a) En primer lloc, que pressuposa la noció d’identitat. Efectivament, en cap
moment no se’ns diu en què consistirà la identitat per a cada tipus d’objecte:
la caracterització de Kripke és merament formal, equivalent al principi lògic
d’identitat* que afirma només que cada objecte és idèntic a si mateix. Per con-
tra, per l’antirealista, no és possible parlar d’identitats de manera no específi-
ca, sinó que cada tipus d’entitat tindrà el seu tipus d’identitat.
b) En segon lloc, que Kripke tracta la identitat com a equivalent a ‘posseir una
idèntica propietat’: tot objecte és necessàriament idèntic a si mateix pel fet de
posseir una propietat que necessàriament és idèntica a si mateixa al llarg de tots
els canvis que puguin succeir. Ara bé, això, per un antirealista, seria una fal·làcia
modal: Kripke estaria convertint la qüestió de la identitat de les entitats en la
qüestió de la identitat de les propietats, quan no seria el cas que del fet que un
objecte sigui considerat idèntic a si mateix se segueixi que aquest objecte posse-
eix una propietat que sigui idèntica a si mateixa en tot món possible.
Doncs bé, en contra de Kripke, l’antirealista podrà apel·lar a les estipulacions
que seguim en les nostres explicacions de la identitat. Per exemple: si estipu-
lem per als propòsits de la química que l’aigua és idèntica a si mateixa si, i
només si, posseeix la propietat de ser H2O –és a dir, si considerem que H2O és
la propietat essencial de l’aigua–, aleshores haurem establert a partir de quines
condicions hem de considerar l’aigua idèntica a si mateixa. Aquest fet, no obs-
tant això, sols tindrà els efectes esperats dintre dels propòsits acceptats: només
a través d’una determinada estipulació de dicto de la identitat de l’aigua. Allò
que no hauríem fet, però, seria oferir un criteri d’identitat de re, és a dir, un cri-
teri de la identitat de l’aigua en si mateixa. Ara bé, aquesta capacitat d’establir
identitats de dicto es podria interpretar de dues maneres diferents:
1) Com una praxi purament convencional dels éssers humans.
2) Altrament, com una capacitat que descansa sobre les discriminacions
d’identificació i reidentificació d’entitats que deriven de les maneres naturals
de reaccionar dels éssers humans.
L’antirealisme, com ja hem indicat anteriorment, no és una teoria monolítica:
hi caben diverses possibilitats. Com veurem tot seguit, és possible bastir un
antirealisme purament convencionalista –l’irrealisme o ficcionalisme de
Goodman– o és possible construir un antirealisme realista basat en les reac-
cions naturals dels éssers humans.
2.2. L’irrealisme nominalista de Goodman
A diferència de Kripke, per Goodman, el món es dissol en versions o,
millor dit, que distintes versions donen lloc a distints mons. I això sense
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 70 Teoria del coneixement
* El principi lògic d’identitat
afirma: “A és A”.