implicar que qualsevol versió pugui ser vàlida sense restriccions, ja que
només versions correctes poden donar lloc a mons ben construïts.
Podria fer la impressió que Goodman estigués apostant per alguna espècie de
relativisme; tanmateix, no és així. El relativisme, en opinió de Goodman, és en
realitat una manera ingènua d’explicar l’existència de versions o mons dis-
tints, o d’intentar explicar les contradiccions que poden produir-se respecte a
un enunciat. Res, però, no s’aconsegueix, com pretén el relativista, en relati-
vitzar el valor de veritat d’un enunciat a un marc de referència determinat o a
una versió concreta, ja que aquesta estratègia sols traslladaria el problema a la
qüestió del valor de veritat de les distintes versions. I aquesta és precisament,
segons Goodman, la qüestió que hem d’evitar.
No hi ha contradiccions entre distintes versions, perquè això necessitaria
l’existència d’un món únic i idèntic. Tanmateix, pel fet de no haver-hi una
cosa semblant, els conflictes desapareixen: les distintes versions són vertade-
res en mons distints o, millor dit, una versió serà vertadera en alguns mons i
falsa en d’altres. En definitiva: no existeix el món únic, sinó una multiplicitat
indeterminada de mons, tants com versions correctes puguem construir.
No existeix el món com a unitat, però tampoc com a totalitat. El món no
és allò que abraça i inclou tots els possibles submons que poguessin resul-
tar de les nostres versions: no hi ha característiques del món que siguin
independents de tota versió, però tampoc no hi ha cap versió omnicom-
prensiva de les restants versions que les redueixi a una versió unitària
–algun mínim present en tots els mons possibles–. En realitat, en opi-
nió de Goodman, no existeix “el món”, ja que, si hi ha molts mons,
aleshores no n’hi ha cap. En definitiva, es tracta de pensar en contra
de la tradició que neix amb Parmènides, i comprovar que el monisme,
el pluralisme o el nihilisme es fonen entre si, perquè “el món” s’ha
evaporat.
L’irrealisme, en opinió de Goodman, consisteix a fer de l’ontologia i, en
concret, del concepte de món quelcom evanescent: es tracta de deixar de
pensar el món sota les categories de la unicitat, la identitat i la totalitat. A
més, però, Goodman pensa que amb això l’epistemologia surt guanyant: ja
no hi ha lloc ni per al realisme ni per al relativisme irresponsable, que fa
vertadera qualsevol afirmació; tampoc per a la resignació escèptica, també
realista, que el món sigui noümènic i incognoscible. En contra d’aquestes
possibilitats, Goodman proposa una vacil·lació assenyada, consistent a
adoptar diferents versions o mons en funció de les nostres necessitats con-
textuals, ja que només aquestes poden fer recomanable una elecció o una
altra.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 71 Teoria del coneixement
Per a aprofundir en el punt
de vista de Goodman,
podeu consultar les obres
següents:
N. Goodman (1955). Fact,
Fiction and Forecast.
Cambridge: Harvard
University Press.
N. Goodman (1990).
Maneras de hacer mundos.
Madrid: Visor.
N. Goodman (1995). De la
mente y otros asuntos.
Madrid: Visor.
Lectures
complementàries