït.
3) Explicar quin estatus tindrà un constituent bàsic d’una versió correcta o
d’un món ben construït.
Respecte a la primera qüestió, la resposta és bastant simple: fer mons s’ha d’en-
tendre com una creació verbal o, millor dit, com una categorització i una estruc-
turació simbòlica. Ara bé, ¿no existiria un món previ per a categoritzar o
estructurar? Doncs bé, la resposta de Goodman és negativa: l’única cosa anterior
que hi ha a una versió és una versió més antiga que pot ser modificada per una
nova reestructuració, o pot ser abandonada per una nova versió que, no obstant
això, pot comptar amb materials precedents de versions anteriors.
Pel que fa a la segona qüestió, la resposta no apunta a cap correspondència
amb el món, ja que el món no existeix; tampoc, però, a la coherència, ja que
una versió incorrecta podria ser perfectament coherent. Per contra, els criteris
de correcció d’una versió, d’acord amb Goodman, cal buscar-los en la seva
validesa predictiva o, si es vol, inductiva.
Ara bé, la validesa predictiva, per Goodman, és una qüestió de simple ajusta-
ment basat en l’atrinxerament dels conceptes en les pràctiques lingüístiques:
considerem un predicat projectable al passat o al futur si es troba ben atrinxe-
rat. No és, per tant, una validesa explicable en funció d’evidències: de fet, les
mateixes evidències podrien donar lloc a distintes prediccions, en sentit lògic,
igualment vàlides; tampoc, però, no és una validesa que depengui de trets de
la realitat, és a dir, de semblances ontològicament especificables. Al contrari,
parlar d’atrinxerament de conceptes és sols parlar d’inèrcia modificada per la
invenció, o parlar d’hàbits, costums o convencions.
Goodman, però, no es limita a parlar de versions correctes; també podem trac-
tar-les de vertaderes. Aquí, però, Goodman entén per veritat acceptabilitat últi-
ma, i, ja que acceptabilitat última implica validesa inductiva, i aquesta darrera
una correcta categorització, que, al seu torn, implica atrinxerament, aleshores
hem de considerar l’hàbit l’element constitutiu de la veritat. Dit d’una altra
manera: ja que fem mons, el significat de la veritat rau en les nostres construc-
cions de mons.
El nou enigma de la inducció de Goodman
L’anàlisi de la inducció que fa Goodman, que ell anomena nou enigma de la inducció, seria
el següent: suposem que fins a un determinat moment t s’ha observat que tots els objec-
tes que són A tenen també la propietat de ser B: per exemple, que abans de l’any 2020 tots
els objectes que són maragdes són verds. Sembla raonable aleshores concloure que totes
!
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 72 Teoria del coneixement