dintre dels líquids, líquids amb diverses característiques, de manera que un
d’aquests líquids primer l’hem categoritzat com a aigua i, a més, de la mà de la
química, com a H2O?
Així, les pràctiques baptismals, si han de ser efectives, hauran de recolzar,
d’una banda, en els tipus de reaccions naturals dels humans i, de l’altra, en
el joc del llenguatge o en el marc conceptual en què tenen lloc; dit epistè-
micament: han de pressuposar el que sabem de l’objecte, per exemple, de
quin tipus d’entitat es tracta. Podríem presentar aquesta objecció, que pro-
vé de la crítica de Wittgenstein al valor de la definició ostensiva, afirmant
que la identificació d’entitats, així com l’acte de posar-los nom, està guiada
per la mateixa praxi humana (lingüística i no lingüística) i no, com en Krip-
ke, per una actitud contemplativa de les suposades propietats essencials del
món.
En suma: l’antirealista podria dir que la semàntica de Kripke no explica
com els D.r. són capaços d’aïllar i identificar els seus referents.I això
justament és el que caldria explicar. En realitat, Kripke estaria fent una
consideració estrictament formal de les expressions referencials, la
qual, tot i poder ser vàlida per als llenguatges de la lògica, no ho seria
pas per als llenguatges naturals o els de la ciència. Les expressions refe-
rencials d’aquests últims no són noms purs o, si es vol, noms lògica-
ment propis. I en aquest cas sols amb el concurs de la nostra conducta
natural i de la nostra conducta epistèmica les expressions nominals
són capaces d’aïllar, identificar i referir entitats.
I passem ara al problema de les propietats essencials. Una propietat és essen-
cial o no ho és –diria un antirealista– no en funció de l’objecte o del fenomen
mateix, sinó respecte al marc conceptual en què ens situem, és a dir, no ho
seria de re, sinó de dicto. Aquesta, evidentment, no és la posició de Kripke: la
seva concepció depèn de la seva anàlisi de la identitat necessària com una
identitat transmundana, cosa que fa que sigui possible determinar la propietat
essencial d’una entitat amb independència del tipus d’éssers que som els
humans i del que puguem saber-ne.
Segons Kripke, tota entitat és necessàriament idèntica a si mateixa en
tot món possible, i ho és només gràcies a la seva propietat essencial, és a
dir, posseeix una identitat de re. Heus aquí per què, si hi ha identitat
entre dos D.r. –és a dir, si els dos D.r. designen la mateixa entitat–, ales-
hores l’enunciat que l’expressa serà un E.I.N.
L’argument de Kripke, no obstant això, als ulls de l’antirealista, mereix dues
observacions crítiques:
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 69 Teoria del coneixement